El 7 de març de 1946 el Boletín Oficial del Estado publicava una ordre del ministeri de Governació que incloïa el reglament de la Germandat Nacional d’Arquitectes, “una institució de caràcter eticobenèfic i de previsió, investida de personalitat jurídica plena i amb capacitat patrimonial i inclosa en els beneficis de l’article 10 de la Llei de 6 de desembre de 1941 sobre mutualitats”. Aquesta institució, de fet, va funcionar a partir d’aquell moment com una mútua, que acumulava patrimoni amb les quotes dels seus associats, els arquitectes, que s’hi havien d’afiliar obligatòriament per a poder treballar.
El 1970 es va crear el Règim Especial de Treballadors Autònoms, que va ser de caràcter obligat per a tots aquests treballadors, amb l’excepció de certs professionals que havien de continuar adscrits a les mateixes mútues. L’any 2026 un arquitecte que mai haja treballat en plantilla dins el règim general de la Seguretat Social cobra d’aquesta Germandat, que ara ha canviat de nom i de principis fundacionals, 343 euros mensuals com a única paga misèrrima de jubilació. Arquitectes pobres, doncs, com Alfons Santamaria.
Vostè és arquitecte.
Sí, soc arquitecte. Des de l’any 1972, que és quan acabo. En tinc el títol, si no em falla la memòria, des de març del 73. Aquells anys és quan hi havia totes les mogudes de la universitat, les lluites contra el règim… Sortim de la universitat, ens n’anem al Col·legi a col·legiar-nos, perquè ens en donin l’acta, i es cova el gran problema que després comentarem…
De tots els anys que va exercir, de què està més content? Quins són els projectes que el fan més feliç?
No estic content amb les meves obres. Això no vol dir que no estigui content de la meva professió. Però la vida et porta cap a uns moments i uns àmbits professionals determinats. Quan jo vaig començar tenia il·lusió de fer coses, però la realitat m’ha portat a haver de fer-ne unes altres.
Què vol dir això? Que vostè volia fer catedrals i va acabar fent pisos?
No va per aquí. [Riu]. Més aviat tenia ganes de fer projectes, de fer coses que fossin innovadores per a la societat. I al final en què acabes? Surts, tens unes despeses i has d’ajustar-te a la vida. Jo vinc d’una família on hi havia més aviat necessitats. Em vaig pagar la carrera i havia d’ajudar els meus pares. Als quinze anys em vaig posar a treballar, fent coses molt diferents. Vaig fer fins i tot de secretari d’un cònsol. I després vaig acabar en empreses constructores, on no cobrava res. Recordo de manera molt positiva que vaig passar pel despatx d’arquitectura de Barba i Corsini, que feia selecció d’estudiants. Hi vaig poder estar els darrers anys de la carrera. Com que no m’hi podia quedar, vaig haver de sortir al carrer. I vaig haver de tornar a la família allò que m’havia donat. Això em va portar a muntar el meu propi despatx. Hi havia despatxos d’arquitectura més o menys importants, però jo em vaig muntar el meu. Allà va començar la meva lluita i vaig veure que allò que jo hauria volgut fer ja no podia ser.
Vostè, doncs, es va muntar despatx propi.
Sí. Amb una anècdota curiosa. Vaig haver de traure fora el meu primer client. Jo vaig muntar-me un despatxet al carrer de Casanova, en un edifici que estava fent La Caixa de Pensions. En aquest edifici vaig llogar un despatx de vint-i-quatre metres quadrats. Un despatx que era una sola nau amb un petit lavabo. Amb tots els meus esforços compro, res, un petit moble allà al Mercat del Ninot, una tauleta blanca, tres cadiretes, la taula que jo tenia llavors de dibuix, les típiques de dibuix de llavors, una Paralex, al darrere, amb una cortina de pita que separava aquest ambient. I el primer client que vaig tenir, que va entrar, no sé ni com és que va vindre, es va estar mirant les parets, aquella situació tan rara, i em va dir: “Vostè és arquitecte?”. I jo li vaig dir: “Jo soc arquitecte, però vostè no serà el meu primer client”. Em vaig aixecar i li vaig dir: “Vagi-se’n”. Això ho dic així, però és que ho va repetir diverses vegades: “Aquest despatx, aquesta cosa…”. És a dir, allò no era el despatx del senyor arquitecte.
