Acaba de començar un nou curs polític després del primer any de legislatura amb el president Salvador Illa a la casa dels Canonges. Un inici amb unes previsions marcades per la negociació dels pressupostos per al 2026, el fiasco de la negociació del finançament singular, la situació del català a Europa, la crisi institucional a Espanya amb un fiscal general al banc dels acusats i casos com Montoro, Koldo i les seves derivades que assetgen la Moncloa. Per altra banda, el Tribunal Constitucional també haurà de dictar sentència sobre el 25% del castellà que podria obrir una crisi de primer nivell entre la coalició d’investidura entre socialistes i republicans.
A més a més, a l’escenari hi ha Junts i ERC que juguen amb la seva capacitat al Congrés, tot i que sembla que no se n’acabin de sortir, i sobretot, hi ha pendent la resolució definitiva de l’exili de Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín, així com l’amnistia dels encara inhabilitats Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, que tampoc no arriba. De fet, aquests casos es troben a mercè del Tribunal Constitucional, que haurà de decidir sobre els recursos d’empara dels amnistiables, i del que resolgui el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre les qüestions prejudicials.
A més la CUP rellevarà ja materialment la diputada Laia Estrada, cosa que pot significar un canvi de rumb en el grup parlamentari i un repartiment de tasques diferent respecte al que fins ara han tingut els cupaires a la cambra catalana. Els Comuns també tenen la tasca d’iniciar un canvi de rumb per ser un partit que trenqui les costures de l’àrea metropolitana si vol, com apunten alguns dels seus veterans, de recuperar la imatge de partit nacional.
En tot cas, una previsió poc agosarada podria situar el desembre com a data en què podria resoldre’s la situació dels condemnats i processats per malversació arran del Primer d’Octubre, que són els exiliats, no jutjats, i els condemnats que encara estan inhabilitats. Una agenda que obliga Junts a preparar la banqueta i ERC a encarar el repte de les municipals de 2027, després d’un llarg procés congressual, i preparar Junqueras, més que com a líder, com a candidat a unes eleccions al Parlament. Tot plegat amanit amb l’advertència de Puigdemont llançada des de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) el passat 20 d’agost, quan va subratllar que la reentrada del curs polític seria “intensa” i que “passaran coses que no han passat mai”. Això sí, no va detallar ni què ni a qui afectaven, amb l’argument que no volia “especular”.
El TC, coprotagonista
Aquest setembre, com ja ha passat els darrers anys, el Tribunal Constitucional serà un protagonista clau. De fet, el TC és com el “vuitè passatger de la política catalana”. La seva presència, encara que no es palpi, sempre es pot percebre. En aquesta nova etapa té dues grans decisions que poden afectar de ple el funcionament de les institucions polítiques catalans i desequilibrar del tot l’actual “pax illenca” que sembla haver imposat sense gaire esforç un PSC que té la clau del Palau de la Generalitat, entrada a la Moncloa, i el poder de tres diputacions i d’ajuntaments com ara els de Barcelona, l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Lleida, Tarragona i Reus.
En primer terme, els magistrats han de dictar sentència sobre el recurs contra la llei aprovada d’urgència per aturar la imposició del 25% de castellà a les aules. Una decisió que manté una tensió soterrada a ERC, on ja comencen a advertir la direcció de la resposta que cal donar segons sigui la posició del Govern. Si l’executiu d’Illa acata sense cap problema una resolució que tombi la solució pactada al Parlament per PSC, ERC, Junts i Comuns, veus internes dels republicans opinen que caldria retirar-li el suport parlamentari. “És una línia vermella que no es pot travessar”, asseguren fonts d’ERC en conversa amb El Món.
A més del TC, el TJUE
Per altra banda, el TC també tindrà un paper importantíssim en la resolució del conflicte polític amb els exiliats i processats arran del Procés sobiranista. El primer plenari de setembre del Tribunal Constitucional s’iniciarà obrint la peça separada de mesures cautelars de Puigdemont, arran del recurs d’emparament interposat per la negativa del Tribunal Suprem a atorgar-li l’amnistia. En aquesta peça separada, els magistrats, en poques setmanes, haurien de decidir si fan aixecar les ordres de detenció estatals i faciliten el retorn dels exiliats.
De fet, la situació és similar a la de Junqueras, Romeva i Bassa, que van interposar recurs amb la petició, com a mesura cautelar, que almenys els congelin la inhabilitació i poder exercir càrrecs públics o reintegrar-se a la universitat. En aquest cas, però, el fiscal davant el TC, Pedro Crespo, s’hi va oposar al·legant que el recurs es resoldria més aviat que no pas la durada de la seva inhabilitació i que no hi havia cap contesa electoral imminent que els faci trobar que tenen impedit l’exercici de cap dret polític, i també al·lega que en el moment de ser condemnats feia anys que no treballaven a la universitat. De moment, el TC encara no s’ha pronunciat.
