El judici contra la família Pujol Ferrusola ha arribat ja a la catorzena jornada. I, res de nou sota el sol. Un nou dia amb una munió de testimonis que tampoc han seguit un fil conductor raonable. Ans al contrari, el guió del judici té més canvis que un serial de tarda de TV3. Entre baixes per defunció, testimonis no trobats, afegits, confosos o citats per declarar als quals l’edat els passa factura, la vista sempre és una sorpresa, fins al punt que la defensa de Jordi Pujol Ferrusola, amb l’advocat Cristóbal Martell –amb barba retallada– a la sala, ha hagut de pregar al president del tribunal, José Ricardo de Prada, un parell de minuts per poder preparar l’interrogatori a una testimoni que avui no estava prevista i que s’ha incorporat al judici a darrera hora.
Aquest dimarts, el judici ha servit per tornar a mostrar la tendència clamorosa a la prospecció de la causa. És a dir, haver buscat i rebuscat en els fons d’armari qualsevol activitat empresarial o financera susceptible de convertir-se en un presumpte delicte. I, curiosament, no ha estat fins a la catorzena jornada que ha aparegut per primera vegada un altre fill del president Jordi Pujol, Josep: per uns minuts, només per uns minuts, Jordi Pujol Ferrusola ha deixat de ser el protagonista. El menú del dia l’han configurat llagostes i gambetes, l’Argentina, una cadena de fast-food, un advocat de banca que no va gosar preguntar als seus “únics clients” què havien fet amb el seu compte i el vell el sistema de les “compensacions”.
La feblesa de les testificals, demanades per les acusacions, han esperonat el fiscal Fernando Bermejo a treure l’espantall del cas Palau. Martell, hàbilment, ha demanat aturar al joc i ha recordat al tribunal que en el cas Palau no hi havia cap Pujol imputat. Un recordatori que ha captat a la primera el tribunal. De fet, aquesta dinàmica de recordar imputacions que no venen el cas sembla més un vici que un costum del ministeri fiscal. Per a Bermejo, haver estat imputat i posteriorment absolt o exculpat ja és símbol de delinqüent, un principi que grinyola amb el fet que s’ha convingut a definir com a ‘estat de dret’.
De l’Argentina a les gambetes
El primer testimoni, l’únic presencial de la jornada, ha estat Carlos Lorenzo García-Faure, un apoderat de la contractista OHL que va participar en el consorci de Puerto Rosario a través del Port de Tarragona. Poca cosa ha aportat a la sessió més enllà de reblar el clau d’una operació que es va posar en marxa i en el termini de dos anys es va deixar estar per la poca seriositat dels socis argentins. En el cas d’OHL, perquè l’aleshores vicepresident de la constructora va ordenar sortir del projecte perquè havia iniciat altres projectes a l’Argentina.
Encara a l’altra banda de l’oceà, ha testificat Juan José Baro, un home de Panamà que era l’administrador de l’empresa IPROMAR OCEAN SA. Segons la UDEF, aquesta empresa va rebre transferències a Andorra l’any 1997. Aquesta companyia tenia inversions als EUA i a Mèxic, sempre seguint el relat de la policia i de la fiscalia. Baro, però, que ha admès que havia fet negocis amb Jordi Pujol Ferrusola, no ha admès que fossin sobre importació de tabac.
El testimoni, un home gran i amb seriosos problemes tècnics per entendre les preguntes i respondre-les, ha aprofitat per explicar quina era la seva activitat i ha generat una de les situacions més surrealistes viscudes fins ara. Baro ha explicat que la seva especialitat era la importació i exportació de “llagostes i gambetes”. Així, ha explicat al ministeri públic que la “llagosta, per si no ho sabien, és un marisc molt valorat”. En aquest context, el fiscal, creient que el testimoni tirava pilotes fora, li ha recordat que va estar investigat per contraban de tabac al Panamà. Baró li ha replicat que el van investigar però que no el van condemnar perquè tot era una invenció periodística. En definitiva, el testimoni s’ha escapolit amb traça d’aclarir quin negoci havia muntat amb el primogènit de Jordi Pujol. De fet, no li ha fet falta.
Compensacions i un advocat de banquers que no pregunta coses fonamentals als seus clients
Una vella tradició de la supervivència humana recomana que, si t’has de passar de llest, s’ha de fer amb gent que no sigui més llesta que tu. Una premissa que s’ha incomplert en un testimoni de l’acusació, Andreu Claret Rucabado, que apareixia com un dels beneficiaris de dues transferències de Jordi Pujol Ferrusola. Un moviment fruit del que es coneixia com a “compensacions”, moviments entre clients del mateix banc i administrats per un mateix gestor fets sense coneixement dels mateixos clients. Un sistema per repartir diners en efectiu que podien arribar a l’entitat i que no podien ingressar-se de cop en un mateix compte.
