És un polític, escriptor i acadèmic, però no necessàriament en aquest ordre, perquè quan ha convingut s’ha apartat de la primera línia. És Alfred Bosch (Barcelona, 1961), un dels impulsors de Foc Nou, la protocandidatura que busca els avals per entrar en la contesa electoral del congrés d’ERC del 30 de novembre. En aquesta entrevista esbossa els objectius i marca les diferències amb les dues candidatures que identifica com a “oficialistes”. Bosch fa anys que fa política, però admet que aquesta nova etapa l’anima i l’esperona. No perd la ironia, ni la seva animadversió al criptollenguatge. Parla clar i es fa entendre, i en els temps que corren, això ja és un valor. La seva operació és, segons assegura, una “operació de rescat i salvament” d’un partit històric.
-Foc Nou, una expressió molt gràfica….
I molt catalana, molt catalana. És com reviure, tornar a començar. Hi havia un grup al segle passat que es deien La Colla del Foc Nou, que eren tot republicans i àcrates, gent que volia una democràcia radical. És una expressió que també ve d’aquell foc que encens.. per exemple a la Pasqua, tradicionalment, a les esglésies per commemorar la ressurrecció i la nova vida. Per tant, és això, nosaltres volem portar nova vida, perquè hem vist que Esquerra té vida.
-Segur?
Ho vam veure ja a la consulta sobre la investidura de Salvador Illa, en què un 47% o va votar que no, o en blanc. Per tant, no van donar suport a la investidura de l’Illa. És gent que ho va fer espontàniament i pels seus compte, perquè no hi va haver un comitè del no, no hi va haver una campanya organitzada, no hi va haver debats.
-Al contrari…
Només hi va haver missatges del sí. Per tant, allà són uns quants, ens ho vam mirar, i vam dir, primer, aquí hi ha vida. Segon, la militància no està adormida i té ganes d’expressar-se. Per tant, què hem de fer? Foc nou. I d’aquí sorgeix la idea aquesta de dir, home… no pot ser que les dues candidatures oficialistes no tinguin una candidatura rival que vulgui renovar el partit de la baixa.
-Però vostè és foc nou? Vostè ha estat diputat a Madrid, cap de files com alcaldable per Barcelona, conseller… Vostè estava amb la Vella Guàrdia.
Jo ja tinc una edat, i és veritat que he estat uns anys en política. No tant, deu anys, però… I també és veritat que fa quatre anys que estic a casa.
-De fet, vostè va dimitir pel que va fer un altre.
Sí, sí, exactament. Coneixeu bé la història. Però jo vaig assumir responsabilitats. Crec que les responsabilitats en política les has d’assumir encara que no ho hagis fet. Especialment quan no ho has fet. Perquè assumir-ho quan ho has fet, diguéssim,… només faltaria. Però quan no ho has fet, allò políticament està afectant a més gent. Per exemple, si dius, fa tres anys que Esquerra Republicana no va bé, el que no pots dir, com a cap del partit, és, això no té res a veure amb mi. Ho has d’assumir. Encara que la pèrdua massiva de vots d’Esquerra Republicana no tingui res a veure amb els que estan al capdavant, ho has d’assumir.
-Per què?
És la seva responsabilitat política. I crec que aquesta és una gran lliçó que jo vaig aprendre en el seu moment i que tothom s’hauria d’aplicar. Has d’assumir allò que entra dins de les teves atribucions. Que no ho hagis fet tan bé com ho podies fer, o que ho haguessis pogut fer millor, ja sap greu. Però tu has d’assumir, diguéssim, allò que està a la teva àrea. Per tant, jo crec que això jo m’ho vaig aplicar i tothom s’ho hauria d’aplicar. Tothom que està en situació de responsabilitat. Però insisteixo, fa quatre anys llargs que jo no estic actiu en política, i jo estava feliç, al sofà de casa, fent molta feina al sector privat, universitat, fent articles, llibres, etc…
-Aleshores?
