Era el 28 d’octubre del 2020. La pandèmia no va evitar una veritable ràtzia contra membres de l’independentisme dirigida pel Jutjat d’Instrucció número 1 de Barcelona, amb Joaquín Aguirre com a titular i amb copiosos equips de la Guàrdia Civil. Una munió de detencions i escorcolls arreu del país. L’orquestra mediàtica habitual celebrava una suposada desarticulació de la trama civil independentista i la desarticulació d’una estrambòtica trama russa que col·laborava amb el Procés sobiranista. Les detencions de David Madí, Xavier Vendrell, Oriol Soler o els cosins Ton i Roc Aguilera, propietaris de les empreses Events, o Josep Lluís Alay, cap de l’oficina del president a l’exili, Carles Puigdemont, encenien totes les alarmes. Era la posada de llarg de l’operació Volhov, la derivada principal de la famosa trama russa del Procés.
L’origen de tot plegat era l‘operació Estela. Una instrucció judicial sobre la despesa en cooperació i ajuda internacional de la Diputació de Barcelona, dirigida pel mateix jutjat, amb nou peces separades i nodrida amb investigacions de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal del Cos Nacional de Policia (CNP). Per cert, totes arxivades en tres anys amb el suport, fins i tot, de la fiscalia. Una d’aquestes peces es va batejar com Igman-Catmon, i era sobre les activitats de dues entitats de suport internacional que dirigien Víctor Terradellas, un exdirigent de CDC, i Francesc de Dalmases, diputat de Junts per Catalunya.
Un telèfon, suposat ganxo
Precisament, va ser suposadament el telèfon de Terradellas i els documents privats trobats als escorcolls del seu domicili i despatx els que van fer suposar al jutge, que hi havia alguna cosa més que els ajuts irregulars a les entitats de cooperació. Les connexions internacionals de Terradellas, la seva profusa agenda de contactes i, per descomptat, les seves elucubracions àmpliament conegudes per bona part de l’elit independentista, van fer creure al jutge que es trobava davant una trama internacional de suport a la independència de Catalunya. I va obrir un nou sumari, batejat com a Volhov i dividit en vuit peces separades més. La matrioixca, el joc de nines russes que cadascuna surt d’una altra, es posava en marxa.
Una de les primeres decisions del jutge va ser canviar de policia judicial. Va retirar del cas la UDEF, no sense queixes de la Policia Nacional, i va donar la instrucció a la Unitat de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil a Catalunya. Una unitat força motivada per lluitar contra l’independentisme. Telèfons punxats, clonació de mòbils i interrogatoris difícilment acceptables en un estat de dret van fer créixer la causa amb uns densos atestats de la Guàrdia Civil. Fins al punt que el jutge va fer un doble salt mortal. Va anar una passa més enllà i va investigar el Tsunami Democràtic i va enviar les seves perquisicions a un altre vell conegut de la repressió independentista, l’extitular del Jutjat d’Instrucció número 6 de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón, que li va fer el joc, fins a arribar a la trama russa.
Cinc anys i tot arxivat
De bon principi, ni tan sols el ministeri fiscal es va creure la causa Estela ni la Volhov. Al responsable del cas, Fernando Maldonado, un seriós fiscal especial anticorrupció, no li van tremolar les cames de recórrer contra les resolucions del jutge i titllar-les de poc menys que prospectives. Es feia un tip de demanar arxivaments i oposar-se a les eternes pròrrogues de la instrucció. Però el jutge anava a la seva i, en algunes ocasions, va tenir el suport de l’Audiència de Barcelona, que al final li ha tallat les ales ordenant l’arxivament definitiu de tot plegat i donant arguments als investigats per fonamentar una querella per prevaricació.
Però Maldonado va demanar el trasllat a la fiscalia del País Valencià i la instrucció va continuar, encara més desbocada. Aguirre volia demostrar tant sí com no que el Kremlin estava al darrere del Procés, que es finançava amb criptomonedes i que Vladímir Putin havia volgut enviar 10.000 soldats amb la senyera al braç per prendre el control efectiu del territori. A més, hi barrejava una sòrdida història d’espies i sicaris russos del servei d’intel·ligència militar de Putin que es passejaven per Barcelona durant els dies forts del Procés i el referèndum del Primer d’Octubre del 2017. Fins i tot la traducció d’una novel·la per part d’Alay, amb cert èxit de vendes, va ser considerada una prova irrefutable de la ingerència russa. El jutge va trobar un rus i tot, Alexander Dimitrenko, a qui no li donaven la nacionalitat espanyola per l’informe contrari del CNI i que després va desaparèixer protegit per un prestigiós despatx d’advocats de Madrid dirigit per un excomandament de la Guàrdia Civil i amb l’assessoria de premsa de l’antic cap de comunicació del Ministeri de l’Interior.
