L’advocada Magda Oranich (Barcelona, 1945) va començar anant a les presons quan altres joves anaven a les discoteques. Va viure la dictadura, va ser detinguda i empresonada, va defensar presos polítics davant consells de guerra, va viure molt de prop el cas de Salvador Puig Antich i, com a advocada del condemnat, va presenciar l’execució de Jon Paredes Manot, ‘Txiki’, que encara avui la commou. Aquestes i moltes altres vivències queden recollides en el llibre Totes les batalles. Memòries (Columna), on repassa la seva trajectòria personal i professional. L’advocada feminista i defensora dels drets humans, i també dels drets dels animals, forma part d’una generació que va créixer en dictadura, però que, segons explica en aquesta entrevista, amb El Món, va viure “el privilegi” del canvi democràtic i, entre moltes altres coses, aquella manifestació històrica de la Diada del 1977. “Va ser espectacular, hi trobaves veïns que creies franquistes”, rememora. Amb mirada crítica perquè no es va aconseguir la ruptura amb el franquisme, però sense renegar de la Transició, Oranich alerta del creixement de l’extrema dreta i reivindica la memòria històrica com a eina imprescindible perquè les noves generacions entenguin què significa perdre la democràcia.
Quan decideix escriure aquestes memòries?
Aquestes memòries han sigut una mica obligades, en el bon sentit de la paraula. Sempre explico vivències i sempre m’han animat a escriure-les i l’editora m’hi va acabar d’animar. He intentat no parlar de mi, però sempre he pensat que hem d’explicar als joves què era una dictadura. La meva generació hem viscut l’adolescència i part de la joventut en una dictadura, però també hem tingut el privilegi de viure el canvi, que ha sigut espectacular. Hem viscut els afusellaments, la mort de Franco, la Transició, les jornades catalanes de la dona, que sí que van ser un abans i un després en relació amb els drets de la dona, i moltes altres coses. Jo ho volia explicar perquè la generació anterior no va explicar el que havia patit a la guerra. Com si haguessin d’amagar el que van patir. No volien transmetre’ns això.
Escriure ha estat un exercici de revisió crítica?
No tant. M’ha donat molta feina ordenar les idees. Crítica al franquisme i a la dictadura sí, el que calgui. No vam aconseguir una ruptura. I cal recordar que tota l’oposició democràtica, des de la democràcia cristiana fins als més comunistes, tothom estava d’acord que s’havia de fer una ruptura. Però no la vam aconseguir, encara que hi havia molta força i que tot el que envoltava Franco estava podrit. Tampoc ningú volia un esclat de violència. Malgrat tot, no critico la Transició perquè, tot i no ser exemplar ni tan pacífica com diuen, va servir per començar a canviar les coses. Per exemple, a Catalunya vam viure la manifestació d’un milió de persones a la Diada del 1977, i va ser espectacular, hi trobaves veïns que creies franquistes. L’any 81 es van aconseguir les lleis més importants de la dona i de llibertat, perquè el divorci per a mi no és una llei per a les dones, sinó una qüestió de llibertat. També dic sempre, i crec que tinc raó, que és més fàcil canviar lleis que canviar mentalitats. Es van canviar les lleis, però encara queden mentalitats ancorades en el passat.
Com recorda els anys de militància i defensa dels drets humans durant el franquisme?
Jo em vaig començar a polititzar a la Facultat de Dret i allà vaig veure com eren les lleis de la dona, que l’obligaven a obeir el marit, necessitava el seu permís per a moltes coses i, fins i tot, si l’home matava la dona per adulteri només era condemnat mig any a desterrament. Els antics codis eren brutals i em van animar a fer-me feminista. I es van canviar les lleis, s’han canviat totes. L’any 1978, quan jo ja era advocada, es va celebrar el Dia Internacional de la Dona i es van aconseguir canvis importants com l’eliminació de l’obligació de la dona d’obeir el marit i coses que afectaven la vida privada. Es van anar aconseguint tots els drets, i no em fa angúnia dir que la legislació de la dona ara és bona. El que passa és que no és bona l’aplicació que se’n fa en alguns casos.
