Sergi Sol (Barcelona, 1970) és la mà dreta de l’exvicepresident del Govern i líder d’Esquerra Republicana. Ara acaba de publicar Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures, que explica com es van viure els fets de setembre i octubre de l’any passat des del seu nucli de col·laboradors més íntim. Així doncs, explica com va viure Junqueras episodis com el 20-S, l’1-O o moments com minuts abans de seure davant Carmen Lamela, entre d’altres. En aquesta entrevista, Sol conversa amb El Món sobre l’exvicepresident i analitza el moment polític actual. Afirma que “Puigdemont és més bohemi que Junqueras“, que s’ha titllat de ‘traïdor’ el president del seu partit perquè “ERC és la primera formació política que verbalitza obertament que l’1-O per si sol no és suficient” i que “en algun moment tots hem estat uns hiperventilats“.
Després de llegir aquest llibre, de conèixer informacions sobre els fets de setembre i octubre i de veure les penes que l’acusació demana contra els presos polítics, molts ciutadans es pregunten què hagués passat si aquests líders independentistes realment haguessin fet allò del què se’ls acusa.
Era molt difícil que fessin allò del què se’ls acusa perquè mai no hem tingut una violència armada organitzada. Per tant, la única hipòtesi hauria de ser què hagués passat si haguessin posat els Mossos d’Esquadra al servei de no se sap quina insurrecció. Però en tot cas, això no ha passat. Més aviat al contrari. Els Mossos van obeir els seus comandaments, i els comandaments tenien un responsable polític, Quim Forn, i en Forn mai no va ordenar res als Mosssos que no fos preservar la seguretat ciutadana i servir la ciutadania. No va passar res més.
A Espanya ha calat la idea que va ser un cop d’Estat.
Tots aquests que parlen de cop d’Estat i que ho repeteixen com una matraca segurament ho diuen amb aquesta frivolitat perquè no han patit les conseqüències d’un cop d’Estat. Nosaltres hem viscut al llarg del segle XX dos cops d’Estat, el de Primo de Rivera i el de Francisco Franco, i vam veure com van arribar a matar i quines conseqüències terribles va tenir. Més que frivolitat, és d’un cinisme propi d’un pocavergonya.
Com s’han viscut per part d’ERC aquestes acusacions?
Podíem pensar que després que els pronunciaments d’Europa neguessin la major part de les acusacions hi hauria un canvi per part de la Fiscalia, però hem vist que això no ha succeït. Xoca. Perquè fins i tot en el cas de la malversació l’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro va repetir per activa i per passiva que no s’havia gastat ni un euro públic pel referèndum.
Al llibre parles de la manera de treballar de Puigdemont i Junqueras al Govern. Com ho resumiries?
Junqueras és una persona més constant, i Puigdemont és més volcànic. D’altra banda també s’ha de dir que Puigdemont és més bohemi que Junqueras. I probablement, si una nit et volguessis sortir de copes, aniries amb el que és més bohemi. Estem parlant de dues persones amb caràcters i tradicions polítiques diferents. Però de totes maneres, en allò essencial es van acabar entenent. Ells dos són els màxims responsables del referèndum, que marca un abans i un després al país.
Què és l’1-O?
L’1-O no és el final de res, sinó que és el principi de tot. És una data que no oblidarem i que probablement acabarem llegint als llibres d’història. És el principi del procés d’alliberament nacional que es podrà materialitzar espero que més d’hora que tard, tot i que hem de ser conscients que no serà a curt termini. Hem de tenir present que un procés d’aquest tipus pot comportar més anys dels que ens agradaria, però em sembla que si perseverem, si estratègicament som prou hàbils, si no ens deixem endur per la cridòria, i si som capaços de connectar amb una massa crítica superior a la que hem tingut fins ara, difícilment podran aturar allò que els catalans vulguem decidir democràticament.
Des d’Esquerra Republicana, i queda molt palès en aquest llibre, s’apel·la en repetides ocasions a la massa del 3 d’octubre, una massa que condemnava la violència policial però que en si mateixa no era independentista.
El 3-O hi estem apel·lats tots. És el 80% al qual apel·la Òmnium Cultural. També és obvi que tot genera contradiccions. No tots els que el 3-O van sortir al carrer són independentistes. Però al debat constituent tothom està convidat a participar, i el resultat serà el que decidim entre tots. A mi m’agradaria que acabés amb una república catalana, però jo seré capaç de posar sobre la taula allò que pugui sumar més suports. Jo no puc imposar-me a la resta. Això si acceptem que la majoria política social prou sòlida del país és la del 3-O. I aquesta defensa dels drets civils i polítics qüestiona la restitució borbònica del 78.
I la majoria independentista al Parlament? En l’anterior legislatura també hi havia la mateixa majoria i es va convocar un referèndum d’autodeterminació.
