És una de les víctimes col·laterals del Procés i possiblement el seu cas amara i concentra tots els elements de la repressió contra l’independentisme i el Primer d’Octubre. És el cas de Daniel Gallardo Herczog, un activista madrileny però nascut a Alemanya i criat a Cadis, que sembla un dels escollits com a cap de turc per l’aparell judicial i policial espanyol per castigar amb duresa l’activisme independentista. Tant és així que Gallardo es troba des d’aquest dimecres en recerca i captura per part de la secció 23 de l’Audiència de Madrid per tal de ser engarjolat.
La casualitat ha volgut que, a només 24 hores que la comissió de Justícia del Congrés debati sobre el dictamen definitiu de la llei d’amnistia, la justícia comuniqui que vol que entri a la presó per complir una pena de quatre anys i mig de presó per desordres públics, lesions i atemptat contra l’autoritat. Tot plegat arran de la seva participació en una manifestació el 16 d’octubre del 2019 a Madrid, en protesta per la sentència del Procés que va imposar un total de 99 anys de presó als líders civils i institucionals de l’independentisme.
La seva detenció el va portar a estar-se tretze mesos a la presó d’Alcalá-Meco, on va decidir que es dedicaria a l’activisme polític i la seva passió, el rap. Una nova faceta vital d’un xicot amb una vida moguda que va quedar estroncada per l’atzucac de la seva detenció, la seva acusació i el seu judici. Abandonat pels moviments d’esquerres de Madrid, ha esdevingut una mena de líder del moviment independentista català, amb protecció d’entitats com l’ANC, Òmnium, SAS Absolució, Plataforma Antirepressiva de Barcelona o el mateix Consell de la República. El seu nou lema li va prestar un company dominicà de la presó: “No te metas con nadie pa que nadie te la meta”. D’aquí aquest paper més o menys discret dels darrers mesos.
D’Alemanya a Getafe
Gallardo va néixer el 29 d’agost de 1997 a Dortmund (Alemanya). Una casualitat vital, ja que el seu pare, de nacionalitat espanyola, hi va emigrar per feina i va conèixer allà la seva mare, alemanya. La família, però, va tornar a l’Estat espanyol, concretament a Cadis, suposadament una de les ciutats progressistes espanyoles i on sempre es vanten d’haver articulat la primera constitució liberal. La seva vida d’adolescent a jove transcórrer entre Andalusia i Madrid. De fet, l’ESO la va cursar a Madrid i va acabar el Batxillerat a Andalusia, d’on ja no es va bellugar per encetar els estudis de filologia hispànica a la Universitat de Cadis, una carrera que no va acabar. Abans de tornar cap a Madrid, Dani es va apuntar a un mòdul d’infermeria que tampoc va reeixir.
Gallardo es va instal·lar en un pis compartit a Getafe. Pagava el lloguer amb diverses feines temporals. Fins i tot, havia de pispar coses del supermercat perquè tenia “necessitats”. Finalment, va trobar una feina que li agradava, la de firaire. Treballava molt, però es divertia perquè veia món i gent diferent cada setmana. Ja mostrava les seves vel·leïtats antifeixistes de manera desacomplexada en diversos moviments. De fet, militava en l’anarquisme i es va convertir en un fervent seguidor de Bonaventura Durruti. Aleshores, el seu lema vital, que repetia en el seu compte de Twitter, era: “Ni el punk és anarquia, ni la cervesa, rebel·lia”.
El 16 d’octubre canvia tot
La nit del 16 d’octubre del 2019, però, la seva vida es gira com un mitjó. Es manifesta a la plaça de la Villa, a Madrid, contra la sentència del Procés. Arriben grups ultres que intenten rebentar la protesta i, paral·lelament, les Unitats d’Intervenció Policial (UIP) del Cos Nacional de Policia que, segons la seva versió, van començar a repartir als contraris a la condemna imposada pel tribunal que presidia Manuel Marchena. El detenen acusat d’agressió a la policia amb un “pal amb punxes”. Ell al·lega que és un muntatge. Una fotografia feta a la comissaria de Moratalaz, on el van portar arrestat, d’un casc dels antiavalots abonyegat és la gran prova de càrrec del judici.
El traslladen a la presó d’Alcalá-Meco, on ingressa en un mòdul especial. A la paret del mòdul escriu dues pintades: “Visca Catalunya Lliure! ” i “Ni el punk és anarquia, ni la cervesa, rebel·lia”. Un funcionari ho veu i el castiguen. El porten a un altre mòdul de càstig, un “mòdul conflictiu”. Va estar tretze mesos a la presó esperant el judici. Per cert, Lluís Llach cada vespre el recordava en un tuit de solidaritat. Una etapa que, en la seva primera entrevista en una televisió, al FAQS de TV3, explicava a Cristina Puig que va viure amb duresa i resignació. “Jo soc un xaval normal a qui li ha passat el que li ha passat”, detallava. La presó li havia fet despertar la seva passió pel rap i per Pablo Hasél, que considera poc menys que un heroi.
En començar el judici, va quedar en llibertat provisional a l’espera de la sentència. Va ser condemnat a 4 anys i mig de presó i el Suprem va ratificar la pena. Va aprofitar per marxar a Bilbao i d’allà a un poble de Cantàbria on va decidir emigrar cap a Catalunya, a Montblanc, a la Conca de Barberà, on suposadament viu fins que la sentència ha estat ferma i se l’obliga a ingressar a presó. Dani ha trobat a Catalunya la solidaritat que no ha trobat ni a Madrid ni a Espanya. Ara se’l busca per ser empresonat, potser ja no el trobaran a Catalunya, ni a l’Estat.
