Damià Bardera (Viladamat, 1982), escriptor, assagista, doctor en filosofia i professor de secundària obligatòria des de fa més de deu anys, és implacable. L’autor torna a la primera plana literària amb la darrera obra, Incompetències bàsiques (Edicions Pòrtic, Grup 62), una crònica del “desgavell educatiu” mordaç i punyent que relata els punts negres del sistema escolar de Catalunya i el “malestar” creixent del professorat. A partir de les seves pròpies vivències, Bardera desemmascara “les deficiències” i les “trampes” de l’administració envers l’escola, que no passa pel seu millor moment, com mostren les proves PISA i altres índexs que evidencien la caiguda generalitzada en el nivell competencial dels alumnes. En aquesta entrevista amb El Món, l’escriptor s’endinsa en la “farsa” de les noves metodologies, la hiperburocratització de la tasca docent i planteja una solució “radical” per a les problemàtiques de l’escola.
Vostè fa més d’una dècada que es dedica a l’ensenyament. Què és el que ha canviat en els darrers anys?
Bé, no és que hi hagi hagut un canvi sobtat, sinó que l’escola s’ha anat degradant de mica en mica. És una inèrcia que ja portàvem. Les noves lleis educatives, que cada dos per tres en treuen una de nova, tampoc han ajudat. A cada bugada perdem un llençol. Totes aquestes lleis han anat agreujant la inèrcia que ja dúiem fins a acabar convertint el professor en un mer animador cultural, almenys a l’institut, tot i que crec que es pot fer extensiu a tots els centres educatius. S’ha arribat a un punt que l’escola, com a institució, ha abdicat d’ensenyar. Llavors les persones que volem ensenyar estem en fals. Fa uns anys encara estava ben vist, però cada vegada menys. Pots fer-ho, però estàs en fals. Si hi ha gent que es permet fer-ho [ensenyar] és perquè el sistema és tan nefast que no pot controlar què fa un i què fa l’altre, però hi ha instituts d’aquests motivats, que en dic jo, on o t’adaptes a unes metodologies concretes o malament…
Les metodologies, doncs, tenen un pes molt important en la tasca docent. És adient seguir unes metodologies concretes?
Crec que aquí hi ha una gran contradicció. L’important és que el docent hauria de tenir el criteri per decidir quina metodologia aplica a l’aula en funció de les seves necessitats, del seu tarannà… Però resulta que estem posant les metodologies per davant dels docents, malgrat volen que transmetis sentit crític a l’alumnat, la competència de ser crític. Qui pot transmetre millor el sentit crític, el professor que té el criteri per establir la metodologia que vol o el xaiet que no té criteri i que diu amén a tot? Aquest és el que ha d’anar a ensenyar esperit crític?
És a dir, les noves metodologies acaben sent contraproduents.
Efectivament, formen part de la gran farsa del sistema educatiu, però ho tenim tan normalitzat que ens ho continuem empassant. A nosaltres què ens interessa: tenir docents amb criteri o tenir docents sense criteri? Aleshores, per què ens imposen metodologies? I, si un professor no té criteri per decidir quina metodologia fer servir, aquesta persona està capacitada per dedicar-se a l’ensenyament? Cadascú que s’ho plantegi.
Afirma, doncs, que hi ha professors que no estan capacitats per fer la seva feina.
Exacte. El sistema és un colador. Per accedir a estudiar medicina necessiten cal una nota alta. Ningú es queixa perquè la població, quan va al metge, vol ser operada degudament. I el de ser metge no és precisament un sistema inclusiu. Jo tampoc veig ningú que es queixi de les proves físiques dures per accedir al cos de bomber, perquè és el que ha de ser. Llavors, en l’ensenyament, per què ho acceptem tot? És un colador. És cert que el sistema no ha filtrat mai del tot bé… però és que ara ja és exageradíssim. Els professors tenim responsabilitat ètica davant els alumnes, i ens hem de fer càrrec d’un seguit de qüestions. Doncs hi ha professors que no volen aquesta responsabilitat, pel motiu que sigui. No és el mateix ensenyar alumnes que vendre pomes, per exemple. Hi ha gent, però, que això no ho acaba d’entendre o, simplement, pel motiu que sigui, no ho vol assumir.
Vostè és molt crític amb el funcionament del sistema educatiu. Què és el que ha fallat?