El feminisme actual connecta amb el de la seva generació?
No del tot. Personalment, crec que el feminisme de veritat va començar amb les sufragistes. Elles són les que ens van obrir el camí. La meva generació i les més pròximes vam aconseguir, amb èxit, el canvi de legislació. Crec que no hi acaba de connectar, i amb tota sinceritat he de dir que moltes coses d’avui dia no les acabo d’entendre. Moltes coses que vam demanar durant anys ja les tenim avui dia. És evident que encara hi ha diferències, però no tant.
Per exemple?
Ara volien tractar com a violència de gènere el no pagar les pensions dels fills. Molt bé, però ja està castigat al Codi Penal, no pagar les pensions. Avui en dia no té gaire sentit pensar que totes les pensions les paga només el marit, perquè avui en moltes parelles guanya el mateix l’home que la dona. Si és la dona la que no paga no passa res, però si és l’home és violència de gènere. No és just.
En el llibre expressa neguit per les enquestes que assenyalen que quatre de cada deu joves voldrien viure en una dictadura.
Això és molt preocupant perquè no han viscut una dictadura, i jo sí.
I a què ho atribueix?
Al fet que l’extrema dreta inculca aquestes idees. L’extrema dreta no és un fenomen de Catalunya ni d’Espanya, és un fenomen global. Nosaltres ho veiem aquí, que és el que més ens preocupa, però l’extrema dreta toca punts que la gent no veu clars. Ho fa a la seva manera, i a mi no em convenceran, però a altra gent sí. La mateixa Aliança Catalana diu coses que molta gent pensa i que no ens hem atrevit a dir. O el fet que sembli que Vox vol acabar amb el burca i l’esquerra digui que no, això ajuda molt l’extrema dreta perquè estem del burca fins als nassos i ens impressiona veure’ls al passeig de Gràcia i a la Rambla Catalunya.
El no voler abordar segons quins debats afavoreix l’extrema dreta?
Jo crec que sí. Si te n’adones, l’extrema dreta simplifica molt el seu missatge, com ara quan diuen que l’islamisme esclavitza la dona. Jo crec que l’extrema dreta té coses molt fàcils de fer entrar. El missatge que hi ha molt immigrants a tu i a mi, possiblement, no ens diu res, però cala en molta gent. El fet de veure aquestes dones amb burca et revolta. Jo ho veig i em poso nerviosa. No que elles el portin, sinó que els el facin portar o que sigui important que el portin. I, a l’extrema dreta, amb això del burca guanyarà vots, i a l’alcaldessa de Ripoll li ha anat molt bé que un dels imams de la vila estigui acusat d’agressió sexual. A més, ha sigut intel·ligent d’agafar una sèrie de temes que jo m’atreviria a dir que tots hi estem d’acord, però que no els abordem per evitar merder. Jo m’estimo molt els animals, i la llei de protecció dels animals estableix que han de morir sense dolor i ràpid. Doncs l’alcaldessa de Ripoll ha prohibit els sacrificis halal a l’escorxador. Per coses com aquestes té tants vots, o tu estàs d’acord que matin l’animal allà mirant a la Meca? I clar, són coses que em fa patir, perquè l’encerten. Altres no les encerten, però estan creixent. I és un fenomen global.
Al llarg de la seva trajectòria ha defensat causes molt diverses. Hi ha algun cas que l’hagi marcat especialment?
Molts. Jo he dedicat part de la meva vida a lluitar pels drets de les dones, però m’han marcat moltes les lluites com la dels drets humans. A mi el que més em va marcar de molt joveneta, quan vaig començar només sortir de la facultat, van ser les tortures. Una cosa és que t’ho expliquin, però anar a la presó i veure-ho… la gent tornava destrossada. A mi em va marcar molt i em va radicalitzar molt en la defensa de drets humans, de la dona i dels animals.
