Albert Velasco (Lleida, 1976) és fill d’antiquari, doctor en Història de l’Art i investigador especialitzat en art medieval i història del col·leccionisme. Després de la seva formació a la Universitat de Lleida, va ser conservador del Museu de Lleida fins al 2019. Ara assessora col·leccionistes i museus, una tasca que combina amb la de professor universitari. Però Velasco és, sobretot, un tipus apassionat, compromès i valent. Ho demostra amb la defensa del patrimoni en el desafiament judicial espanyol contra la museística catalana arran del cas Sixena. Diu el que pensa, amb coneixement de causa, i n’assumeix les conseqüències. Fins i tot ha plegat del consell directiu del Museu de Lleida.
Sembla que Sixena es descobrís l’any 2017.
A Barcelona, sí. Sembla que a Barcelona van més avançats. Però no, Barcelona va més endarrerida. Nosaltres a Lleida ja feia molt temps que en sentíem a parlar. Sobretot arran de la segregació del Bisbat de Lleida i tot el traspàs de parròquies del Bisbat de Lleida, on estàvem des d’època medieval fins a la creació del Bisbat de Barbastre-Montsó, l’any 1995.
Per què?
Perquè en aquell moment de la segregació del Bisbat de Lleida, quan les parròquies es traspassen, els de Barbastre-Montsó van dir que tot el patrimoni que hi havia al Museu de Lleida i que venia d’aquestes parròquies que se’ls havia de lliurar. Aquesta operació va ser l’inici del litigi de l’art de la Franja, l’any 1997. Just dos anys després de la segregació. Sixena ho va veure i l’alcalde d’aleshores va veure l’escletxa. A partir d’aquell moment, va començar a reivindicar el patrimoni que havia adquirit la Generalitat, als anys 80 i 90, perquè les monges que regentaven Sixena eren en territori català, a Valldoreix. L’alcalde d’aquell moment va obrir el front judicial. Bé, no personalment ell, sinó que al final va ser el president Jordi Pujol el que el va obrir.
El president Pujol?
Sí, perquè quan des de l’Aragó van començar a reclamar que tots aquells béns de Sixena, perquè consideraven que tenien dret de tempteig, és a dir, dret d’adquisició preferent per davant de la Generalitat, llavors el president Pujol va portar la reivindicació al Tribunal Constitucional. De fet, ha estat el litigi que més temps ha estat sobre la taula del TC, va arribar el 1998 i van dictar sentència el 2012. Amb sentència favorable a Catalunya!
Cosa estranya.
Sí, cosa estranya! La sentència va confirmar que les operacions de compravenda entre les monges i la Generalitat havien estat correctes. Les raons: s’havien fet en territori català, perquè les monges vivien a Valldoreix, les peces estaven dipositades al Museu de Lleida i al MNAC, i, per tant, l’Aragó no tenia dret de tempteig, dret d’adquisició preferent. El TC va dir que Catalunya tenia raó i que les compres estaven ben fetes. Però la resolució també apuntava un vici d’entrada en aquestes transaccions i dubtes sobre si aquestes peces realment podien sortir del monestir. Aquí s’obre l’escletxa per a la via civil dels béns de Sixena i l’any 2013, el litigi per les pintures murals. El primer es va resoldre el 2017, amb aquella execució forçosa del 2 de desembre. En total, han marxat del Museu de Lleida, 155 obres. En concret, 111 del litigi de l’art de la Franja i 44 del litigi de Sixena.
El de Sixena és un monestir especial?
És un monestir que, des del mateix moment de la fundació, és un monestir emblemàtic.
Per què?
Perquè es funda en un lloc que és com una mena de cruïlla, un checkpoint, que diria Francesc Canosa, entre Saragossa, Osca i Lleida. I, a més, i això no és un detall gratuït, és una fundació de la reina, de la dona del rei, del rei Alfons, la reina Sança de Castella.
És clar, és una fundació reial, de la reina. Això no passa sovint.
Moltes vegades tens un rei, un noble, que fa una donació perquè es faci una fundació, però en aquesta ocasió és Sança la que es preocupa de posar en marxa el projecte. I no només això, sinó que intervé en una qüestió tan peculiar com és la decoració de la sala capitular. Pensa que la sala capitular és un dels espais de representació del monestir. Un monestir on, a més, hi viu una reina.
Aclarim una cosa, un monestir, al segle XII no era exactament un monestir com el coneixem ara, oi? Era una mena de mini cort…
Exacte. És a dir, en un monestir podien viure gent professa, diguéssim, i gent no professa. Finalment, la reina acaba professant. Però era un lloc de representació reial. La sala capitular era segurament el lloc del monestir on la reina es presentava com a tal. No només com a membre de la comunitat, sinó també com a reina. Per exemple, era on rebia visites. Era el lloc on intentava impressionar a tots aquells que venien allí, perquè, a més, era un lloc de representació de la cort.
