Tercer any d’Oriol Junqueras com a professor a la Universitat Catalana d’Estiu, que se celebra aquesta setmana a Prada, al Conflent. De fet, aquest dilluns ha estat el ponent principal del curs d’història de l’UCE que dirigeix Àngel Casals, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona. Junqueras ha aprofitat l’avinentesa per fer una de les seves activitats preferides i que professionalment domina més, la de divulgador. Tot plegat en un marc que la inhabilitació arran de la sentència del Procés i la inaplicació obstinada de l’amnistia per part del Tribunal Suprem no li permet tornar a la plaça de professor a la Universitat Autònoma de Barcelona.
En tot cas, l’UCE li ha permès esplaiar-se amb una xerrada titulada L’impacte de la guerra de Successió i els Decrets de Nova Planta. Una explicació d’un curs acadèmic descrit com les Crisis institucionals als Països Catalans. Junqueras, però, no ha estat sol. El final de la classe ha comptat amb Casals, amb qui s’ha repartit l’explicació de les conclusions sobre el que va suposar la derrota de 1714 i l’aplicació arreu dels Països Catalans del Decret de Nova Planta, és a dir, la nova legalitat a Catalunya dirigida des de Castella. La conclusió ha estat contundent i entenedora. Segons els dos historiadors, la repressió i el canvi de sistema institucional que va suposar la caiguda de Barcelona i la retirada de l’Aliança que lluitava contra la corona borbònica va implicar que “els catalans van deixar de fer política i es van dedicar a fer altres coses”.
Una derrota transcendental
El col·loqui entre els dos historiadors ha estat precedit per la classe de Junqueras que, sense cap paper, i amb un relat clar i força pedagògic, ha exposat el context internacional que va facilitar, o més aviat provocar, la guerra de Successió. Una llarga batalla que va comportar el final del règim polític i legal de Catalunya basat en les constitucions pròpies. Una derrota que es va convertir en la desaparició d’un sistema institucional. En canvi, si hagués guanyat l’aliança anglo-holandesa que defensaven els catalans, “no seria del tot estrany que el sistema parlamentarista català hagués evolucionat com ho va fer a Anglaterra o Holanda, a qui li reconeixem la paternitat del sistema democràtic”.
“La derrota catalana a la guerra és la derrota del sistema parlamentarista, de corts i constitucions, d’equilibri de poders interns”, ha especificat Junqueras. En aquest sentit, ha recordat que aquest sistema impedia que la política monetària i fiscal fos una arbitrarietat del sobirà o bé que els veïns catalans no podien anar a la guerra fora del seu àmbit territorial. És a dir, era un sistema que més enllà del joc legalista tenia conseqüències en la vida diària de la gent, com per exemple, l’exempció del pagament de l’impost de la sal. De fet, els catalans van ser el preu que l’Aliança anglo-holandesa va fer pagar a la monarquia hispànica i la francesa, però que va pagar més la corona castellana, amb la cessió de Menorca, Gibraltar, el “bajel de permisión” o “el asiento de negros” -sistemes de monopoli de les rutes comercials amb les colònies. Uns detalls que mostren com no va ser França qui va perdre els monopolis comercials o territoris especialment sensibles com Gibraltar o Menorca.
Sis conseqüències del 1714
Després d’una extensa contextualització de l’arribada de la guerra de Successió, tant Junqueras com Casals han analitzat les conseqüències del decret de Nova Planta. La primera va ser el que defineixen com la “desaparició de l’Estat català”, és a dir, “la destrucció de bona part dels elements de les institucions catalanes que suposava no prioritzar un element aristocràtic. Com a segona conseqüència, raonen que va suposar “un intent d’esborrar la memòria”, més enllà “d’una repressió personal fortíssima” que suposa la tercera conseqüència. Com a exemples ha recordat el lluïment del penó de Santa Eulàlia per lluir-lo a la catedral d’Atocha a Madrid, fondre la campana del Sometent o canviar els noms de tots els municipis del País Valencià.
Com a quart efecte, han coincidit en la “presa del control de l’ordre públic als catalans”, tot prohibint el Sometent, desarmant els catalans i incorporant un nou cos com els Mossos d’Esquadra, controlat per la Reial Audiència Pública. Però la cinquena conseqüència és possiblement la que té una lectura més polèmica en un context polític com el que ha viscut el país els darrers anys. “Els catalans van deixar de fer política i es van dedicar a fer altres coses”, han conclòs. Un fet que explicaria el creixement econòmic i cultural del país, encara que fos en castellà, i “una societat civil molt potent que supleix el que l’estat borbònic no fa”. I una sisena conseqüència arribarà a la “segona meitat del segle XVIII quan els intel·lectuals es van obligar a ells mateixos a repensar Espanya, el país i l’estat”.