El que vam fer és un fet cabdal. És l’acte de desobediència civil més massiu que s’ha produït a l’Europa contemporània. És una fita històrica, transcendirà col·lectivament i és una referència per a tots aquells que creuen en l’empoderament ciutadà. D’aquesta història hem après les nostres fortaleses, però també les nostres febleses. Hem de tenir una força de la gent inqüestionable. I també hem de tenir una societat molt més ben organitzada. Això significa tenir uns mitjans de comunicació que cobreixin tot l’arc, que siguin molt més sòlids i que acompanyin aquest procés. També en l’àmbit econòmic; uns bancs i unes empreses que s’hagin internacionalitzat molt més i que no siguin captives del mercat espanyol. Hauria d’acabar sent un intensiu pels empresaris d’aquest país viure en un Estat o país on totes les condicions semblen favorables al progrés econòmic i al desenvolupament de les seves empreses.
Vol dir ‘eixamplar la base’?
Aquest és un concepte que no m’apassiona gaire. Perquè sembla que sigui una qüestió de pedagogia i que haguem d’anar a convèncer uns ingenus. Eixamplar la base és apel·lar a la majoria política del 3-O. I significa assumir que no tots els que es van manifestar aquell dia són independentistes. Però això ja s’està assumint d’una manera molt clara. I si no, per què s’ha convidat a l’Albano Dante Fachin a sumar-se al Debat Constituent? Ell no és independentista, però aleshores haurem de tenir en compte les seves reflexions i propostes.
Com s’eixampla la base?
Teixint complicitats i posant en evidència la incapacitat i la manca de voluntat de l’Estat espanyol per reformar-se. I hi haurà gent que avui seria partidària d’una república espanyola o d’un estat confederal… Recordem que Puigdemont fa quatre dies va dir que la independència no era l’única possibilitat. Doncs aquesta gent també haurà de triar. Davant la incapacitat que va demostrar l’Estat per reformar-se, hauran de triar si prefereixen una república catalana o seguir amb la restitució borbònica del 78. A menys que que algú posi sobre la taula algun altre camí que ara mateix se m’escapa i que fos beneït pel conjunt de la societat. Com que jo abans d’independentista sóc demòcrata, doncs bé l’hauria d’acceptar.
I tot això passa per un referèndum?
Tothom té clar que en el fons ha de ser així. De fet, la CUP en els seus documents també verbalitza el referèndum d’una manera diàfana.
Quin recorregut té ara mateix el diàleg amb l’Estat?
Sorprendria que no tinguéssim voluntat de xerrar. I és que ens interessa tàcticament i estratègicament ser els campions del diàleg. Som els que més volem parlar. L’altra cosa és que els altres no vulguin parlar amb nosaltres. Nosaltres sempre hem manifestat la voluntat d’acordar un referèndum, malgrat saber que els altres no volen acordar cap consulta amb nosaltres.
La vegada que s’ha estat més a prop de la República ha sigut a través d’un referèndum d’autodeterminació no pactat amb l’Estat espanyol.
L’1-O és una conseqüència directa de no voler assumir un acord, i això no vol dir que no torni a passar. És més, la conseqüència directa de què l’Estat es negui sistemàticament a acordar un referèndum derivarà inevitablement en un nou 1 d’octubre. La diferència amb aquest nou 1 d’octubre és que l’haurem d’afrontar amb millors condicions. Haurem de ser més. Insisteixo que l’empoderament ciutadà haurà de ser superior al que és avui. La fortalesa del país haurà de ser una altra. No estem fent això per una qüestió de banderes. Alguna cosa més haurem de fer. Hauríem de fer una proposta de país que sigui més engrescadora.
Tornem al llibre. Per què va fallar la comunicació entre Junqueras i Puigdemont quan es debatia marxar l’exili o presentar-se a la justícia espanyola i assumir la presó?
De fet, aquest debat no s’arriba a produir, com a mínim amb la participació de tots els actors implicats. Aquí s’ha de ser conscient de quines són les circumstàncies que viu cadascú. Entre unes persones es va acordar que aquell dilluns posterior al 27-O s’aniria Govern. Josep Rull hi va, de fet. És fruit de les circumstàncies duríssimes del moment i de la sospita o de la convicció que es produiran detencions de manera immediata. Això és el que provoca la situació de profund desconcert d’aquell dilluns, tant pels ciutadans com pels actors principals. Ens acabaven d’aplicar el 155 i no vam ser capaços d’oferir cap mena de resistir-hi. La decisió és la d’intentar protegir les institucions perquè el PP faci el menor mal possible. Això pot ser compartit o no, però és el que es va derivar d’una situació que va ser de desorientació i de desconcert. Per mi és comprensible tot. Que unes persones decidissin marxar a l’exili és humanament comprensible. No crec que se li hagi de retreure a ningú.
Aquell dilluns Puigdemont es troba a Brussel·les acompanyat de consellers d’Esquerra Republicana. Com pot ser que Oriol Junqueras, líder del partit, no ho sàpiga?