L’Audiència Nacional entra en joc
García Castellón, que ja havia investigat alguna cosa similar, no li va comprar a Aguirre la història dels russos, bàsicament perquè havia hagut de tancar la seva investigació en secret, amb serioses advertències del CNI per tal que no fes el ximple amb els interessos russos energètics d’Espanya i Europa. Ara bé, el jutge de l’Audiència Nacional sí que li va recollir el guant de Tsunami Democràtic i va encetar una instrucció caríssima amb la intenció de qualificar de terrorisme les protestes contra la sentència que condemnava a presó els líders polítics i socials del Procés jutjats pel Tribunal Suprem.
La mort per infart d’un ciutadà francès a la terminal dos a l’aeroport del Prat el 14 d’octubre va ser l’excusa per iniciar una instrucció surrealista i desbocada que va acabar fins i tot al Suprem, amb la petició d’imputació de Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg per terrorisme. La sala tercera de l’Audiència Nacional, amb la presidència del magistrat Fèlix Guevara, va acabar amb la investigació i va ordenar l’arxivament per vulneració de drets fonamentals, arran del fet que García Castellón havia fet trampes amb els terminis de pròrroga de la instrucció.
En canvi, García Castellón va evitar remetre la seva investigació sobre els russos i el Procés. Una causa oberta l’any 2019 que va obrir en secret i va tancar també en secret. Una investigació que mai va tenir el suport del ministeri fiscal de l’Audiència Nacional. El fiscal Miguel Ángel Carballo es va tancar en banda i se les va tenir amb el magistrat fins que es va optar per l’arxivament. Quan Aguirre li va reclamar el sumari, García Castellón, que ja ensumava la jubilació, no va voler més embolics i només li va remetre la interlocutòria d’arxivament.
Una clonació processal
A poc a poc, la causa Volhov s’anava esllanguint i arribaven arxius de diverses peces separades, ordenats pels jutges que substituïen Aguirre en les seves baixes mèdiques. Fins que l’estiu passat hi va haver va fer un click. L’Audiència de Barcelona va ordenar aturar la festa i li va anul·lar la instrucció del darrer any. El jutge es va passar de llest i va fer el que es coneix com una clonació processal: va obrir una nova peça amb el mateix contingut que l’Audiència li havia manat tancar amb l’argument que eren altres delictes i amb noves proves.
Aguirre, però, anava perdent aliats. D’entrada la Guàrdia Civil, amb el nou cap de l’institut armat a Catalunya des del passat 15 de març, Pedro Antonio Pizarro, li va dir prou. Fonts policials asseguren que li va tancar l’aixeta perquè altra feina tenien els seus agents d’informació que no pas empaitar fantasmes russos. Això no va aturar el jutge, que va habilitar dos inspectors en cap i dos inspectors de la Comissaria General d’Informació del CNP per investigar la connexió russa per un suposat delicte de traïció, que no entra a l’amnistia. I efectivament la van dur a terme, fins que, de nou, el CNI va aixecar les orelles i va expressar la seva queixa al Ministeri de l’Interior, perquè consideraven que “la policia estava jugant a espies”.
De tota manera, la feina estava iniciada, amb disset investigacions personals amb el segell de confidencials i altres de secretes sobre el president Artur Mas, el periodista Carles Porta, l’advocat Gonzalo Boye, a més de la resta d’implicats en la causa Volhov. Era l’operació Troya, que el jutge va esbombar en diversos mitjans internacionals, cosa que va generar que els investigats apareguin en diverses llistes negres internacionals. Fiscalia s’hi va posar de perfil, però l’Audiència de Barcelona va acabar aquesta setmana amb el que possiblement és una de les instruccions més vergonyoses dels darrers anys de la judicatura espanyola. La matrioixca s’ha trencat.
