Era la matinada de l’11 de desembre de 2017. Feia un mes i mig que s’havia activat l’article 155 de la Constitució espanyola per aplicar-lo a Catalunya arran del referèndum del Primer d’Octubre. Una vuitantena de guàrdies civils, entraven, amb una ordre judicial, al Museu de Lleida per emportar-se 44 obres d’art cap al monestir de Sixena, a Osca. Una ràtzia que, com a incident que va resultar metafòric, va fer disparar l’alarma antirobatoris del Museu. També va generar aldarulls, que van ser reduïts a cop de porra per les unitats d’ordre públic dels Mossos d’Esquadra, que en aquells moments tenien el control polític directament a Madrid. Va una imatge inèdita que il·lustrava el despropòsit que ha estat, des del principi i fins ara, la batalla política i judicial iniciada des de l’Aragó contra les institucions culturals catalanes que durant anys havien preservat les obres de Sixena –que havien adquirit i pagat a les monges del monestir– i les exhibien al públic.
Un cop la Generalitat va passar a estar controlada pel govern espanyol del PP amb el 155, la batalla i la resistència de Catalunya a lliurar les obres per ordre judicial es va acabar amb una actuació de la Guàrdia Civil que va durar poques hores. A primera hora de la tarda, les peces, que s’havien embalat de manera improvisada, eren al monestir de Sixena, amb una festa de benvinguda presidida per l’aleshores alcalde de Vilanova de Sixena, Idelfonso Salillas. Hi va haver berenar i tot. Les declaracions als mitjans a aquella tarda van tenir aires de victòria, tot i que les peces encara no podien ser exposades, perquè les obres de climatització i adequació del recinte encara no estaven enllestides. De fet, van ser dipositades als dormitoris de les monges que aleshores encara ocupaven el monestir, que al cap de tres anys van marxar-ne perquè “no podien portar-hi una vida amagada i en silenci”.
Set anys i quatre mesos després de la confiscació de la Guàrdia Civil, les obres encara no es poden visitar
Han passat set anys i quatre mesos d’aquell episodi i el resultat no pot ser més inversemblant. Les obres encara no es poden veure ni visitar. I, paral·lelament, un conseller de Cultura, Lluís Puig, que va estar només quatre mesos en el càrrec serà jutjat aquest dijous pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per un delicte de desobediència. El motiu, suposadament, és no complir el manament de retorn de les obres.
Un judici que arriba després d’un desgavell processal, amb ajornaments inclosos, amb la insistència de jutjat d’Osca, pressionat per l’acusació particular, i d’una resolució del Tribunal Suprem, que va haver de recordar que per la seva condició d’aforat només podia seure al banc dels acusats del TSJC. Però tampoc hi podrà seure –no hi declararà– perquè la justícia belga no permet declaracions com a imputat per videoconferència, i Puig continua exiliat a Bèlgica –tot i que fa estades a la Catalunya Nord i no pot passar d’allà, perquè a l’Estat espanyol el detindrien. Més endavant, el seu predecessor en el càrrec com a conseller de Cultura, Santi Vila, també serà jutjat pels mateixos fets.
Un desori judicial
D’aquesta manera, i després d’una darrera suspensió el passat 21 de novembre, aquest dijous el TSJC jutjarà Puig, sense la seva presència. La fiscalia li reclama una multa de 6.000 euros. Per la seva banda, l’acusació particular de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena demana al tribunal que imposi a Puig una multa de 99.000 euros i una inhabilitació durant dos anys, cosa que afectaria el seu actual escó al Parlament de Catalunya. Tot plegat per un delicte de desobediència a resolucions judicials. A Vila li afegeixen el delicte d’usurpació d’atribucions judicials.
El to del procediment judicial pel cas també s’ha fet notar amb les fiances que es van imposar als dos acusats, fins al punt que el Tribunal Constitucional no només les va considerar exagerades i desproporcionades sinó que, a més, va advertir que vulneraven el principi de presumpció d’innocència. A Puig, li’n van imposar una de 88.000 euros i a Vila una de 216.000 euros. Segons el Constitucional, aquestes fiances tan elevades “anticipaven la pena”. L’Ajuntament de Vilanova de Sixena va arribar a impulsar l’embargament dels seus béns. Finalment, se’ls va imposar una fiança de responsabilitat civil de 17.250 euros, que és el que el govern aragonès diu que va costar traslladar les 44 peces del museu lleidatà a Sixena.
Sia com sia, el judici se celebrarà després d’un desori processal que implica motius polítics més que no pas jurídics. De fet, han participat fins a cinc tribunals en el cas: el jutjat instructor d’Osca, l’Audiència d’Osca, el Tribunal Suprem, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el Tribunal Constitucional.
