El pròxim 5 de juliol, el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) emetrà la seva sentència sobre la immunitat com a eurodiputats del president i els consellers a l’exili, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Una resolució molt esperada, fins i tot més enllà de si se’ls manté la immunitat europarlamentària. Perquè la sentència abordarà una qüestió de la qual estan pendents també els equips de defensa dels presos polítics, ara ja indultats. En concret, es tracta d’un punt clau en tot el procés judicial contra els líders institucionals i polítics del Primer d’Octubre: la competència del Tribunal Suprem per jutjar els delictes de sedició de tots els que van seure al banc dels acusats. La defensa de l’exili, que coordina Gonzalo Boye, ressalta que la importància d’aquesta decisió, que en certa manera, ja s’apuntava en la sentència del 31 de gener passat sobre les qüestions prejudicials presentades per l’instructor del Tribunal Suprem, Pablo Llarena. Una resolució que posava en dubte la competència en el paràgraf 100.
Però, ara, el TGUE té un altre document sobre la taula que abona la seva tesi que el Suprem no era competent per celebrar el judici, tenint present que l’expresident d’Òmnium, Jordi Cuixart, i l’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez, no es podien sotmetre a la jurisdicció de la sala penal del Suprem que presidia i presideix Manuel Marchena. El document és de la fiscalia i es va registrar el 22 de novembre del 2017, davant del Suprem, just quan s’encetava el procediment judicial, i després va acabar entre els milers de folis que Llarena va enviar al Tribunal Schleswig-Holstein quan Puigdemont va ser detingut i empresonat a Alemanya.
Un dret fonamental, vulnerat
La competència del Suprem per instruir i jutjar la causa no és una pura qüestió merament formal que es pugui considerar secundària. Un dels punts principals de l’arquitectura jurídica i de garanties de les democràcies liberals és el dret a tenir un jutge predeterminat per llei. Un dret que és la base de la tutela judicial efectiva d’un processat, el dret que ha de garantir que no el jutja qui vol sinó qui li correspon. En aquest sentit, les defenses dels presos polítics van insistir en els seus al·legats en la manca de competència del Suprem. Per una banda, van advertir que els membres del Govern i del Parlament podien ser aforats, però, a tot estirar, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I, en cap cas Cuixart i Sànchez podien ser jutjats per una instància superior. Un dels arguments principals és que jutjar-los al Tribunal Suprem, que no era l’òrgan predeterminat per llei, els barrava el pas a una segona instància on presentar recurs.
La sentència del TGUE del 5 de juliol podria ser definitiva per saber com queda aquesta qüestió en el marc de la legislació europea, tot i que encara hi cabria un altre recurs davant el Tribunal Justícia de la Unió Europea (TJUE), la instància superior del TGUE. De fet, totes les defenses estan amatents i més quan sembla que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) –que pertany al Consell d’Europa i no a la Unió Europea– té l’expedient sobre la taula a l’espera que s’acabi l’embolic judicial en els òrgans de la UE. I més després de la sentència de la cúria europea del passat 31 de gener que resolia les esperades qüestions prejudicials sobre el conseller Lluís Puig, i a les quals s’hi van afegir altres membres de l’exili més enllà dels tres eurodiputats, com ara la secretària general d’ERC, Marta Rovira, i l’exdiputada de la CUP Anna Gabriel, totes dues exiliades a Suïssa.
L’esperança del paràgraf 100
Les esperances dels advocats se centren en el paràgraf número 100 de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre les qüestions prejudicials per les euroordres contra l’exili. En aquest punt, la resolució posa obertament en dubte la legalitat del fet que els líders del Procés fossin jutjats per sala Penal del Tribunal Suprem, màxima autoritat jurisdiccional espanyola. En la resolució, els quinze magistrats integrants de la Gran Sala del TJUE sentenciaven que “no es pot considerar un tribunal establert per llei un tribunal suprem nacional que resolgui en primera i última instància sobre un afer penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per judicialitzar la totalitat dels encausats”. Això voldria dir que la manca d’una segona instància clara i determinada per la llei processal no complia amb la garantia d’un jutge predeterminat per llei tal com estableix la Carta Europea de Drets.
