Núria Orriols (Berga, 1992), periodista i politòloga del diari Ara, acaba de publicar el llibre Convergència, metamorfosi o extinció (Angle Editorial). Hi analitza la metamorfosi de l’espai convergent i postconvergent, que passa d’un partit que reivindica l’autogovern i construeix les bases de l’autonomia catalana a finals del segle XX a una formació independentista i unilateralista que marxa de l’executiu amb ERC perquè considera que no s’estan complint els acords per treballar per la independència. Orriols recull les pugnes internes de Convergència, començant pel conflicte de la successió de Jordi Pujol, passant pel turullisme i el rullisme, fins al borrassisme i el turullisme actual. La periodista també reflecteix el perquè de la dissolució en diversos partits del que havia representat Convergència i Unió: Junts, el PDeCAT, el PNC i fins i tot la Crida. Un llibre que fa entendre l’evolució del que havia estat el partit hegemònic de Catalunya durant gairebé trenta anys.
El llibre comença explicant els inicis de Convergència i com es crea. També reflecteix que es crea, amb Jordi Pujol al capdavant, com a moviment, i no com a partit. I aprofundeix en la pugna per succeir el que va ser 23 anys president de la Generalitat, Jordi Pujol, amb les baralles entre l’entorn del president i el de Miquel Roca. Per què hi havia aquesta tensió entre les dues famílies convergents que van fundar el partit?
L’objectiu de llibre és explicar la metamorfosi del partit i el perquè de la seva dissolució formal. Crec que la pugna Pujol-Roca de finals dels anys 80-90 ens ajuda a entendre el motiu pel qual passa tot això. Amb aquesta pugna, el partit passa a ser una formació molt més monopolitzada per Jordi Pujol i amb un pes molt important de l’entorn familiar. A partir de llavors desapareix el contrapoder que era el roquisme. Quan Pujol té el control del partit, és quan comencen a pensar en la successió. Al principi aquest control era més compartit, ja que Roca controlava els quadres com a secretari general i tenia un poder a Madrid. A partir dels anys 90 és quan Pujol vol equilibrar-ho.
El roquisme era una forma de fiscalitzar el pujolisme?
És un contrapoder, que després desapareix. En aquesta crisi entre Pujol i Roca, també hi ha la qüestió del finançament de Convergència, que el pujolisme en vol prendre el control, ja que estava controlat per Miquel Roca. A banda de l’estratègia a Madrid o el control dels quadres del partit, també hi ha la qüestió del finançament.
Expliques que Roca era qui controlava la Joventuts Nacionalistes de Catalunya (JNC), mentre que el pujolisme tenia més influència a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC). Es podria dir que el roquisme era més moderat, pel que fa a sobiranisme, que el pujolisme?
Això és la tesi de molts joves pujolistes. No m’atreveixo a dir-ho així, però la tesi del pujolisme era que Miquel Roca era molt moderat, amb la possibilitat d’entrar al govern espanyol, i volia desviar el focus de l’autogovern en influir més en la governabilitat de Madrid. Pel que fa a la pugna entre la JNC i la FNEC aquest component moderat no hi és, perquè tots són independentistes. La JNC sempre ha pressionat per l’autodeterminació, però Miquel Roca els renyava quan treien les estelades. Crec que no hi ha diferència de moderació entre joves. La mateixa generació dels jocs olímpics sempre s’ha definit com a independentista.
Un cop cau Miquel Roca, qui havia de ser el successor de Jordi Pujol?
Havia de ser Pujals, que era la persona més ben posicionada. Ho explica molt bé Francesc-Marc Álvaro en el seu llibre ‘Ara sí que toca’, en el qual hi ha un primer intent de parlar de la successió en el Grup Mollerussa i Pujals és un dels noms amb més projecció. Pujol li dona més poder com a conseller d’Educació, però arriba un moment en el qual no hi ha bona sintonia amb la família Pujol. De seguida es veu que no acaba d’encaixar.
A partir d’aquí entra en joc la generació d’Oriol Pujol i en aquest sentit és molt important la colla que l’envolta, que serà el futur pinyol. És el pinyol que es coneix a l’FNEC, després a la Federació de Barcelona Dreta de l’Eixample… Comencen a tenir un pes important al partit. Aquesta colla més tard es trobarà Artur Mas.
Un cop es troben amb Artur Mas, després hi ha la pugna amb Duran i Lleida…
Exacte. Això de la successió de Pujol no és una cosa clara des del principi. Fins al final, que escull Mas com a conseller en cap, no hi ha una tria clara sobre la successió. Duran i Lleida surt del Govern arran del nomenament de Mas com a conseller en cap. Això vol dir que Duran encara esperava ser nomenat ell, en cas contrari no hagués tingut aquesta reacció.
