La Covid ha deixat els metges catalans completament cremats. Un estudi de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (Camfic) ha conclòs que el burnout entre els metges de família es va multiplicar per 10 durant la pandèmia. El doctor Juan José Montero, director de l’estudi, assegura a EL MÓN que la pandèmia ha agreujat la situació dels facultatius de tal forma que un 58% dels enquestats al novembre —en plena segona onada de la Covid-19— van manifestar patir una situació de burnout en el nivell més elevat i greu, que significava arribar al punt de deixar de importar-los la seva feina i de no preocupar-los el que passés amb els seus pacients.
Montero adverteix que la situació de burnout ha fet que molts metges es plantegin “deixar la professió” o bé fer un canvi de centre. L’estudi revela que un 37% han pensat en abandonar l’ocupació i un 62% canviar de centre, per anar a una altra destinació dins de Catalunya (un 43%), per marxar a un altre punt de l’estat espanyol (9,5%) o per fer el salt fora de l’estat (9,5%). De vegades el problema rau en el fet que es treballa en centres amb pocs recursos o en comunitats amb molts problemes. Aquest sentiment —que ja era una tendència anys anteriors per les retallades— va arribar al clímax al novembre del 2020, quan ja feia mesos que la pandèmia estava activa i en l’horitzó encara no es veia la sortida, amb la vacunació encara sense començar.
Les xifres demostren que la pandèmia ha fet que la resistència dels metges hagi tocat sostre. El 2017 només un 6% dels metges va tenir algun símptoma de burnout. Tot i que a l’estat espanyol no és una afectació a la qual se li hagi prestat gaire atenció, Montero explica que està descrita des de fa més de 40 anys i que s’avalua a través d’un test que analitza tres esferes de l’estat personal: l’esgotament emocional, la despersonalització i la realització personal.
Que els pacients no t’importin
“Quan una d’aquestes tres esferes està tocada hi ha un burnout incipient”, remarca Montero. En l’estudi que han fet ara han considerat que les tres esferes estiguin tocades en el grau “més alt”, de manera que l’esgotament emocional implica que els metges estan “rebentats”, la despersonalització suposa que els professionals deixen de donar importància a la seva feina i se senten poc valorats i finalment pel que fa a la realització, en la situació de cremat extrem al metge “li és igual el que passi amb el pacient”. El novembre del 2020, aquest estat mental es va instal·lar en una gran part dels enquestats.
Les dades s’han de posar, però, en el context de pandèmia i de la incertesa absoluta en aquell temps, quan encara ni tan sols havien arribat les vacunes. “El burnout al final és un procés cíclic, però pot ser un cercle viciós si no aconsegueixes descansar quan estàs molt cansat; molt personal sanitari va agafar permís sense sou per poder recuperar-se”. Segons aquest doctor, a l’estat espanyol encara hi ha reticències a admetre que la gent es pot cremar a la feina i perviu el pensament que és un assumpte de “gent que se’n vol anar a casa per no treballar”. “A Suècia el burnout és una patologia professional que s’ha investigat i a les persones cremades se les treu de la feina perquè descansin i tornin recuperades”, apunta. “Estem a anys llum d’aquest concepte”, afegeix.
El fenomen no és una qüestió amb conseqüències limitades. Montero adverteix que tenir personal sanitari cremat acaba afectant l’atenció dels pacients i es pot convertir en una afectació “perillosa per a l’assistència”. El metge opina que “és un tema delicat i s’ha de tractar d’alguna forma, perquè augmenta el risc per al pacient”. La pandèmia ha contribuït a posar sobre la taula la qüestió, però les administracions van a remolc perquè no s’avalua de forma “regular i estandarditzada”. “Un burnout pot contaminar altres esferes de la vida de la persona i derivar en una depressió”, adverteix a més a més Montero.
Tot i que el desbordament laboral ja existia abans de la pandèmia, l’emergència sanitària ha accentuat “les condicions difícilment suportables” amb les quals han de treballar alguns professionals. La capacitat de resiliència personal, diu Montero, pot contribuir a superar les adversitats, però considera que les actuacions que pot fer l’organització i el sistema per posar-hi remei poden ser més eficients que el que pugui fer cada persona a nivell individual per sortir de la situació. L’estudi de la Camfic mostra que els professionals que porten menys temps treballant han conservat la “il·lusió” i han superat millor la sobrecàrrega de feina, molt més que els que porten deu o 15 anys treballant.
Com va ser tocar fons al ‘Wuhan català’
Xavier Cantero, metge de família en un CAP d’Igualada, va arribar a l’esgotament físic i emocional en les primeres onades de la pandèmia, recorda en conversa amb EL MÓN, encara que considera que no va arribar a un estat de burnout extrem. Cantero pot explicar l’experiència de viure l’arribada de la Covid-19 en una zona, la Conca d’Òdena, que es va convertir el març del 2020 en el Wuhan català. “Jo, com la majoria de companys, parlo per mi i dono veu al meu entorn, hem patit molt no, el següent, i estem patint encara”.
Cantero recorda com el 12 de març del 2020 el Govern va confinar la Conca d’Òdena i “vam xocar de morros contra la pandèmia i la crisi sanitària des de l’atenció primària, als hospitals i residències”. El seu relat serveix com a balanç d’una pandèmia de records feixucs, amb jornades al CAP de dia i de nit, caps de setmana, elaborant protocols que no existien: “No hi havia res escrit per a la primària; el que ens arribava d’Europa era d’Itàlia, però és una primària molt diferent, ens vam haver d’arremangar i fer coses a les quals no estem acostumats”.
Des de la perspectiva d’aquest metge, no han existit onades sinó que més aviat un “tsunami”. En el marc d’aquest, Cantero admet haver patit “una crisi professional molt forta”. Aquests pensaments negatius van arribar en la tercera onada. “No vaig estudiar medicina per fer aquesta atenció primària”, diu el metge quan recorda els pensaments que tenia durant el col·lapse. Vestit amb EPI tota la jornada, sis o set defuncions notificades diàriament, enviant la gent a l’hospital sense poder veure la família…. “L’octubre va ser un mes molt dur emocionalment”, rememora el metge.
Va poder superar la crisi gràcies a l’entorn laboral i a l’equip: “Físicament i emocionalment, ens hem ajudat molt”. El metge menciona també la família com a pilar bàsic per no acabar caient en un burnout extrem, però també els pacients, explica. “M’han ajudat molt, m’he sentit acompanyat per ells i això m’ha salvat com a metge”. Cantero, de 51 anys, no vol transmetre una visió negativa: “Aquest sentiment és el que hem tingut, no volem transmetre pessimisme, però sí que és veritat que hem aguantat moltíssim”.
