La dreta espanyola sempre ha tingut un paper a Catalunya. A voltes, residual, però altres vegades han estat socis de governabilitat. El PP a Catalunya, que en el congrés que va entronitzar Enric Millo com a secretari general es va rebatejar com a PP de Catalunya, va mantenir a un cost altíssim el darrer govern de Jordi Pujol i va permetre que Artur Mas tirés endavant els seus primers pressupostos. Un acord de la darrera etapa de Convergència i Unió coneguda com a tal i que portava la signatura d’Alícia Sánchez Camacho, que després es va revelar com a protagonista estrella des de la bancada política de l’operació Catalunya.
El Procés, la corrupció del PP de Mariano Rajoy, apartat per una moció de censura, la irrupció de Ciutadans, l’enfortiment del PSC, el govern de Pedro Sánchez, l’aparició de Vox i una escassíssima presència al país van fer passar el PP per una etapa obscura en la biosfera política catalana. El canvi de lideratge, amb un despert Alejandro Fernández Díaz, a la vista que Dolors Montserrat pregonava la seva figura política a Europa i Espanya, amb un discurs obertament anticatalanista i amb Xavier García Albiol entronitzat com el marquès de Badalona, i el veterà Daniel Sirera, com a lloctinent a Barcelona, ha portat el PP de l’ostracisme a tenir 15 diputats al Parlament.
Una força parlamentària que tot i ser irrellevant per articular majories sí que ha servit d’impuls i enfortiment per al seu lideratge i, sobretot, per encetar una llarga campanya de neutralització de la ultradreta espanyola. O almenys intentar-ho. La fórmula, amb un cert èxit, ha servit per constatar de nou que la política fa estranys companys de viatge, com ara que aquest dilluns Alberto Núñez Feijóo vingui a fer-li la rosca a Fernández en un acte al Grand Marina de Barcelona, en la intensa campanya que el líder dels populars dirigeix a Catalunya.
El llegat de Sánchez-Camacho
L’entorn de Fernández reflexionava sobre com encara hi havia qui, a l’ostentosa seu estatal del PP, al carrer Gènova de Madrid, -reformada amb diners més negres que les maletes de Pablo Escobar- es preguntava el perquè de la pobra i magra situació dels populars a Catalunya. “Només cal veure el llegat que van deixar Sánchez-Camacho o Jorge Fernández Díaz”, comenten fonts pròximes a Fernández amb perspicàcia. L’actual líder del PPC, melòman de primer nivell, sorneguer, audaç i amb un pare camioner d’obra que el portava a esmorzars de forquilla quan era adolescent i una mare que feia peuets amb el comunisme, ha estat capaç de fer-se un forat en la duresa mediàtica catalana, sense renunciar a uns postulats clarament unionistes.
D’entrada, Fernández va forjar un equip de veterans, com ara el seu secretari general, Santi Rodríguez, un home d’exposicions parlamentàries vehements però prou intel·ligents. Rodríguez, vilanoví i enginyer tècnic, va gruar el pas del PP per l’ascètica travessa del desert del PP a Catalunya del postprocés, assetjats per Ciutadans. Va saber aguantar el tipus i endreçar un partit amb la convicció que atorga la veterania i, sobretot, el coneixement del territori que trepitja. A més, va incorporar Llanos de Luna, una sagaç advocada de la Seguretat Social, que era capaç de, fins i tot, pactar coses amb l’Alfons López Tena, de Solidaritat, quan era al Parlament.
Cal afegir a la llista Juan Milián –nebot del fundador del PP a Catalunya, Manuel Milián Mestre, en la ja històrica Trobada del Lluçanès–, al qual fins i tot, la vella CDC li va picar l’ullet i s’ha significat com un dels ideòlegs, després de la seva etapa com a editor, durant la qual fins i tot editava entretinguts llibres de memòries i mala llet de l’exdiputat del PSC, Joan Ferran. Així com Juan Fernández, com a cap de files dels populars a la cambra catalana, un membre del sector dur però que evita les grinyolades de la seva competència dretana.
Un llibre, el tret de sortida
La facilitat d’oratòria i la ironia desacomplexada, combinades amb una defensa liberal de l’economia i la capacitat de portar polèmiques de la política espanyola a Catalunya, han permès a Alejandro Fernández fer un forat que aprofita per a una campanya intensíssima per mirar de neutralitzar la fugida dels seus votants tradicionals o dels decebuts del PSC o Ciutadans cap a Vox. Tot plegat mostrant càrregues de profunditat contra el “comunisme” o contra la gestió del govern de Salvador Illa, que titlla de “propaganda”.
