Les escoles rurals són petites, multigrau i amb ràtios fluctuants. Una combinació que amenaça l’equilibri dels centres i, en alguns casos, la seva pròpia supervivència. D’aquí que les principals associacions del sector exigeixin al Departament d’Educació més flexibilitat en les matriculacions, ara lligades al padró municipal. És a dir, que s’ofereixen tantes places noves a infantil com naixements hi ha hagut al poble, ni una més. Ampliar aquest nombre cadires depèn dels inspectors; n’hi ha que ho posen fàcil, però també hi ha d’inflexibles. En tot cas, una dinàmica general que “exclou” l’alumnat d’altres municipis i frena el creixement dels centres, es queixen les associacions d’escoles rurals.
“Si només hi ha l’oferta concreta per acollir la demanda del poble, les famílies d’altres municipis propers no poden venir. En canvi, les del poble sí que poden anar-se’n a la ciutat més propera”, detalla a El Món el secretari de l’entitat Secretariat d’Escoles Rurals de Catalunya, Toni Comajoan. Això és possible, segons explica Marta Termes, directora de l’escola de Maldà (Urgell), perquè el padró només és un requisit a les escoles rurals. “Te’l demanen, com la renda, quan demanes un ajut econòmic”, apunta. En altres centres propers, explica, com les escoles convencionals de Bellpuig i Tàrrega, poblacions més grans, el padró “és un criteri de prioritat, no excloent”.
“Hi ha casos de famílies que tenen l’escola rural molt a prop, però que administrativament pertanyen a un altre municipi i aleshores d’entrada no poden venir. Potser ho aconsegueixen, però després d’enfrontar-se a molta paperassa”, afegeix Comajoan, que considera que aquestes traves burocràtiques tenen un “efecte dissuasiu” que frena el creixement dels centres. “Nosaltres tenim famílies d’altres municipis amb nosaltres, però perquè hem tingut una inspecció favorable. A la ZER [zona escolar rural] del costat, em consta que no ha estat així”, conclou Termes des de Maldà.
Un exemple recent es va viure a Molló (Ripollès), que no té escola. Dues famílies han denunciat que la Generalitat els ha posat traves per matricular els seus fills a l’escola rural de Llanars i que els obliga a portar-los a Camprodon, una població més gran a molt poca distància de Llanars. En aquella ocasió, el Departament d’Educació va argumentar, citant el Pacte contra la Segregació, que s’havia de prioritzar l'”escolarització de proximitat”. En una entrevista a l’ACN, les afectades van assumir que només podrien accedir a l’escola de Llanars si algú dels censats renunciava a la plaça.
Els docents també veuen aquestes dinàmiques com un símptoma d’inestabilitat. Mireia Barés, del sindicat CGT a la zona de Ponent i dels Pirineus, demana “perspectiva de futur” al Govern i qüestiona que, si un any no hi ha prou naixements per obrir places noves, la temptació de retallar professorat està a l’ordre del dia. “Sempre és més fàcil retallar que mantenir o després reposar”, apunta la portaveu sindical. Aquest aspecte provoca que alguns centres quedin deserts o massa grans per als pocs alumnes que tenen. L’escola de Jorba [municipi d’uns 800 habitants de l’Anoia] va tenir sis inscripcions al padró i només tres matriculacions. I la de Maldà, que el curs passat gairebé assumeix el tancament, només té set alumnes, malgrat que té capacitat per a catorze.
Turisme escolar, un argument antic
Aquest model tan lligat al padró, segons tots els actors implicats a la lluita, es va impulsar per frenar el que es coneix com a “turisme escolar”; que parteix del suposat risc de col·lapse d’un poble si una escola rural de la zona es posa de moda. Sigui perquè té docents de renom, una pedagogia determinada o uns equipaments idíl·lics. “Però d’això ja ha passat molt de temps, el paradigma rural ha canviat molt”, es queixa Termes. En aquesta línia, Sebastià Mata, exalcalde de Maldà i ara membre de l’organització Repoblem, descriu l’època actual com la del “despoblament rural”. Un argument similar al que sovint ha exposat l’Associació de Micropobles, que veu les escoles com un agent clau per evitar la fuga d’habitants del món rural.
“L’any passat, a l’escola de Maldà, hi havia cinc nens, dels quals tres se n’anaven a l’ESO. El centre va estar a punt de tancar, si no fos perquè l’Ajuntament va rehabilitar l’antiga casa del metge per convertir-la en habitatge públic i ubicar-hi famílies amb infants en edat escolar”, comenta Mata, que demana al departament trencar amb dinàmiques “de fa molts anys” i que ara “han perdut el sentit”. En aquest sentit, veu contraproduent que tots els infants de pobles sense escola vagin a aquesta. “Podia tenir un sentit abans, perquè els recursos eren desiguals, però ara ja totes tenen servei de menjador, per exemple. Podria haver-hi un reajustament de les places més equilibrat”, posa d’exemple.
Les queixes per aquestes dinàmiques inflexibles de l’escola rural s’arrosseguen des del 2024. En aquella ocasió, el sindicat CCOO va fer-se ressò del neguit que havia crescut a les escoles, amb arguments similars als que hi ha ara. En aquell moment, el sindicat també qüestionava que la proximitat, fixada com un criteri de prioritat a la llei, acaba esdevenint-se un “criteri excloent” en el cas de les rurals.
Des d’aleshores, algunes escoles han desaparegut. És el cas del centre educatiu de la Gessa (al municipi de Naut Aran, a la Vall d’Aran), que va tancar el setembre passat, o l’escola de Palau de Santa Eulàlia (Pirineu), que ha tancat cinc anys d’esperes d’estrenar-se. En aquest cas, perquè l’Ajuntament defensava que no podia fer front a les despeses de manteniment. A Ogassa (Ripollès) s’han salvat del tancament salvat in extremis: el salt de diferents alumnes a l’ESO els deixava aquest curs amb el mínim per no haver de tancar i l’Ajuntament també ha habilitat finques amb lloguer social per augmentar el nombre d’infants al poble.
