Un dels eixos principals de l’escrit d’acusació del judici contra la família Pujol és la participació de Jordi Pujol Ferrusola en la posada de l’abocador de Tivissa (Ribera d’Ebre). En concret, una factura de 60.101 euros del 31 de desembre de 2001 per part d’IMISA, empresa del primogènit de l’expresident, a la societat Servitransfer, que gestionava la planta de residus. La tesi de la fiscalia és que aquests diners abonats per Servitransfer corresponien a una comissió a canvi de la “dinamització de l’actuació administrativa” per posar en marxa l’abocador. Però dos exconsellers de Medi Ambient de la Generalitat, de signes polítics ben diferents, han contradit, i amb raons, la teoria incriminatòria de ministeri públic. Tant l’exconseller Salvador Milà, d’ICV, com Ramon Espadaler, aleshores dirigent d’Unió Democràtica i ara al Govern de Salvador Illa –i que ha declarat en català i intèrpret–, han explicat que concedir una autorització a una empresa amb número de gestor i una instal·lació no és una decisió “política”, ans al contrari, és un “acte reglat”.
És a dir, cal complir uns tràmits administratius de diferents administracions i agències i, un cop complerts, no es poden denegar a qui ostenta els informes favorables. És el mateix argument que va exposar Alfons López Salgueiro, exdirector de Qualitat Ambiental de la Generalitat, quan va declarar el passat mes de desembre, en aquesta mateixa la vista oral, que si no es concedia l’autorització, hauria estat una “il·legalitat”.
Les pressions, de l’administració
El primer a declarar ha estat Milà, que ha defensat l’atorgament de la llicència perquè era un procés reglat. A més, encara ha distorsionat més la tesi del fiscal quan ha dit que com a administració van pressionar els propietaris de l’abocador perquè cedissin a les demandes del territori, malgrat que tots els tràmits eren correctes. De fet, la pressió va venir perquè el seu departament, a través de l’Agència Catalana de Residus, va retenir tant com va poder el codi de gestor, fins que els propietaris de la llicència vam acceptar un protocol per no convertir Tivissa en un gran abocador per a tot Catalunya i asserenar les protestes del territori i de les plataformes ecologistes.
Milà ha admès que les pressions van ser de l’administració cap a l’empresa, i no a l’inrevés. En cap moment, hi podia haver una gràcia o una arbitrarietat administrativa per activar o desactivar la posada en marxa de l’abocador. De fet, ha assegurat que no es va detectar cap irregularitat. La mateixa idea que ha exposat Espadaler, que ha insistit en la confiança en el director general i els treballadors del departament que van elaborar els dictàmens. Per això, no es va apartar “ni un mil·límetre” del dictamen final de la ponència. “Hauria estat fora de lloc no concedir l’autorització”, ha sentenciat. Tots dos testimonis han remarcat dues qüestions: l’abocador no va requerir “ni un euro públic” i que l’Ajuntament de Tivissa era d’ICV.
