Alfred Bosch (Barcelona, 1961) s’ha allunyat del món de la política durant quatre anys que l’han servit per dedicar-se als seus llibres i als seus fills. Aquest temps li ha servit per agafar distància, oxigenar-se i tornar ara a la primera plana com a candidat de Foc Nou a la secretaria general d’Esquerra Republicana. El polític, escriptor i acadèmic té un llarg recorregut. Ha estat, per aquest ordre, diputat al Congrés, regidor a l’Ajuntament de Barcelona i conseller d’Exteriors, i ara vol posar el seu coneixement al servei d’un partit que, segons ell, necessita un cop de timó. En aquesta entrevista amb El Món, argumenta que ERC ha de tornar a defensar la independència i fixar-la com la prioritat número u, deixar de preocupar-se per les relacions “amb el poder espanyol” i dedicar tots els seus esforços al poble de Catalunya. “Per votar un socialista amb barretina, votes el socialista de veritat”, sentencia. El candidat de Foc Nou parla clar, i sense embuts, de Militància Decidim i la figura d’Oriol Junqueras, de la divisió i la lluita “caïnita” entre junqueristes i roviristes i de la trama B, entre altres qüestions.
Fa poques hores que la seva candidatura ha denunciat un veto de Militància Decidim a celebrar debats territorials. Què ha passat?
Ens ha passat a les altres dues candidatures. NEN i nosaltres volíem fer debats a tot arreu perquè volem que la militància hi participi, sigui crítica, debati i decideixi. I els de Militància Decidim no ho veuen igual. Segurament volen que sigui militància obeïm, o militància aplaudim o militància desapareixem. Però s’han negat a fer aquests debats. Jo conec molt bé el cas de Barcelona, perquè hi he estat involucrat, i ja fa temps que els el vam demanar, però des del primer moment van dir que ells no el volien. I, aleshores, va arribar un punt que amb l’altra candidatura, la de Xavier Godàs i Alba Camps, vam decidir que nosaltres sí que el volíem fer i que, per tant, el muntaríem. Llavors vam fer el que està estipulat, que és demanar que ens obrissin les portes, primer a la seu regional de la Federació de Barcelona, i ens van contestar que no, i després vam anar a protestar a la seu nacional i ens van dir que això ho havíem de plantejar a la comissió organitzadora.
I la comissió organitzadora que els ha dit?
La comissió organitzadora va dilatar el tema, perquè entenen que el temps juga a favor seu, i avui ens han dit que no. Per majoria, però amb vots particulars, clar. Veient qui ha votat que sí i qui ha votat que no, veus clarament que tots els afiliats arrenglerats amb Junqueras han votat que no. I, en canvi, els arrenglerats amb els roviristes, diguéssim, han votat que sí.
Militància Decidim controla el partit?
Clar, controlen les estructures. Això que no han tingut poder, que no decidien… Aquí tens la prova fefaent que encara avui controlen el partit. I llavors et preguntes: com pot ser que la comissió organitzadora sigui tan desigual? Perquè es va formar quan ningú sabia res. Els únics que ho sabien eren ells. Perquè les altres candidatures no existien i ells ja van col·locar els peons. Tenen una majoria claríssima dins de la comissió organitzadora i l’han fet servir per vetar l’accés als locals d’esquerra, i amb l’objectiu d’impedir que es debati. Però clar, això és totalment antidemocràtic i va en contra del més mínim respecte a la militància.
Això és una mostra més que Esquerra Republicana està dividida entre roviristes i junqueristes?
Ara mateix hi ha tres candidatures. El que hi ha hagut és una fragmentació en dos de l’antiga direcció, que, vejam, s’han posat d’acord fins fa quatre dies amb coses ideològiques, com ara la investidura de Salvador Illa. Amb això no hi havia un desacord especial. I les diferències són més aviat personals i de ruptures humanes. Clar, això a nosaltres no ens sembla correcte. En un partit polític les diferències han d’estar fonamentades en les idees i en les estratègies, i això s’ha de debatre, i parlar, i al final s’ha d’arribar a un acord, i s’ha de defensar, però el que no pot ser és que les grans fractures que hi hagi entre els que han portat el partit fins ara siguin odis tribals personals.