Si ens remuntem anys enrere, quan encara hi havia l’EGB, el BUP i el COU, hi havia molta més exigència, més nivell, però molts alumnes en quedaven fora. El problema és que ara els tenim tots allà dins [els alumnes] fent veure que aprenen, mentre nosaltres fem veure que ensenyem. Aquesta és la solució? Maquillar dades per treure pit i dir que tenim menys fracàs escolar que mai, quan realment el que estem fent és regalar títols i deixem passar alumnes amb set o vuit assignatures suspeses? Aquesta és la solució? Jo crec que no hem d’anar per aquí. La culpa, però, no és del nano que treu males notes o no vol estudiar, que també és una víctima del sistema. El problema és del sistema.
Com es podria resoldre aquesta problemàtica que denuncia?
Jo tinc una proposta que, des del meu punt de vista, és molt bàsica. El sistema, per a mi, es troba en una situació d’emergència nacional. Els indicadors hi són: hi ha PISA, hi ha els PILS… Estem en una situació molt crítica. Aquí el problema és que el sistema està corcat de base, està podrit. Llavors necessitem una solució d’arrel, radical: ens han d’intervenir. Hem demostrat la nostra minoria d’edat en matèria d’ensenyament, necessitem un adult que vingui a posar ordre. Necessitem que ens intervinguin. Ja sé que és una paraula que té reverberacions molt lletges, com el 155, però la meva proposta no va per aquest camí. Ens hem de deixar intervenir, perquè no ens en sortim i ho hem d’acceptar. No dic que vinguin de Castella i Lleó [una comunitat amb molt bons resultats en les darreres proves internacionals], sinó mirar un model que ens agradi i deixar-nos aconsellar. Per exemple, Estònia. No es tracta d’anar nosaltres fins allà, sinó agafar una comissió d’Estònia i que vingui a Catalunya per implementar el model. La consellera Niubó pot ser la persona designada per coordinar-ho, però necessitem que una comissió estrangera vingui aquí a implementar el seu model, respectant-nos el català per sobre de tot, durant cinc o sis anys.
Això, però, suposa un gran cost econòmic.
Per pagar-ho cal aprimar l’administració. A Via Augusta, que sembla el castell de Kafka d’Educació [en referència a la seu del departament], hi ha un munt de gent que hi són per l’únic mèrit de tenir el carnet d’un partit polític, i això és molt greu. No hi són per trajectòria ni per res. Hi són perquè formen part d’un partit polític des que són joves i no s’han mogut d’allà mai, perquè els partits són empreses de col·locació de personal. Cal fer net a les oficines de Via Augusta i deixar només els perfils tècnics. Tota la resta, els que no causen la diferència tant si van a treballar com si no, fins i tot els que posen bastons a les rodes, que es quedin al carrer.
A què es refereix amb els treballadors que posen bastons a les rodes?
Els treballadors que han de justificar la seva existència… Els encarregats de fer qualsevol certificat… Potser ens hauríem de plantejar si aquests certificats són necessaris, no? Aquests certificats burrocràtics calen? Si considerem que aquests certificats són innecessaris, llavors potser la feina d’aquestes persones també ho és. I els diners que ens estalviem de pagar tots aquests sous, perquè cal aprimar l’administració, podem destinar-los a pagar un comitè estranger que ens assessori per revertir el funcionament de l’escola. Si no hi ha una solució d’arrel, no farem cap canvi. De moment, tot és maquillatge, crear comissions per crear-les i marejar la perdiu, però ningú assumeix responsabilitats pels mals resultats de les PISA. De fet, lluny d’assumir responsabilitats, es posa la càrrega sobre els professors.
S’hi ha referit com a “burrocràcia”. Quins efectes té la paperassa sobre la feina dels docents?
Estem en un punt en què has de triar o fer papers o preparar les classes, però les dues coses bé no les pots fer. I si fas les dues les acabaràs fent a mitges. Avui en dia, no hi deu haver cap professor que tingui temps per preparar-se les classes, perquè està enterrat de papers i d’aplicatius. El més greu, però, és que estem omplint uns papers [referint-se a les planificacions i les jornades de portes obertes, entre d’altres] que no tenen res a veure amb el funcionament de l’aula. És una farsa compartida. Ja sabem que això és mentida, però fem veure que és veritat. Aquesta farsa compartida també es veu en les oposicions. Teòricament, és la manera que té el sistema públic d’escollir els seus treballadors. Ara bé, quan et presentes a oposicions, t’està avaluant gent que no té coneixement de les noves normatives d’avaluació. En les darreres oposicions calia presentar una programació basada en situacions d’aprenentatge. La majoria de gent que s’hi presenta, però, no ha fet situacions d’aprenentatge a l’aula, perquè ningú sap què és una situació d’aprenentatge a l’aula. Només els quatre pedagogs que no han tocat mai una classe. I si els opositors no en tenen ni idea, el tribunal tampoc. Llavors per què ho fem? Això és una altra gran farsa compartida.
