Segona jornada d’informes finals de les acusacions en el judici del cas Mito. Tot i que hi ha més de cinquanta imputats, entre persones físiques i jurídiques, semblava que per al fiscal Ángel Bodoque només hi havia un acusat. En concret, Gonzalo Boye, l’advocat de Carles Puigdemont, al qual li reclamen 9 anys de presó per un suposat delicte de blanqueig. Una part de la macrocausa que per narcotràfic i narcotransport el ministeri públic segueix contra la pretesa organització que suposadament liderava José Ramon Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco.
Bodoque ha continuat aquest dimecres l’informe sobre la peça de blanqueig i s’ha esforçat, en particular, contra el lletrat de Puigdemont, fins al punt que altres lletrats de la sala, força sorpresos pel to i pel volum, ho titllaven de “linxament” a la seva persona, figura i feina. En tot cas, el fiscal no s’ha centrat a fer una anàlisi tècnica i jurídica de la prova practicada, sinó a fer una reinterpretació de la llei de Prevenció de Blanqueig de Capitals que afectava gran part dels acusats, a exposar una curiosa tesi del paper que ha de tenir un advocat amb els seus clients i a justificar la figura del delator, que en aquest cas és Manuel Puentes Saavedra, amb una declaració del qual s’ha bastit l’acusació tot i els esforços del ministeri públic a assenyalar que les sospites venien d’abans i que el seu testimoni només servia per “corroborar” el relat incriminatori.
L’acusació particular deixa sola la fiscalia
L’obsessió del fiscal ha estat intentar culpar Boye de dissenyar una operació amb lletres de canvi per poder recuperar uns diners intervinguts a Barajas, posant en dubte la finalitat dels documents. Uns diners intervinguts al client de Boye, Manuel González Rubio. I sobretot, el fiscal ha intentat desvincular de l’acusació la declaració de Manuel Puentes Saavedra, un dels imputats, el delator, que va poder sortir de la presó després d’incriminar Boye, del processament al lletrat de Puigdemont.
La tesi raonada és que els diners que Boye va recuperar com a advocat no eren propietat dels qui els portava a Barajas, Manuel González Rubio, sinó de Sito Miñanco. Per tant, Boye hauria participat del blanqueig, segons una curiosa teoria amb què el fiscal ha diferenciat “l’assessorament de gestió no jurídic d’un assessorament jurídic”, ignorant que el cas va arribar fins al Tribunal Superior de Justícia de Madrid, que no hi va veure, igual que el Sepblac, cap sospita de blanqueig. Això implica que la fiscalia considera a Boye un simple gestor i no un advocat, i per tant estaria subjecte de manera indirecta a la llei de Prevenció de Blanqueig.
La sorpresa ha estat que el fiscal no ha tingut el suport que esperava perquè el lletrat de l’acusació particular -que defensa els policies ferits en el cas- s’ha mostrat convençut que els diners eren de Manuel González Rubio, el client de Boye a qui van confiscar els diners. De fet, l’advocat ha reclamat que els diners intervinguts serveixin per pagar la indemnització als policies ferits, que s’enfila a una mica més de 263.000 euros. D’aquesta manera ha donat per bo el relat dels fets de les defenses de González Rubio i la resta d’imputats, segons el qual que els diners eren seus i va contractar Boye per recuperar-los i mirar de rebaixar la sanció. Unes gestions professionals que les defenses insisteixen que no es poden considerar com un delicte de blanqueig.
El delator, amb atenuant
El fiscal, tot i elevar a definitives les seves conclusions provisionals, ha demanat al tribunal, que presideix Félix Alfonso Guevara, l’aplicació d’un atenuant a Puentes Saavedra. És a dir, per al narcotraficant –embolicat també en una causa per homicidi– que va canviar la seva declaració per embolicar Boye en l’acusació. El fiscal ha deixat caure l’article 376 del Codi Penal, que permet la possibilitat d’imposar la pena inferior als acusats que hagin col·laborat activament amb les autoritats en l’aclariment de fets. Una manera de suplicar-li una rebaixa de la pena, però mig encoberta.
“Sol·licitarem al tribunal que valori la seva declaració i si té alguna utilitat per a la investigació, si s’ha produït en termes eficaços, que la sala apliqui la decisió final que tingui per bé aplicar sobre aquesta manifestació de Puentes Saavedra”, ha proposat el fiscal. “La delació és molt complicada quan s’aborda l’estructura d’una organització criminal i no és habitual que passi”, ha afegit. Per justificar aquesta petició, Bodoque ha exclamat que Puentes Saavedra va canviar la seva declaració el juliol del 2019 de “manera voluntària” i ha negat que el seu testimoni sigui l’única prova per acusar Boye de blanqueig. Una opinió que topa amb la interlocutòria d’entrada i escorcoll del despatx professional de Boye, que utilitza la declaració de Puentes Saavedra per justificar-ho. De fet, la instructora del cas, la magistrada Maria Tardón, mai va imputar Boye fins al canvi de declaració del delator.
Negocis, lletres i diners
Durant la lectura de l’informe del fiscal Bodoque, les defenses prenien notes com en una sessió d’espiritisme. Primer, perquè el fiscal no ha pogut acreditar ni quan ni com hauria falsificat els documents utilitzats en el procediment per recuperar els diners confiscats. Al capdavall, les reunions de les quals parla el delator Puentes Saavedra no s’han pogut acreditar perquè fins i tot les pericials policials que han informat sobre les geolocalitzacions les descarten.
Un altre dels punts interessants ha estat com el fiscal ha jugat amb els conceptes, és a dir, barrejant els contractes de compravenda de l’expedient de recuperació dels diners amb les lletres de canvi signades. En aquesta línia, i amb un cert aire de contradicció, ha valorat la sentència del TSJM que va permetre rebaixar la sanció i retorn de parts dels diners, però ha obviat que la mateixa resolució diu que els contractes aportats a l’expedient no podien tenir cap rellevància penal. Precisament, de les lletres de canvi, la primera i única defensa a informar aquest matí n’ha fet gairebé una tesina doctoral sobre el valor intrínsec i el seu significat reviscolant la sentència del Tribunal Suprem, signada per Antonio del Moral, on es descartava ja de manera definitiva, que una lletra de canvi pugui ser falsa.
Per altra banda, el fiscal ha hagut de reconèixer que González Rubio era client de Boye, quan fins ara ho havia negat. Un detall que li desmunta el relat inicial, no només del fiscal sinó de la mateixa jutgessa instructora. També les defenses han parat l’orella a la indistinció que ha portat a terme entre diners d’origen desconegut ai el concepte diners que procedeixen d’un delicte. Fins al punt que ha arribat a apuntar una inversió de la càrrega de la prova: esperonant a les defenses a desmentir l’acusació. “No es tracta que hagin d’acreditar res, sinó que donin explicacions”, ha arguït. Les defenses ja fan punta al llapis.