Un judici polític
Les obres provenen de quan la comunitat de monges, als anys 70 del segle XX, va abandonar el monestir per traslladar-se a Barcelona. La propietat de les peces va passar legalment a mans de la Generalitat durant la dècada següent mitjançant el pagament de 50 milions de pessetes (300.000 euros). Més de cinquanta anys després, un conseller que només va estar quatre mesos al càrrec es juga una pena amb què pot perdre la seva acta de diputat. De fet, Puig va prendre possessió del càrrec de conseller el cinc de juliol del 2017 i just l’endemà d’entrar el despatx un agent judicial li va lliurar una citació per tal que fes el lliurament de les obres.
Segons va explicar en una entrevista amb El Món publicada dissabte, Puig va escriure a mà un breu avís, en la còpia de la citació que es va quedar l’agent judicial, alertant que acabava d’arribar al càrrec i demanant temps per poder gestionar la petició. En aquest sentit, recordava que l’administració necessitava uns tràmits i uns terminis determinats, perquè fins i tot en cas que s’haguessin de tornar les obres, s’havia de contractar una empresa especialitzada per portar-ho a terme en les condicions que requereixen les obres d’art. L’adjudicació que requeria temps i condicions. La velocitat de la citació ja apuntava l’obsessió judicial pel cas. Un judici, amb un evident to polític, que aguditzava la batalla de les autoritats aragoneses contra les institucions catalanes.
I les obres on són ara?
El soroll polític i judicial ha permès que l’Aragó hagi espoliat fins a 155 peces –el nombre és una casualitat, i respon a altres peces reclamades i entregades en altres moments–, però a hores d’ara, no es poden veure completament. Només una part van estar visibles un temps, a la sala capitular del Monestir. Ara, les 44 obres confiscades per la Guàrdia Civil dormen el son dels justos a Sixena, fins i tot, amb certa ironia per part de l’alcalde del municipi –principal instigador del plet– qui va assegurar que “després de vuit segles sense climatització”, no sabia “l’obsessió” perquè s’exposessin en condicions.
El passat mes de setembre, el president aragonès, Jorge Azcón, va anunciar des del mateix monestir de Sixena que l’art espoliat es podria veure “en part” a partir del primer trimestre del 2025. Una previsió que tampoc hi ha indicis que es compleixi i que ha despertat les sospites de la sindicatura de comptes de l’autonomia aragonesa, que ha reclamat explicacions sobre els diners invertits i el temps que fa que s’han allargat les obres. Cal remarcar que el monestir va tancar el juliol de 2022 per uns treballs que havien de durar uns mesos i que havien d’acabar el 2023 i encara està tancat. A més, el govern d’Aragó també ha hagut d’admetre que abans d’obrir al públic per a qui “tingui curiositat per veure les obres” cal fer altres obres al claustre, com ara anivellar el terra o enjardinaments, que afegirien un parell de mesos més al retard.
“Un assalt militar”
Una de les conseqüències més interessants d’aquest plet és un llibre força útil per entendre els marges i els motius de fons de la guerra aragonesa contra Catalunya per l’art de la Franja. Es tracta del llibre Assalt militar en un museu a Catalunya en el segle XXI (Edicions Sidillà,2023), del catedràtic d’història medieval de la Universitat de Lleida Flocel Sabaté. Un ampli assaig on analitza i posa en context els fets que van passar al Museu de Lleida la nit de l’espoli.
Així, recorda que cal entendre la relació entre Catalunya i Aragó des de l’Edat Mitjana. Situa el punt d’inici del deteriorament de la relació entre les dues realitats polítiques al segle XII. Però, el franquisme, el “leridanismo” i, sobretot, la divisió de la Diòcesi de Lleida van alimentar “manifestacions polítiques molt concretes” a finals del segle XX, per acabar desembocant amb el context “estrany i socialment enverinat” de la Catalunya amb l’autonomia presa pel 155 després de referèndum d’independència de 2017. Un context polític i social que va afavorir el “revisionisme històric constant” de les relacions entre Catalunya i Aragó que va esberlar la referència de Lleida com a ciutat de referència de la Franja i que també ha servit per “convertir en un problema” la relació entre les dues societats polítiques. Per això les obres van esdevenir un símbol i d’aquí el que en el llibre titlla “d’assalt militar”. Un fet que Sabaté recalca que la intervenció de la Guàrdia Civil va fer parar l’orella a la comunitat científica de la història d’Europa pels precedents que obria.
