Alegria al número 4 del carrer Fortuny de Madrid, seu de la Fiscalia General de l’Estat. El ministeri públic, amb el concurs de l’Advocacia de l’Estat, celebra que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) els hagi donat la raó en un cas sobre l’aplicació i l’execució de les ordres de detenció europea. Fins ara, els darrers contenciosos europeus que Espanya ha tingut amb les euroordres n’ha sortit escaldada, com ara en el cas de l’exili dels independentistes.
Gràcies a les qüestions prejudicials presentades en el cas del conseller Lluís Puig, el Tribunal Suprem encara no ha emès cap ordre de detenció, i el TJUE ha consolidat la doctrina del Grup Objectivament Identificable (GOI), que ha obert una nova via de defensa que la defensa de l’exili no imaginava que fos tan contundent. A Espanya això li va malament en el cas dels exiliats, però paradoxalment ha fet servir la sentència de Puig per justificar la reclamació que planteja en un cas que no té res a veure amb l’exili, i el TJUE la recull per donar-li la raó. D’aquí que la fiscalia hagi aprofitat una derrota judicial europea –la del cas Lluís Puig– per guanyar una altra guerra en la mateixa trinxera de les euroordres.
La fiscal del cas, Raquel de Miguel Morente, no amaga la seva alegria per la resolució emesa aquest 10 d’abril, que li dona la raó. Morente va presentar dues qüestions prejudicials per interpretar la directiva marc de les euroordres en casos de prohibició de sortida de l’estat en cas que la persona reclamada hagués estat condemnada. El TJUE opina que l’estat membre on resideix una persona buscada no pot denegar l’execució d’una ordre de detenció europea emesa amb la finalitat d’assegurar la presència d’aquesta persona en un procés penal que encara s’està tramitant. Així mateix, els magistrats europeus recorden que no es poden denegar tampoc les ordres de detenció al·legant que el delicte ha prescrit segons la seva legislació o bé que el delicte no sigui competència d’aquest Estat.
El cas de Lluís Puig, a la sentència
Fonts jurídiques consultades per El Món distingeixen el plet ara guanyat per Espanya de la causa de les euroordres dels independentistes. De fet, distingeixen els arguments i els fets en un cas i un altre. En primer terme, perquè en el cas guanyat per la fiscalia la persona reclamada ja havia estat jutjada i condemnada amb la prohibició expressa de sortir de l’Estat -una mesura, per altra banda, contrària al dret europeu- i, per altra banda, la vulneració de drets fonamentals que va servir per aturar l’extradició de Puig i construir la tesi del Grup Objectivament Identificable (GOI).
La sentència de la cúria europea recull precisament la sentència del cas Puig a petició del Regne d’Espanya, en tant que aquella resolució, en els seus paràgrafs 75 i 76, no permetien que els Estats que havien d’executar l’euroordre al·legar qüestions de dret nacional per rebutjar-les. Tot plegat perquè “entorpiria el bon funcionament del sistema simplificat de lliurament de persones instaurat per aquesta Decisió Marc”. En tot cas, l’afer Puig si bé admetia aquest argument, també reconeixia que la tramitació de la instrucció a Espanya no garantia el compliment dels drets fonamentals com la tutela judicial efectiva o el jutge predeterminat per llei i creava la figura del GOI per posar en dubte qualsevol resolució o procés judicial que afectés independentistes catalans.
Un cas de 2022
El cas es remunta a l’any 2022 quan l’Audiència Nacional va condemnar un ciutadà espanyol, resident a Romania, com a coautor d’un frau d’IVA en la venda d’hidrocarburs. Tot plegat per un cas que sumava un import de més de cent milions d’euros. Així el reclamat va ser condemnat com a coautor de tres delictes contra la Hisenda Pública i un delicte de blanqueig de capitals. D’una banda, per cadascun dels tres delictes contra la hisenda pública se li van imposar dos anys de presó i multa de 23 milions d’euros per l’exercici 2011, 135 milions d’euros per l’exercici 2012 i 140 milions d’euros per l’exercici 2013, més penes accessòries. D’altra banda, pel delicte de blanqueig de capitals se’l va condemnar sis anys de presó i multa de 54 milions d’euros. El sentenciat va interposar un recurs al Tribunal Suprem, que també li va negar l’autorització per desplaçar-se a Romania, l’estat de residència.
Tot i aquesta prohibició, l’acusat va ser localitzat a la frontera croata en direcció a Romania. L’abril del 2022, l’Audiència Nacional va dictar una ordre de detenció europea en què es decretava la seva cerca i captura i ingrés a la presó. L’abril del 2023, un tribunal romanès va denegar l’execució d’aquesta ordre de detenció. Va considerar que l’acusat, que havia acreditat una residència contínua i legal en territori romanès, no havia de ser lliurat a les autoritats judicials espanyoles. D’altra banda, va assenyalar que el delicte havia prescrit d’acord amb la legislació romanesa, que calculava que havien passat deu anys des de la comissió del delicte.
L’Audiència Nacional va interpretar que el cas no complia els requisits per poder “invocar aquests motius d’inexecució facultativa de l’ordre de detenció”. En conseqüència, va sol·licitar al Tribunal de Justícia que interpretés la Decisió Marc relativa a l’ordre de detenció europea al·legant, dos paràgrafs de la sentència sobre Lluís Puig. Ara el TJUE ha donat la raó a Espanya, en concloure que la prohibició de sortir d’Espanya era per garantir la presència del condemnat durant el recurs i que les normes internes de dret penal d’un estat membre no poden impedir l’execució de l’euroordre.
