Nova condemna en costes pel cas dels indults dels presos polítics. De nou, la sala tercera del Tribunal Suprem, la del contenciós administratiu, ha dictat sengles sentències en les quals no només tomben els recursos del PP i Vox contra l’indult de l’exconseller Jordi Turull, sinó que, a més, condemna les dues formacions a pagar les costes judicials per la seva temeritat processal. En concret, les dues resolucions, a les quals ha tingut accés El Món, condemna a pagar 4.000 euros a Vox i 4.000 euros més al PP, en aplicació de l’article 139 de la Llei de la Jurisdicció del Contenciós Administratiu.
No és la primera vegada que la sala del Contenciós castiga la interposició de recursos contra la mesura de gràcia del govern espanyol amb els presos polítics independentistes. De fet, l’exdelegat del govern espanyol a Catalunya durant el Primer d’Octubre, Enric Millo, i l’exlíder de Ciutadans, Inés Arrimadas, també van ser condemnats a pagar pels persistents recursos contra els indults, com el de l’exlíder d’ERC l’Oriol Junqueras o de l’expresident d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart.
A més, les dues resolucions suposen tot un manual sobre què es consideren bones pràctiques processals i, sobretot, sobre el que s’ha d’entendre com a “violència ambiental”, un concepte que els recurrents utilitzaven per justificar el seu suposat perjudici pel cas. Els magistrats, presidits per un desacomplexat Pablo Lucas Murillo de la Cueva, estiren les orelles a Vox amb el benentès que ser part en un procés penal no els legitima automàticament per a un procés contenciós, on no està prevista l’acció popular.
Els partits no poden impugnar un indult
Les dues resolucions, de 22 i 25 pàgines, són generoses en explicar pedagògicament en què consisteix la legitimació per poder recórrer contra un acte de govern com és un indult. Els magistrats concreten al PP i Vox que la seva condició de partits no els posa per damunt de “qualsevol ciutadà” pel que fa als efectes del compliment o no d’una sentència arran de l’aprovació de l’indult. De fet, la sala insisteix que no es pot assumir com a raó que legitima recórrer un indult una “pretesa defensa de la legalitat en sentit subjectiu”. Per al tribunal, això no és cap argument per poder anul·lar un decret de govern d’indult.
En aquest sentit, els magistrats també emfatitzen que no és la dificultat de qui pot o no recórrer un indult, sinó qui en pot ser el perjudicat. “El problema no és d’immunitat de revisió jurisdiccional, sinó de qui es poguessin considerar afectats o estiguin habilitats per a la defensa d’interessos col·lectius”, argüeixen. “Però per això”, continuen socràticament, “no es pot deduir la legitimació dels partits perquè cap precepte legal confereix aquesta legitimació residual que es proposa, sobretot tenint en compte que, si es considera que existeixen aquests interessos generals orfes de titularitat de legitimació, són, en realitat, interessos col·lectius”. És a dir, aquesta confusió entre interès col·lectiu o particular no permet ni autoritza a què els partits estiguin legitimats per a recórrer un indult.