Hi va haver una inversió decorativa…
Va contractar un taller d’artistes absolutament excepcional que no ha deixat cap altre rastre en tota la Corona d’Aragó. És a dir, són uns artistes que venen, treballen… i és possible que tornin a marxar. Uns artistes que segurament venen d’Anglaterra, que coneixen el que s’està fent a Sicília i que coneixen també tot el que s’anomena l’art de les Croades. Perquè Sixena es funda el 1188 i és el moment just després de la conquesta de Terra Santa, l’any després. Per tant, ella el que fa és contractar aquests artistes excepcionals i crear una obra d’art excepcional que ens ho hem d’imaginar, diguéssim, com un lloc d’impressió. Tothom que devia asseure’s allà a parlar amb la reina devia sortir meravellat del que veien aquelles parets.
Posem per cas, com si ara un cap d’estat fes pintar el saló de rebre les visites a Miquel Barceló, posem per cas…
Exacte.
M’agrada com s’explica, em recorda Montserrat Pagès, conservadora, jubilada, de l’art romànic al MNAC. Tenen en comú com pateixen per l’obra.
Puc entendre aquesta preocupació de Montserrat Pagès perquè jo vaig viure una mica el mateix al Museu de Lleida. El dia que va entrar la Guàrdia Civil s’emportaven peces que jo havia estudiat, sobre les quals havia publicat producció acadèmica meva. Potser fa de mal dir, però els acadèmics, la gent que ens dediquem a fer recerca, també són persones. Al final acabes establint vincles afectius, emocionals, amb les peces que estudies, amb els personatges que estudies, amb els contextos que estudies. I de la mateixa manera que a mi aquell dia, a Lleida, em van arrencar un braç emportant-se aquelles peces, entenc que a la Montserrat Pagès també li arrenquen un braç, perquè és molt dolorós veure el que s’està perpetrant.
Això no es fa enlloc del món, oi? Però encara no he sentit cap expert en art espanyol dir res… que digui que això és una barbaritat!
Tenim un problema i és que som un col·lectiu poruc, amb molts culs llogats, amb molta por de parlar en general. Hi ha catedràtics que pensen que si diuen res de les pintures no els convidaran mai a la Universitat de Saragossa o de cap lloc de l’Aragó a fer conferències, ni a participar en projectes, ni a participar en publicacions col·lectives… Moltes vegades és per una cosa tan senzilla com aquesta, o per les poques ganes de ficar-se en problemes i d’enemistar-se amb col·legues seus de les universitats aragoneses.
Déu n’hi do…
A mi, això em sembla una manca de compromís, no només amb la disciplina, sinó amb la societat. És a dir, si tu estàs assistint a uns fets que no només van en contra del que diu la teva disciplina, sinó també dels interessos de la societat en conjunt, has d’aixecar la veu. Els que ens dediquem a disciplines patrimonials, ja siguin arqueòlegs, antropòlegs, historiadors de l’art, és inevitable que parlem. La nostra feina és una feina de militància i de compromís.
Per què?
Perquè quan hi ha un atemptat patrimonial, qui aixeca la veu? Normalment, són els col·lectius patrimonials, la ciutadania, la societat civil organitzada, però també els col·lectius professionals. Tenim aquest deure d’aixecar la veu quan passa alguna cosa. I en això de Sixena estem assistint a coses bastant esperpèntiques.
Per exemple?
El posicionament de l’Associació de Conservadors i Restauradors Espanyols, ACRE, que no han fet cap comentari. El que fan és, des del seu perfil de la xarxa X, anar retuitejant totes les notícies de l’Heraldo de Aragón i d’aquells mitjans que als titulars o a l’interior de la notícia semblen donar la raó a la part aragonesa. A veure, què sou, restauradors o hooligans? Situem-nos, no? Se’n podrà parlar, jo crec, amb extensió, de quines han estat les actituds i els posicionaments de determinats col·lectius professionals.
Per què ha plegat del plenari del Museu de Lleida?
He plegat per l’actitud de la Generalitat. És a dir, a mi, per al plenari del Museu de Lleida, em va nomenar la Generalitat, i com que jo no estava conforme amb les actuacions de la Generalitat, en aquest cas, respecte de Sixena, he plegat.