I una pugna pel poder?
Bé, clar, és que es barreja. O sigui, si jo passo per davant teu, però per a mi això és personal, no és ideològic. Perquè defensen el mateix.
Vostè posa Militància Decidim i Nova Esquerra Nacional al mateix sac?
A veure, les dues candidatures són oficialistes, perquè surten de la direcció i tenen 8 o 9 membres de l’executiva a dins de les seves llistes. Nosaltres en tenim 0. Llavors, és obvi que som diferents, no? També és evident que nosaltres hem tingut l’encert i el coratge d’escollir una dona com a presidenciable per primer cop en gairebé 100 anys en la història d’Esquerra. Així mateix, és bastant obvi que nosaltres propugnàvem i propugnem el no a la investidura de Salvador Illa, i que ells volen mantenir la presidència de Catalunya en mans dels socialistes i nosaltres la volem desfer. Democràticament, però la volem desfer. És obvi que nosaltres volem activar la independència, i ells no tenen cap problema a frenar-la. Per tant, les diferències pel que fa a nosaltres són de doctrina, d’estratègia i d’idees. En el seu cas, són d’enfrontaments personals i d’ambicions personals.
Les successives patacades electorals que ha tingut Esquerra en aquest cicle són un problema de lideratge o de projecte?
És que les dues coses van juntes. O sigui, tenim un lideratge que ja no té projecte. Per exemple, nosaltres l’altre dia vam presentar el Pla Foc Nou per la Independència, per al 2030. Pots dir que correm massa, o que anem massa a poc a poc, o que l’estratègia és bona, o que l’estratègia no és tan bona. Pots proposar alternatives, pots millorar-lo. Evidentment, no som perfectes, però fem una cosa que és obligada, que és pensar en com complim el somni d’Esquerra Republicana, que és una república catalana. Si no estàs fent aquesta feina, per què estàs a Esquerra? Doncs segurament per qüestions molt més relacionades amb els teus anhels personals. Per tant, el personalisme i la manca d’objectius ideològics estan íntimament connectats.
ERC ha abandonat aquest somni?
Home, des del moment en què no hi ha cap pla… Hi havia altres moments en què aquestes mateixes persones sí que van tenir un full de ruta, i el van compartir, fins al punt d’arrossegar altres forces cap a un procés més o menys consensuat. Per tant, en aquell moment, jo crec que l’èxit d’Esquerra Republicana, i en general de l’independentisme, es basava en el fet que tenien un projecte. I des de fora, la gent, que no és ximple, ho veia i ho apreciava. Però ERC és com un camió embalat sense ningú al volant. O hi ha gent que vol estar al capdavant, però que no sap on portar-lo. No sap on està portant el camió a tota velocitat. I això és perillosíssim.
I ha fracassat l’intent d’eixamplar la base?
És que no s’ha eixamplat. Des que tenim la consigna d’eixamplar la base, ens hem encongit enormement. Només dient que hem d’eixamplar la base no corregeixes els teus problemes. Ho has de fer. Quan hem eixamplat la base? Quan el nostre somni l’hem perseguit, quan l’hem defensat, hem traçat la manera d’arribar-hi, hem estat convincents i hem merescut la confiança de la gent. Si no per què t’han de votar? Si ets un partit amb un somni que ha abandonat, que no el té en compte, que ni en parla… Tant per tant, per votar un socialista amb barretina, votes el socialista de veritat.
ERC té un problema de credibilitat en aquest sentit?
Hi ha bona part de la societat catalana que veu que Esquerra és un partit independentista que ja no es preocupa de la independència. Clar, això genera desconfiança. Molta. També veu que a la direcció d’Esquerra Republicana primen les ambicions i les diferències personals. Això no genera gens de confiança perquè tothom entén que en una comunitat has de ser capaç de transcendir tot això i posar-te d’acord amb el que realment és important, que és cap on vas i cap on portes el país.
Abans ha esmentat l’acord d’investidura de Salvador Illa. Vostès s’han posicionat en contra del pacte. És revisable aquest acord o es pot tirar enrere?
