Vuitena jornada del judici contra la família Pujol-Ferrusola a l’Audiència Nacional. A mesura que el llistat de testimonis es redueix -o bé perquè han comparegut o bé perquè han mort (aquest matí se n’ha comunicat un altre cas)- la vista oral guanya dificultat, com una llibreta de sudokus o les pantalles d’un joc de Nintendo. Tot arran que la Fiscalia ha bastit una acusació acumulant una sèrie d’operacions de Jordi Pujol Ferrusola o la seva exdona, Mercè Gironès. A més, els testimonis apareixen amb un ordre força particular, és a dir, els que declaren presencialment abans dels telemàtics, independentment de l’ordre de les qüestions que es debaten. Dues condicions que obliguen a seguir la vista amb un GPS per saber a quina operació correspon cada testimoni. I, com a Pulp Fiction, s’entra en la perillosa espiral de continus flashbacks de fets sotmesos a judici. Amb la dificultat afegida que moltes de les gestions es van produir fa 25 anys. De fet, unes quantes transaccions encara es computaven amb pessetes. I no passa desapercebut qui seu al banc dels acusats. Com a prova, l’advocat de l’Estat Iñaki Ocio -el mateix que va defensar el fiscal general de l’Estat, Álvaro Garcia Ortiz-, que es refereix a la família dels expresidents com “los Pujol de Cataluña“. Tot un concepte.
Tornem a la seu de Madrid
La jornada s’ha iniciat amb el testimoni de Socorro Fernández, delegada de Copisa a Madrid, que va proposar a la direcció de la companyia, concretament a Francesc Xavier Tauler, canviar la seu de la companyia a la capital de l’Estat. Una operació per la qual l’empresa de Jordi Pujol Ferrusola va cobrar una comissió segons una factura aportada al sumari. Fernández s’ha tret les puces de sobre en aquesta operació deixant la responsabilitat de trobar els locals a José Luis Goyneche, el senyor de l’anorac que va obrir el torn de testimonis presencials de la setmana.
Fernández ha deixat entreveure que l’operació de recerca i compra es va fer des de Madrid, tot i que va obtenir el permís des de Barcelona. De fet, ha admès que li van dir que “era un bon moment per comprar”. Fernández ha assegurat que no recordava quan i amb qui va signar l’escriptura de compra de les noves naus perquè l’operació es va registrar fa 18 anys. En tot cas, l’advocat de Pujol Ferrusola ha volgut incidir en un detall. Concretament, en si hi havia la possibilitat que des de Barcelona també s’haurien pogut buscar locals, i d’aquí que Pujol Ferrusola, a través d’Imisa, pogués cobrar una comissió. “No em consta” ha afegit Fernández sense negar la possibilitat.
La pregunta era prou pertinent aplicant el principi de Nietzsche. El filòsof afirmava que era “més important qui deia alguna cosa que el contingut del que deia”. En aquest cas és clau, per entendre la seva renuència a reconèixer la possibilitat que la direcció catalana de Copisa pogués buscar locals a Madrid a través de Jordi Pujol Ferrusola. Possiblement, l’explicació la dona el seu currículum més contemporani pel seu paper en el consell d’administració de Redeia, el grup que controla Red Eléctrica Espanyola. Socorro Fernández era presidenta de la Comissió de Nomenaments de Redeia, i va presentar la seva renúncia per, entre altres motius, l’entrada d’un independentista d’ERC, l’economista Albert Castellanos. Així ho va informar a bombo i plateret la premsa espanyola el passat mes de maig.
José Gomis Cañete, l’home que es podia permetre fer desplaçar els notaris a signar escriptures al seu despatx
Especialment interessant ha estat el segon i darrer testimoni presencial del dia, José Gomis Cañete. Un alt executiu reconvertit en accionista i inversor d’aquells que no suporten perdre ni al dòmino del càmping, en l’hipotètic cas que mai hagi anat a un càmping. Gomis ha estat clar en les seves respostes que, tot sigui dit de passada, no han ajudat gaire el ministeri fiscal.
Gomis, que provenia de l’empresa Transmediterrània, va ser fitxat per Corporació Banesto -un banc que ni existeix- per reflotar una de les empreses del grup, que després es va vendre a fons d’inversió. Gomis ha detallat que després es va convertir –juntament amb Luis Delso, empresari acusat a la causa– en accionista d’Isolux, que va arribar a tenir 9.000 treballadors i treballar en més de 40 països. “Els notaris venien al meu despatx a signar escriptures”, ha indicat per mostrar el tràfic immobiliari que passava per les seves mans quan el fiscal Fernando Bermejo li preguntava per una escriptura en concret.
El ministeri fiscal ha preguntat sobre la seva participació en un dels negocis de Jordi Pujol Ferrusola, el projecte Azul de Cortés, que es feia a Mèxic. La fiscalia intenta acreditar que va ser una simulació per tal que el primogènit de l’expresident i la que llavors era la seva dona, Mercè Gironès, captessin comissions vinculades a obres públiques. Amb el benentès que el projecte va ser explotat per Isolux, i aquesta constructora era adjudicatària d’obra pública a Catalunya.
“Jo no regalo res a Jordi Pujol Ferrusola”
Gomis ha assegurat que el projecte Azul Cortés va ser una inversió privada i ha explicat la participació de Delso, de Pujol Ferrusola i Julio Boris. De fet, ha expressat al tribunal que el va anar a veure en persona i era “impressionant” que tenia una “illa espectacular”. El planejament era construir un resort turístic d’alt nivell, amb camp de golf inclòs. La llunyania i les condicions d’inversió a Mèxic requerien tenir algú sobre el terreny. Van constituir una societat per invertir, en la qual va ficar sis milions i mig d’euros amb Delso. Pujol Ferrusola hi va posar dos milions i Boris, 1,5.
Gomis ha deixat clar que va acceptar el projecte perquè era bo, perquè “tindria la majoria” i perquè era “legal”. Complia així les seves “normes” per invertir. La inversió es va derivar amb un fideïcomís del projecte a una altra persona per tal de gestionar-ho, com obligava la legislació mexicana, i Jordi Pujol Ferrusola, a través d’Imisa, va tenir un 21,5% a canvi, segons la fiscalia, “d’un peso”. Un detall que ha negat amb rotunditat: “No és veritat”. De fet, les defenses després han aportat la xifra invertida en diversos pagaments pel primogènit de la família.
Finalment, el projecte es va vendre a Isolux, que com ha reconegut el conseller delegat, que ha testificat al final de la jornada, Antonio de Padua Portela, se’l va quedar per “diversificar el negoci”. I ha afegit que en el consell d’administració que ho va decidir no hi eren ni Delso, ni Gomis, per conflicte d’interessos. En total, Isolux va pagar-ne 83 milions d’euros i cadascú, ha remarcat Gomis, “va cobrar el percentatge de beneficis que li corresponia”. Pujol Ferrusola va cobrar 15,2 milions d’euros, el que corresponia a la seva part. De fet, tots van guanyar sis vegades el que havien invertit. “Jo no regalo res a ningú, no tenia cap motiu regalar res a Jordi Pujol Ferrusola”, ha reblat Gomis. Una manera molt clara de dir que no era res personal, ni polític, només negocis. Un bon negoci.