Hem de venir a Lleida a descobrir que dimitir no és un nom rus…
Perquè vaig poder assabentar-me que hi havia uns moviments foscos, estranys, indecents de la Generalitat. Després he pogut saber que no eren moviments pensats i dirigits des del Departament de Cultura, tot i que sí coordinats, sinó que aquests moviments estaven pensats des de dalt de tot, des de Presidència i des de Secretaria de Govern.
Com ara?
Doncs incidir en la comissió tècnica que s’havia constituït. Aquella comissió tècnica on hi havia tècnics catalans i aragonesos decidint què s’havia de fer, hi havia un punt de discrepància, perquè els tècnics catalans volien incloure a l’acta un punt que digués que tota aquesta operació no es pot fer sense malmetre les pintures. La part aragonesa es va revoltar contra això, no volien que aquest punt s’inclogués, i el que va fer la Generalitat va ser obligar a treure aquest punt. Això és gravíssim, es va obligar a treure aquest punt, perquè la part aragonesa pogués signar les actes! I una segona cosa molt greu…
Més encara?
La Generalitat va advertir… amenaçar crec que el verb seria més adequat, va amenaçar el MNAC dient que si els aragonesos no signaven les actes, no els deixarien presentar el recurs d’incidència d’execució al jutjat d’Osca. Això és inaudit, fins i tot escandalós, i fins i tot amb un viatge del secretari general de Cultura, Josep Maria Carreter, a Saragossa, dies abans de la constitució de la Comissió Tècnica, per tranquil·litzar les autoritats aragoneses. Bé, tot això té un context, té un context que algun dia s’haurà d’explicar.
Endavant.
Ara mateix no puc perquè em falta informació, però evidentment que aquestes ordres vinguessin de Presidència i de dalt de tot no és gratuït. Això respon a unes directrius polítiques, a unes voluntats polítiques de concòrdia, el reencuentro, pacificació, i que es resumeixen en un missatge molt breu i molt senzill, que és que els socialistes catalans, el govern de la Generalitat, no volen emprenyar els aragonesos amb aquesta qüestió. La Generalitat fa deixadesa de funcions. Hi ha una voluntat política de no emprenyar l’Aragó amb això de les pintures… O sigui, podem dir-ho, clar, la Generalitat vol que les pintures marxin.
És fort, això, eh?
Molt fort. Ells ho negaran.
El ‘no vull embolics, i per això no dic Catalunya Nord’.
Exacte, vindria a ser una mica el mateix.
Oblidem que algú va salvar les pintures. Per què no les van salvar els aragonesos?
Ah, la situació és complicada, perquè, en un context de guerra civil, dir per què uns van fer una cosa i uns altres no la van fer, hòstia… És complicat. Nosaltres qui som per jutjar aquella gent?
D’acord, però ens culpen a nosaltres.
És clar, ens culpen de la destrucció, però el que jo no faré és culpar-los a ells de no salvar-les, perquè no es pot fer. En un context bèl·lic tot és molt complicat i no som ningú nosaltres per jutjar les actuacions d’aquella gent. Som algú per fer avaluacions històriques, però no per jutjar.
Però, de la mateixa manera que la Generalitat vol que les pintures marxin, els aragonesos només volen les pintures catalanes. Per què?
Per motivacions polítiques. Aquest és un conflicte que ultrapassa d’una manera al·lucinant tot el que seria una restitució patrimonial, que se n’han fet i se’n faran. Però aquest és un cas molt peculiar de restitució patrimonial que du associades tota una sèrie de connotacions polítiques que en altres casos no hi són. Quan hi ha una reclamació patrimonial, a qualsevol lloc del món, sempre es fa des d’una posició nacionalista, ho dic sense sentit pejoratiu. Hi ha una nació que se sent agreujada perquè se li ha extirpat del seu patrimoni una sèrie d’elements patrimonials i els volen recuperar. I darrere d’això hi ha un component nacionalista perquè el patrimoni sempre, en el 100% dels casos, el patrimoni és identitat. És la base de la teoria patrimonial i de les restitucions.
Sixena també?
També. És a dir, hi ha una nació, entre cometes, l’aragonesa, però la reivindicació, en aquest cas, no s’ha fet des del nacionalisme aragonès, sinó que s’ha fet des del nacionalisme espanyol a l’Aragó, que és el dominant. Els aragonesos, que viuen al costat del dimoni, han de demostrar que són més bons que ningú, i han de demostrar que són més espanyols que ningú. Estic convençut que si aquests béns fossin a Madrid els litigis no haurien existit, i si aquests fossin a La Rioja, que també és una comunitat veïna amb l’Aragó, tampoc no haurien existit. El problema és que aquests béns eren a Catalunya. Tampoc agafen les peces que hi ha a Saragossa o Osca i les porten a Sixena.