En concret, Rucabado hauria rebut dues transferències, una de 90 milions de pessetes i una altra de 12 milions, l’any 1992 i 1993. “Si hagués rebut aquests diners seria al Paraguai”, ha comentat al tribunal. Això sí, ha admès que es va assabentar d’aquest moviment quan l’any 2014 la UDEF l’hi va explicar, quan el va citar a declarar durant la instrucció del cas. La seva germana, amb qui també compartia el compte per “si de cas”, li passava alguna cosa. Claret ha admès que havia treballat per al Síndic d’Andorra, però que després va passar a ser l’advocat “d’una família andorrana” durant quinze anys i després es va incorporar com a assessor del Govern del principat.
En el torn de preguntes de la defensa, Martell li ha demanat que expliqués per a quina misteriosa família andorrana treballava. El testimoni ha estat renuent a respondre, però el president del tribunal l’ha obligat a contestar perquè era una pregunta molt concreta. Claret ha confessat aleshores que treballava per a la família Reig, és a dir, els propietaris de la Banca Reig, on tenia el compte i l’entitat que feia les compensacions. La repregunta era previsible: “No va demanar explicacions als seus antics clients d’una transferència de 90 milions quan la policia li va fer saber estava registrada?” El silenci ha ocupat la sala de vistes. Finalment, ha contestat: “No, perquè ja no hi tenia cap contacte”, ha respost després de pensar-s’ho. No hi ha hagut més preguntes.
Josep Pujol, escalfa, que surts
Per primera vegada i després de gairebé quinze jornades finalment ha sortit a escena un altre fill de Jordi Pujol, en aquest cas Josep. Tot plegat per la relació que tenia amb Juan Manuel Rosillo, un inversor que va morir al Panamà i que la policia patriòtica va sospitar que havia estat assassinat. El ministeri públic havia cosit uns ingressos que provenien d’un compte de l’antic Banco Zaragozano –del qual era titular la societat COLIL CAPITAL NV– i que s’havien dipositat a Andorra –en concret, 146.490 dòlars, el 19 de juny de 1997– i el fet que el seu germà Jordi també pagués en un compte de la mercantil BUXTEHUDE HOLDING BV en España diners que provenien d’Andorra. Totes dues companyies eren participades per Rosillo. La tesi del fiscal era que les transferències eren pagaments de comissions.
Però el testimoni Rafael Carlos Serratosa ha centrat la pilota. Serratosa era l’administratiu de les empreses de Rosillo i ha reconegut que va conèixer Josep Pujol Ferrusola per un viatge als EUA, precisament, per una operació de sortida a borsa d’una cadena de fast-food establerta a Austin, a l’estat nord-americà de Texas, amb el nom de SCHLOTZSKY’s. Rosillo buscava finançament per a l’operació de sortida a la borsa nord-americana i els germans Pujol hi van ficar diners que després es van liquidar a través de les empreses de Rosillo, on es van fer traspassos de diners. La cadena va sortir a borsa i amb la recapitalització va retornar els diners als primers inversors a través de les seves societats. I així ho ha explicat a preguntes precises de les defenses. Fins i tot, ha reconegut un manuscrit aportat per la UDEF on s’avala la tesi de les defenses que els diners procedien de l’operació financera de la cadena de menjar ràpid, que va reeixir. Rosillo, però, no ho podrà explicar.
El cas Palau, a la desesperada
Els dos darrers testimonis han estat un bonus track inesperat perquè bona part de les defenses no s’havien assabentat que s’havien avançat de dia. En primer terme, una de les administradores d’Hispart. En concret, Maria Teresa Montserrat. Una empresa que feia muntatges de so i audiovisuals i que entre els seus clients tenien CDC. La intenció del fiscal era relacionar Jordi Pujol Ferrusola i CDC i el finançament irregular del partit. En concret, per uns ingressos en un compte de descompte a Fibanc, on CDC havia fet ingressos per pagar les factures pendents de la campanya de CiU al Parlament de Catalunya de l’any 1999.
Bermejo en veure que l’administradora naturalitzava els fets que l’empresa rebia els diners en una línia de finançament i descompte propi ha tret l’espantall del cas Palau. “No va ser condemnada Hispart per corrupció en el cas Palau?”, ha preguntat Bermejo. Una pregunta que ha fet saltar les defenses com una molla i, tot dirigint-se al tribunal, Martell ha preguntat : “Hi havia cap Pujol en el cas Palau?”. La resposta és òbvia: no. Un avís a navegants emès a les acusacions i és que sempre ha d’haver-hi límits, encara que sigui en un cas contra els Pujol.
