Stan Lee feia recordar contínuament a Spiderman que un gran poder comporta una gran responsabilitat. Una frase que haurien de tenir de salvapantalles del mòbil els membres del cos d’inspectors d’Hisenda. Compten amb l’avantatge que donen la gran especialització legal que tenen, l’escut de canvi de criteri sense que quedi clar el preavís al contribuent, el farragós camí administratiu que complica la vida a qualsevol obligat tributari –llevat dels que es poden permetre un escamot d’advocats que mirin d’afeblir la presumpció de culpabilitat– i la por reverencial al monopoli tributari de l’Estat.
Per això aquest dijous s’han endut el protagonisme de la profitosa 26a jornada del judici contra els Pujol Ferrusola. Tot i que tenen un gran poder, han sabut modular-lo, encara que fos com a resposta a interrogatoris perspicaços de les defenses. Un inspector en cap regional d’Hisenda que ha negat que un dels negocis de Jordi Pujol Ferrusola que més obsessionen a les acusacions –el projecte de Mèxic anomenat Azul de Cortés– fos una “simulació”. Un altre inspector, encarregat d’escrutar les finances de Josep Pujol Ferrusola, ha sortit com un Miura, però ha rebaixat el to quan s’ha trobat al davant un destre de la prova com és l’advocat Jaime Campaner.
A tot això, cal afegir un testimoni renunciat, que denota certa deixadesa i poca cura per part de l’aparell de l’Audiència Nacional. Un home, David, ingressat en una residència, agafat com una paparra a la mà de la senyora que el cuidava i que advertia al tribunal que no entenia res. Ha calgut tenir l’home una estona en pantalla per adonar-se de la crueltat pública que suposava tenir-lo de testimoni de l’acusació, fins que el fiscal Fernando Bermejo ha descartat continuar. La seva senyora, també testimoni, de 91 anys, ha jurat dir la veritat perquè “li han ensenyat a casa” i a la seva “església”, tot plegat per dir que tenia un compte corrent a Andorra però que el portava el seu marit. Unes proves pericials han arrodonit la jornada a les defenses i han descobert una faceta poc coneguda del fiscal Bermejo, la seva passió indissimulada per la cal·ligrafia.
“Sense simulació”
El primer a enfilar-se a l’estrada ha estat Luis Castelló, el NUMA 46340 –la terminologia amb què s’identifiquen els agents de l’Agència Tributària en les seves credencials oficials–, el testimoni del qual va quedar pendent de l’anterior sessió. Un home que va signar una “acta de correcció” a una acta de disconformitat a l’empresa Jandro Consultores, l’empresa amb derivada mexicana que va compartir el projecte Azul de Cortés amb el fill gran de l’expresident i Luis Delso. Un document que va enervar l’Advocacia de l’Estat, que va elevar protesta al tribunal per la senzilla raó que un cap regional de l’Agència Tributària, com és el NUMA 46340, desmuntava la tesi del negoci simulat. I, a més, ha comès una patinada difícil d’entendre en un expert, com ha estat admetre que va tancar la inspecció a Juandro Consultores perquè va “llegir a la premsa que estaven investigats”. Però ves per on que l’advocat de Luis Delso, Òscar Morales, que quan vol és l’ocell que sempre s’emporta el cuc, li ha preguntat per què deixava en situació provisional si a les notícies de la premsa no apareixia Juandro, ni el seu administrador, Julio Bonis. L’inspector ha dibuixat un lleu somriure al seu rostre i no ha pogut respondre.
En concret, el relat acusatori era que el projecte de macrocomplex turístic Azul de Cortés, a la Baixa Califòrnia, no va existir i que només va ser una ficció perquè Pujol Ferrusola cobrés una pretesa comissió d’Isolux. Però, si la prova practicada fins ara ja negava aquesta interpretació, només ha faltat un cap regional d’Hisenda reconeixent que va posar negre sobre blanc que el projecte no era cap ficció. Un interrogatori ben pensat de l’advocat Morales, que ha fet valdre l’acta d’onze pàgines signada per l’inspector on admet que no hi ha cap prova que indiqui que el projecte va ser una simulació. “No tinc prou prova per qualificar-ho com una simulació”, ha reconegut al tribunal.