Quan jo dic que no n’estic satisfet és perquè llavors em vaig abocar a la professió, amb un company aparellador, que em va facilitar el camí. Són aquells anys que la gent es comprava uns petits terrenys on es feia la torreta. Em vaig veure abocat en aquest món. Hi havia feina. Vaig ajuntar companys en dos despatxos ja grans, de lloguer, de La Caixa. En una zona cèntrica. Un edifici maco i tal. Vaig començar a fer projectes d’allò que avui en diríem cases unifamiliars. Llavors en dèiem el xalet. Sempre vaig tindre una certa recremor. Alguns companys em deien: “¿Cómo es que tu estás haciendo esto?”. I jo els contestava que allà era on m’havia portat la vida. En vaig recelar fins molts anys després, fins diria que fa poc temps, quan un amic em va saber resoldre aquest conflicte que tenia.
En aquells moments era com un metge de capçalera, com un metge de família d’un poble, d’una gent que necessitava algú que els fes plànols. Jo m’hi dedicava molt. El diumenge, com aquell que diu, compartia l’arròs. Els acompanyava a les seves visites quan anaven a veure com anava la casa. Aquesta òbviament no és la feina de l’arquitecte elitista. Allò em va rosegar molt de temps, fins que em vaig adonar que allò també va ser un servei. I per tant, he d’admetre que m’ha de donar satisfacció, per què, si no, què hauria fet aquella gent? I a més, ara tinc la satisfacció, tot i estar jubilat, que encara em venen nets d’aquelles famílies. Jo els havia fet la casa per a l’avi. Venen i em diuen: “El meu pare em va dir que vostè…”. Això m’omple una mica en aquest sentit.
Però vostè què volia fer?
Jo volia contribuir amb algun projecte que servís per a la ciutat, sistemes de construcció…
Obra gran.
Obra gran o obra molt significativa. Aquella va ser una època convulsa. Com a estudiant no vaig viure l’època típica en què estudies a la universitat i t’hi ensenyen coses. A mi em va ensenyar sortir fora. La bufetada. En la primera obra que em vaig trobar vaig pensar: “Bé, i si poso el forjat d’aquesta manera, com aguantarà això?”. Veníem d’una universitat tancada. Ara no entraré en la qüestió, però, en tot cas, una vegada fora veus que la realitat és una altra. I comences a aprendre la realitat. No vaig arribar a complir els meus ideals d’estudiant.
Podia haver estat pitjor. Es podria haver trobat amb un promotor d’obra barata que li haguera demanat el màxim estalvi en els materials, per exemple, per al seu màxim benefici.
Doncs, en això vaig tindre sort. Perquè el meu promotor era el Juan, l’Antonio i la María. Ells anaven a buscar-se el material amb el cotxe. Quan jo arribava em deien: “Ya viene el chico de los dibujos”. I jo pensava: “El chico de los dibujos… I jo he fet una carrera per arribar a això”. Però fins i tot m’agradava. “Pase y tómese una cerveza, que estamos echando el arroz”. Sí que vaig treballar amb alguns promotors, però mai m’han dit de fer-ho tan econòmic com fos possible. La meva massa de clients era l’altra. I també he treballat per a promotors que em van encarregar grups d’habitatges. N’he fet fins i tot de cent vint. Però sempre amb la insatisfacció de dir: “M’he quedat amb una cosa per fer”. Enmig d’aquestes històries sí que he tingut il·lusions professionals, però que m’han portat a la ruïna.
A la ruïna?