El problema és que no és fàcil, però sí. Nosaltres no érem partidaris de la investidura de Salvador Illa, i continuem sense ser-ne partidaris. I nosaltres, tan aviat com puguem, si la gent confia en nosaltres, desfarem democràticament aquest pacte. Això vol dir que estem convençuts que d’aquí a un any es veuran els errors d’aquest pacte i els incompliments quedaran clars. I a partir de la verificació d’això, nosaltres el que proposem és fer una segona consulta. Al Parlament de Catalunya és complicat, però ja tombarem el que calgui, els pressupostos i el que calgui. I a Madrid és molt fàcil. I aquesta és una de les coses que també introduïm en el nostre pla o en la nostra estratègia per avançar cap a la República Catalana. La raó és que a Madrid, simplement amb la nostra absència en el ple, podem tombar governs. Això et dona una força molt important i que Esquerra no ha estat utilitzant fins ara. La impressió és que de vegades ens han preocupat més les nostres relacions amb el poder espanyol, en aquest cas socialista, que no pas les nostres relacions amb el poble de Catalunya. Això és letal. Per a nosaltres és letal. Perquè no estem al servei del PSOE. Estem al servei del poble de Catalunya. Ho hem d’estar.
Esquerra ha pactat amb socialistes al Congrés, al Parlament i està pendent l’Ajuntament de Barcelona, que no ha sortit gaire en campanya. A què atribueix el silenci d’Elisenda Alamany i Militància Decidim sobre aquesta qüestió?
Perquè sap que això li complica les coses, argumentalment, políticament i sobretot de cara a la militància. Tothom se’n recorda d’aquella assemblea que es va convocar i que es va haver de cancel·lar perquè la sala era massa petita i que en lloc de buscar una sala més gran i tornar a convocar en dos dies, bé… va desaparèixer. Jo crec que això l’Elisenda Alamany ho té molt present i això també explica, en bona part, que no vulguin cap debat a Barcelona, ni sobre Barcelona. No ens enganyem. Des de la direcció de Barcelona, des de la Federació de Barcelona, des del grup municipal de Barcelona, s’han pronunciat a favor de negociar una entrada del govern Collboni. De fet, l’han negociat. Pel que jo sé, tenen un esborrany d’acord. Això està molt avançat i, realment, estan determinats i és el que volen fer.
Marcar distàncies amb els socialistes és clau per obrir una nova etapa dins del partit?
El que és clau és deixar molt clar que no estem al servei del PSOE, sinó que estem al servei del poble de Catalunya. I que nosaltres no li demanem cap favor, ni hem d’actuar amb interès ni dels socialistes ni de cap partit espanyol. I encara menys del poder espanyol. Estigui en mans de qui estigui.
I ERC i Junts s’han de tornar a apropar?
A veure, a l’hora de defensar la República Catalana, si el que diu Carles Puigdemont realment és cert, si vol una República Catalana amb tot el seu cor, doncs no veig com no ens hem de poder entendre. Com a mínim, hem de deixar d’esgarrapar-nos perquè no afavoreix de cap manera a cap dels seguidors de qualsevol d’aquestes opcions. Tots aquells que a Catalunya volen la independència esperen que els partits que la pregonen puguin seure en una taula, parlar i consensuar un pla. Nosaltres tenim un esborrany, tenim una proposta, el Pla Foc Nou 2030, l’oferim per parlar amb qui sigui i deixar de recriminar-nos coses i de barallar-nos els uns amb els altres, i començar a treballar amb això. En altres qüestions tenim diferències importants, i no pretenc que aquí hi hagi un partit únic. Això no és Corea del Nord. No estem dient que es fusionin tots els partits independentistes en un de sol, perquè creiem que això no representaria la pluralitat del país. Però sí que estem dient que a l’hora de fer la independència els independentistes han de ser capaços de no barallar-se.
De fet, aquest esborrany de projecte el va presentar durant el debat als altres candidats per a la secretaria general del partit. Ha tingut alguna resposta?