L’Aragó s’ha preocupat de recuperar el seu patrimoni?
Mai reclamen els béns exposats a un altre lloc. En canvi, Catalunya va posar en marxa un sistema d’adquisició de patrimoni, ara dotat amb dos milions d’euros, que serveix per comprar art antic, còmic, fotografia… poca broma. L’Aragó podria haver fet el mateix. En els darrers deu anys, que són els anys que fa que jo faig un seguiment complet de totes les cases de subhasta de l’estat espanyol, han sortit centenars i centenars d’obres aragoneses i no han comprat res. No s’entén: estan plantejant aquests litigis judicials i tota aquesta confrontació, i generant tot aquest mal rotllo social, polític, de tota mena, i, en canvi, podrien posar en marxa una política activa de recuperació de patrimoni a través de les adquisicions, que amb quatre euros, per a un govern autonòmic, podrien fer adquisicions molt importants i molt significatives, i tenir la gent contenta, i demostrar que veritablement es preocupen pel seu patrimoni. I no, no ho fan, prefereixen únicament centrar-se en el conflicte judicial amb Catalunya.
Vostè ha anat a Sixena últimament?
No, no hi puc anar. No soc ben rebut. És així. Tot plegat per un article de 2016 sobre el foc al monestir, que catedràtics com Guillermo Fatas en culpabilitzaven el president Lluís Companys i els catalans, una afirmació del tot falsa. Em va costar una amenaça de querella que al final ni es va presentar. No tenien proves i jo sí que tenia els documents.
Allò és el no-res
Agafar uns béns mobles, les peces del Museu de Lleida i del MNAC, que estan en dos museus que veuen milers i milers de persones, milions en el cas del MNAC… unes pintures murals, que estan en el principal museu del món en la matèria, i traslladar-les a un lloc on, a més, les visites són en cap de setmana i només hi poden anar 25 persones… És que ho trobo al·lucinant. Sobretot per dos fets: posar en risc des d’un punt de vista físic les pintures i, dos, fer que les pintures vagin a un lloc que té molts problemes de visita i d’accés. No sé en què compensa. D’acord que les pintures tornen al seu lloc d’origen. Evidentment que tots estem d’acord en el fet que les coses han d’estar al seu lloc. Això, jo soc el primer a defensar-ho. Però no a qualsevol preu. No a qualsevol preu.
Sixena és un símbol d’esplendor de la Corona catalanoaragonesa, un passat que té mala memòria. Sembla que només ho reivindiquin els aragonesos, però passat pel sedàs de l’espanyolisme.
Contínuament confonen el que és Regne d’Aragó amb la Corona d’Aragó. Ens acusen a nosaltres de pancatalanisme. És a dir, de voler ocupar, envair, territoris que no ens pertanyen, quan ells són els primers que ho fan des d’un punt de vista històric amb aquesta confusió entre Regne i Corona. És molt poderós el nacionalisme espanyol.
Una solució seria fer una rèplica dels murals, o no?
Això és el que diu tothom. Qualsevol expert que parli, si no és aragonès, et dirà en patrimoni hi ha una premissa absoluta que és no posar-lo en risc. Abans de prendre qualsevol acció o intervenció, fes allò que pugui ser una acció equiparable i que no comporti riscos. I la rèplica és la més clara en aquest cas. Tots els experts que pregunten diuen el mateix. Hi ha risc si es mouen les pintures. Per tant, no les movem. Fem-ne una rèplica.
Hi ha tecnologia per fer-ho?
Avui en dia tenim unes tecnologies bestials. Paper gel, o fins i tot tècniques d’aquestes de restitució virtual, el mapping i tal. Imagina’t a Sixena… podríem fer un mapping de tres parells de nassos. Millor fins i tot que el de Taüll, que ha estat un èxit absolut.
Sí, és impressionant.
Doncs el de Sixena encara ho seria més, perquè és un espai molt més gran, més metres quadrats de pintura, i fins i tot diria que amb un discurs encara més potent. Seria una solució bestial. Les pintures estarien ben cuidades a Barcelona. Els aragonesos, els catalans i qualsevol persona del món, perquè estem parlant d’unes pintures amb un valor universal, podrien anar a Barcelona i veure-les perfectament. I a Sixena podries tenir una experiència immersiva, ara que està tan de moda això, bestial. Bestial, és a dir, jo frisaria per veure una operació d’aquest tipus a Sixena.
Hi ha un però, oi?
El problema és el que a l’Aragó t’ho fixen en totes les declaracions, fins i tot dels tècnics. Per a ells, el primer és la propietat, per sobre de la conservació.