També s’ha de tenir en compte que es van prendre mesures de seguretat, i es va demanar en molts casos que la gent no utilitzés el mòbil per no poder-los trobar a través del geolocalitzador, per exemple. Les comunicacions s’havien complicat perquè s’havien de prendre aquestes mesures de protecció. I sí, Junqueras estava connectat amb alguna persona del partit, però era un sistema de comunicació no convencional. Si trucaves no el trobaves al telèfon. La sensació de molts era que els detindrien en qualsevol moment. Recordem que el 20-S es deia que Pere Aragonès havia estat detingut. Això està estudiat amb altres processos de terror psicològic, d’intimidar la gent. I això és clar que té efectes. Quan el rei surt el 3-O causa un efecte sobre la gent o no? Causa un efecte demolidor, devastador. La imatge del rei d’aquell dia era una imatge intimidatòria.
Com va viure Junqueras aquest discurs?
Jo crec que amb aflicció. Jo sempre explico que jo parlava parlava amb l’Ana Pastor, la periodista, i aquell dia em va dir que “ahora saldrá el rey y va a proceder a su papel de árbitro moderador y va a mediar“. Ho dic de memòria, eh? Però recordo que li vaig dir que em semblava que tant de bo fos així però que no creia que anés per allà. Després de la intervenció del rei em va escriure un missatge que deia “terrible“. Hem de recordar també que aquell dia el PSOE presenta una moció per reprovar Soraya Sáenz de Santamaría. Aquella moció es fa enrere per la intervenció del rei. Perquè el rei decideix tirar endavant i dir que s’ha d’escarmentar aquesta gent. Tothom estava bastant consternat. El paper del rei és demolidor aquell dia, perquè entronitza l’a por ellos.
Per què creu, tal i com diu en un moment del llibre, que en algun moment s’ha titllat Oriol Junqueras de traïdor?
Aquest és un dels episodis més tristos. I més ara quan li acaben de caure les peticions de condemna. Hi ha una minoria al país que viu aquest procés com una frustració i ha acabat no plantejant un embat a l’Estat sinó plantejant una censura a alguns dels protagonistes d’aquest procés, quan són els grans damnificats.
Però per què concretament Junqueras? Vostè mateix apunta al llibre que aquests atacs s’han manifestat “en especial cruesa” contra el president d’Esquerra Republicana.
Perquè ERC és la primera formació política que verbalitza obertament que l’1-O per si sol no és suficient. A Europa ningú ens està esperant. Més aviat al contrari. Els devem fer bastanta nosa. Perquè ens reconeguin hem de ser una majoria prou sòlida. I aquesta majoria és la del 3-O. I aquesta estratègia és la que hauríem d’abraçar tots. Hem de plantejar a Europa que això és un problema europeu, cosa que passarà a partir del moment que el cas acabi al Tribunal Europeu de Drets Humans. Hem de fer notar Europa que té un problema de dèficit democràtic en un dels seus Estats membres ja que aquest no només no respecta la voluntat majoritària dels seus ciutadans, sinó que a més empresona la dissidència.
Quan parla d’aquest tema al llibre -que a Junqueras se l’ha titllat de traïdor- també apunta que aquesta tesi “és alimentada” per part d’alguns diaris.
Bé, jo diria més aviat que el món digital és una taberna. Al final és com allò dels hiperventilats. En algun moment tots hem estat uns hiperventilats. També jo. Però jo crec que quan anàvem cap a l’1-O teníem un motiu per encoratjar la gent i posar gas a fons. Espero que arribi aquest moment, però ara tot el que toca és reorganitzar-se i no plantejar quimeres.
Vostè parla de “premsa digital”.
Potser està mal expressat. Jo crec que tothom té posicions. Sí que crec que alguns mitjans, més aviat de l’altra banda, van tenir una actitud injustificable i molt bel·ligerant quan promovien el cataclisme econòmic que s’estava produint a Catalunya. Al final, tot allò que hem anat verbalitzant cada vegada s’accepta de manera molt majoritària. No som república, per molt que ens agradaria ser-ho. Igual que és absurd demanar-li al president Torra que s’obrin les presons. No té cap mena de sentit. És un despropòsit absolut. Quin sentit té? Algú li ha preguntat què els sembla als presos? L’única cosa que provocaria això és que se’ls enduguessin a Madrid.
Això li ha preguntat vostè a Junqueras?
Cap dels presos sosté això i tots prefereixen estar aquí. Tots saben que hi ha la conseqüència directa que t’enviïn immediatament altra vegada a Madrid. I ja no és només un problema teu. També és de les famílies perquè els hi afegeixes una condemna. Malgrat tots els malgrats, per a ells és millor estar aquí.
Si algú busca el nom de Sergi Sol a les xarxes socials veurà que últimament l’ataquen força.
Sí, i què hi vols fer? No he vingut a aquest món a agradar tothom. Jo dic el que penso i ho intento expressar amb respecte i també amb molta vehemència. Twitter no és el món real, afortunadament. Vaja, no em trobo ningú pel carrer que m’insulti i em falti al respecte. Per Twitter sí, moltíssima gent. Però quan jo veig la massa al carrer, observo que és una massa molt centrada que entén perfectament el que estem vivint. I que els agradaria, com a mi, haver arribat més lluny, sí. Jo el primer.
