Vicent Flor (València, 1971), destituït encara fa poc com a director de la Institució Alfons el Magnànim, sap de què parla quan parla de la dreta valenciana. L’ha estudiada de dalt a baix i, de jove, en va formar part. Va ser un dels impulsors de la Joventut Valencianista d’Unió Valenciana, partit del qual va acabar sent expulsat. Milita de fa anys en Compromís. Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i en Antropologia Social i Cultural, doctor en Sociologia per la Universitat de València, el seu pas per Alfons el Magnànim ha estat considerat com una de les etapes més brillants de la institució, si no la que més. Ha estat el centre de les ires de l’extrema dreta autòctona. És l’autor de l’assaig Noves glòries a Espanya, anticatalanisme i societat valenciana, un clàssic per entendre allò que hem convingut a denominar “blaverisme”, i també, d’Els valencians, els diners i la política, una anàlisi solvent de les mancances i les insolvències que pateix la societat valenciana. Mancances i insolvències que han arribat ara al paroxisme amb la catàstrofe de la DANA i l’evidència palpable de la incompetència del govern que l’ha hagut d’afrontar.
Com són els valencians? Hi ha alguna idea concreta que ens puga definir com a poble, que es puga aprofitar i que no responga necessàriament al tòpic?
Els valencians som cinc milions de persones. I som molt plurals. És evident que els valencians identitàriament som producte d’un procés de nacionalització espanyola. Ens agrade o no. En aquest sentit, molta gent ha comprat el model nacional espanyol amb un afegit de construcció regional, sobretot en el hinterland de la ciutat de València. Però la identitat valenciana és molt plural. Hi ha una subcultura -o com en vulguem dir- nacionalista valenciana d’origen fusterià, valencianista. Hi ha també identitats perifèriques al País Valencià. Jo no m’atreviria a dir que hi ha una única manera de ser valencià perquè no respon a la realitat.
I la idea que tenen dels valencians des de fora? Aquesta imatge de ser una gent frívola, de traca, festera…
Això forma part de l’orientalització dels valencians, que s’ha fet sobretot des de Madrid, però també de vegades des de Barcelona. Als valencians ens agrada la festa com els agrada a tots els pobles mediterranis. Els qui han estudiat la festa en el nostre àmbit no destaquen que la socialització festiva valenciana siga particularment diferent de la dels grecs o de molts pobles italians. Som pobles mediterranis, festius, on el carrer té molta importància. Però convertir els valencians en una mena de gent que només pensa en la festa seria erroni. Som gent emprenedora, amb una gran capacitat d’organització de la societat civil. Pensem en les bandes de música o en un teixit industrial de mitjana empresa sòlid. O en l’agricultura d’exportació. La societat valenciana és una societat plural i complexa, i els estereotips són estereotips.
“La dreta valenciana més cultivada fou laminada durant la transició democràtica” / Mathias Rodriguez / La Veu
L’estereotip que circula sobre la dreta valenciana respon a la realitat? És una dreta espanyola i espanyolista, poc cultivada o analfabeta, insolvent i corrupta?
Això en bona part és cert perquè la part de la dreta valenciana més cultivada fou laminada durant la transició democràtica amb l’acusació que eren “catalanistes”. Vicent Ruiz Monrabal, Francesc de Paula Burguera o altres… eren gent il·lustrada. Gent que sabia de què parlava.
Aquesta dreta cultivada -en la qual durant la Transició despuntava Manuel Broseta- en un moment concret semblava que es podia imposar, que podia ser la dreta hegemònica al País Valencià. Què va passar?
Passà que hi hagué una por en les elits espanyoles, que temien que el País Valencià seguira la via de Catalunya o Euskadi. No oblidem que el País Valencià és la quarta comunitat autònoma més poblada, que té un percentatge del PIB i de la població important. Un País Valencià majoritàriament decantat cap a una opció nacional diferent -fora la que fora- era un tema que podia afectar l’estabilitat de l’Estat. D’Espanya o de Madrid.
Tot el que es va fer per impedir aquella opció nacional diferent es va fer des de Madrid o des de la mateixa València?