La seva campanya va començar amb un sucós llibre d’experiències polítiques A calzón quitao. España, Cataluña y el PP (Esfera, 2025). Un títol prologat, per a més sorpresa, per Cayetana Álvarez de Toledo, la cap de files del PP de Catalunya imposada des de Madrid per a les eleccions del 2019. Un llibre interessant, que no va fer gaire gràcia al carrer Génova de Madrid i en el qual confessa curiositats com ara la fórmula que entenia que havia portat al fracàs del PP a Catalunya. “A Alejo Vidal-Quadras el van fitxar per dur i el van foragitar per dur, i a Josep Piqué el van fitxar per tou i el van defenestrar per tou”, sentència en format de declaració d’intencions Fernández.
A partir d’aquí, a Fernández no li fa res que el prenguin per un tipus de dretes. De fet, va ser un dels pocs que va parar l’orella a les propostes de l’Institut Ostrom, el think tank del liberalisme econòmic a Catalunya. Però sense deixar de renunciar al nacionalisme espanyol que practica des que fou regidor del PP a l’Ajuntament de Tarragona o com a diputat a Madrid. De fet, piula poquíssim en català -és anecdòtic- i a les seves intervencions, majoritàriament en castellà, no defensa la immersió.
Una agenda atapeïda i oposició al Parlament
Amb aquest passaport, Fernández es passeja arreu de Catalunya, i d’Espanya, per explicar la seva tesi sobre el que ha de ser el centredreta espanyol. Reus, Tarragona, Sabadell, Torredembarra, Barberà del Vallès, Gavà, Esplugues de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Cugat del Vallès, l’Hospitalet de Llobregat, Mollerussa, Rubí, Lleida, Viladecans o actes amb tabarnesos, exmilitars o manifestacions a Madrid han estat els escenaris on Fernández ha fet feina en només quatre setmanes. Però també ha buscat trobades a Espanya, a Logronyo, les Canàries, Madrid, la Corunya, Valladolid o el País Basc.
Un tour en què presenta el centredreta com a brúixola per lluitar contra el “sanchisme”. Una tesi que Lorena Roldán o el mateix Juan Fernández aprofiten per colar en els debats de la cambra catalana. Al capdavall, Fernández ha decidit fer d’oposició de dretes al Parlament. De fet, aprofita l’avinentesa de cada sessió de control per carregar sense embuts contra el president Salvador Illa. De fet, no li perdona que no complís determinats pactes quan era secretari d’organització del PSC, després de les municipals del 2019, com ara garantir que els regidors socialistes facilitessin que Manu Reyes fos alcalde de Castelldefels.
Una de les línies argumentals de Fernández és la manca d’eficàcia del Govern Illa i, tot aprofitant la desorientació ideològica de Junts, la defensa de l’economia de mercat. Una de les seves raons habituals és denunciar que a Catalunya “ningú no planifica res, cap infraestructura… i no serà per manca d’observatoris, consorcis i malbaratament constant”, apunta Fernández en els seus discursos. Ras i curt, a parer seu, “A Catalunya no es governa, s’observa”. A més, ha estat l’únic que ha collat Illa amb l’afer del cas Mascaretes i la seva virtual relació amb el cas Koldo, cosa que ha aconseguit treure de polleguera Illa en alguna sessió parlamentària, o que defensa polítiques d’habitatge antiocupació.
Fernández, ‘santo subito’
Fernández, que no era ben vist per Génova, s’ha reforçat des de les darreres eleccions al Parlament, quan va aconseguir 347.170 vots, un 11% dels vots emesos, gairebé 100.000 vots més que Vox. Una diferència que treballa per mantenir tot i les expectatives de millora de la ultradreta. D’aquí que s’hagi arremangat i passejat per les delegacions locals del PP i pels mitjans espanyols que es dirigeixen al seu públic natural, per reforçar la posició i mirar d’aturar els creixements de l’extrema dreta, parlant des d’un prisma de dreta extrema, però, això sí, sense deixar la ironia i un missatge exposat com Ronaldo de Souza Faria feia, curtet i al peu.
Ara, el líder del PP de Catalunya sembla intocable des de la poderosa estructura de la formació d’abast estatal. De fet, Fernández ha estat capaç de mantenir el desafiament que semblava que li posaven des de Gènova amb més força que no pas ho van fer Josep Piqué, Vidal-Quadras, Enric Millo o Sánchez-Camacho. Ves a saber si algun dia la dreta espanyola a Catalunya canvia la convicció de la dreta a Espanya. De fet, va ser l’intent de Ciutadans, un partit nascut a Catalunya i anticatalanista que mirava de reformar Espanya com un moviment reaccionari vestit de Zara, que va acabar essent un fracàs. Potser Fernández ha trobat la fórmula. De moment, però, té feina a aturar els visigots que envaeixen els feus tradicionals dels populars a Espanya.
