Aquesta setmana el judici del cas Macedònia ha continuat amb tres sessions més. De fet, havien de vistes tranquil·les després que la setmana passada semblava que tot el peix estava venut. Però les sorpreses han continuat amb les declaracions de comandaments i d’agents que van participar en la investigació d’una trama de narcotraficants i la suposada implicació de Mossos d’Esquadra com l’històric sotsinspector Josep Ranea. La secció tercera ha estat un escenari d’un judici amb tocs surrealistes, interrogatoris interessants i proves que han incrementat els dubtes raonables d’un cas massa llarg, massa estrany i amb massa derivades.
La causa té un protagonista principal que respon al, com diuen en l’argot, manual del perla, Manuel Gutiérrez Carbajo ‘el Viejo’, que feia de confident per diversos cossos policials i, de retruc, també els enredava mentre continuava els seus negocis amb el tràfic de drogues o altres tasques. De fet, va embolicar la troca entre Mossos d’Esquadra, Cos Nacional de Policia i Guàrdia Civil, tot i un màquina dels baixos fons. Aquesta setmana la vista ha reblat aquest perfil i ha posat en evidència una investigació matussera i poc precisa tant de la poderosa Divisió d’Afers Interns dels Mossos com d’algun agent del Cos Nacional de Policia que feia més cas al que va publicar la premsa en el seu moment que als atestats policials.
De fet, ha estat una gran setmana per la defensa de Ranea, dirigida per José Maria Fuster Fabra, que defensa el policia en representació del Sindicat de Policies de Catalunya, per Miguel Capuz o Cristóbal Limón, que se’ls veia gaudir dels interrogatoris i de veure com els investigadors es passaven la pilota els uns als altres, perdien la memòria o es contradeien de manera compulsiva. Han passat per l’estrada agents que van instruir el cas que no s’han embolicat al·legant que el cas feia dotze anys i no recordaven res. Altres asseguraven desacomplexadament a les defenses que reafirmaven “formalment” els seus atestats perquè tampoc no recordaven res. El “no ho sé” o “no ho recordo”, amb cert estil infanta Cristina ha estat la tònica habitual. I alguns van ser francament extravagants en el seu testimoni a la vista de les incoherències entre uns i els altres.
De fet, s’emporta la palma de la setmana el sergent que va participar en el seguiment dels presumptes narcos. Va explicar que no recordava res d’un seguiment que, en principi, fins i tot, havia entrat en una suposada reunió dels integrants de la xarxa. El testimoni següent, en preguntar-li sobre el mateix seguiment, va apuntar al sergent assegurant al tribunal que era el seu comandament qui havia entrat a la reunió. L’alegria per aquest festival de testimonis que freguen el surrealisme es feia notar a l’estrada de les defenses i sobretot, en l’advocat de l’únic mosso imputat.
Fins i tot, Fuster Fabra va tenir un bonus track, quan va demanar als investigadors si al seu client, els narcos, li deien “el Gordo” com a sobrenom. El comandament va ser directe, ras i curt: “No!”. Un detall gens menor, perquè algun atestat apuntava -arran de les escoltes- que Ranea podia ser aquest “Gordo”. Una testifical que cal afegir a la de la setmana passada quan va quedar en evidència que el sotsinspector Ranea tampoc era el “Cordobés”, un altre malnom que algun atestat apuntava la possibilitat que fos el mosso. La conclusió és evident, si no era ni “el Cordobés” ni “el Gordo”, la prova i indicis d’alguns atestats cauen de cop i s’ensorra l’acusació.
També hi han hagut moments per tornar a centrar la pilota amb una de les proves claus del cas i que han suposat tota mena de conjectures: les escortes telefòniques. Així, els investigadors que van aparèixer al cas a partir del 2011, van seure a l’estrada arrossegant els peus perquè no tenien clara la instrucció. Tots van admetre que en la tria de les intervencions telefòniques calia ser curós per recollir tant allò que “és negatiu com és positiu pels investigats”. Una norma que, en el cas Macedònia no s’ha complert amb gaire precisió.
De fet, les punxades telefòniques és un dels punts més forts de la defensa, i és que a la causa s’han oblidat de posar-hi converses que constaten que Ranea tenia els narcos com a confidents, amb tots els riscos i malabarismes que comporta i amb ple coneixement no només dels comandaments sinó dels seus companys que tot sovint tiraven de la seva agenda o base de dades. “És un poli amb els ullals llargs d’haver fet molt carrer”, apunten fonts dels seus companys. De fet, un dels responsables de la DAI va deixar clar als togats que Ranea no havia tingut mai cap expedient disciplinari ni informació reservada. El judici, a més de divertit, mostra les costures de les investigacions policials i permet confiar en la possibilitat que un judici penal serveixi per deixar les coses clares.