Això es va orquestrar des de les dues ciutats. Des de Madrid, evidentment també. Allà hi havia el senyor Fernando Abril Martorell, que era el segon d’Adolfo Suárez, que va venir ací a dirigir l’operació per evitar que el País Valencià tinguera una línia autonomista. Ja no direm més coses, simplement autonomista. Estaven preocupats amb una certa raó. No oblidem que les perifèries a l’Estat espanyol són potents demogràficament i econòmicament. Des de Madrid hi havia por, a més, que la situació de les elits dirigents tradicionals, que des del franquisme havien viscut molt bé, es poguera capgirar d’alguna manera. Això es va poder veure en la manifestació del 9 d’Octubre de 1977. Hi havia unes altres elits valencianòfones, de comarques, que parlaven valencià i que podien haver aconseguir una certa hegemonia. No vam estar molt lluny d’aconseguir-ho. A partir del 78 hi ha un moviment de masses que coneixem com blaverisme, promogut pels mitjans de comunicació i per les elits de sempre, que fa que aquest procés autonomista es frene, es capgire i es conflictivitze. Allò va ser un èxit de les elits franquistes, que encara controlaven, per exemple, les diputacions o els ajuntaments, perquè les primeres eleccions municipals són al 79.
Després de la primera etapa autonòmica, el PSOE, que havia cedit en quasi tot per governar el país, va perdre i va guanyar les eleccions Eduardo Zaplana. El PP semblava que s’eternitzaria en el poder, però va caure, vint anys després, de manera fulminant. Per la corrupció o perquè el seu castell de fantasies es va esfondrar? Què els va passar?
El PP el 2015 cau -i de no de molt, ho vull recordar perquè el resultat és ajustat- arran de dos fenòmens: un descrèdit total, producte d’una sensació general de corrupció, i una crisi econòmica molt forta que fa que el discurs de “Som els millors d’Europa” -la distància cognitiva entre el discurs oficial i la realitat de molts ciutadans- siga tan alta, que porta al canvi de govern. Però el context era molt concret. El PP no perd l’hegemonia. N’és la prova el fet que el 2015 el resultat electoral és just, el 2019 es renova el govern del Botànic amb uns resultats electorals també justs i el 2023, també amb resultats justs, l’esquerra i el valencianisme perden el govern.
El PP va perdre per pèls, doncs, i ara ha guanyat per pèls també.
Sí. Però això vol dir que hi ha una base social molt important que vota PP. Una massa social molt important. El PP per a determinats grups socials és el partit que representa els interessos valencians, de manera anàloga -si ho podem comparar, tot i les distàncies- a allò que una part d’Unió del Poble Navarrès representa a Navarra. Una mena de regionalisme inofensiu i poc conflictiu per a Madrid. Això per a molts és la millor manera de ser valencians. A més, dins un model productiu que té moltes complicitats. Cal no oblidar que ací al País Valencià el pes que té la construcció i el turisme és molt important i ha generat tota una base social que li dona suport. Vull recordar que el primer cte del govern actual -format en un primer moment per PP i VOX- fou contra la taxa turística, que és una qüestió significativa. La taxa turística és un factor absolutament assentat a Europa Occidental i que ací es planteja com un un atac. Els hotelers no la volen pagar. Tot allò que genera el turisme de manera negativa ho han de pagar els ciutadans amb els seus imposts. Els turistes no han de pagar res.
Per què ha passat el que ha passat ara? Què explica que el govern valencià siga tan maldestre, tan insolvent, en la crisi de la DANA?
Hi ha molts factors que ho expliquen. En primer lloc, el nivell polític està baixant. No hi ha grans liderats ni dirigents que tinguen una visió d’allò que en diríem tradicionalment, en un sentit ample, d’Estat. Carlos Mazón és un mediocre que abans havia estat cantant en un grup lamentable, que no ha treballat mai en l’empresa privada, que ha anat endollant-se d’un lloc a un altre. És un irresponsable que ha creat un govern d’irresponsables. Les reaccions de les dues conselleres que havien d’haver reaccionat són infantils, pròpies d’un govern a l’alçada del que han construït. Per què? Perquè aquest tipus de lideratges mediocres busca gent submisa i obedient. Poca-solta. Si no, la cosa no té explicació. En un cas d’una gravetat així, quan el president ha desaparegut, algú ha d’agafar les regnes, assumint-ne la responsabilitat, perquè la prioritat és salvar la gent. Ningú ha estat capaç de fer-ho. Això és ben significatiu.
