Seguir una sessió del judici del cas Kitchen és com anar a l’Ikea. Sempre en surts amb alguna cosa. Aquest dimarts, la sessió era de tarda. I, a Madrid, encara que sembli un tòpic, les tardes estan pensades per a una altra cosa que no pas per celebrar judicis densos. Tot i la previsió que la jornada no donaria per a gaire i que el tedi vespertí s’escamparia com un virus per la seu del carrer García Guitérrez de l’Audiència Nacional, el tribunal ha pogut fer calaix. Val a dir que la presidenta, la magistrada Teresa Palacios, la sap llarga i està portant les sessions amb un ofici encomiable, amb una punta d’ironia però molt allunyada de la frivolitat.
El programa d’aquest dimarts va servir per constatar la dimensió que va tenir l’operació Kitchen. És a dir, com va actuar la claveguera policial, a petició dels dirigents polítics institucionals del PP, per tapar una impressionant trama de corrupció com va ser el cas Gürtel. Un afer que és un manual perfecte per entendre el funcionament de la policia patriòtica en la mateixa època en què es dedicava a muntar trames contra l’independentisme. Amb una diferència: en el cas Kitchen treballaven amb una tarifa més cara perquè era una mena d’activitat pròpia de detectius privats. En canvi, amb l’operació Catalunya, a més de fer calaix els agents implicats consideraven que s’impregnaven de certa autoritat moral en pro de la unitat d’Espanya.
En tot cas, ahir es van enfilar a l’estrada un excap de coordinació de la intel·ligència policial del Cos Nacional de Policia; un excap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal, la poderosa UDEF; un exsecretari tècnic del Ministeri de l’Interior, encarregat de pagar els fons reservats, i un notari. A Espanya sempre acaba apareixent un notari. Tots van aportar detalls interessantíssims del cas, del funcionament del Ministeri de l’Interior i de les argúcies que utilitzaven els comandaments que feien costat al director adjunt operatiu del CNP, en aquest entramat per sostreure i eliminar informació delicada que l’extresorer del PP, Luis Bárcenas, guardava com una assegurança. Una bacanal de fons reservats, controls dissimulats de la investigació, actes notarials i trucades compromeses per esborrar dels mòbils “whatsapps picants, pujats de to, verds…”. Tot és possible a l’Audiència Nacional.
Un mail delator
El primer a enfilar-se a l’estrada ha estat Francisco Álvarez, un policia circumspecte d’aquells que mai se li entelen les ulleres, responsable de la planificació de la Unitat del servei de Coordinació d’Intel·ligència del Cos Nacional del Policia. El fiscal César de Rivas Verdes-Montenegro, que interroga amb una inquietant parsimònia, li va mostrar un correu electrònic que, a criteri seu, delata com es controlava tot plegat des de la Direcció Adjunta Operativa de la policia espanyola, comandada pel comissari Eugenio Pino, acusat en aquest cas i condemnat pel pendrive dels Pujol.
El document incloïa els números d’investigació de causes relacionades amb la Gürtel. Una manera de tenir un sensor posat en les unitats operatives que investigaven el cas i així estar al cas de qualsevol novetat. Álvarez va detallar el paper de la DAO en les investigacions: coordinació dels suports, però mai per a investigacions. La gràcia d’aquest document és, com va detallar Álvarez, que qualsevol investigació que comença s’ha de registrar per comprovar si hi ha qualsevol coincidència i decidir qui ha de tenir la titularitat o bé a qui se cedeix la informació. Un detall importantíssim perquè un dels acusats en la trama, Andrés Gómez Gordo, va entrar a la investigació de la Kitchen dos anys després. Una maniobra per blanquejar-la.
Fons reservats
El segon a testificar va ser José Manuel Benavides, secretari general de la DAO fins al setembre del 2013 i encarregat de gestionar els fons reservats. Benavides va assegurar que mai no va rebre una petició de fons reservats per a l’excomissari José Manuel Villarejo, però, en canvi, sí que va admetre haver-li pagat despeses, encara que no fossin a càrrec dels diners en off de l’Estat. Eren despeses fixes del comissari que venien ordenades pel DAO. Benavides va tirar pilotes fora sobre els pagaments amb fons reservats al xofer i col·laborador de la trama, Sergio Ríos, que cobrava de la claveguera 2.000 euros al mes.
