Els amants de la rambla del Celler és l’última novel·la de Víctor Alexandre (Barcelona, 1950), autor de llibres com Jo no sóc espanyol (1999) i El caso Carod. Los detalles de la entrevista con ETA y sus consecuencias (2004). En aquest retorn a la novel·la, Alexandre viatja en el temps per períodes com la Guerra civil i el Franquisme explorant la tendresa més generosa i la cruesa més absoluta de la naturalesa humana.
Assagista, periodista, novel·lista i dramaturg. Amb què se sent més còmode?
Amb la novel·la. Però, de fet, tot és escriure. El que passa és que són llenguatges diferents. No és el mateix escriure novel·la que escriure assaig, o escriure poesia. Jo de poesia no en sé. Intento fer el que sé: el conte, la novel·la, l’obra de teatre i l’assaig. Però penso que un escriptor no pot viure al marge dels problemes que existeixen en el seu país. Ha d’estar compromès amb els problemes de la societat on viu. L’escriptor no pot fer-se l’orni i parlar “del sexe dels àngels” i no parlar de les coses que passen a casa seva. Si el meu país no és lliure, en la mesura que jo pugui com a escriptor intentaré defensar-lo. I això és el que faig.
Què en pensa aleshores d’aquells escriptors i periodistes que durant el Franquisme, tot i no ser-ho, només escrivien sobre temes costumistes?
Jo entenc que en una dictadura la gent tingui por que la matin -literalment- i no pugui escriure el que vol o el que pensa. A més, tampoc es pot fer perquè ningú t’ho publica. Ara, quan no es donen aquestes circumstàncies, com és el present (tot i que sembla que es tornen a prohibir certes coses), hi ha periodistes i escriptors dels quals no saps què pensen. I a mi això m’inquieta. Si un escriptor o un periodista no diu la seva posició davant de conflictes on es vulneren drets humans… a favor de qui està? Què li interessa en aquesta vida? Jo no puc mirar a una altra banda mentre Catalunya està sent apallissada i els seus dirigents a l’exili o empresonats.
I la clandestinitat, seria una opció?
Sí, de fet estem en l’any de Manuel de Pedrolo i ell era un escriptor que deia clarament allò que pensava. Tot i veure’s limitat durant el Franquisme tothom sabia què pensava i això el convertia en un referent. Després, quan va morir Franco, Pedrolo ja va dir més coses i es va manifestar a favor de la llibertat de Catalunya. Per a mi és un referent. Em sap greu que quan va morir, Catalunya no prengués consciència que acabava de morir una persona molt important pel país. Ens calen molts ‘Pedrolos’ a Catalunya.
Per què tenen por?
Ah, això se’ls hi hauria de preguntar a aquestes persones. El que és evident és que por i democràcia no són sinònims. Si hi ha por no hi ha democràcia, i si hi ha democràcia no hi ha por. Si fos el cas que no hi ha democràcia no sé com aquestes persones poden fer com si res. No m’ho explico. El procés independentista no només es fa amb la política parlamentària. Nosaltres, els escriptors, també hem de contribuir a la construcció d’un país amb reflexions i anàlisi que ajudin a la societat.
Feia 6 anys que no publicava una novel·la -des de Cor de brau (2011)-. Per què?
Bé, Els amants de la rambla del Celler ha portat molta feina perquè hi ha molta tasca de documentació. No és necessària. Hi ha escriptors que prescindeixen de perseguir la versemblança de les situacions i és perfectament legítim. Són opcions. Juli Verne va parlar de la Lluna i no va anar-hi mai. Però a mi m’agrada que si situo els personatges a Barcelona, Sant Cugat i París, tot allò que els envolta sigui cert. I així si el lector, un cop llegit el llibre, vol fer la ruta, que aquesta sigui real. També m’agrada que si en el llibre es diu que tal any en tal cinema es projectava tal pel·lícula, que també sigui cert. Tot això és una feinada immensa, però m’agrada i crec que ajuda a situar la novel·la en el marc històric amb tot un univers de personatges creat per tu. Jo no me n’havia adonat, però l’editor em va dir que hi havia 88 personatges!
Què hi ha de real en Els amants de la rambla del Celler?
Hi ha molts detalls dels amants que són reals, d’altres no. Després hi surten molts personatges reals com la Simone de Beauvoir, el Charles Aznavour, la Rosa Leveroni i Valls… El personatge del Josep Bailina, de Santpedor, que va ser presoner al camp de Matthausen, jo l’he posat a la novel·la i no he traït el que ell representava. D’aquesta manera faig que personatges reals i d’altres inventats interaccionin.