De fet, al llibre diu que “a l’edat que els joves anaven a les discoteques jo anava a les presons”.
Sí. Em vaig obsessionar amb les presons. Jo veia molts presos polítics i comuns, perquè era la meva feina, i em vaig adonar que estaven molt desconnectats del que passava a fora. La gran subversió era entrar la carta de la xicota amagada al pit, i entre ells no podien parlar en català. Ni a la carta, ni a la visita familiar. Això afectava molts els presos. Jo he estat presa.
I què en recorda?
Soc amnistiada, però vaig estar a la presó de la Trinitat, i allà havia de parlar en castellà amb els meus pares. No hi havia funcionàries, hi havia monges. I n’hi havia una que sabia una mica de català, i deia, “va, que ara passo jo. Et deixo parlar una estona en català”. Però poder parlar a la presó en català era com si et toqués la loteria. El pare i la mare no havien parlat mai en castellà. És com si ara et comencés a parlar en alemany… Això em va impressionar molt perquè jo sí que podia parlar català amb els presos. I no podia portar la carta de la xicota ni el document del seu partit, però ho feia. Fa uns anys vaig tornar a fer un recorregut turístic de presons amb el Procés. Dic turístic perquè vaig veure moltes presons noves. Vaig ser a Estremera, Soto del Real, Alcalá Meco, la de Figueres, Tarragona i la de Lledoners.
I quina sensació va tenir quan va visitar els presos polítics del Procés?
Vaig tenir la sensació que se m’havia parat el rellotge, perquè no entenia que 40 anys després estigués fent el mateix que feia quan en tenia 20 anys. El primer dia em va afectar de veritat. La situació ha canviat molt perquè ara no estaven torturats perquè el món ha canviat. De jove considerava que tenia el privilegi de poder veure els presos quan no els podien visitar, que els podia veure en la tortura… Ho havia de fer perquè era la meva obligació a la vida. Com uns han d’anar a missa, jo anava a visitar presos i estic encantada d’haver-ho fet. I ho tornaria a fer. I encara em trobo algú pel carrer que m’atura i em recorda algun episodi.
Com quin?
Un dia un pres em va demanar que anés a casa seva a treure el gos, perquè s’havia quedat el gos tancat, i portar-lo a casa els avis. Recordo que va venir la policia, i n’hi havia un de la Brigada Político-Social, que després es va fer progre, i anys després em va admetre que no s’ho va creure. Però, clar, els advocats fèiem de tot. Quan els presos es posaven en vaga de fam entràvem glucosa que ens subministraven els metges progres. Ara a les presons hi ha vidres i no pots passar res, però abans hi havia reixes. Al Jon Paredes Manot, ‘Txiki’, li vaig passar l’estampa de comunió dels seus germans, i li van trobar. Només per això el van investigar i a mi em van iniciar diligències militars penals. He de dir que molts cops més que d’advocada feia de Creu Roja.
El cas del ‘Txiki’ és el que més recorda?
Sí. Juntament amb el del Salvador Puig Antich, encara que no el vaig dur directament.
Però va participar en la defensa.
Recordo que estava al jutjat de guàrdia posant un recurs el dia 25 de setembre. I de sobte vaig veure molt enrenou i vaig preguntar als policies si era un assumpte polític. “No es un asunto común”, em van dir, però vaig trucar al Josep Oriol Arau i li vaig dir que m’havia semblat un tema polític. El Salvador no estava entre els detinguts perquè estava ferit i l’havien portat al Clínic, però sí que hi era Pons Llobet i tots aquests. A partir d’aquell moment vam començar a seguir el cas i vaig col·laborar-hi molt, però a l’octubre em van detenir i vaig estar a la presó fins al gener. Quan vaig sortir no havia arribat encara la petició de mort ni el consell de guerra, i els últims temps van ser els més intensos. Quan vaig sortir de la presó ja havien decidit que Francesc d’Assís Condomines portés la defensa de Puig Antich en el consell de guerra. Va ser molt valent de portar el cas, i ho va fer molt bé, però ja sabies com acabaria. Com el ‘Txiki’.
