Nova acusació dels advocats de la Generalitat contra un jove que, a més de ser víctima del foam, està embolicat en un procés judicial malgrat les contradictòries versions policials, els testimonis exculpatoris de tots els veïns i l’evidència que ni tan sols es manifestava. Un cas que neix arran de les protestes per la sentència del Procés a Lleida i que va provocar més d’un mes de presó provisional així com una instrucció dirigida pel jutjat 3 de Lleida que ha requerit fins a tres escrits d’impuls processal per part de la seva defensa. És la causa de l’Amadeu que, tot i les les promeses del Govern de retirar-se de les acusacions, i les incoherències de les imputacions, l’advocada de la Generalitat s’ha agafat amb una especial bel·ligerància acusatòria, més enllà, fins i tot, que la del ministeri fiscal. Fins i tot, la defensa ha presentat un recurs davant la negativa a l’arxiu del cas per part de la instructora i ha advertit a l’Audiència de Lleida la possibilitat de demanar responsabilitats penals als Mossos d’Esquadra. Un cas que s’afegeix a la falsa retirada de l’acusació del cas 30-G avançada ahir per aquest diari.
La història comença la nit del 18 a 19 d’octubre de 2019, en el marc de les protestes post sentència del Procés impulsades per la misteriosament desapareguda plataforma Tsunami Democràtic. Atesos els 2.874 folis de la causa, als quals ha tingut accés El Món, hi ha fins a tres versions diferents, tot i que la més versemblant és la del mateix imputat a la vista que és la que corroboren tots els testimonis no uniformats que han participat en la instrucció. La defensa n’ha demanat l’arxiu, el ministeri fiscal i la Generalitat s’hi oposen i demanen a l’Audiència anar a totes contra el jove.
Una estranya versió policial
La versió policial i que va servir d’escrit acusatori a l’ara imputat és que “se li atribueix un llançament de pedres a un aparador d’una botiga del carrer Caldereries” de la capital ponentina. L’Amadeu, sempre seguint aquesta versió policial, actuava acompanyat de quatre persones més. Els policies que vigilaven la subdelegació del govern espanyol a Lleida van acudir immediatament al lloc en sentir suposadament els cops de roc contra l’establiment.
Els agents van explicar, en un primer moment, que van demanar al grup de joves aturar la seva conducta però que no els van fer cas i que es van acostar a la policia amb pedres a la mà i al crit “d’us matarem!”. En aquest moment, el sergent que dirigia l’escamot va ordenar disparar un projectil de foam contra un dels manifestants, que després de l’impacte, va caure a terra però, tot i això, va tenir temps de llançar la pedra i que impactés a l’armilla del protecció del pit d’un els caporal dels antiavalots. L’Amadeu va ser detingut, en romandre abatut a terra, mentre els seus companys van fugir. Aquell mateix dia va ser engarjolat i no va sortir fins el 22 de novembre d’aquell any.
Aquesta versió, però, es va anar diluint a mida que seguia la instrucció del cas. De fet, als escrits del ministeri fiscal i a les interlocutòries de la jutgessa d’instrucció ha desaparegut la història del saqueig de la botiga i el llançament de la pedra concret cap un agent dels Mossos. De fet, el fiscal “desvincula” del tot el saqueig de la botiga de l’Amadeu. Precisament, la versió de l’acusat que va explicar ja l’endemà de la detenció i que ha mantingut fins ara és ben diferent. I de retruc, la més creïble, atès que ha estat validada per les testificals aportades a la investigació com ara els veïns de la zona o el mateix propietari de la botiga que va ser un observador directe de la detenció.
L’Amadeu va anar a sopar a Ponts, municipi prou conegut de la Noguera i relativament a prop de Lleida. Tenint present que era un divendres a la nit, van decidir amb un amic, després de sopar, anar a fer el volt a la capital del Segrià. Un cop aparcats van començar a passejar i a l’alçada del carrer Caldereries van ser sorpresos pels antiavalots i en veure la forta presència policial van decidir tocar el dos corrent no fos cas que rebessin. Però, la policia estava pel davant i pel darrera i un policia va disparar amb les llançadores de projectils de foam, el va fer caure i després el va detenir. Un arrest que es va registrat a la una de la matinada. Amadeu, per descomptat, nega haver llençat cap pedra o cridar “us matarem”.
