ERC viu temps procel·losos. La batalla interna entre les candidatures que han lluitat per aconseguir els avals s’ha acarnissat tant amb els dies que ha activat militants que feia mesos, si no anys, que es miraven el partit des del sofà. De fet, pagaven la quota i gaudien del dolce far niente de la formació que tocava cuixa de poder en diferents administracions municipals i supramunicipals, tenia un bon grup parlamentari, congressistes, senadors i, sobretot, el Govern en solitari de la Generalitat, amb Pere Aragonès al capdavant. El fiasco electoral del 12 de maig va ensorrar la formació –va passar de 33 diputats a 20 després de l’avís de les municipals del 2023, que ja era de mal averany– i va fer esclatar la crisi.
Així es va produir una convocatòria d’un procés congressual extraordinari en el qual tres candidatures han arribat al final de la primera etapa, la recollida d’avals. Militància Decidim, amb Oriol Junqueras al capdavant; Nova Esquerra Nacional, amb Xavier Godàs, dissenyada des de l’aparell i auspiciada per Marta Rovira, i l’equip revelació del campionat, Foc Nou, liderat per Helena Solà i que es distingeix de les altres dues en el fet que defensaven el “no” a Salvador Illa com a president de la Generalitat. Tan simple i tan contundent alhora. En el fragor de la batalla, han quedat pel camí els irreductibles octubristes de Recuperem ERC, que no ha pogut passar el primer sedàs. Ara, les tres candidatures que s’han pogut formalitzar s’hauran d’enfrontar per guanyar la votació telemàtica del pròxim 30 de novembre per tal de triar la nova direcció dels republicans.
Tot plegat enmig de durs retrets, crítiques, acusacions de guerra bruta, atacs personals i placatges i còpia de les propostes que anaven llaçant uns i altres, en un context contaminat per les campanyes B i “de contrast” de la formació, de les quals encara no se n’ha tret l’aigua clara: només alguna dimissió –com la de Sergi Sabrià– i alguna estripada de carnet per evitar una estirada d’orelles interna. Tot i les demandes d’aclariment, s’ha estès una cortina de vellut per evitar fuges innecessàries.
Cal tenir present, però, que aquestes eleccions del 30 de novembre són per a la militància, poc més de 8.500 afiliats, i no per als ciutadans de Catalunya en general. Per tant, ni la dinàmica ni la campanya tenen a res a veure amb les campanyes electorals habituals.
Junqueras va començar la cursa abans que els altres
Oriol Junqueras feia temps que ho portava de cap perquè feia temps que s’ensumava que la direcció del partit i part del ferro de Calàbria no estava amb ell. Per això, abans de prendre la decisió d’intentar tornar a ser president de la formació i amb el seu estil de caràcter vaticanista, va preparar l’ofensiva. Va forjar un equip, va esbossar una estratègia i un calendari. De fet, ha caminat per totes les comarques i amb diversos actes sectorials. De fet, no ha dubtat a telefonar personalment determinats militants per tal d’obtenir el seu aval per presentar la seva candidatura. El resultat ha estat que ha arribat al 15 de novembre amb els avals de més del 30% de la militància. Ha marcat el territori i ha demostrat tenir un domini de la situació i dels marges de la formació. Al capdavall, en l’acte a Olesa de Montserrat, un plujós dissabte de setembre, va acabar de reblar el clau presentant Elisenda Alamany com el seu número dos i amb federacions com la de Barcelona, Terres de l’Ebre o el Baix Llobregat absolutament entregades a la seva causa.
Nova Esquerra Nacional va trigar a decidir que seria el seu líder
Nova Esquerra Nacional (NEN) va trigar molt temps a triar lideratge. Un temps que Oriol Junqueras ja havia aprofitat per deixar clar que, com a mínim, Militància Decidim, tenia un líder. A NEN li faltava trobar la seva Kamala Harris fins que finalment, després d’escrutar la quantitat de suports que havien recollit en un manifest que bàsicament era antijunqueras, van optar per un perfil desconegut, però respectat dins el partit com Xavier Godàs, acompanyat de l’exdiputada del Berguedà Alba Camps. S’afegien a l’equip Raquel Sans, vicepresidenta del Parlament, i la veterana exconsellera, exalcaldessa i ara diputada al Congrés, Teresa Jordà. També van optar per les trobades arreu amb la militància i la defensa el concepte de nació. Però la tardança va fer que anessin al principi amb el peu canviat i que triguessin a agafar el ritme. Sí que els ha jugat a favor la vella guàrdia del partit que vol jubilar Junqueras, com ara els exconsellers Joan Manuel Tresserras i Joan Puigcercós. A poc a poc, i ja amb el candidat triat, el panorama es va anar aclarint, i també han picat pedra i han aconseguit recollir 1.500 avals, un 20% de la militància republicana. Una xifra que ells consideren un “èxit” per haver-la assolit només un mes i mig després de donar-se a conèixer. Encaren la campanya i el congrés amb moral de victòria.