Per què Pujol no tria Duran i Lleida?
Crec que hi ha el component del que és Artur Mas i de quin tipus de lideratge està construint. Al voltant d’Artur Mas hi ha Oriol Pujol, fet que és un component clau. També s’ha de tenir en compte que Duran i Lleida era d’Unió, fet que no s’hauria acceptat a les bases de Convergència. Mai van voler un líder democristià per al partit. Hi ha dirigents que han posat sobre la taula que què hauria passat si Duran hagués acceptat la fusió de Convergència i Unió. Els anys 2000, Pujol i Xavier Trias, amb Núria de Gispert, negocien aquesta fusió.
També hi ha l’operació Canonges…
Sí, és a partir del 1997. És quan Artur Mas passa a ser conseller d’Economia i David Madí es converteix en el seu cap de gabinet. L’elecció de Mas ver per dalt i per baix, perquè hi ha un ungiment de Jordi Pujol i també hi ha un moviment de l’entorn de Mas, amb Oriol Pujol i David Madí. Aleshores, es construeix el lideratge d’Artur Mas i com ha de ser, ja que ha de substituir un lideratge gairebé absolut de Jordi Pujol. També es fa la substitució en un moment en el qual l’estratègia de negociació a Madrid arriba a un límit amb la majoria absoluta del PP. Pujol volia seguir fent créixer l’autogovern sense modificar la Constitució ni l’Estatut. Era el seu model i el que volia que continués a Convergència. Davant d’això, el pinyol s’inventa un relat per dibuixar un nou full de ruta de Convergència.
Quan Convergència canvia és perquè les seves bases canvien…
Sí. La transformació convergent no es pot explicar només amb la mutació independentista del 2012. S’han d’explicar els factors estructurals que porten a aquest canvi. Això té molt a veure amb tota la generació que arriba al capdavant del partit, que veu la necessitat de fer una cosa diferent de la generació anterior. Això s’evidencia amb un article al diari Avui l’any 1999 de tots aquests joves -David Madí, Damià Calvet, Josep Rull i Oriol Pujol- que venen a dir que el peix al cove està esgotat i que hi ha d’haver un salt. Aleshores, hi ha un dinar al restaurant Provença de Barcelona on el president Pujol els adverteix dient que “amb això d’Espanya ens hem de posar un límit”.
No li fan gaire cas…
No [riu]. Les coses per un altre camí.
En el llibre també surt força David Madí. Ha estat una de les persones més influents de Convergència durant els últims vint anys?
Crec que sí. El que està destinat a ser més influent del pinyol, a banda de Mas, és Oriol Pujol, ja que tot apunta que ha de ser el successor d’Artur Mas. Se’l nomena president del grup parlamentari el 2010, el 2012 se’l fa secretari general… per preparar una successió a Mas. Això es frustra amb tota la qüestió de les ITV. A banda de la influència de la família Pujol, també hi ha David Madí. Té molta influència en les decisions d’Artur Mas i en tot el que ve després de Convergència. També té molta influència en l’elecció de Carles Puigdemont i de tancar Convergència per crear un partit nou. També en té amb el Primer d’Octubre, amb Junts per Catalunya i fins i tot amb l’impuls de la Crida Nacional.
Com es gestiona el pinyol després d’haver perdut les eleccions del 2003 i d’estar a l’oposició?
És un xoc molt fort per ells. A l’oposició el pinyol s’aconsegueix compactar i ordenar el partit. Quan hi ha intents del junior [Jordi Pujol Ferrussola] de desbancar Mas o de laminar el seu lideratge, el pinyol es compacta. Oriol Pujol sempre fa costat a Artur Mas. El pinyol falla quan arriba a la Generalitat. Després de 20 anys batallant, arriben a Palau, i el pinyol es desfà. És paradoxal i difícil d’explicar aquesta ruptura. No és una qüestió de qui mana, perquè tenen molt clar el lideratge de Mas, però hi ha una competència en el repartiment de l’àrea d’influència.