Amb aquesta base, el TJUE en els dos paràgrafs anteriors habilitava el jutge de l’estat que rebia les euroordres, en aquest cas Bèlgica, per denegar el compliment de l’ordre de detenció i extradició si feia un examen, com està obligat per llei, per valorar si, en cas de lliurament a l’estat emissor –en aquest cas, Espanya– “la persona correrà un risc real que es vulneri el seu dret fonamental a un procés equitatiu davant un jutge establert prèviament per llei”. S’afegia, en aquesta resolució, el concepte de Grup Objectivament Identificable (GOI) i la resolució del TJUE deixa entreveure que, curiosament, tots els independentistes relacionats amb l’1-O eren jutjats pel mateix tribunal. Fet que reforçava la sospita de vulneració de jutge predeterminat per llei.
Un escrit de fiscalia, nou argument de les defenses
A més d’aquesta sentència, la defensa de l’exili ha aportat un document en la mateixa línia que curiosament va escriure la mateixa fiscalia del Tribunal Suprem. Un document que s’ha localitzat entre la ingent documentació aportada per Llarena Tribunal Schleswig-Holstein. En aquest escrit, de vuit pàgines i al qual ha tingut accés El Món, el mateix fiscal de sala del Suprem signava que s’havia d’anar amb compte de jutjar tots els processats pel referèndum del Primer d’Octubre a la sala penal del Suprem. El text ha estat aportat a la causa de la immunitat per demostrar que el mateix ministeri fiscal expressava dubtes sobre la competència del Suprem, no només per jutjar sinó per tramitar les ordres de detenció i, de retruc, el suplicatori a l’Eurocambra per aixecar la immunitat dels tres exiliats eurodiputats.
De fet, en l’escrit la fiscalia ja s’esforçava a fer una interpretació extensiva de la norma per poder justificar que part de la causa es quedés al Suprem, però defensava que es quedés a l’Audiència Nacional la part que afectava persones no aforades, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.
En aquest sentit, cal recordar que l’estratègia de portar la causa contra l’independentisme a Madrid –una operació per forçar la norma i no deixar que aquests casos es jutgessin a Catalunya– es va començar a cuinar l’any 2015. Va ser quan la fiscalia de l’Audiència Nacional va reinterpretar la llei a través d’una instrucció segons la qual els delictes contra la unitat de l’Estat s’havien de jutjar en aquest tribunal especialitzat. I així va ser. Les primeres perquisicions es van dur a terme davant el jutjat central d’instrucció número 3, amb Carmen Lamela com a magistrada, fins que es va traspassar la causa a Pablo Llarena, aplicant un criteri “d’economia processal” per evitar “una macrocausa, no estrictament necessària i molt inconvenient per a l’agilització de la justícia”.
Si la fiscalia ho diu, tot el procediment trontolla
El fet que la mateixa fiscalia, que havia esperonat aquella estratègia, posés en dubte, encara que només fos per a dos dels processats la competència del Suprem és un argument d’or per a la defensa de l’exili –la converteix en aliada de Puigdemont– i per als condemnats que estan pendents del TEDH. Per una banda, mostraria fins a quin punt es va arribar a forçar la competència. I, per una altra banda, que el garant dels drets i deures –el ministeri fiscal– admetés que dos dels condemnats a 9 anys de presó van ser jutjats per un tribunal que no els pertocava podria contaminar tota la causa.
Si el Suprem no és competent per poder emetre una euroordre, tampoc ho era per instruir el cas i jutjar-lo. Com a mínim, la fiscalia ho reconeixia per a Cuixart i Sànchez, tot i haver forçat la interpretació perquè la resta es quedessin al tribunal de Marchena. Al final, el president de la sala Penal es va quedar tots els processats. I aquesta decisió ara podria fer caure l’arquitectura processal i jurídica del judici del Suprem.
31
2