Quan vaig veure, sobretot els resultats de la consulta sobre la investidura del president de la Generalitat, vaig pensar, no pots quedar assegut de braços plegats. I vaig saltar, vaig saltar com altra gent i vaig dir som-hi, tornem-hi. Perquè al final és la consciència el que mana. La consciència no et deixa estar tranquil fins que no fas allò que creus que has de fer. I, per tant, em vaig posar a disposició.
-Encapçalarà vostè la candidatura?
No hem decidit qui encapçalarà aquesta opció. Però sí que hi estic posant la cara i hi estic posant tot el que puc. Si els meus companys ho consideren útil, endavant. Jo veig que això ho hem de decidir entre tots. Per tant, jo no us diré res fins que no ho tinguem decidit. Per respecte als companys, perquè jo sí que crec que la militància decideix.
-Però dos mesos en política o és molt curt o és una eternitat… S’hauran d’afanyar una mica.
No patiu, ho farem.
-Des del punt de vista d’un observador, la candidatura de la Militància Decidim té un fet diferencial amb les altres i és que té un lideratge evident, un hiper lideratge si es vol. Quin fet diferencial té Foc Nou?
Els arguments. Tenim raó.
Quina és aquesta raó?… La raó política és molt relativa….
No, no, és científic. Són xifres. Mireu els resultats d’Esquerra Republicana fa quatre anys i mireu els d’ara. Hem caigut en picat. Compara les eleccions dels millors resultats 2019, més d’un milió de vots. Compara les últimes eleccions, 350.000. Una tercera part és una caiguda tan bèstia. Més de la meitat de la gent que votava ja ha desertat i no sembla que la cosa hagi d’anar cap amunt. Davant d’això algú ha d’assumir la responsabilitat.
–Qui?
Els que estaven a la direcció. És tan de lògica pura i implacable que això no és bufar núvols. Això és mirar les xifres i dir, és que com continuem així ens quedarem sense votants, és que desapareixerem del mapa. Per tant, és una acció de rescat i de salvament. L’argument més fort no podria ser. Hi ha un argument derivat d’aquest, que és això per què ha passat. La nostra anàlisi és que ho hem regalat tot.
–Què vol dir regalat?
ERC ha deixat de ser Esquerra Republicana de Catalunya. Ha regalat, per una banda, tota la seva força als socialistes. La força a Espanya, a Catalunya, a Barcelona, a la Diputació de Barcelona, a la Generalitat de Catalunya, a tot arreu. La força que li han donat els vots l’ha regalat a canvi d’una amnistia que no es compleix, d’un pacte financer que ja ho estan dient que no ho pensen complir, d’unes seleccions esportives catalanes…., sisplau, algú s’ho creu, els socialistes a la Generalitat implantaran… les seleccions… No rigui, no. És que ja es veu que això no era aquest el motiu, n’hi havia un altre. Per tant, ho estem regalant tot. Tota la força, el poder que nosaltres derivem de les urnes en aquesta gent. I pel camí oblidant la República Catalana. Perquè llavors hi ha l’altra part que també estem donant.
-Quina altra part?
Estem regalant el nostre ideari, les nostres banderes, els nostres símbols… Estem regalant la República Catalana a la gent de Junts per Catalunya. Fins al punt que trobes moltíssimes persones que et diuen que ara qui representa la República Catalana és en Carles Puigdemont. I jo encantat que la representi com més gent millor, només faltaria. Però per què nosaltres no? Per què ens ho entenem de sobre? Com pot ser això? Per tant, quan tu expliques això, ho expliques amb tota claredat, trobo hi ha una connexió brutal. La gent que t’està escoltant diu, és que és veritat! És que per què neguem les obvietats? ERC ha estat fent tot això. Per això que ERC s’ha clavat una nata darrere l’altra. L’únic que cal és parlar clar, donar els arguments, i s’entén tant i amb tanta força que això val per 300 lideratges. Jo crec que és d’una potència imparable.