Com va conèixer Joan Grases i Maria Cabanes, els protagonistes del llibre?
Jo els veia passar cada dia des de la meva finestra a les cinc de la tarda. Després els vaig conèixer i els hi vaig dedicar un article al Tot Sant Cugat que precisament es deia Els amants de la rambla del Celler. El tenien penjat i emmarcat al rebedor. En aquell article m’imaginava quina havia pogut ser la seva vida, però encara no ho sabia. Això va passar al 2008, i el 2011 és quan vaig tenir la idea de fer una novel·la a partir d’ells. La meva il·lusió hauria sigut que l’haguessin pogut llegir. Ells, clar, em deien: “corri, corri, que nosaltres ja som molt grans”. Però finalment no va ser possible.
Qui és el personatge que narra la història en primera persona, en Niel?
Hi ha gent que pensa que sóc jo, perquè és escriptor. Poden haver-hi coses que poden ser meves. En un llibre l’autor està en tots els personatges. Hi ha una mica de l’autor en cadascun d’ells. Si algú vol saber què pensa en Víctor sobre algunes coses de la vida, ho trobarà més en el personatge de la Viviane (la tia francesa d’en Niel) i en el de la Simone de Beauvoir.
La novel·la combina moments d’absoluta crueltat amb d’altres d’extremada tendresa.
La novel·la mostra els dos pols de la naturalesa humana; la cruesa més extrema i la tendresa més generosa. Els humans som capaços d’autèntiques barbaritats, i la història en va plena; i al mateix temps hi ha herois anònims que sense cap glamour han protagonitzat actes de generositat, també al llarg de la història. La clau per derrotar la maldat no és la bondat, sinó la intel·ligència. Anant amb el lliri a la mà no destrueixes la maldat, necessites la intel·ligència. I la novel·la vol reflectir això, el retrat de la naturalesa humana.
Com va ser escriure aquelles pàgines on es tracten temes tan durs com l’abús sexual a menors?
Per mi va ser duríssim. Jo tinc dues filles i clar, em sembla abominable el que fa el personatge de la novel·la amb la seva filla. I aquestes persones existeixen i no són denunciades per múltiples raons (por, vergonya…) i actuen amb total immunitat contra membres de la seva pròpia família. Això té unes conseqüències terribles per les víctimes. I és el que volia reflectir en la novel·la.
Al 36 el problema es va solucionar mitjançant una guerra. Al 77 amb un pacte marcat per la por (presència a la política dels militars, atemptats de grups d’extrema esquerra i d’extrema dreta). Com se solucionarà ara?
Jo no sóc gens partidari de la violència, excepte quan t’hi va la vida. Al País Basc hi va haver l’ETA, i continua sent un país que no és lliure. Tota la sang vessada no va servir per alliberar el país. No crec en la violència, crec en la fermesa. És a dir, que els teus actes pacífics i democràtics, encara que en paguis les conseqüències, deixin en evidència l’autoritarisme. Ara bé, per això necessites persones que siguin molt lleials a les seves conviccions i arribin fins al final.
No s’ha arribat fins al final?
No, i és molt legítim tenir por. Qui té por de patir conseqüències personals, qui té por d’anar a la presó, no s’ha de posar al davant. Sé que és terrible. Però ha d’haver-hi algú que hi estigui disposat. Si en un camp de presoners, aquests volen marxar, però alhora tenen de por de fugir pel que els pugui passar si els enxampen, els que tenen por no han d’entorpir el pla dels que volen fugir. Perquè la vida en el camp ja saps quina és; la vida a l’Estat espanyol ja sabem quina és. Catalunya dins l’Estat no té futur com a nació. Aleshores hem de decidir si Catalunya vol ser un país captiu, o vol fer un forat i alliberar-se. Que això té conseqüències? Oh, és clar! Però no s’ho val la llibertat? Una revolució no es fa des del sofà, la llibertat no te la portaran a casa. I hi ha gent que està disposada a assumir aquestes conseqüències, gent pacífica i democràtica. Estan disposats a entomar la violència de l’Estat, perquè això posarà en evidència la naturalesa de l’Estat i acabarà repercutint negativament en ell mateix. La destrucció de l’Estat espanyol no serà mai culpa de Catalunya; la porta dintre ell mateix.
No es va posar en evidència l’1-O?
