El foc amic és el pitjor enemic. I més, quan no t’ho esperes. Això ho van poder comprovar les acusacions del cas Pujol, en la vint-i-cinquena jornada d’un judici que ja ha entrat en una fase plenament tècnica. Per tant, més neutra i, si es vol, més interessant a l’hora de veure interrogatoris audaços perquè els números i els comptes són difícils de contaminar amb la política. Dilluns van passar per l’estrada els NUMA, és a dir, el nom operatiu dels inspectors de l’Agència Tributària, possiblement, un dels cossos i forces de l’Estat que més atemoreixen les classes menestrals, sobretot si són catalanes.
De fet, no eren els testimonis-pèrits més esperats per a les defenses, però les acusacions tampoc es fregaven les mans esperant les seves testificals. Ara bé, ni el ministeri fiscal ni els advocats de l’Estat, -que saluden com a representants de l’Agència Tributària- no s’imaginaven la profunditat de les seves explicacions ni que la informació que podrien aportar podia afeblir, i de manera troncal, les seves acusacions.
Tant és així, que el comandant dels lletrats de l’Estat en la vista, José Ignacio Ocio, va mostrar una fúria sobtosa quan un dels principals inspectors d’Hisenda li va esmenar la plana i li va descobrir una jugada poc noble en una sala de l’Audiència Nacional: jugar a fet i amagar amb un informe que ajuda, i molt, les defenses dels acusats. Arran de la poca traça de l’advocacia de l’Estat, va rebre el fiscal Fernando Bermejo que dilluns semblava que arrossegava els peus davant uns testimonis que els havia carregat el diable. Només va faltar que el judici va trigar a iniciar-se arran del canvi de sala, perquè la que estava prevista s’havia inundat a causa d’una canonada rebentada. Una metàfora punyetera perquè la juguesca fàcil seria apuntar que el judici contra els Pujol fa aigües.
Primera sorpresa: “Operacions vinculades”
La primera inspectora d’Hisenda a seure a l’estrada va ser la NUMA 51.583, amb més de vint anys de servei a l’Agència Tributària i amb un to sorprenentment objectiu. De fet, parant l’orella a les seves explicacions precises, curoses i detalladíssimes, tenia tota la pinta que si a la seva taula de treball té Tippex, encara deu portar el preu en pessetes. La inspectora va signar un informe, el 21 de setembre de 2015, que revisava les declaracions d’IRPF, de l’impost de Societats i de despeses de les principals societats de Jordi Pujol Ferrusola i la seva exdona, Mercè Gironès, Project Màrqueting i Iniciatives del Màrqueting.
Segons ha explicat la inspecció va regularitzar el que s’anomena “operacions vinculades”. És a dir, un cop revisats els ingressos de la societat, es detecten que n’hi ha de declarats que no són propis de la societat sinó dels socis perquè és una activitat personalíssima”. Ras i curt, que s’han d’imputar al soci perquè s’han de considerar “aliens”. És a dir, que hi ha ingressos de la societat que són imputables al soci i, per tant, ho ha de declarar com a IRPF i no com a Impost de Societats. Per això, es va regularitzar tenint present que havien de ser sou de Jordi Pujol Ferrusola i no ingrés societari pel caràcter “personalíssim” del servei prestat.
“Hisenda no suposa”
Els dos advocats de l’Estat es van esforçar a donar la volta a les explicacions de la NUMA 51.583, però la inspectora semblava que fes oposicions a l’equip d’Eliot Ness. No es bellugava de l’estructura cartesiana de la Hisenda pública. A preguntes que no en sabia la resposta, contestava que no la sabia i punt. Sense miraments. I quan la pregunta la sorprenia, responia amb una fermesa circumspecta.
Dos exemples. Primer, quan l’advocat de l’Estat li reclamava perquè no havia demanat explicacions a dues societats que havien fet tractes a Copisa i aquesta havia pagat al primogènit de l’expresident, li ha recordat que la seva feina és comprovar el cobrador i el pagador i que la feina s’ha fet, i no pas el paper del client del pagador. I, en segon terme, quan l’advocat li retreia que no li estranyava els imports de les comissions que cobrava, la resposta va ser clara: “No puc regularitzar en base les meves suposicions”.
“Equip de delictes”
Si els advocats de l’Estat ja tenien un mal dia, i el fiscal semblava que estigués fora de combat, només va faltar l’interrogatori de Cristóbal Martell, defensor del primogènit de l’expresident. Ja venia preparat. Martell no juga a la improvisació sinó a la defensa àgil, que és molt diferent. Però la testifical de les acusacions li va servir com un Red-Bull i va oferir un recital de com reconvertir un testimoni, en principi acusatori, en una de les cartes de la defensa. Amb un guió conscient, i un domini del seu pentinat que balla al so de les seves expressions habituals com ara “un pasito más”, “avanzo”, “a riesgo de ser repetitivo”, va imprimir un frontispici amb una habilitat d’ofici.
En concret, li va fer repassar a la NUMA 51.583 el seu currículum. Ho va fer amb prou tendresa, perquè la inspectora, com a bona amant del seu ofici, estava encantada de la vida de parlar de la seva feina. Així va fer valdre la seva espectacular carrera dins l’administració tributària i la seva faceta de “cap d’equip d’investigació de delictes”. Un nom que faria tremolar a qualsevol que regenta un bar d’esmorzars per a ciclistes o a una empresa d’obres i reformes, però que a les defenses, només per aquesta jornada, va sonar a música celestial o al millor ofici del món.