A l’oposició tenen el rol molt clar i, quan estan al Govern, David Madí marxa de la política el 2010 -malgrat que sempre estigui influint des de fora-, Francesc Homs no acaba de sentir que pot fer el paper de Madí perquè creu que Madí segueix condicionant l’agenda; Germà Gordó i Francesc Homs tenen una forma molt diferent de veure les coses; amb Barcelona, Joaquim Forn tampoc acaba d’encaixar perquè hi ha tota la qüestió de retallades; Oriol pujol i Germà Gordó tampoc connecten… Sorprèn que un cop han aconseguit el que volien no trobin l’encaix. Quan avancen les eleccions el 2012, una cosa en què que ara la majoria reconeixen que es van equivocar, una de les causes és perquè el pinyol no funcionava bé.
Durant els tripartits també s’impulsa La Casa Gran del Catalanisme, amb fitxatges de Ferran Mascarell, Magda Oranich… És una forma d’ampliar horitzons?
Sí, la nova generació intenta trobar una forma que els funcioni tan bé com la que va torbar Pujol als anys 80. L’actualització del catalanisme és una cosa que els pot servir per ampliar la frontera de Convergència. També fitxen Agustí Colomines per a CatDem. Tot és un intentant d’ampliar la frontera del partit i la base electoral.
És el que està fent ERC en aquests moments amb el fitxatge de Campuzano, Joan Ignasi Elena o Gemma Ubasart…
S’assembla. És intentar ampliar les fronteres fitxant gent dels altres partits.
És potser el començament de Junts per Catalunya? Oranich i Mascarell formen part del partit, mentre Colomines de la Crida…
Són la mateixa gent que amb Junts per Catalunya torna a implicar-se. No diria que és el començament de Junts, perquè aquest està molt vinculat al lideratge de Puigdemont i el que passa el 2017. La gent que s’incorpora a Junts per Catalunya potser no estava tan lluny de l’òrbita de Convergència. Una de les diferències entre les dues etapes és que a La Casa Gran del Catalanisme es fitxa independents, però hi ha un tronc central, que és Convergència, que és qui mana. Amb Junts, el 2017, no hi ha un partit que mani, sinó que són els independents qui ho fan.
Això al final canviarà…
Sí. Però és una de les coses més diferents.
Arriba Convergència al Govern l’any 2010 i li comencen esclatar casos de corrupció. Fins i tot s’hi veu implicat el que havia de ser l’hereu d’Artur Mas, com és Oriol Pujol. A partir d’aquí es desmunta tot el fil successori que s’havia emmarcat…
Exacte. L’endemà de ser escollit secretari general, apareix vinculat al cas ITV i topa directament amb la seva idea successòria i amb la idea del pinyol de continuar el que era Convergència i dins la mateixa família. Abans d’entrar al Govern hi ha el cas del Palau de la Música el 2009 i això tindrà un efecte molt important en la decisió de tancar el partit. A mesura que comencen a sortir tots els casos de corrupció consideren que l’instrument està mort en el sentit estructural. També hi ha la confessió de Jordi Pujol, que lamina tota la identitat que podia tenir Convergència.
Quan Pujol agafa les regnes de Convergència de forma absoluta, tot el que ell fa omple de contingut la identitat convergent. Quan aquest mite cau, els és molt difícil seguir reivindicant la identitat convergent i continuar sent qui són. Per això comencen el procès de metamorfosi fins al punt de sortir del Govern.
Un cop cau Oriol Pujol, és quan comença la pugna interna entre turullistes i rullistes?
La pugna entre turullistes i rullistes la plantegen d’una manera que si eres de l’un, no eres de l’altre. Això ja comença des del principi, també per un tema de lideratges territorials. Un és del Vallès Occidental i l’altre del Vallès Oriental, i van fent els seus entorns des dels inicis de les joventuts. Aquests dirigents que van pujant són els dos dirigents que s’haurien d’entendre en principi. Quan hi ha Oriol Pujol, no entren en pugna perquè hi ha un líder. Quan Oriol Pujol fa un pas al costat i els dona un triumvirat -entre Rull, Turull i Coromines- aquest engranatge no encaixa per enlloc i comença una pugna per a veure qui es queda al partit.
I això acaba…
La cristal·lització d’això és en el Congrés fundacional del 2016 del PDeCAT, en el qual, més enllà del procés de fer un nou partit amb una ideologia que vagi més enllà de Convergència, han d’escollir el lideratge. Com que no es posen d’acord Rull i Turull, acaben escollint uns dirigents amb molt poca experiència política, poca ascendència dins del partit i que acaben sense poder tirar endavant el projecte del PDeCAT, com són Marta Pascal i David Bonvehí.