L’1-O visibilitza Catalunya al món, i posiciona el planeta a favor del dret a votar, a favor d’allò que defensava la gent que va ser estomacada. I aquestes imatges tenen una força brutal.
Com ha dit Fachín últimament, fan falta més 1-O?
Sí, és clar. Sinó què? Si tu proclames la independència has d’estar disposat a arribar fins al final. Aturar-se suposa el mateix que li passa a una dona maltractada que té por de marxar de casa per por a les represàlies: haurà de conviure tota la vida amb el seu maltractador. Per això fa falta que al capdavant hi hagi persones que estiguin disposades a arribar fins al final. Però vaja, si una cosa tinc clara és que Catalunya serà lliure. No tinc cap mena de dubte, i serà molt més aviat del que molts independentistes es pensen. Serà de cop, i el detonant, probablement, serà un detall insignificant. De fet, Espanya ja sap que Catalunya serà independent. Només fa veure que no ho sap. El problema és que nosaltres ens creguem el seu discurs. Si nosaltres ho tinguéssim tan clar com Espanya que serem lliures, no hi hauria qui ens parés. La clau per aconseguir-ho és la unitat del PDeCAT, ERC i la CUP. I aquestes formacions polítiques haurien d’actuar amb consciència que no hi ha cap bé més preuat en aquesta vida que la llibertat.
En tot això, on queden els votants de Ciutadans, del PSC, del PP i de Catalunya en Comú? És possible sumar-los al projecte republicà?
No, no s’hi sumaran mai. Només dins l’àmbit dels comuns és possible que alguns sí. De fet, n’hi ha que són independentistes, però que potser no ho viuen amb tanta intensitat. I d’altres que no ho són, però que no hi estan en contra. No estan en contra de què la gent voti. No són totalitaris. Els totalitaris són PP, PSOE i Cs.
I si mirem més als votants, en lloc dels dirigents?
Bé, hi haurà votants de bona fe. Potser dins del món socialista encara hi ha gent que pugui fer un canvi. De fet, fa molt temps vaig tenir una discussió civilitzada amb un polític socialista que ara és conseller. I mentre jo li parlava de la independència, ell em parlava d’Espanya i em titllava de radical. Ara, com he dit és conseller, i a més és independentista. El miro i penso: déu ser que s’ha tornat un radical. En canvi, n’hi ha d’altres que no els canviarem mai. Són nacionalistes espanyols i tenen tot el dret a ser-ho. Però no tenen dret a impedir que Catalunya sigui lliure. Si som 50 1, hem guanyat: això és la democràcia. Per tant, el conflicte és entre demòcrates i totalitaris. I se’ls hi ha de dir, si els agrada bé, i si no, doncs…
Ens trobem en la situació on estem ara…
Exacte. És que a vegades sento que independentistes, de bona fe, parlen amb eufemismes, que actuen com els suavitzants de la roba. Als nacionalistes espanyols se’ls hi diu unionistes o constitucionalistes. Sembla que ens faci por dir les coses pel seu nom. L’antònim d’independentista no és no-independentista, sinó dependentista. Però clar, aquesta paraula és molt lletja, perquè significa que depens d’algú altre. L’altre dia un corresponsal de TV3 deia: “la presència de Puigdemont a Bèlgica incomoda els partits no-nacionalistes”. Jo li vaig enviar una piulada preguntant-li: “voler ser belga no és nacionalista, però en canvi voler ser flamenc sí ho és?”.
És el plantejament de Ciutadans.
Exacte. Però que això t’ho digui una persona de mentalitat totalitària ja ho entens, però que t’ho digui una persona que no està en aquesta línia i que està cometent un error perquè no ha reflexionat prou és més greu. El que li passa és que segueix el ‘missatge oficial’: hi ha partits nacionalistes i n’hi ha que no ho són. I nacionalista és voler ser català, en canvi voler ser espanyol no, això és una cosa immaculada.
Què en pensa d’aquells catalans que passaven a fer-se franquistes per benefici propi?
Això forma part de la misèria humana. Primer hi havia persones que ho feien per venjança personal, no per ideologia. En aquell règim, la calúmnia estava permesa. Després estaven els que canviaven de bàndol. Aquests mai saps on estan exactament, però sempre acaben en cavall guanyador. Encara ara n’hi ha de personatges així. Quan Catalunya sigui un Estat, apareixeran persones que afirmaran que sempre havien estat independentistes, i que realment no ho eren. En una gran ciutat com Barcelona, això queda diluït, però en els pobles tothom es coneix i sap de quin peu calça cadascú. Són vividors, amorals.