Ara et demanaria si coneixes l’hotel Miramar. Si en miréssim l’expedient, veuríem que hi surt un arquitecte desgraciat que es diu Alfons Santamaria, que és el que entra els projectes d’un edifici que s’ha de fer a correcuita pels Jocs del 92. Allà em vaig drogar d’inquietud professional. Vaig pensar que aquella seria la meva obra. Aquell edifici es va fer sobre els estudis de Televisió Espanyola. Vaig ser el primer que va entrar amb la policia a veure com estava tot allò. M’hi vaig posar amb tota l’ànima. I pagant, com qui diu, perquè aquell projecte tirés endavant. Allò va ser la meva ruïna. De què em va servir? Allà està. El promotor no hi arribava. Tenia molts problemes. I a més, em deien que vindria la família olímpica i que passaria pel davant. I què farem amb aquest edifici en obres sense haver aconseguit acabar-lo? Vaig haver d’anar a la promotora de teatre Focus a demanar uns cilindres d’aire que a la nit tenien colors i no sé què, que amagaven que l’edifici encara no estava acabat.
No van acabar-lo per als Jocs.
No, no, no. L’edifici es va quedar a mitges. Vam haver de desmuntar la grua. La família olímpica hi passava quan venia des de l’Estadi Olímpic. Vam muntar allò dels cilindres i em van dir que no em preocupés que tindria un premi a l’arquitectura efímera. I tan efímera. Allò es va envolar i se’n va anar en orris. I què vol dir això? Que m’hi llenço en alguns moments quan cal, però que la realitat, al final, s’imposa. La vida et torna al punt de partida. Quan vaig acabar allò vaig tornar als promotors particulars. I a les crisis, sempre les crisis.
Aquests dies estic fent neteja de tots els meus projectes. I en cremo carpetes senceres d’edificis que no es van arribar a fer, que no vaig arribar a cobrar. Als despatxos professionals vam haver de salvar totes aquestes crisis. Poses moltes ganes en un projecte i al final, res. Potser els professionals som sempre als núvols. No vaig saber veure-ho a temps. Aquelles obres no es van arribar a fer. En aquells moments jo tenia deu o dotze persones al despatx. Els dies 30 0 31 de cada mes eren drames. Havies de controlar-ho i responsabilitzar-te’n. T’has de putejar per salvar aquell despatx. I tot allò et genera una tensió forta entre creativitat i activitat professional.
Has de ser a la missa creativa i repicant les nòmines…
Aquest és el flaix del promotor. Tens alguna satisfacció? No n’he tingut. Ni he sigut un Gaudí ni he tingut un mecenes. Soc un genèric de la professió. I aquests genèrics ens trobem amb el que ens trobem ara. Uns han pogut salvar més la situació que altres. Depèn de la posició personal.
Parlem d’això que s’han trobat ara. Vostè després de tants anys ha volgut jubilar-se. I què li ha passat?
Arriba un punt en què tinc una gravíssima malaltia. En aquells moments fins i tot m’havien de portar al metge perquè no tenia ni temps per a anar-hi. El metge diu que m’ha d’operar d’una neo ràpid i que m’oblidi de tot, que no sabem si ens en sortirem. M’operen un 23-F del 2010 i a partir d’aquí començo a contactar amb la Germandat Nacional d’Arquitectes. Els dic que he de tancar el despatx i que no sé quant de temps he de continuar per quadrar dates i números. I llavors és quan veig que no tinc res. Ni una baixa per cobrar. No tinc res. He d’aguantar un any més el despatx, on ja només treballaven dues persones més, per arribar a un procés normal de jubilació. Em jubilo i vaig a mirar a la Germandat què és el que tinc. Veig que em correspon una misèria per tota una sèrie de raonaments que després puc detallar. Aquesta és la realitat amb què ens trobem molts.
Què vol dir una misèria?
Misèria vol dir que en aquests moments, en el meu cas personal, per exemple, cobro quatre tres quatre, 434 euros al mes de la pensió després de més de cinquanta anys d’haver estat treballant. I aquí hem de dir que, des d’un inici, aportant comunitàriament un 4 per cent de tot el que facturava. Em diuen: “Et toca això”. Això sí, aquesta quantitat la cobraràs tota la vida. O vols cobrar-ho tot de cop? Perquè el que ens donen no és una jubilació. És una prestació econòmica. Arribat, doncs, el moment de la jubilació em trobo que els meus esforços de cinquanta anys han quedat reduïts a 434 euros mensuals. I hem de protestar perquè no hem tingut cap informació prèvia quant a què ens pertocava o a actualitzacions. Entenem que hem estat enganyats amb unes altres expectatives.