Vostè està en contra de la pedagogia?
No estic en contra de la pedagogia, estic en contra dels pedagogs de saló, que no són els mateixos que els pedagogs que estan a la trinxera. Els pedagogs de saló són aquells que es creuen amb la superioritat moral de dir què has de fer i com ho has de fer.
Es refereix a algú en concret?
Ara tampoc vull dir noms, però em refereixo bàsicament a pedagogs que estan a les universitats que no han trepitjat mai una aula de secundària i als pedagogs que animen aquestes noves normatives, perquè cada llei educativa està inspirada en les idees d’uns pedagogs. La teoria és fantàstica i el paper ho aguanta tot, però després com ho transmetem a l’aula, perquè moltes vegades es parteix de la base que l’alumne té interès per la matèria, però en alguns casos la situació no és aquesta. A part, què vol dir que hem de treballar en base als interessos de l’alumne? I si l’alumne només vol anar a la plaça del poble a beure calimotxo? Hem de fer un projecte d’això? De cara a la galeria queda molt bonica la frase, però després perd tot el fonament. Hi ha alumnes que no tenen ganes de fer res, per qualsevol mena de problemàtica, que totes són vàlides. Senzillament, hi ha alumnes que no tenen ganes de fer res, i que si et volen rebentar la classe ho faran, i més quan és un sol professor amb trenta alumnes a l’aula.
Així doncs, vostè considera que cal reduir les ràtios.
Per descomptat. La base és que s’han de posar més recursos a educació. No pot ser que la llei marqui que s’ha de destinar un 6% del PIB i ells mateixos [l’administració] no ho compleixin. Calen més recursos, no només per les ràtios, sinó també per atendre la diversitat. Com pot ser que un professor de matemàtiques que està fent equacions tingui bona part de l’aula que no les comprengui i, per tant, no pugui dedicar tots els esforços a adaptar-se a les necessitats dels estudiants? O posem més gent a l’aula o les coses no funcionen. El que no pot ser és voler millorar l’escola sense posar-hi més recursos i que, un cop les coses no funcionen, culpar el professorat. El professor no és un heroi, fa el que pot amb el que té. I quan el professor només veu aquest desgavell s’evita els problemes.
Té la sensació, doncs, que la culpa sempre recau en el professor.
No en tinc la sensació, en tinc la certesa. Això no vol dir que tots els professors siguin vàlids com hem parlat abans, però la culpa no pot recaure sempre en el professor. Calen uns responsables que se’n responsabilitzin, i jo no he vist ningú que se’n faci càrrec. Ni famílies, ni inspectors… Estem indefensos.
En quin sentit?
Hi ha agressions contra professors cada dia, verbals i físiques. I no passa res. Estàs indefens perquè l’administració et dona l’esquena. No acabo d’entendre per què no podem posar sobre la taula el debat de convertir en professorat en una autoritat pública [tal com ho són els cossos policials]. Quan s’agredeix professors, gairebé mai passa res. I això et fa fer la teva feina amb molta tensió. La indefensió, però, no és només per les agressions que patim. Amb la nova normativa estem obligats a fer un munt d’activitats avaluatives que són impossibles de complir. Crec que aquesta normativa està pensada perquè, si a un alumne li has fet fer exposicions orals, debats… i no ha acabat fent res, a final de curs l’has de suspendre. Però si la família reclama i acaba venint un inspector, aquest inspector et justificarà que l’alumne ha fet tot aquest seguit d’activitats. Tu pots al·legar que l’alumne en qüestió no les ha fet correctament, però com que no tens cap prova física que ho justifiqui, et buscaran les pessigolles i sovint, sortiran guanyant. Com és possible que la paraula del professor ja no valgui res?
És a dir, vostè diu que els inspectors sempre es posicionen del costat de les famílies.
Exacte. Les famílies, moltes vegades, ja són conscients que el seu fill ha de suspendre, però defensaran els seus interessos i els inspectors, sovint, els acabaran aprovant. El professor, doncs, un cop ha tingut una experiència d’aquesta mena ja n’aprèn per a l’any següent: tots aprovats i menys mals de cap. Jo he arribat a aprovar estudiants que no s’ho mereixien, però llavors els ho he dit directament als alumnes. És un mal tràngol que viuen molts professors a Catalunya. Llavors, aquest professional, que podria donar molt de si, acaba no volent fer-ho perquè no pot més. Així s’aconsegueix aquest sistema dòcil, de xaiets, que es busca per implementar metodologies de casal [en referència a les noves metodologies]. Metodologies molt necessàries en alguns espais, però no a l’escola. Han de ser espais diferenciats.