-El que s’ha fet és regalar el partit?
L’ideari a Junts i la força als socialistes. Perquè els socialistes no s’han tornat independentistes, que jo sàpiga. De fet, tampoc estem fent gaires aliances amb Junts. Per tant, les dues coses més poderoses que tenia ERC eren els seus ideals. Francesc Macià, Lluís Companys.. o sigui, la Catalunya nacionalment lliure, econòmicament pròspera, socialment justa… Paf! Ho hem regalat! Quina inconsciència! I després, els resultats de la gent que confia en nosaltres, i que va arribar a confiar massivament en nosaltres, fins al punt que érem el primer partit de Catalunya, que vam arribar a tenir la presidència de la Generalitat, etc…. tot això ho hem acabat regalant als socialistes amb xecs en blanc. Això és d’inconscient. Això no s’aguanta per enlloc. Això s’ha d’explicar. I s’entén de seguida.
-Però quan diu que Esquerra ha regalat la força als socialistes i la solidaritat Junts, quina Esquerra refereix? La de Junqueras o la de Rovira?
És que, diguéssim, jo pel que sé, tampoc ho sé tot, però pel que sé, diguéssim, la disputa és recent. És de fa uns mesos. Abans la direcció d’ERC era una, i solidària. Ara és més. Arribem fins a la consulta sobre la investidura d’un president socialista i arribem amb la direcció sense fissures, amb això, amb aquest tema. És a dir, en coses molt importants, la solidaritat de la directiva, la natura compacta d’aquesta direcció, encara no s’ha trencat. Jo crec que s’ha trencat per motius personals, però no per motius ideològics. L’autèntica diferència ideològica som nosaltres.
-Heu començat anar pel país…
Malament rai s no ho fèssim
-Us esteu trobant amb el fenomen de gent que va votar sí a la consulta que ara votaria, no?
Sí. Estem trobant de tot, eh? De tot, perquè a la vinya de la República hi ha de tot. Però sobretot el que trobo molt, permetreu que no digui noms, però jo el que trobo molt, molt, molt freqüentment, i ho estic parlant de dues o tres o quatre persones, és gent que et diu que havia votat que sí a la investidura de l’illa, però que els hauria agradat votar que no. El motiu principal pel qual et diu que ha votat que sí és per no anar a unes noves eleccions, que és, de fet, el motiu de fons per convocar aquesta consulta i per entrar, diguéssim, per votar la investidura de Salvador Illa.
-Però això no tenia gaire sentit, tampoc.
-PerfoBé, com a mínim, és disputable, eh? És disputable. Jo ho discuteixo, però com a mínim que ens haguessin dit la veritat, perquè ho estem comprovant dia a dia i parlant fins i tot amb gent que estava en posicions molt decisives. O evidentment més, que eren aquests els motius. Perquè eren aquests motius. No era una gran oferta de finançament que no veurem mai completament. Per tant, jo crec que hi ha una part molt important dels greuges i del descontent que estem palpant que es deriva de la falta de sinceritat. Les coses a la gent, que és gent madura i major d’edat, les coses se li han de dir tal com són. Si ja n’hi ha prou d’aquest llenguatge que cada vegada està més estès de disfressar les coses, de dir-les amb eufemismes, d’utilitzar ambivalències, de no parlar clar, això també ens ha fet molt de mal.
