Junts té, sobretot, set vots imprescindibles a Madrid, però, per sobre de tot, un hiperlideratge. En definitiva, que és un partit on passi el que passi, sempre acaba passant allò que mana el seu president, Carles Puigdemont. Lenin estaria satisfet a mitges, perquè si bé hi ha algú que talla el bacallà, la resta encara no acaba de trobar el lloc, no fos cas que el líder confongui un membre de l’executiva amb una penca de bacallà. Aquest diumenge s’ha constatat l’efecte Puigdemont, amb la celebració del cinquè aniversari de la formació a Prats de Molló (Vallespir).
De fet, ha estat una mena “Alderdi Eguna”, la festa del partit del PNB, que s’ha adaptat a la biosfera juntaire. Com ho va ser en el seu dia, la festa de CDC que se celebrava a Gurb o a Igualada, i tot i que té un caràcter propi, manté els rituals d’aquesta mena de fastos, com la Festa de la Rosa dels socialistes, el dinar de la República d’ERC o allò que la història va anomenar la “Festa del Treball” que organitzava el PSUC, el partit que segons les memòries de diverses generacions, es veu que militava tot Catalunya.
Ha estat una festa de partit amb discursos, tampoc no gaire bel·ligerants, amb fideuada, amanides i coca d’anís, i sardanes. Així mateix, s’ha incorporat a l’escaleta un “photo-call” per tal que la militància força motivada pugui immortalitzar la seva trobada amb el president exiliat. Tot plegat només faltava algú tot entonant la cançó “un dia de partit, em vaig enamorar” que tan de moda ha posat el Barça de Flick. Puigdemont no s’ha allargat en el discurs, on no ha volgut estirar massa la corda i també se li ha notat cert desentrenament “mitinero”. Però, a Junts això se li perdona.
Els “punkys”, també
A la festa, hi havia tota l’estructura orgànica de la formació així com una nodrida representació d’alcaldes i regidors. Però també, militants de pedra picada que han fet de la batalla de l’exili, el live motive de la seva activitat diària. Però també s’hi han deixat notar el sector punky de la formació. És a dir, els que tècnicament van perdre el congrés del mes d’octubre passat. Lluny de fer soroll i muntar un corrent alternatiu, han admès la derrota amb cert punt d’humor i honor. Avui era dia de pau i després, glòria. Al capdavall, avui era un dia per acomiadar en pau el curs polític.
Per tant, avui envoltats de la flor i nata dels que van apostar pel cavall guanyador, els irreductibles “punkys” han participat en la festa, el dinar i les sardanes. Així el diputat Francesc de Dalmases, -que avui no ha de patir pel cotxe perquè els Gendarmes van amb més cura-, l’exsecretari general de la formació, David Torrents, o l’activista Biel Cardona, estaven a primera fila, amb estelades i aguantant el bastió de l’unilateralisme visceral, que vigilen de prop que la bandera no se la quedi el vicepresident del partit, Toni Castellà. L’home que sempre hi és i que, fins i tot, va ser capaç de foragitar Josep Antoni Duran i Lleida. I això, no ho pot dir tothom.