Malgrat que l’aposta inicial d’Artur Mas per liderar el PDeCAT sigui Jordi Turull…
Sí, Jordi Turull té moltes ganes de ser secretari general perquè li agrada molt aquesta feina. El que passa és que Josep Rull és qui ha assumit la comissió Pujol, els escorcolls del 3% a la seu… El que havia estat coordinador general de Convergència no accepta que sigui Turull qui agafi el PDeCAT, perquè creu que representa la mateixa generació i la mateixa època. A partir d’aquí Artur Mas veu l’oposició a Jordi Turull perquè no és una cara nova i acaba escollint Marta Pascal, mentre que Puigdemont escull David Bonvehí.
Dius també que el gran problema de l’espai convergent després de Pujol és que no s’hi debat el què, sinó que se centren sobretot en el qui…
A partir de la confessió, que es produeix en un context del 9-N, i amb la pressió d’ERC, l’ANC i la CUP per fer el salt més radical, Convergència acaba sent una mica el que li porta el context. No hi ha una debat a fons ideològic sobre quin rumb real ha d’agafar el partit, i tampoc no hi ha un lideratge clar, perquè Artur Mas ha fet un pas al costat i Puigdemont no té el control del partit. I aleshores hi ha una pugna constant pels noms, que són el que acaben definint el projecte. No sé si això segueix molt la idiosincràsia d’aquest espai polític, perquè sempre ha anat molt lligat als noms. Per exemple, és molt diferent que hi hagi Laura Borràs al capdavant de Junts que Jaume Giró o Jordi Turull.
Com és el trencament del PDeCAT cap a Junts? Que se’n fa de la Crida? La seva web encara posa que estan en un procés de transició…
Quan l’experiment de Junts els surt bé el 21-D del 2017, Puigdemont creu que s’ha de convertir en alguna cosa més que un grup Parlamentari. Una cosa diferent del PDeCAT. Considera que l’1-O canvia les regles de joc de la política catalana i que hi ha d’haver un moviment que el representi. Amb aquesta idea, Puigdemont intenta transformar contínuament el que és el PDeCAT. La seva idea és crear un partit nou i que el PDeCAT s’hi sumi, tot i que no vol. El PDeCAT no comparteix el rumb de Puigdemont i vol tornar a la política clàssica. Aquesta pugna sobre què cal fer amb l’espai polític, sumat al fet que tenen por que l’estructura estigui contaminada per la successió penal de Convergència, és el que acaba explicant que vulguin crear una organització política nova. La Crida és un intent d’això. El rumb normal de la política els impedeix que la Crida tingui continuïtat. Quan es crea la Crida és el 2018 i el Congrés Fundacional és el 2019. Aleshores és quan Pedro Sánchez convoca eleccions i Jordi Sànchez i David Bonvehí decideixen pactar la mateixa fórmula Junts per Catalunya d’anar a les eleccions i la Crida queda adormida.
Pascal i Puigdemont des d’un principi xoquen. En canvi, amb Bonvehí el president té una relació molt més fluida i fins i tot tenen un grup de Whatsapp…
De fet, l’entorn de Puigdemont a Convergència és David Bonvehí i Albert Batet. No és ni Turull ni Rull. Són els alcaldes, com Santi Vila a Figueres, malgrat que no comparteixin grup polític. Per això Puigdemont diu que ha de ser Bonvehí qui dirigeixi el PDeCAT i, quan Pascal s’aparta, també escull Bonvehí, per sobre de Damià Calvet o Miquel Buch, que tenen la mateixa idea que ell de tancar el PDeCAT. Això només s’explica pel vincle entre Puigdemont i Bonvehí, el que passa és que després amb la negociació entre el PDeCAT i Junts s’acaba trencant.
També expliques el moment de successió del president Puigdemont i que l’escollit inicialment és Miquel Buch, per sobre de Quim Torra…
Quan no poden investir Puigdemont, ni Sànchez, ni Turull, han de triar un nom, que ha de ser compatible amb l’exili. Aquí hi ha moltes idees, com Ferran Mascarell, malgrat que Puigdemont no l’acaba de veure. També es proposa Toni Morral, qui no s’hi veu. Elsa Artadi no acaba mai de ser. Finalment, un dels que arriba a la final i fins i tot viatja a Berlín sense saber el perquè és Miquel Buch. Quan es fan les reunions, Damià Calvet té una conversa a soles amb Puigdemont que li diu que si escull Buch trencaria l’equilibri de famílies de Convergència. Cal tenir en compte que Buch és de l’entorn de Turull, mentre que Calvet ho és de Rull. Tampoc és clar que Miquel Buch fos la persona escollida per Puigdemont, ja que no representa la idea d’una persona independent i que no tingui res a veure amb CDC. Acaben escollint Quim Torra, malgrat que Jordi Sànchez ho intenta evitar des de Soto del Real quan se n’assabenta.