-Però ser la candidatura del No també és difícil, perquè tants els junqueristes com els oficialistes asseguren tenir gent del no a la seves files, i els d’Octubre se’n vanten
Ja, però pregunteu als dos, o sigui, qualsevol persona destacada de les dues línies oficialistes, pregunteu-vos si van piular a favor del… No. En trobareu ben pocs, eh? Pregunteu-vos què van votar. Pregunteu-li a Oriol Junqueras què va votar. Pregunteu-li a, com es diu, Xavier Godàs, què va votar. Pregunteu-los. Nosaltres ho hem dit clarament des del principi. La immensa majoria van considerar que aquesta investidura no s’havia de fer. També hi ha gent entre nosaltres que va votar que sí i que ara segurament votarien que no. O que et diuen que no n’estan gens orgullosos. Per tant, sí que predomina la idea que no podem sistemàticament regalar poder als socialistes. Perquè nosaltres estem a favor de la independència de Catalunya. I per tant, no és la nostra missió, continuadament, sistemàticament, per sistema, -no estic dient si es vota una llei sobre els salaris, l’habitatge o els pobles- jo estic dient, sistemàticament, a tot arreu, regalar el poder als socialistes és un error garrafal. És un error que nosaltres acabarem pagant. Acabarem pagant amb cabassos de vots i acabarem pagant també amb una disrupció total del nostre ideari. És el que està passant.
–I regalar els vots a Junts?
També és la mateixa tragèdia. No, el que passa que no ho estem fent. Per tant, per què criticaria una cosa que ara no estem fent? Seria absurd. Jo insisteixo que el que no pot ser és que les nostres idees, força, les estem regalant a Junts. Molt concretament, al president Puigdemont, que sembla que sigui la República Catalana en persona. Com hem arribat a aquest punt? En què ho hem perdut? És que hem estat molt poc hàbils i hem estat molt poc combatius amb això. Jo crec que hi ha una qüestió central en tot aquest debat.
-Quina?
No hem preservat l’orgull d’ERC. Tota la vida, fins i tot amb les crisis més fortes, jo he vist que companys d’Esquerra, companyes d’Esquerra Republicana de Catalunya manifestaven el seu orgull de pertànyer a un partit que és més que un partit. Esquerra Republicana són unes creences. És un ideari. És un llegat. Són molts morts a les cunetes. És l’afusellament d’en Companys. És gent a la presó i a l’exili fins fa molt poc. Inclòs Junqueras i Rovira, eh? Per tant, és una casa bastida o construïda a partir del sofriment i que dins d’aquesta casa el que hi contenim és l’esperança i unes idees, uns principis de ferro que ens han alimentat sempre, des de Macià i Companys, amb l’evolució que correspon. Per tant, perdre l’orgull de pertànyer a aquesta casa és una de les pitjors coses que ens pot passar. Potser la pitjor. Perquè en els pitjors moments, i n’hem passat de molt dolents, eh? ERC ha aguantat gràcies a això.
–La pitjor cosa que li podria passar? No ha passat altres vegades?
Podia haver desaparegut com a mínim dues o tres vegades. I és això el que aguanta la casa. Clar, ara veure gent nostra que diuen que li fa vergonya dir que són d’Esquerra o que li fa vergonya dir que voten Esquerra, això és gravíssim. Jo no recordo que això hagués passat mai. Per tant, aquí cal corregir el rumb. Cal corregir el rumb, perquè això és culpa nostra. Sobretot dels que han portat ERC fins a aquest punt i aquest moment.
-Vostès creuen que Junqueras no sabia res de la estructura B?
Jo ho no sé. No estic dins del cap d’en Junqueras.
–Però vostè ha estat amb ell?
Jo el que penso, i crec que és el més rellevant aquí, és que si no sabia res, porta tres i mig anys en llibertat fent de president, i quatre si comptem la llibertat condicional. Porta temps fent de president d’ERC amb llibertat. Si no se n’ha assabentat de res, voleu dir que és la persona ideal per fer de president d’ERC? I si ho sabia, si ho sabia, i per tant no estaria en la veritat, voleu dir que és la persona adequada per fer de president d’ERC? Home, és que tant una possibilitat com l’altra són devastadores per a qualsevol persona de les bases d’Esquerra.
–Ja no pot liderar?
