El món és ple de llocs estranys. Cal tenir present que per alguna raó existeix la frase “hi ha de tot a la vinya del Senyor”. Una espècie de bàlsam de la comprensió social per evitar danys irreparables entre conciutadans. Els museus no s’escapen d’aquesta maledicció humana. Hi ha el museu (itinerant) dels Suplicis i les Tortures, els grans museus dels fideus instantanis a Osaka i Yokohama, al Japó, o l’extraordinari Museu del Càntir d’Argentona. Sens cap mena de dubte, una de les darreres incorporacions a aquesta llista és el Monestir de Sixena. Un autèntic mausoleu de l’anticatalanisme on ara s’han de lliurar unes pintures romàniques que la cura del MNAC ha conservat.
Sixena, que ha derivat en Villanueva de Sijena o Villanueva de Sigena –perquè ni el mateix Ajuntament s’aclareix sobre quina consonant ha d’utilitzar en la seva cartelleria– és un lloc ben peculiar. Un municipi a 40 quilòmetres de la dinàmica Fraga, que urbanísticament faria hiperventilar qualsevol arquitecte municipal de Catalunya. L’únic bar del municipi no té nom. Només un rètol de la fàbrica de cervesa Ámbar i un altre que amenaça els que gosin entrar-hi amb algun animaló de companyia. Un cop dins, les cinc persones que hi són repassen el nouvingut abans de respondre el buenos días i, amablement, assenyalen el timbre que has de trucar perquè l’hostalera baixi del pis a servir-te.
El poble té tres elements monumentals que l’identifiquen políticament. Una casa quarter de la Guàrdia Civil, on ara deu viure Norman Bates; la casa natal de Miguel Servet –qui al museu militar de Montjuïc tenia una mini exposició i els mateixos militars li deien Miquel– i, com el nom del poble indica, el monestir de Sixena, reconvertit en un museu tan fred que només té l’aparença de dipòsit de botins de guerra. Un no-lloc on tot indica que l’agent K i l’agent J de Men in Black hi han passat el neuralyzer, aquell petit instrument que esborra la memòria. Un monument impressionant reconvertit en un simple escenari buit amb un context prefabricat en els forns de la catalanofòbia i de l’anticatalanisme. Dos forns on fa molts anys que no manca el combustible.
Nou euros i sis jubilats
L’entrada al museu s’ha de comprar per internet. Val nou euros. És una visita guiada per a grups de 25 persones com a màxim. Aquest cap de setmana estaven totes per omplir. Divendres, a les onze del matí, quedaven 19 places. La calor colla en aquella banda dels Monegres. A la carretereta que acosta des de la via comarcal al monestir, una serp atropellada dona la benvinguda als visitants. Hi ha tres senyores al rebedor del monestir que comproven les entrades. No tenen gaire feina. El grup només té 7 persones. De fet, hi ha més cigonyes a la teulada que turistes amb entrada.
Tots som catalans. Tres parelles de Lleida i un senyor del Bages. Dues parelles són formades per jubilats de manual. Amb polo de colors, pantalons de muntanya, sabates tècniques, gorres i una càmera digital enorme penjada al coll. Un es queixa dels mosquits i l’altre no para de fer retratos, tot i els retrets de la seva senyora. Una de les parelles és originàriament de Saragossa, però van decidir viure a Catalunya. Els membres de l’altra parella no fan cara de jubilats. Venen preparats, saben què van a veure i no amagaran el malestar per algun comentari de la visita. La guia també és catalana. De la capital de Ponent. Fins i tot proposa fer la visita en català. Davant la sorpresa dels turistes retira l’oferta. “L’he de fer en castellà per protocol”, excusa.
Revisionisme històric
La visita només justifica la quantitat ingent de diners que han abocat aquí les administracions aragoneses. De fet, la feina que s’ha fet al monestir està pensada com una versió museística dels anys 60 i 70 del segle passat. Si tanques els ulls pot ser que estiguis visitant las Cuevas de Nerja o la Ciudad Encantada un estiu de 1982 i que quan acabis la visita et compris una samarreta del Naranjito, amb el lema “Estuve en Nerja y pensé en ti”. El guió de les explicacions conté un imaginari extravagant de revisionisme històric, no només pensat per eliminar qualsevol rastre de catalanitat sinó per mostrar desacomplexament un anticatalanisme visceral.
Les explicacions utilitzen arguments espanyols i cap referència a la corona catalanoaragonesa, una monarquia composta que va ser una potentíssima estructura de poder i que justificaria per què enmig d’un aiguamoll assecat s’hi va aixecar un monestir per a l’aristocràcia i la noblesa. I, el que és més interessant, com és que es va construir un dia de Sant Jordi de 1188. O com és que s’hi han enterrat els “senyors de Muret” o Sança de Castella, la dona consort d’Alfons el Cast, el comte de Barcelona i rei d’Aragó, pares de Pere el Catòlic, Ramon Berenguer i Dolça i Elionor, o on Jaume I va demanar ser enterrat.
A més, cada dos per tres, el recordatori que el monestir “va cremar durant vint dies d’agost del 36”. Reforçant la gran enganyifa que part de la propaganda feixista acusava anarquistes catalans d’encendre el foc. Una tesi que ni els jutges franquistes es van creure mai, tal com reflecteixen les actes de la Causa General on els testimonis recollits apuntaven gent del poble i dels municipis adjacents tips dels abusos eclesiàstics.