En aquest context, l’escenari porta a pensar que els magistrats del TC esperen la resolució de les qüestions prejudicials interposades pel Tribunal de Comptes, el Tribunal Suprem, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l’Audiència Nacional i un jutjat penal de Vilanova i la Geltrú. L’informe de l’advocat general podria ser a finals d’octubre i la resolució al novembre. Per tant, és possible que el TC faci càbales per anar aparellat amb el TJUE. La decisió del TJUE pot acabar d’avalar, per la porta del darrere, la llei d’amnistia, i aixecar els darrers entrebancs interposats per la part més conservadora de la judicatura. Una decisió que afecta de ple altres causes com els processats per terrorisme en el marc de l’operació Judes i l’amnistia per al cap de files d’ERC al Parlament, Josep Maria Jové, o per a l’actual gerent dels republicans, Lluís Salvadó.
Negociació dels pressupostos de la Generalitat per al 2026
En aquesta biosfera política i jurídica, ja prou complexa, apareix la negociació dels pressupostos d’Illa, que treballa amb els números prorrogats de l’anterior govern, presidit per Pere Aragonès. Illa va tirar la pilota endavant aquest any confiant que podria negociar amb més calma els pressupostos de 2026. Però les coses potser seran una mica més complicades per a la conselleria d’Alícia Romero. Les expectatives de l’acord d’investidura queden lluny del que havien pactat tot i que ERC va vendre com un èxit el traspàs de Rodalies a una empresa de majoria estatal.
Ara bé, la joia de la corona de l’acord dels republicans amb els socialistes va ser el finançament singular, del qual el més calent encara és a l’aigüera. Prou feina va tenir Romero per convocar la comissió bilateral, que no va acabar de convèncer ni bona part del nucli de Junqueras ni càrrecs territorials que veuen l’acord amb el PSC com un llast. De fet, Junqueras va apujar el llistó de la negociació des de Prada, en apuntar que no s’arribaria a cap acord pressupostari si la negociació del nou finançament no avançava i si continuava a la taula de negociació la vicepresidenta i responsable econòmica de la Moncloa, María Jesús Montero.
Aquesta negociació suposarà tenir molt present l’evolució dels casos judicials que afecten de ple el PSOE. La càrrega del poder judicial contra la Moncloa pot ser demolidora i no s’ha vist neutralitzada pel cas Montoro. L’evolució del cas Koldo, amb Santos Cerdán o l’exministre de Transports i exnúmero tres del PSOE, José Luis Ábalos, pot fer més difícils les relacions entre independentistes i els socialistes. O bé la feblesa de la Moncloa es pot aprofitar per esprémer acords que difícilment en altres circumstàncies es podrien aconseguir.
I les municipals?
L’acceleració política també marca els temps. La maquinària dels partits s’ha posat en marxa de cara les municipals de 2027. Només el PSC té gairebé tots els seus espais consolidats, perquè ja ha dut a terme els relleus que més sensibles, com ara els de l’Hospitalet de Llobregat, catedral municipal dels socialistes, o el de Santa Coloma de Gramenet, que fins i tot ha provocat que Gabriel Rufián plegui de regidor i se centri en els seus afers a Madrid. La CUP també busca refer-se de la patacada electoral del 2023 i mantenir en primera posició Lluc Salellas, alcalde de Girona. Precisament, la CUP Nord-oriental és la que, darrerament, ha fet un forat mediàtic a través de l’ús de les xarxes amb un discurs modernitzat de l’anticapitalisme que mira també de contrarestar l’ofensiva de l’Organització Juvenil Socialista (OJS), que li ha pispat bona part de l’electorat jove.
Per la seva banda, ERC busca rematar la feina dels congressos regionals i comarcals de la formació, per acabar d’aprofitar la seva capil·laritat territorial i consolidar places com Manresa, amb Marc Aloy, Falset, Amposta, Moià o Tàrrega, remuntar a Tarragona o Lleida –on el 2023 van passar de tenir l’alcaldia a ser irrellevants al plenari– o mirar de tornar a governar Montblanc o Sort. Ara per ara, Barcelona és el que més neguiteja els republicans, amb una Elisenda Alamany que sembla no convèncer la plenitud de la sempre complexa Federació de Barcelona, així com Girona, on encara no s’ha elegit candidat.
Junts també vol afanyar-se a mantenir les alcaldies que té i miraran de donar protagonisme als alcaldes de Calella (Maresme) i de Figueres (Alt Empordà) per contrarestar el discurs d’immigració, seguretat i ordre que s’ha amarat d’extrema dreta. L’amenaça d’Aliança Catalana, però, pesa sobre els juntaires, però veus d’altres partits alerten que els de Sílvia Orriols són com una “bomba de raïm”, que un cop esclata afecta tots els contrincants polítics, també al PSC en els seus feus de l’àrea metropolitana barcelonina.