No, és que ell mateix s’està desactivant com a líder responsable. Per tant, és el que estem dient, que assumeixin les responsabilitats els de Junqueras, que les assumeixi Marta Rovira, que en part les està assumint, les assumeixin plenament, i qui calgui, i que per tant facin un pas al costat perquè ERC es pugui regenerar de baix a dalt i tot el que hem perdut ho puguem recuperar, tota aquesta vida i tot aquest orgull del qual parlàvem.
–Però hi ha una evidència durant cinc anys, les estelades havien desaparegut dels mítings… i ningú deia res. Ara s’esvera tothom?
És obvi que un partit independentista, o un moviment independentista, no pot abraçar la desnacionalització. Això també és de calaix. Però s’ha abraçat de manera còmoda, sense oposició. Però si et vols independitzar, has de potenciar la nació, no al contrari. Perquè el motiu principal pel qual vols la llibertat nacional és perquè ets una nació. Per tant, si tu apostes per anar perdent la identitat i el caràcter nacional, t’estàs fent mal a la teva pròpia causa. Llavors, a mi això em sembla també de calaix. Jo crec que és un dels errors que hem comès, fins i tot a vegades, molta gent de forma una mica inconscient, crec que estàvem en un moment en què ho vèiem a prop, i llavors vam pensar, bé, tot passa a segon terme excepte la suma de gent nova i de voluntats noves
–I què proposa?
Necessitem una segona Renaixença lingüística, cultural i nacional, que a Catalunya sempre ha anat de bracet. Hi ha altres països, Irlanda o Euskadi, que són diferents. Però a Catalunya, llengua, cultura, nació, identitat nacional i reivindicació política, catalanisme, sempre han anat junts. I no és perquè sí, és perquè som així. Llavors, pretendre que no som així, sinó que som un altre poble, no crec que sigui intel·ligent.
-Vostès com es poden desmarcar dels NEN, de Militància Decidim i dels Octubristes
Acabarà guanyant el més clar, el més net, el més elegant, el més fàcil. Les disputes que estem veient són disputes que tenen molt de personal i que tenen molta història antiga al darrere, històries trajectòries de persones i ferides. Hem de ser fraternals, a què venen aquestes batusses? És que jo estic atònic, estic perplex. Jo no ho comparteixo. Jo penso que el que hem de fer és abraçar-nos, prendre les mesures necessàries, encara que siguin doloroses.
-Però hi ha hagut sacrificis…
Potser hi ha gent que ha sacrificat molt, però que ara ha de ser conscient que no anem bé i que per tant des de fora ens ha estat dient que si canvieu he de canviar les cares perquè si no canvieu les cares no sou creïbles. I és tan simple com això per tant, qui això ho vegi clarament, qui ho digui clarament, qui eviti anar a baralles innecessàries i que des de fora no s’entenen perquè no s’entén, perquè venen de coses internes, qui vagi a dir totes les ferides han de ser guarides, qui porti un discurs net, un discurs de voluntat, i d’esperança jo crec que acabarà imposant-se, com a mínim, la raó d’aquesta gent o de la gent que porti això doncs serà la que prevaldrà.
-Tenen feina.
Sabeu què passa amb Foc Nou?
– Què passa?
Que no tenim recursos, som pobres, no tenim un euro, no tenim estructura, no hi ha ningú assalariat, més enllà de regidors, no hi ha càrrecs, per tant, clar, hem de combatre molt, però tenim gent i cada cop tenim més gent i la progressió és exponencial. Com deia al principi, tenim raó, tenim arguments, tenim principis, si creixem una mica, prou, jo estic segur que prevaldrem. Mai, en tota la meva vida política, m’he sentit tan còmode com ara defensant el que estem fent. És molt senzill, es tracta de parlar clar, de dir la veritat i de reconèixer els errors i rectificar-los i la manera més fàcil de fer-ho és mirant el que tenim al voltant, parlant amb qualsevol persona normal que estigui fora d’aquesta biosfera, et diu: o ho canvieu o no us votarà ni el Tato.
