Practicar la democràcia és, per a l’Advocacia de l’Estat, fer desobediència. Així es desprèn de l’escrit de resposta al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) contra la demanda presentada per l’exvicepresident del Parlament Josep Costa i l’exsecretari de la Mesa Eusebi Campdepadrós. Tots dos van interposar un recurs per vulneració de drets fonamentals contra la resolució del Tribunal Constitucional que impedia tramitar el debat de dues resolucions sobre la monarquia espanyola i sobre el dret a l’autodeterminació. De fet, tots dos van ser absolts d’un delicte de desobediència pels mateixos fets en una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). En tot cas, defensen l’actuació del TC perquè és “legítim” i té la “legitimitat” per aturar debats del Parlament.
La contesta a la demanda, de 80 pàgines i a la que ha tingut accés El Món, respon les preguntes que havien formulat els magistrats del TEDH al Regne d’Espanya per tal que aclarís quina és la sobirania del Parlament de Catalunya i sobre els drets dels seus diputats. La tesi dels advocats de l’Estat que signen la resposta al recurs, Alfonso Brezmes Martínez de Villarreal i Luis E. Vacas Chalfoun és que ni Costa ni Campdepadrós poden al·legar drets individuals com el dret a la llibertat d’expressió, reunió o de representació política, perquè actuaven com a membres de la cambra catalana. Per tant, el cas es redueix a un “conflicte institucional” i no pas a una qüestió de vulneració de drets individuals.
En qualsevol cas, l’Estat insisteix i ressalta que tant Costa com Campdepadrós “no són ciutadans ‘normals’ sinó membres de la Mesa del Parlament, ‘experts’ en l’actuació parlamentària, cosa que els atorga una qualificació especial per poder defensar els seus drets dins i fora del dit àmbit parlamentari”. Per tant, no es poden al·legar qüestions de drets fonamentals perquè és un cas de conflicte institucional.
Primer, el Tribunal Constitucional
L’Estat espanyol nega el que considera la vulneració de drets fonamentals. La primera raó, a parer seu, és que “difícilment es pot predicar l’existència de drets individuals d’un òrgan parlamentari o dels seus membres, sobretot quan del que es tracta és, precisament de fer complir sentències del màxim intèrpret de la Constitució, que aquest entén s’estan desobeint per aquesta institució”. És a dir, que asseguren als magistrats europeus que el Constitucional pot prohibir debats sobre la monarquia o sobre el dret a l’autodeterminació quan ho consideri pertinent. “Les advertències del TC”, afegeixen, “en cap cas vulneren la llibertat d’expressió ni els drets de reunió i de participació política dels diputats del Parlament de Catalunya, ja que són la conseqüència obligada de la subjecció de tots els poders públics a la Constitució”.
D’aquí que neguen la “ingerència” del Tribunal en les funcions del legislador català. Però, en tot cas, els lletrats apunten que “si hagués existit, aquesta ingerència va ser proporcional” d’acord amb les finalitats que es pretenien com és “l’obediència al que resolt per sentència el Tribunal Constitucional, i per tant la mateixa Constitució espanyola. “L’única manera d’evitar la deliberació i aprovació de les resolucions reputades inconstitucionals pel TC era precisament els requeriments enviats als membres de la Mesa, com a garantia per evitar la inclusió a l’ordre del dia del Ple”, argüeixen.
Així consideren que en cas que el TEDH interpreti que hi va haver ingerència aquesta va ser “legítima, perseguia un fi legítim i era necessària en una societat democràtica, sent proporcional a les finalitats preteses, és a dir, l’obediència al que ha resolt per sentència pel TC i, per tant, a la mateixa Constitució Espanyola”. A més, neguen ingerència material, perquè al final es van debatre les dues propostes de resolució. Això sí, els advocats de l’Estat obliden que van ser processats i jutjats penalment per desobediència.