Explique què era aquesta Germandat on s’acollien els arquitectes col·legiats.
Aquesta Germandat –la Germandat Nacional d’Arquitectes– es va crear el 1944. La va crear l’Estat espanyol en aquells moments. Era una associació dels professionals de l’arquitectura. Servia per a donar prestacions, assistència social, amb un fons de pensions. Els professionals havien d’anar aportant-hi uns diners i la mateixa Germandat tenia uns altres fons. Tot allò es repartia comunitàriament. El decret de creació de la Germandat preveia que, en cas de defunció, la família de l’agermanat havia de rebre 1.000 pessetes al mes. La mateixa quantitat que havia de cobrar un jubilat. Un afiliat que portara inscrit tres anys ja tenia dret a aquestes quantitats.
L’afiliació era obligatòria.
Era obligatòria, sí. Així ho decretaven els estatuts fundacionals. Perquè un arquitecte pogués treballar havia d’estar col·legiat i inscrit en aquesta Germandat. Això englobava en aquells moments tots els professionals. Un que treballés en l’administració i un que actués pel seu compte. Aquesta Germandat es va anar consolidant i va anar creixent. Tots els arquitectes hi hem anat aportant el 4 per cent del que cobraven. Els honoraris en aquell moment eren reglats i oficials, amb modificacions anuals. Quan jo vaig començar l’Estat sabia què havia cobrat i què no havia cobrat i quant havia cotitzat. La Germandat era de tots els col·legiats. Érem nosaltres. Obligats, però satisfets.
L’any 73 vostè s’hi dona d’alta. En aquells moments allò que ara entenem com un autònom no funcionava com ara…
Començaven a funcionar. Ara no li’n podria dit dates concretes, però, en tot cas, la inscripció a la Germandat equivalia a uns autònoms. Nosaltres podíem combinar les dues coses…
Doncs, algú els podrà retraure ara per què no ho van fer…
Clar! I pagar dues vegades!
La vida és dura.
Dues vegades dura? Això va passar en el cas dels arquitectes que, per exemple, van entrar a fer classes a la universitat, que també cotitzaven en el règim general de la Seguretat Social. Alguns d’ells continuaven a la Germandat perquè així podien continuar fent treballs professionals. Era el cas també dels arquitectes que treballaven per a l’administració. Podien treballar externament sempre que estiguessin afiliats a la Germandat Nacional d’Arquitectes.
Els arquitectes que van entrar al règim general de la Seguretat Social, per tant, ara no tenen el mateix problema que vostès.
No. Si tenen trenta-cinc anys de cotització a la Seguretat Social, ho tenen tot cobert. Però si en tenen menys, es troben amb el mateix problema. Els anys que van cotitzar per a la Germandat no els compten.
D’acord. Per tant, vostès demanen una passarel·la que els permeta passar d’un sistema a l’altre.
Sí, però cal explicar una altra cosa. La Germandat, a partir de l’any 2000 muta a Grup HNA, que el 2001 canvia d’acrònim i es fa dir HNA Serveis Corporatius. A partir d’aquell moment es converteix en una mútua amb capital privat, però reconeguda oficialment per l’Estat. Això ho complica tot. No sabem qui són els compromissaris d’aquesta mútua. Ara hi ha eleccions que comportaran un nou canvi i no sabem què pot passar allà. Escapa del nostre abast. Aquesta mútua va articular una base amb el nostre fons, que nosaltres desconeixíem. Quan es va crear ens van dir: “Si tu hi poses tant, tindràs tant”, però mai ha actualitzat aquelles quantitats. Aquells mínims ara són més mínims encara. Jo cobro 434 euros per dotze pagues. Si l’Estat no accepta cap passarel·la, jo continuaré rebent aquesta quantitat fins que em mori, però no tinc clares dues coses. D’un costat, què pot passar quan s’esgoti la quantitat que vaig aportar com el meu fons. Deixaré de cobrar? I de l’altre, què pot passar amb la mútua? Sempre ha anat canviant i no hem tingut cap possibilitat d’incidir en aquests canvis.
