Bona part del món independentista –de fet, una aclaparadora majoria– pensava que la Sala Penal del Tribunal Suprem comandada per Manuel Marchena dictaria una sentència dura contra els líders civils i institucionals del Primer d’Octubre. Tot apuntava que no hi hauria cap símptoma de magnanimitat ni de contextualització. Ans al contrari. Sabedors de la crisi institucional i social que podia esclatar, la cúpula judicial, amb l’aplaudiment entusiasta del ministeri fiscal i del silenci colpidor del Col·legi d’Advocats de Barcelona, van tirar pel dret. La protesta es donava per descomptada.
I, de fet, així va ser. La plataforma Tsunami Democràtic, que feia dies que es preparava amb la implicació d’estructures polítiques de primer i segon nivell, els Comitès de Defensa de la República (CDR), l’ANC i Òmnium Cultural van activar tots els seus ressorts per una gran mobilització de protesta que podia allargar-se dies. De fet, no els va costar gaire la mobilització perquè el món civil independentista, fins i tot els sectors força allunyats d’aquestes entitats, es va mobilitzar contra la desproporció de les penes i la duresa gratuïta de la condemna.
Els joves, al carrer contra la sentència del Procés
La mobilització es va iniciar el 14 d’octubre de 2019, aquest dilluns fa cinc anys. Va ser el dia que es va comunicar la resolució que condemnava els presos polítics a un total de gairebé 100 anys de presó, i una de les principals característiques d’aquell moviment va ser la mobilització juvenil. Un sector que ja havia apuntat maneres en la gran aturada del 3 d’octubre de 2017. Els joves veien en les protestes per la sentència una nova oportunitat de deixar anar el seu malestar i tancar en un calaix el mantra de “ni un paper a terra”. Aquell dilluns, amb una multitudinària convocatòria per anar al Prat amb la consigna Tothom a l’aeroport, es van encetar cinc dies protestes que van acabar amb el que s’ha batejat com la “batalla d’Urquinaona”, pel nom de la plaça de Barcelona, pròxima a la comissaria de Via Laietana, que en va ser l’epicentre.
Un episodi emblemàtic del Procés que ha quedat a la memòria com l’última gran protesta tot i les contínues crides sota el lema Urquinaona, ho tornarem a fer! Només les protestes per l’ingrés a presó de Pablo Hasél van tenir alguna reminiscència, però mai amb la mateixa contundència. De fet, van ser uns dies que “l’a por ellos” va canviar de bàndol, fins que el món polític va semblar desentendre-se’n i el nivell de detencions i identificats era massa alt per al resultat que s’aconseguia.
Operació Minerva dels Mossos per afrontar els protestes
La sospita que a Catalunya anirien mal dades quan sortís la sentència s’havia anat gestant durant setmanes. De fet, la manifestació espanyolista del 12 d’octubre a Barcelona era una celebració de les filtracions a la premsa que la condemna seria per sedició i amb penes de vuit anys cap amunt. Els cossos i forces de seguretat de l’Estat –Cos Nacional de Policia, Guàrdia Civil i Mossos d’Esquadra– feia dies que preparaven dispositius de contenció i acció. “No es volien repetir les errades del Primer d’Octubre”, asseguren fonts de la policia de la Generalitat. Un comentari que es basava en la batussa entre cossos policials arran del referèndum que va acabar amb centenars de mossos imputats i la cúpula d’Interior, amb el major del cos, Josep Lluís Trapero, al banc dels acusats de l’Audiència Nacional.
Així, la Prefectura dels Mossos es va posar la bena abans de la ferida i va preparar l’operació Minerva, amb una mobilització enorme de les capacitats operatives de la policia de la Generalitat, aleshores políticament dirigida pel conseller Miquel Buch i el president Quim Torra. Interior va tenir l’ocurrència, quinze dies abans de la publicació de la sentència, de fer una trobada amb periodistes al complex Egara, la seu central de la policia de la Generalitat, per explicar els materials nous i apuntar les tàctiques noves que posarien en marxa la Brigada Mòbil (Brimo) i l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO), és a dir, les unitats d’ordre públic dels Mossos.
El resultat de la trobada va ser la difusió de com es preparava el cos per afrontar les protestes –ja s’intuïa que els manifestants no estarien per romanços i la policia tampoc– i amb la destitució de la directora de comunicació del departament, Joana Vallès, com a boc expiatori de la polseguera que es va aixecar arran d’ensenyar les eines que farien anar els Mossos contra els manifestants. Els pitjors pronòstics es van confirmar. El primer dia de les protestes, els carrusels -persecucions amb les furgonetes policials-, els arrossegaments i el gallet fàcil amb les escopetes de projectils de foam van corroborar quina seria l’actitud dels Mossos. “Aquesta setmana veureu maniobres i accions que encara no heu vist mai”, assegurava amb contundència a El Món un dels més veterans de les unitats d’ordre públic.
Operació Ícaro de la Policia Nacional
Els Mossos, però, no estaven sols. Comptaven amb el fervor de la Guàrdia Civil i del Cos Nacional de Policia. En aquest sentit, l’institut armat ja va fer una prèvia per avisar a navegants del que podria passar. Va ser el 23 de setembre, tres setmanes abans de la sentència, quan -protegits per l’Audiència Nacional i la fiscalia antiterrorista- van dirigir una ràtzia contra integrants de CDR a molts punts de Catalunya, especialment, a Sabadell. Era l’operació Judes, que encara cueja a l’Audiència Nacional tot i l’aplicació de la llei d’amnistia. La Guàrdia Civil va enviar a Catalunya els seus Grups de Reserva i Seguretat, que s’encarregarien dels aldarulls arreu del país, en principi, de suport als Mossos.