A partir de Torra és quan els independents agafen més força, amb Laura Borràs, Francesc de Dalmases… En aquests moments tenen influència dins del partit…
L’elecció de Torra té uns efectes, que és que s’empodera al partit tot un entorn que té una visió política que no té res a veure amb la construcció de l’autogovern, i això acaba transformant la identitat del partit. És molt significativa la frase de Quim Torra quan surt del Govern i és inhabilitat, que assegura que “l’obstacle per la independència és l’autonomia”. Això és un torpede als fonaments polítics de Convergència. Aquesta tensió es tradueix, al llarg del 2021 i el 2022, en el debat sobre si han de ser o no al Govern.
Quan es crea Junts, el 2020, aquests independents no tenen tanta influència orgànica…
Entre el 2017 i el 2020 manen, sobretot, l’entorn més directe de Puigdemont. Elsa Artadi, Josep Rius, Albert Batet i Jaume Clotet, que van i venen de Waterloo. Quan es formalitza el partit, Carles Puigdemont, malgrat ser-ne el president, se n’inhibeix bastant i la secretaria general recau en Jordi Sànchez. És qui acaba prenent la majoria de decisions, amb forta divisió interna. Per una banda, la part borrassista i torrista, que no s’ha entès mai amb Jordi Sànchez, i per altra tot el sector convergent, amb Rull i Turull, que s’uneixen. La seva secretaria general està marcada per l’oposició interna. La manera de fer de Jordi Sànchez, i que els dirigents de l’entorn no tenien la pel·lícula sencera del que estava passant, acaba generant tensió interna.
Amb Sànchez també creix la figura de David Saldoni…
Quan hi ha l’elecció de la direcció de Junts, en la qual hi ha un pacte in extremis entre Sànchez i Turull -inicialment Rull i Turull s’oposen al fet que Sànchez sigui secretari general– el pacte és que Saldoni, que és la síntesi del turullisme i el rullisme, acabi sent el secretari d’organització. En aquest sentit, el tàndem Sadoni-Sànchez sí que funciona. Entre ells dos no hi ha una tensió interna i Saldoni s’acaba fent fort a les municipals com a referent de tot el sector postconvergent.
Quan Sànchez plega, comença una nova pugna entre independents i postconvergents…
Intenten fer un pacte entre els dos sectors per no enfrontar-se. El resultat és un empat permanent i una pugna permanent entre els dos sectors.
Això no canvia en el moment en el qual el turullisme guanya en totes les eleccions internes de vegueries?
Sí, però perd la més important, que és la de sortir del Govern. És el penúltim capítol del llibre, que titulo El Miratge perquè després del Congrés d’Argelers –on pacten turullistes i borrasistes– surt el turullisme triomfador i tots els convergents estan satisfets perquè tenen l’oportunitat de dominar el partit. A Hospitalet passa el mateix, ja que guanyen les competències de política municipal, que tenia David Torrents, i guanyen la majoria de ponències polítiques. Però quan arriba la decisió de quedar-se, o no, al Govern, la perden. Això no s’explica pel sector borrassista, sinó pel paper de Carles Puigdmeont.
És el que va decantar la balança…
Està al mig dels dos sectors.
Es podria considerar que no només hi ha dues famílies, sinó que n’hi ha tres… Puigneró, Gemma Geis, Josep Rius són puigdmeontistes.
Sí, per explicar-ho bé s’hauria de parlar de tres famílies.
Com creus que acabarà tot plegat?
A la sortida del Govern, hi ha un factor important com és que Turull està alineat amb la sortida. Aquí es produeix un trencament entre turullistes i Turull, i això ho exemplifica el dinar de Castellgalí en el qual es conjuren per apartar Laura Borràs de la presidència i tornar a fer un partit més pragmàtic. Xavier Trias aplana el camí a aquest sector, però no és matemàtic. No sé què passarà.
Les municipals van en aquesta línia amb els fitxatges d’alcaldes com Marc Castells, Xavier Fonollosa o els pactes amb Impulsem…
Si mirem les municipals, va per aquesta línia. A nivell nacional, no. Estan fora del Govern i fent un discurs dur en termes independentistes i des de l’oposició. Hi ha dos discursos contraposats que no sabem com s’acabarà imposant. El rumb de Junts dependrà de qui sigui el candidat a la Generalitat.
10
7