No. He tingut bones, molt bones, respostes de la premsa, molt bones respostes de militants, seguidors, a les xarxes, a tot arreu, però no he tingut cap resposta de les altres dues candidatures. I això és preocupant. Ja vaig demanar jo un debat sobre la independència de Catalunya amb Junqueres, amb qui volgués. No hi va haver resposta. Nosaltres brindem aquest projecte perquè els militants se’l puguin mirar i decidir si nosaltres som la seva opció preferida. Com a mínim que serveixi d’això. I que, a més a més, queda a disposició de tothom. I espero que això pugui servir com a mínim per activar el debat.
Sense Esquerra es pot fer la independència?
No. No ho sé d’aquí a 200 anys, però ara mateix no. Primer per la força que té Esquerra, però no només per això. Esquerra també aporta aquesta visió de la República Catalana des de la socialdemocràcia, i jo estic convençut que és la més encertada. És quan dius que la República Catalana és igualtat. Això et permet dir que la República Catalana és que els trens siguin nostres i vagin puntuals. És quan pots dir que a la República Catalana vol fer lleis sobre l’habitatge que siguin justes perquè la gent, la gent jove i la gent amb més problemes puguin accedir i exercir el dret a l’habitatge. Tot això que sempre, sistemàticament, ens tomba Espanya. Jo crec que omplir de contingut la República Catalana i dir que la República Catalana és això, a més a més de ser la llibertat nacional, que ho és, i de ser també una eina cultural i lingüística, Esquerra ho pot fer amb molta convicció. I per això jo estic a Esquerra, perquè em sembla el lloc ideal des del punt de vista ideològic i polític per promoure això.
Però és que, per si això no fos prou, hi ha un tercer ingredient, ja que Esquerra Republicana és una formació històrica i, per tant, representa coses que altres, com que no tenen aquesta trajectòria de gairebé cent anys, difícilment representaran. Nosaltres som el partit de Macià i de Companys. Tenim una legitimitat de lluita, de sacrifici, de patiment, de gent que és a les cunetes, gent que ha anat a la presó. I aquesta acumulació de sacrifici polític té un valor. Per això a mi em sap greu quan tot això sembla que no es té en compte i que passen coses com aquesta, la brigada claveguera i aquestes porqueries i que després només serveixen perquè s’ho tirin pel cap els que s’han barallat dins de la direcció. Clar, això és lamentable.
Hi ha risc de trencament a Esquerra?
Depèn de com ho entenguis. Si et refereixes a escissió, no. Per part de Foc Nou, no, segur. Pel que fa a les altres dues candidatures, espero que no. Però sí que hi ha hagut una ruptura de la direcció d’esquerra. Això és obvi. Hi ha un grup pròxim a la secretaria general, hi ha un altre grup que ha tancat files al voltant del president. I s’han repartit les tropes. I, per tant, l’estructura està partida en dos.
I això es pot recosir?
Sí, ho poden recosir millor que ningú els que estan fora d’aquesta estructura. És que és de sentit comú, de lògica pura. Perquè algú que està implicat en aquesta lluita caïnita i en aquests odis tribals… Imagina que guanyen uns. Quina posició tindran respecte als altres i viceversa?
Bé, al discurs d’Olesa de Montserrat es va parlar de “fer net”.
Sí, de fer net abans de curar les ferides i coses d’aquestes. Vull dir, hi ha llenguatge hostil. Els primers minuts del debat de l’altre dia van ser d’una hostilitat impressionant. Jo estava allà, atònic, contemplant com les dues candidates es tiraven els plats pel cap. Per a mi això no és Esquerra Republicana. Això no honora aquesta trajectòria històrica, aquesta dignitat de sempre, de gairebé un segle. No m’agrada, no ho accepto això. Per tant, crec que aquesta tercera posició és la bona. No recosiràs amb les tisores, ni amb ganivets i destrals, ni amb punyals. És impossible. En conseqüència, la gent que fins ara ha estat fent servir aquestes eines, no sé si és la més capacitada. En canvi, els que apareixen amb un kit de costura i un petit fil i agulla segurament són els que tenen més possibilitats de recosir.
Tot el que s’ha conegut amb l’estructura B ha embrutat la imatge del partit. Per què costa tant esclarir del tot aquests fets?