En ensenyar-li els rebuts, Benavides se’n va desmarcar i va assegurar que mai no havia vist aquests documents. En tot cas, va argumentar al tribunal que ell pagava i no feia preguntes perquè “no havia de saber per a quina operació” eren els diners. En tot cas, va apuntar que els fons reservats que van finançar l’operació no provenien dels canals oficials. Una tesi que coincideix amb la del comissari Enrique Garcia Castaño, alies el Gordo, apartat de la causa per malaltia, que havia clarificat tres tipus de fons reservats. Al capdavall, Benavides va subratllar que es limitava a quadrar els números perquè, en cas contrari, havia de posar ell els diners.
Els acudits verds del notari
A continuació, va testificar Alberto Vela, un notari de Maó, amic personal del qui va secretari d’Estat a l’època, Francisco Martínez, que un dijous a la tarda li va aixecar dues actes de presència per registrar missatges claus en el cas Kitchen que provenien teòricament de l’aleshores ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, acusat en el judici. Eren missatges on advertia que s’havia dut a terme el bolcat de les dades contingudes en els aparells mòbils de Bárcenas. Ara bé, a preguntes del fiscal, el notari tampoc va poder assegurar davant el tribunal que aquests SMS i whatsapps procedissin del ministre, perquè això va “més enllà de donar fe pública judicial”.
Ara bé, l’advocat de Fernández Díaz, Jesús Mandri, li va recordar que va ser investigat per revelació de secrets per haver avisat Martínez que l’estaven investigant perquè li havien reclamat les actes. La instrucció es va arxivar amb un sobreseïment lliure, però Mandri li va recordar les trucades de telèfons i uns missatges interpretables amb Martínez. El notari va agafar aire i va explicar al tribunal que va demanar ajuda a Martínez per esborrar uns “whatsapps pujats de to, picants, abans que els veiés el seu fill”. “Eren verds?”, va repreguntar el lletrat. “Sí”, va contestar mirant amb cara de xaiet la presidenta del tribunal que ja tenia cuques per plegar. “I vostè no sabia esborrar whatsapps picants i per això truca a Martínez, a qui li havia fet les actes?”, va insistir l’advocat. Vela va assentir.
I la UDEF?
Un dels testimonis estrella de la tarda va ser el de Manuel Vázquez, excap de la UDEF, que va dirigir investigacions com la del cas Pujol. Vázquez va reconèixer que no hi va haver dubtes sobre qui era “M. Rajoy”, sinó sobre si les anotacions de l’extresorer eren bones. “És com si apareix K. Mbappé a la comptabilitat del Reial Madrid”, va ironitzar. En tot cas, va afegir que com a comissari no va tenir coneixement de l’operatiu del cas Kicthen.
Vázquez va confirmar que mai no va sol·licitar suport a altres unitats policials per a la investigació de Gürtel. Tampoc li van comunicar mai res sobre el fet que Sergio Ríos, el xofer de Bárcenas, era confident policial. Tot i no tenir coneixement de l’operació, Vázquez va recordar una conversa que va mantenir l’octubre del 2013 amb l’aleshores comissari general de Policia Judicial, José Santiago Sánchez Aparicio. “Em va dir, ‘escolta, vosaltres sabeu una alguna cosa d’una operació d’intel·ligència que porta la DAO?’. Jo li vair dir que no, perquè nosaltres no en sabíem res'”, va confirmar.
També va rememorar una conversa amb Gómez Gordo, que li va dir que pagaria a un “confident”, un fet que per a Vázquez era “normal”. Després va saber que aquest confident era Ríos. Vázquez va admetre, però, que va poder “intuir que hi havia alguna cosa” quan va veure un comunicat policial en una aplicació del cos, la GATI, sense detallar-ne més, i que després, quan va esclatar el cas a la premsa ho va entendre tot plegat.