La passarel·la…
Li demanem a l’Estat que reconegui les quantitats que li vam aportar dins la Germandat. I més encara si considerem que la sanitat universal s’implanta a Espanya el 2012. Fins aquell moment nosaltres ens pagàvem els metges. N’hi havia que estaven dins la Germandat, però sovint te’ls havies de pagar fora. Passava igual amb els medicaments, que havíem de pagar. Vam suportar, doncs, uns càrrecs que els autònoms no havien de suportar.
Quan va deixar de ser obligatòria l’afiliació a la Germandat? En quin moment els arquitectes que no hi estaven inscrits van poder treballar sense aquesta exigència?
L’any 97. Molta gent aquell any la van deixar i es van inscriure en els autònoms. Però llavors perdies tot el que hi havies aportat. No et reconeixien aquella quantitat, que es quedava allà.
Això s’assembla a una estafa…
Bé, en tot cas, hi renunciaves i perdies tot allò. Per això lluitem per la passarel·la.
I què diu el govern espanyol?
Tota la qüestió ara ha pres forma de proposició de llei, que va ser aprovada sense cap vot en contra. Només amb l’abstenció de VOX. Ara ja no es pot introduir-hi cap esmena més. El Consell Superior d’Arquitectes d’Espanya parla amb tots els grups parlamentarIs. I amb el ponent, que serà el grup socialista. Aquesta passarel·la és reivindicada per altres afectats, com ara els advocats. Nosaltres com a arquitectes mutualistes ens hem unit amb una associació que es diu ANMARQ, perquè tenim moltes reticències respecte a la representació que pugui exercir el Consell Superior. Volem que la llei sigui universal, que no discrimini posicions personals. Els col·legis no s’han definit històricament per la inquietud respecte a aquesta problemàtica. Els hem hagut de tocar el crostó. L’Estat sí que es planteja acabar amb el problema. El govern ha dit que vol regularitzar totes les mutualitats abans del 27.
Realment el govern espanyol actual vol resoldre aquest problema?
Crec que sí. Per això hi ha aquesta passarel·la, amb advocats, arquitectes, procuradors… Som els últims de Filipines de les mútues. Semblen decidits a fer-hi alguna cosa. A part l’ANMARQ, però, hi ha altres associacions que plantegen diferències en la resolució del problema. Això em preocupa.
Si no s’arregla tot això, com l’afectarà a vostè concretament?
No vull convertir-ho en una qüestió personal. No és una lluita personal. És per tot el que és la professió i per tots els companys. La meva preocupació és aconseguir una solució digna per a tots. Hem dedicat molts anys a la professió, amb una responsabilitat assumida en totes les obres. Al final de la nostra vida no hi podem afegir altres preocupacions.
Jo, com que m’he espavilat, tinc algun lloguer i un petit fons personal. Però, si no em paguen un lloguer, aquell mes no tinc res més. Però no ho vull mirar com un tema meu personal. Quan jo tinc un company al costat i estem parlant, potser aquell company m’explica la seva vida i el seu problema. I diu: “Jo amb això que tinc no puc deixar de continuar treballant”. Aquest és el problema. Els arquitectes jubilats passius han de continuar treballant. Jo he decidit que no em responsabilitzo, però… És que hi ha una altra cosa. Tu continues treballant signant un plànol i te’n responsabilitzes. Llavors tens deu anys de responsabilitat civil sobre aquella cosa. Vol dir que, si amb setanta anys estic jo firmant una cosa, quan en tingui vuitanta, si soc viu, encara tindré aquella agonia a sobre? I si em passa res abans, he de tenir una assegurança complementària perquè la família no rebi tot allò. Home, no podem descansar d’una punyetera vegada parlant en plata?
Si haguera pogut triar, amb aquesta perspectiva, entre ser arquitecte o dentista, què hauria fet?
Arquitecte! Però obriria més els ulls.