Jo no hi era, no sé què ha passat i no ho puc explicar. Però tinc la impressió que aquí, altra vegada, o hi posem alguna cosa externa o serà difícil.
Per això proposen una auditoria externa.
Sí, una auditoria externa i, per què no, internacional d’algú amb prou prestigi, que entri, que esbrini, que segueixi el traç econòmic, perquè hi ha hagut pagaments. Per tant, les coses es poden demostrar. Doncs que es faci, i no per fer soroll i per tirar-nos porqueria els uns als altres. Evidentment que no. No és aquest l’estil que demanem. El que demanem és que algú seriós, reconegut, amb calma, pugui investigar sobre tot això i que s’acabin assumint responsabilitats, depenent del que surti.
Vostè creu que Junqueras, com ell diu, no en sabia res?
No ho sé. Jo no soc Junqueras. Costa de creure i, a més, és una persona que jo la tinc per intel·ligent. Que se li escapin coses tan greus… En tot cas, si és veritat que no en sabia res, no sé si és la persona més capacitada per presidir Esquerra Republicana. Què volem? Escollir una persona i que torni a passar? Que hi torni a haver la temptació de remenar porqueria i que ell no s’assabenti de res? Clar, això dona molt poca esperança. Jo també apel·lo a la consciència dels militants. Si a l’Oriol Junqueras li ha passat això, potser que es prengui un merescut descans del guerrer. És una persona que ha fet grans coses, i se li han de fer tots els homenatges. Jo això ho tinc molt clar, i soc molt sincer quan ho dic. Realment ho vull. No vull tirar-lo la paperera de la història. Crec que això no ha de passar. Ara, confiar-li l’administració d’un partit quan ell confessa que no es va assabentar de res… Perquè els últims 3 o 4 anys ell ha dirigit el partit amb llibertat. I quan estava a la presó, també manava. A veure, que a mi m’expliquin que no manava quan a mi em va dir que el que votés la militància de Barcelona, que m’havia votat amb un 90%, no importava i que havia de ser Ernest Maragall el candidat… Ho sento, això no ho compro. Després, Ernest Maragall fa poc va sortir dient que s’havia decidit al despatx dels Junqueras qui seria el pròxim líder del grup municipal: Elisenda Alemany.
Aquest tàndem entre Junqueras i Alemany és un tàndem d’interessos personals compartits?
No ho sé, ja s’ho faran. No entraré a valorar les altres candidatures, per què fan les coses o per què s’ajunten, o no. El que sí que us puc dir és que, en el cas de Foc Nou, el tàndem que hem creat és un tàndem perfecte. Que, a més, hem fet una cosa que sembla mentida que no s’hagués aconseguit en gairebé 100 anys d’història, que és proposar una dona com a presidenciable. Estem al segle XXI. I combinant, doncs, la novetat i l’experiència, allò nou i el foc.
Foc Nou es va plantejar en algun moment posar Pilar Vallugera de candidata?
La Pilar és una persona que ens hauria encantat tenir a Foc Nou. Com moltíssima altra gent. És una persona enèrgica, una persona que vol canviar el partit, independentista de pedra picada. M’hauria encantat tenir-la entre nosaltres.
Estem a quatre dies de la votació. Creu que hi ha possibilitats de forçar una segona volta?
Espero i desitjo, i estic confiat, que hi haurà una segona volta. És més, espero que nosaltres passem a la final. Hi ha indicis que a ERC domina l’esperit lliure, i s’ha demostrat en altres ocasions. La mateixa investidura de Salvador Illa, malgrat que només es va fer una campanya a favor del sí, gairebé la meitat de militants va votar que no, un 45%, i 2% en blanc. Per tant, espero, desitjo i estic confiat que la bona gent d’ERC tornarà a donar una sorpresa. Però bé, si no passa això, respectarem tot el que decideixi la militància.
En el cas que hi hagi segona volta, s’han plantejat possibles aliances?
Juli Cèsar tenia una frase molt bonica que deia quan arribem a aquell riu, parlarem d’aquell pont. No ho hem decidit perquè ara ens estem concentrant en el que ens toca, que és anar a guanyar. Ja ho veurem.