A més, ha diferenciat el que és una activitat empresarial a efectes tributaris i una activitat empresarial a efectes econòmics, és a dir, què tributa i què no tributa quan un projecte empresarial comença a caminar. Una tesi que li ha tornat a especificar, amb paciència, tant al ministeri fiscal com a l’advocat de l’Estat, José Ignacio Ocio, que ha tornat a rondinar per l’admissió d’aquesta prova que beneficia la defensa. L’inspector ha detallat que l’empresa va aportar documents oficials en els quals es confirmava el canvi de qualificació del terreny, de “forestal a turística integral”. Un canvi que, a preguntes de Pau Ferrer, avui com a suplent de Cristóbal Martell, en la defensa de Jordi Pujol Ferrusola, ha admès que suposava un “canvi de valor”.
Josep Pujol, protagonista
El següent a pujar a l’estrada dels testimonis ha estat Marcelino Rojo, NUMA 48533, encarregat d’inspeccionar Josep Pujol Ferrusola. Vestit de rigorós negre i amb el fer dels qui acaben sempre els bolígrafs BIC, s’ha assegut i ha regalat les orelles del ministeri públic i l’Advocacia de l’Estat, explicant que va aixecar una acta de disconformitat per 800.000 euros ingressats en un compte de la BPA perquè ho considerava un “guany patrimonial sense justificació”. Venia amb el guió après i amb l’avantatge competitiu que havia multat Josep Pujol després de la seva regularització de l’any 2012.
Però un judici és com la mar d’una havanera, mai no et pots refiar de la calma. Ha entrat al terreny de joc Jaime Campaner, l’advocat illenc de Josep Pujol. Un tipus amic dels desafiaments i enamorat de la prova legal com a base de l’estat de dret. Campaner, fidel al seu estil, amb to segur però prou prudent, ha iniciat un interrogatori sagaç. La tesi de l’inspector és que Josep Pujol havia ingressat 800.000 euros dels quals no hi havia traçabilitat. Comptat i debatut, no s’havia empassat que els diners provenien d’un préstec a un amic, Jorge Barrigón, per a la compra d’unes accions a un empresari amb un caràcter “molt variable”: quan es decidís calia executar l’operació en calent i anar per feina. Per això, calia tenir els diners en una caixa de seguretat de la BPA. En canvi, sí que admetia que la quantitat provenia d’uns diners que havia retirat en efectiu del mateix compte d’Andorra.
Els mateixos diners
L’inspector al·legava que no podia acreditar aquesta justificació perquè el contracte era privat i no havien aportat cap justificant de l’ingrés a la caixa de seguretat. Campaner, però, com un tafur avesat a les timbes perilloses del Mississipi, esperava pacient al seu torn. Quan el president del tribunal, José Ricardo de Prada, que només fa que mirar la ponent que no para de prendre notes, li ha donat el torn de paraula, ha començat una ofensiva preparada i meditada. D’entrada li ha fet reconèixer a l’inspector que el préstec no era per a la compra d’accions, sinó per a “una opció de compra”. Un detall que fa canviar el concepte.
Campaner, còmode, amb bones cartes i amb la mà recolzada a la galta, li ha recordat que en la seva acta fa constar que un dels testimonis que va utilitzar volia informació per “a la seva querella” però que “no el va poder ajudar”. És a dir, l’inspector basava part de la seva acta de disconformitat –que Josep Pujol va pagar– en el testimoni d’un exsoci, Antoni Rebés, que tenia fregit a querelles Josep Pujol. Per altra banda, li ha brandat un justificant emès per la BPA del lloguer de la caixa de seguretat on es van dipositar els diners. L’inspector ha arrufat el nas perquè deia que el certificat li havien lliurat tard i, a més, l’havia demanat a la BPA. “Què té d’estrany que un client demani un certificat?”, ha collat Campaner. “Res, però per a mi era estrany”, ha insistit l’inspector. Tot plegat per unes inspeccions d’IRPF del 2009, 2010 i 2011 que, amb la calculadora a la mà, estan prescrites. En tot cas, la defensa insisteix que els diners tenien traçabilitat perquè sortien d’un compte i hi tornaven al cap de dos mesos, quan l’opció de comprar accions ja s’havia evaporat. Els inspectors han exercit el poder, però a la sala han actuat amb responsabilitat.