Per la seva banda, el Cos Nacional de Policia també es va preparar amb generositat. El ministeri de l’Interior, en mans de Fernando Grande-Marlaska, va posar en marxa l‘operació Ícaro. Un nom que prové de la mitologia grega, quan Ícar va aconseguir escapar del laberint de Creta amb unes ales de cera, que se li van fondre en passar prop del sol. El nom volia reflectir que la policia retallaria les ales als independentistes que volguessin afectar les infraestructures crítiques i vies de comunicació. Només de les Unitats d’Intervenció Policial (UIP), els antiavalots de la policia i el seu suport de la Unitat de Prevenció i Reacció (UPR), es van desplaçar a Catalunya 1.500 efectius.
Tots els cossos al mateix centre de coordinació, el Cecor
Els tres cossos policials van ser dirigits i coordinats pel mateix Centre de Coordinació i Comandament, el Cecor. Eduard Sallent, llavors comissari cap del cos i seguint l’estela del comissari Miquel Esquius, va integrar tots els cossos en el mateix operatiu. Un fet que va permetre anul·lar l’autoritat governativa de la Generalitat, és a dir, les funcions del director general de la Policia, en mans de Pere Ferrer, i derogar de facto la normativa catalana i la llei del Parlament que prohibia l’ús de les bales de goma, que van fer acte de presència en mans de la Policia Nacional des del primer dilluns de les protestes, buidant ulls de manifestants.
Les protestes van anar pujant de to i també va anar pujant la participació durant tota la setmana, principalment a Barcelona. Paral·lelament, a Catalunya ja circulaven les columnes que provenien per les principals carreteres cap a la capital catalana que aplegaven milers de persones. La Moncloa va reaccionar i l’Audiència Nacional també, obrint la causa del Tsunami Democràtic, que va ser arxivada ara fa tres mesos per una clamorosa errada judicial.
El divendres, la batalla final
Després de quatre dies de protestes intensíssimes i d’una contundència extraordinària per part de la policia, finalment, el divendres 18 d’octubre feien cap al centre de Barcelona les columnes que van omplir el passeig de Gràcia des de la Diagonal fins a Plaça Catalunya. Durant tot el dia hi havia hagut tensió i protestes a la ciutat. La ronda litoral havia quedat tallada a l’altura del Port i, durant tot el dia, la Prefectura de la Comissaria del Cos Nacional de Policia (CNP) havia estat envoltada d’activistes, en pacífica conducta. La pressió va anar augmentant durant tot el dia fins a arribar a la tarda, quan una errada tàctica de les UIP va fer reaccionar la Brimo, que en va sortir al rescat, i la guspira es va encendre.
Les unitats antiavalots de la policia van carregar sense miraments però es van trobar una resistència que no esperaven, concentrant els aldarulls a Urquinaona, on les unitats policials no van poder entrar. De fet, van quedar taponades a Pau Claris i Via Laietana, al carrer Junqueras i a la Ronda Sant Pere. Bales de goma del CNP, projectils de foam dels Mossos, pots de fum, gasos, va ser la munició que es va disparar a discreció durant hores i no va ser fins prop de les deu de la nit que la policia va poder entrar a la plaça. Això sí, posant en risc la vida i la integritat dels manifestants, per les maniobres d’entrada amb els vehicles policials. Fins i tot va aparèixer el càntir dels Mossos, el camió bombarder d’aigua, de fabricació israeliana, que feia anys que no veia la llum del sol i que el seu motor no es posava en marxa.
Represaliats i munició
Han passat els anys, i el departament d’Interior el mes de maig de 2023 encara desconeixia quants projectils de foam s’havien disparat a Urquinaona. Una dada que topa amb les xifres exposades pel comissari José Miguel Ruiz Iguzquiza, cap des del 2011 de les Unitats d’Intervenció Policial del CNP i màxim comandament de l’operació Ícaro. Iguzquiza va assegurar que els seus efectius van disparar aquell vespre fins a 7.000 bales de goma, prohibides pel Parlament de Catalunya però que la policia espanyola va fer servir. De fet, les imatges dels agents recollint projectils –que es poden reutilitzar– amb bosses de El Corte Inglés van ser virals.
Les protestes van continuar dissabte, però amb menys intensitat atès que el món polític semblava desentendre-se’n i que els milers de manifestants van quedar desemparats i en mans de la repressió de la mateixa policia de la Generalitat, que comandava el president que un any enrere demanava aquell famós “apreteu” als CDR, Quim Torra. Les protestes emmarcades en la sentència del Procés, que es podrien entendre dins Tsunami Democràtic, es van acabar el desembre de 2019, amb el fiasco de la protesta del partit del Barça.
El neguit per aquelles protestes continuades va provocar una situació insòlita i va ser quan, el 21 d’octubre de 2019, la ministra de Defensa Margarita Robles va seure a la mateixa taula la llavors directora del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), Paz Esteban, i el flamant cap del poderós Centre d’Intel·ligència de les Forces Armades (CIFAS), el general de Divisió, Antonio Romero Losada. Esteban va ser destituïda després per l’escàndol de les escoltes amb Pegasus, que es van incrementar arran de les protestes i que s’han pogut trobar en la macrocausa del Tsunami Democràtic. Per la seva banda, la capacitat mobilitzadora de l’independentisme va quedar escapçada per una repressió ingent, per la pandèmia de la Covid i per una batalla interna que encara es troba a les trinxeres. I Urquinaona continua sent, per ara, l’última gran protesta.