Foc Nou, única candidatura encapçalada per una dona
Per la seva banda, l’equip revelació ha estat Foc Nou, un moviment esperonat per, en un principi, Alfred Bosch, Jordi Orobitg o Joan Puig i que ha protagonitzat Helena Solà. De fet, és l’única candidatura que presenta una dona per a presidir el partit. La seva primera estratègia va ser erigir-se en els defensors del ‘no’ en la consulta interna sobre si els republicans investien Salvador Illa. En aquest sentit, han difós el seu discurs en actes de petit format arreu del país, adreçant-se especialment al 46% de militants que van optar pel ‘no’ en la votació sobre si el suporta a la investidura d’Illa. I també als que van votar ‘sí’ i ara se’n penedeixen. Fins i tot, han recollit suports tebis com el de l’exconsellera i ex presa política Dolors Bassa –va dir que els donava l’aval perquè volia que tothom pogués presentar-se a les eleccions– i han rendibilitzat el fet que Carme Forcadell parés l’orella a un dels seus actes. A més, s’han mostrat els independentistes més desacomplexats. En tot cas, han estat una candidatura revelació perquè ha assolit els avals tot i enfrontar-se a les dues branques de l’última executiva i fins i tot, internament, apunten que podrien quedar en segona posició el 30 de novembre. Sia com sia, tothom té clar que si cap candidatura superar el 50% dels vots en la primera ronda, Foc Nou, que aquest dissabte presentarà el seu programa, serà clau sigui quin sigui l’escenari.
Benvinguts a Vietnam
La batalla encetada des que Junqueras va dimitir no ha estat una lluita a camp obert, com si fossin exèrcits napoleònics. Ans al contrari, el format electoral per la caça de l’aval ha generat petits escamots de la cada candidatura repartits cada dia en diferents fronts i seccions locals, comarcals, regionals o sectorials. Una circumstància que ha facilitat la guerra de guerrilles, i on anticipar-se ha estat la clau per endur-se bosses importants d’avals. I de munició no n’ha faltat, en tot aquest procés. Des d’aquells que han reclamat a la direcció aclarir si Junqueras tenia tots els requisits per poder-se tornar a presentar fins a l’esbombament de totes les campanyes B i de contrast i els seus responsables –com ara els cartells de l’Alzheimer dels germans Maragall– passant per la polèmica sobre el ninot de Junqueras penjat a Sant Vicenç dels Horts quan ell encara estava empresonat.
Les crítiques cap a la figura de Junqueras també han estat una tònica habitual, que pot haver provocat un efecte bumerang. El tots contra Junqueras podria haver esperonat bona part de la militància que s’hauria quedat a casa mirant el ball de ganivets entre uns i altres, mentre el partit sembla haver entrat en una etapa d’irrellevància parlamentària. Només les darreres setmanes ha entrat en joc el debat estratègic i polític, i, en aquest sentit, NEN, en cas d’imposar-se en el congrés, ha estat l’única candidatura que a hores d’ara ha allargat la mà a la resta de llistes per redactar conjuntament les ponències congressuals.
La participació pot desequilibrar la balança
En tot aquest escenari hi ha un factor clau que pot desequilibrar la balança i ser un factor decisiu: la participació. Dels 8.500 militants que té Esquerra Republicana, poc més de la meitat ha donat la seva signatura a una de les tres candidatures i, per tant, hi ha gairebé un 50% de la militància que a hores d’ara no està mobilitzada o bé està indecisa entre votar per qualsevol de les tres candidatures. De fet, Nova Esquerra Nacional confien a sortir airosos de les eleccions amb una participació alta en la votació del 30 de novembre, perquè creuen que encara tenen camp per córrer mentre que, d’altra banda, hi ha la impressió que la llista de Junqueras ha arribat al seu màxim.
Ara, però, encara queden quinze dies de duríssima campanya per intentar convèncer la militància republicana, i tot per un vot telemàtic que es pot fer des de qualsevol racó de casa. La història recorda que les consultes les carrega el diable. Durant la campanya, que arrenca ja, es proclamaran les candidatures el dia 20 de novembre i se celebraran dos debats: un entre els candidats a la secretaria general del partit, que segurament es farà el dia 24, i un altre entre els candidats a presidir la formació republicana, que se celebrarà dos dies després del primer.
Pactes i estratègies: primers cants de sirena per a Foc Nou
Tot plegat amb els primers cants de sirena sobre eventuals pactes, en què l’objecte cobejat és Foc Nou. De fet, la candidatura de Solà i Bosch s’ha apuntat el punt d’haver forçat aquest canvi i no els ha faltat raó, perquè han estat els únics bel·ligerants des d’un bon principi amb el pacte d’investidura. Per tant, han obligat els junqueristes i els calabresos a posicionar-se, els uns garantint que no entraran a Govern i els altres que sotmetran a votació un eventual acord de pressupostos. Amb tot, la candidatura de Solà i Bosch es vol mantenir al marge de possibles pactes i nega amb rotunditat que hi hagi “cap acord” amb les altres llistes, perquè tota la feina que estan fent “no és per acabar amb una candidatura o una altra”. “No fem passos endavant per acabar diluint-nos”, defensen des de Foc Nou. ERC, doncs, es prepara per viure les darreres setmanes d’una estratègia que ha resultat, electoralment, fallida.