Una cap d’investigació que admetia que en els negocis de Jordi Pujol Ferrusola no hi veia ni un simple “abús de la persona jurídica”. És a dir, cap indici de delicte en la seva activitat mercantil. De fet, ja l’havia definit com a “facilitador”, una figura estandarditzada, pel que es va constatar a la vista, pels inspectors d’Hisenda. Així mateix, les seves explicacions sobre les actes aixecades van desfigurar la vigència del delicte fiscal, l’única nansa a la qual s’havien agafat les acusacions com a plausible delicte i amb la por de la prescripció penal del suposat delicte.
L’Advocacia de l’Estat s’empipa
El darrer acte de la jornada va arrodonir la feina a les defenses, sobretot, per una singular reacció de José Ignacio Ocio, l’advocat de l’Estat, que es va empipar quan un cap regional d’Hisenda el va desmuntar. De fet, es va complicar tant la vida que es va descobrir ell mateix i davant del tribunal, amagant una prova documental beneficiosa per a les defenses. Una jugada no només absolutament descortès sinó que frega la legalitat de l’actuació dels lletrats de l’Estat com acusadors. Una jugada que va fer pujar la mosca al nas al president del Tribunal, que va aturar la vista per deliberar, i en tornar va recordar que la seva feina és garantir la veritat judicial en benefici del dret de defensa. Ocio va tenir la sort d’estar presidit per aquest magistrat, poc amant dels estirabots, perquè amb un altre togat potser li haurien obert una testimoni de particulars.
Tot plegat provenia de la declaració del NUMA 2072 que va inspeccionar la societat Jandro Consultores, amb seu a Canàries i una societat derivada a Mèxic. Una inspecció que va analitzar l’operació Azul de Cortés, el projecte immobiliari mexicà de Jordi Pujol Ferrusola, Luis Delso i Julio Bonis que va ser un negoci d’or quan el van vendre a Isolux i que obsessiona les acusacions. L’inspector que, precisament, no feia cara de presidir la Federació Canària dels Apostadors, Crupiers i Coristes, va aixecar una acta de disconformitat sobre els impostos derivats de l’operació. Una acta que en cap cas, i replicant l’advocat de l’Estat, no retreia cap caràcter “espuri” d’intencionalitat, sinó de simulació tributària per interpretar quin impost havia de pagar. Una plusvàlua que la Hisenda espanyola raonava que s’havia de pagar a Espanya i que després va admetre que estava exonerada perquè s’havia liquidat a Mèxic.
L’acta de disconformitat es va aixecar el 21 de setembre de 2014 i va ser corregida per una “acta de rectificació” dos mesos després i liquidada el 29 de gener de 2015, pel “senyor Castelló”, és a dir, el NUMA 46340, cap Regional de l’Agència Tributària a les Illes Canàries i que va ser el darrer a enfilar-se a l’estrada. Aquesta acta de liquidació va ser recordada per Oscar Morales, lletrat de Luis Delso, després que Martell l’apuntés en el seu interrogatori. Aquest informe i acta van fer saltar com una molla a Ocio que va titllar la pregunta de Martell de “capciosa” i a Morales el va acusar de gairebé vulnerar el principi d’igualtat d’armes per a la fiscalia i per a l’advocacia de l’Estat brandant un informe que no està a la causa.
La ira és mala consellera
Amb unes formes poc habituals en una sala de vistes de l’Audiència Nacional, Ocio, que treia foc pels queixals amb una semblança esgarrifosa amb la Guita de la Patum, va elevar protesta. La base de la seva ensulsiada era que el document, que beneficia clarament a les defenses, no estava a la causa. Morales, destre, li va recordar que si seu a la sala ho fa per l’Agència Tributària, per tant, hauria de tenir coneixement del document.
Ocio, que no és ni de lluny gat vell, va caure de quatre potes al parany, i com Jack Nicholson a “Alguns homes bons” es va deixar portar per la ira i… va brandar el document, delatant que estava amagant al tribunal una prova vital de la veritat judicial. El tenia i, a sobre, el va ensenyar al tribunal especificant que tenia 111 pàgines. El silenci a la sala va ser brevíssim i es va esberlar per una profunda remor de les reprovacions de les defenses que, fins i tot, van aixecar els braços mirant al tribunal en un evident gest de protesta. Els advocats, amb la complicitat vistosa del tribunal, li van recordar a Ocio, amb esportivitat, que aquestes coses no es fan, perquè a més de lletges, rebenten el dret de defensa. Un dret que només afecta els acusats i no les acusacions.
L’advocat de l’Estat, assetjat i desarmat, va comptar amb la indulgència, aquest cop clarament a contracor, del president del Tribunal que no volia que encara se li esverés més el galliner. Ocio es va excusar amb l’argument que aquest document no el tenia el ministeri fiscal i que necessitava temps per estudiar-lo i poder preparar l’interrogatori. I, per altra banda, va reptar a José Ricardo de Prada a no entrar en el terreny “relliscós” d’admetre prova enmig del judici aprofitant un article de la Llei d’Enjudiciament Criminal. Ricardo de Prada va decidir ajornar la testifical de l’inspector per a dijous a les 9 “hora canària” i, de retruc, va respondre al lletrat de l’Estat que, a la seva sala, s’admetrà tota la prova que “serveixi per al dret a la defensa”. Sentir aquestes paraules en boca d’un magistrat que, sovint sembla un presentador de programes infantils, en una advertència en tota regla. De trampes, a la seva sala, poques. Encara que Hisenda desmunti bona part de les acusacions.