En Kevin i la veïna, l’altre relat
Fins aquí, sembla simplement que hi hagi dues versions naturalment contradictòries. Ara bé, els veïns que van veure el saqueig i el mateix propietari de la botiga corroboren la versió de l’Amadeu, i a més de forma contundent. Un fet que ha obligat la defensa a presentar un recurs que ha arribat a l’Audiència de Lleida per tal que arxivin el cas, amb l’avís que demanaran la deducció de testimoni de particulars contra els mossos d’esquadra denunciats per la seva acusació. Precisament, el propietari de la botiga, en Kevin, va ser alertat per una veïna que va veure l’atac a l’aparador sobre les onze de la nit. Va arribar la botiga massa tard per veure els assaltants i va telefonar la policia per denunciar els fets. Els agents li van respondre que tenien molta feina aquella nit, que anaven curts d’efectius i que, si volia, anés a la comissaria a presentar denuncia. En Kevin va decidir romandre a la botiga per tal que no li saquegessin del tot.
Cap allà la una de la nit, el botiguer va veure amb “absoluta claredat l’arribada, acorralament i immediata detenció de l’Amadeu”. Cal recordar que els Mossos situen l’atac a la botiga a la una de la nit, però els veïns alerten en Kevin del robatori a les onze. A més, els testimonis de l’assalt asseguren que eren cinc o sis nois, amb la cara tapada i de complexió prima. En Kevin, en la seva declaració, insisteix que no va veure mai l’Amadeu llençant una pedra ni proferint cap insult. “En arribar, van disparar [foam] contra ell, els Mossos van formar una barrera amb els escuts per bloquejar de manera visual com estaven increpant l’Amadeu amb actes violents”, subratlla el sumari. Una parafernàlia que el fiscal justifica per tal que l’arrestat no fugís de l’escomesa policial. Una tesi que es desmunta a la vista que l’Amadeu fou “emmanillat al moment, posat de bocaterrosa i amb uns quants agents a sobre”. “Vaig veure com un mosso se li va tirar a sobre amb les botes i els altres l’estaven pegant amb les porres, quan l’Amadeu ja estava tombat a terra i reduït”. “Sense paraules”, analitza la defensa que dirigeix l’advocat penalista Jordi Pina.
Incoherència entre els policies
A tot això, els lletrats defensors recalquen a l’Audiència de Lleida, a la qual reclamen l’arxiu de les actuacions, que les versions dels policies són “contradictòries entre si i estan plagades d’incoherències”. A més, remarquen que en les actuacions hi ha una testifical d’una veïna sobre la detenció que “a llapis” hi posa el nom de l’Amadeu. En canvi, la declarant assegura que mai va donar cap nom, només que va veure com detenien un noi amb un anorac blau que era “jove i primet”. De fet, l’Amadeu de “prim” ni en tenia ni en té res. Així mateix, a la botiga van trobar les empremtes d’un noi, que responia a la descripció, de nom Mohamed, que també consta com a detingut a les actuacions. Per cert, un noi amb qui l’Amadeu no té cap mena de relació.
L’atestat policial també remarca que l’Amadeu portava la cara tapada, però en canvi el “reconeixen sense cap mena de dubte” que va ser ell qui va llançar la pedra. Així mateix, els policies no van poder descriure la “complexió física” dels assaltants. De fet, un dels policies es va resignar i va acabar admetent que “no havia vist” el sospitós. En canvi, els altres dos afirmen que van veure l’Amadeu tirant la pedra, però finalment “van reconèixer que no s’havia acostat a la botiga”. “L’única coherència entre els policies és que neguen la participació de l’Amadeu en les barricades i que entre les seves pertinences comissades no hi havia cap article de la botiga saquejada”, ressalta la defensa. Un comerç on, segons la versió dels Mossos, l’Amadeu hauria irromput “violentament”.
Però no només els Mossos fan un ús abusiu del seu poder. El ministeri fiscal basa l’acusació en què la ubicació de l’Amadeu a Lleida “només podia respondre a una voluntat de participar en els fets imputats”. És a dir, no demana jutjar-lo pel que hauria fet –que la instrucció no ha demostrat– sinó per una suposada intenció del que volia fer o, simplement per estar a un lloc. Fins i tot, la defensa alerta els magistrats que “si bé els aldarulls per la sentència podrien ser greus seria igual de greus atribuir a un ciutadà innocent uns fets que no ha comès”. De fet, els advocats avisen que podrien demanar un deducció de testimoni de particulars contra els Mossos, en considerar que han aixecat un fals testimoni. La lletrada de la Generalitat carrega els neulers contra el detingut i demana a l’Audiència el processament per desordres, danys i atemptat a l’autoritat. Així mateix qualifica les versions dels testimonis d'”esbiaixades”. Un altre cas on el paper dels advocats de la Generalitat topa amb el discurs oficial del Govern de retirada de les acusacions.