El “retorn” de 2017 per negar l’espoli de Lleida
La resposta a tot plegat arriba quan la guia, tot mostrant una rèplica d’un dels tres sarcòfags confiscats per la Guàrdia Civil a Lleida, explica “el retorn de 2017”. Una expressió que desperta perplexitat per part dels visitants. Fins i tot, algun punt d’indignació, per una expressió que passa de llarg d’un polèmic espoli al Museu de Lleida a cop de 155 i d’agents armats de l’institut armat, amb suposats tècnics de l’Aragó fent-se selfies amb el botí. Pocs minuts després i davant els sarcòfags Sança i Pere el Catòlic, la situació s’ha animat.
Les explicacions de la guia han fet saltar com una molla una de les visitants, la Montse, que amb delicadesa, perspicàcia i unes formes exquisides ha corregit el contingut del guió de la visita. La guia, condescendent, li ha replicat que “la història canvia”. Un argument que ha esverat el galliner amb una dúplica conjunta dels visitants: “No, la història la reinterpreten”.
La Montse sabia de què parlava, perquè com a gat vell, no ha perdut el compàs. Tothom ha sospitat que era una professora d’història. La tensió s’ha fet notar durant la resta de la visita guiada. De fet, poca cosa hi havia més per ensenyar perquè la part del museu és de visita lliure. I s’entén, perquè ha de ser molt difícil explicar de viva veu el que diuen els panells informatius i evitar que et caigui la cara de vergonya.
Una sorpresa: una exdirectora del Museu de Lleida en la visita
Havent parat l’orella a les explicacions de la Montse, el més assenyat era visitar el museu dins el seu adar per captar alguna de les explicacions que feia al seu acompanyant. Ha estat aleshores, que, amb molta discreció, m’ha fet saber que si havia elevat protesta era perquè per alguna cosa va ser durant anys directora del Museu de Lleida. Un gir de guió que ningú no hauria esperat. De fet, ni la mateixa Agatha Christie hauria imaginat una situació semblant a la novel·la Deu negrets.
Si l’ambient ja estava escalfat, només calia llegir el rètol de benvinguda del museu: “Todo esto ha sido posible gracias al tesón de los aragoneses y a la acción de la justicia, que ha permitido cumplir el precepto del Estatuto de Autonomia de Aragón que ordena a los poderes públicos hacer realidad el regreso a Aragón de todos los bienes integrantes de su patrimonio cultural que se encuentran fuera de su territorio”. Es veu que el que hi ha al Museu del Prado no ho reclamen perquè també deu ser el seu territori.
La sensació de la sala és que l‘art que hi tenen exposat no els importa. Les explicacions als panells són simples i només en castellà. No només no hi ha cap referència en català, sinó que tampoc hi ha cap referència en anglès o francès, un fet inèdit en qualsevol centre d’interpretació històric o d’art, museu o exposició que es vanti de ser un patrimoni exclusiu i que ha costat milers de recursos públics i privats. Només cal recordar que un dels sarcòfags va ser restaurat gràcies a la Fira de Mollerussa. Però ni això els importa.
Ara esperen més botí
El museu aviat és vist perquè les obres fins i tot semblen posades en lleixes d’IKEA. I, per descomptat, ni mitja paraula del perquè Josep Gudiol va salvar les pintures de la sala capitular que ara reclamen amb una ignorància supina aragonesos alimentats d’anticatalanisme. Gudiol era el responsable de preservar les obres d’art per part de la Generalitat durant la Guerra Civil. No s’estava a Sixena perquè gaudís del seu paisatge, sinó perquè depenia del Bisbat de Lleida. Últim reducte, última ombra de la monarquia composta catalanoaragonesa. La seva obligació era salvar el patrimoni. I ho va fer. I així ho explicaven l’any 2016 veïns que van ser testimonis de l’època i que, amb la boca petita, no compraven el relat sobre els lladres catalans.
La situació no es tornaria a repetir. La broma del Bisbat de Lleida es va acabar l’any 1995, amb la santa aliança de PP, PSOE i el Vaticà, que va dividir el territori espiritual amb el Bisbat de Barbastre. Un canvi que va facilitar la reclamació forassenyada de l’art de la Franja, convenientment esperonada per un dels personatges més foscos del panorama sociopolític dels darrers anys, Joan Josep Omella, actual arquebisbe de Barcelona. Omella que va heretar el conflicte de l’art de la Franja del bisbe Ambrosio Echebarría, s’hi va abonar activament i fins i tot permetia amb el seu silenci que El Heraldo de Aragón, el gran diari de l’aragonesisme espanyol, li dediqués titulars com Autopista a l’infern al bisbe de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta, per la defensa que va protagonitzar de la tesi de mantenir les obres de Sixena a Catalunya.
La sala que exposa part de les peces intervingudes per la Guàrdia Civil el 2017 també té unes pantalles de televisió. Normalment, en aquest tipus d’instal·lacions aquestes pantalles serveixen per oferir vídeos explicatius. En el cas de Sixena, no. Un dels vídeos és especialment sorprenent perquè serveix per anunciar –com si fos una nova temporada d’una sèrie de Netflix– que esperen el “retorn a Sixena” de les obres que van ser “arrencades” per Gudiol. La visita acaba amb aquest vídeo i una trista conclusió. Sixena és el lloc on per 9 euros es pot visitar el museu de l’anticatalanisme, de l’antiart i, fins i tot, de l’antimuseística.