“El resultat electoral del 2023 s’explica per l’abstenció d’una part dels votants dels partits del Botànic” / Mathias Rodriguez / La Veu
Si la dreta valenciana és mediocre i irresponsable, analfabeta, com és l’esquerra? Què han fet l’esquerra i el valencianisme en aquests set anys que han governat? Per què la majoria -ajustada, però majoria- s’ha estimat més tornar al PP?
Crec que el resultat electoral del 2023 s’explica sobretot per l’abstenció d’una part dels votants dels partits del Botànic. I també per la desaparició de Podem, que no arriba al 5 per cent necessari per entrar a les Corts. No és tant un transvasament de votants. En dues legislatures no han sabut crear una base social més àmplia. I en un context determinat han perdut el govern, no tant per grans errors, que diria que no han tingut, sinó per una desil·lusió que afecta una part dels seus votants. Aquesta part tenia unes exigències i unes expectatives que s’han vist frustrades per la realitat. No podem oblidar que el PSOE al País Valencià és molt espanyolista. Ha posat totes les traves possible, per exemple, per fer efectiu el requisit lingüístic a l’administració. Hi ha hagut una certa desafecció per part dels votants valencianistes, que crec que ha estat determinant.
Quan vostè diu “valencianistes” -nacionalistes valencians- de quin percentatge de la població parla?
Prou perquè no hagen guanyat. Si no ho recorde malament, a la ciutat de València el bloc PP-VOX dels 33 regidors en trau 17. Queden 17 a 16. I a les Corts valencianes la diferència és de 53 a 46, amb Podem que fa el 3’5 per cent i no obté representació parlamentària. Molt ajustat. Però prou perquè la dreta forme govern. També ha passat una cosa que vull remarcar. El PSOE, que té una gran tradició de majories absolutes, ha pensat que podria governar com ell volguera. Ximo Puig va ser investit president el 2015 amb el pitjor resultat del PSOE fins aquell moment. I es pensava que, si desgastava Compromís i el lideratge de Mónica Oltra, milloraria aquell resultat i podria governar més tranquil. I el que ha passat és que en aquests moments Ximo Puig no governa.
Quin percentatge de votants podrien definir com a nacionalistes valencians?
No tenim ferramentes estadístiques bones, però podem parlar d’un mínim del 5 per cent i d’un màxim d’un 15 o un 20 per cent de la població valenciana. La qüestió no és tan quantitativa com qualitativa. És a dir, el valencianisme polític i el social tenen una influència important en la societat valenciana, més enllà dels seus números. Hui ha aconseguit que sense la seua presència siga inimaginable un govern alternatiu al PP. Això és un èxit del valencianisme.
Acabem. Mazón dimitirà o el faran dimitir?
Sembla que el faran dimitir. Hauran de buscar una solució. Veurem què passa. Crec que està amortitzat. Els titulars de l’ABC d’aquests dies són significatius. D’alguna manera, estan preparant el terreny per a la seua substitució. És impossible que continue. La qüestió significativa no és eixa. La qüestió significativa és si amb això n’hi ha prou. Si la societat valenciana veu que allò que li van vendre com “el gobierno de los mejores” és un govern d’incapaços i d’irresponsables. I si això és un tema conjuntural de Carlos Mazón o més estructural del PP, cosa que jo crec que passa. El PP no te prou quadres per a dirigir la societat valenciana. El director general d’Emergències amb el Botànic, per exemple, José María Ángel, va haver de demanar que el cessaren perquè no trobaven una persona capacitada per a substituir-lo. Vists es resultats, no anaven desencaminats.