Ja estaven condemnats abans de ser jutjats.
Home! En els dos consells de guerra teníem la sensació d’estar fent l’idiota. Estàvem disposats a fer de tot malgrat saber que no hi havia res a fer. I els presos ho sabien. El ‘Txiki’ em deia ‘mujer, no te lo tomes así, si me van a matar seguro’.
Tot i això, va mantenir l’esperança que se’n podien sortir?
La veritat és que no. L’única esperança que teníem era el temps, perquè Franco s’estava morint. Quan aconseguíem endarrerir un dia ja era la gran victòria, i vam anar endarrerint-ho, però, clar, ells també estaven al cas. Franco va morir el 20 de novembre, i al ‘Txiki’ l’havien executat el 27 setembre. La matinada que va morir Franco vaig trucar a la seva mare i ens vam posar a plorar. No per la mort del Franco, sinó perquè havia trigat massa a morir-se.
Hi tenia relació?
Hi tenia molt contacte. Ella venia aquí i va ser-hi el dia del judici, però no es va esperar a l’execució. El dia del judici va ser el primer dia que es va poder abraçar amb el seu fill. No sé per què, però el president del tribunal feia cara de bona persona i li vaig anar a dir que feia molt temps que la dona no havia pogut abraçar el seu fill i ell va intercedir perquè es poguessin veure.
De l’execució del Txiki a la mort del Franco va passar un mes i tres setmanes.
Això va ser una pena. Franco tenia l’obsessió de matar-los tots el mateix dia i a la mateixa hora, però en morir Franco van suspendre tots els consells de guerra. Al 76 va haver-hi indults i al 77 van donar l’amnistia general a tots els presos. Jo soc amnistiada del 77.
Franco va morir matant.
Sempre ho dèiem, però mai vaig pensar que em tocaria tan de prop. Vaig recollir les beines i em vaig tacar de sang en l’execució del Txiki. Vam ser-hi presents el Marc Palmés, el germà del Txiki i jo, i hi havia tot de soldats per allà. Fins i tot un soldat es va desmaiar. A vegades penso si tot allò va passar de veritat o ho he somiat.
En algun moment els va haver de mentir?
Mentir a qui?
Al Salvador o al Txiqui.
No. Vam fer un escrit perquè no l’executessin pel garrot vil. L’obsessió del Txiki era que no l’executessin amb el garrot perquè és la manera d’executar més humiliant i dolorosa que hi ha. De fet, aleshores no existia en cap lloc del món. Jo m’ho he estudiat molt això, i he intentat trobar si en algun lloc s’aplicava, i només havia existit en alguna colònia espanyola. Concretament, a Filipines i a Cuba. A més, ell havia sentit dir que amb el Salvador no havia funcionat a la primera. En l’escrit es va exposar el rebuig a la pena de mort, i l’advocat basc Miguel Castells va incloure que en últim extrem fos afusellat i va demanar morir com un gudari basc, i això va portar problemes. Ens van iniciar un consell de guerra. Al Marc i a mi només era qüestions disciplinàries, però per als altres era presó i ho van passar malament fins que va venir l’indult. Això va afavorir molt la felicitat que teníem d’anar a rebre els presos a la sortida de les presons.
La Transició va estar a l’altura de les expectatives que teníem?
No, perquè l’oposició democràtica volia una ruptura i no es va aconseguir. Crec que la Transició es va aturar una mica quan van guanyar els socialistes. Crec que hauria pogut anar més endavant.
El règim del 78 va ser un fre?
No sé si va ser en un fre, perquè jo crec que quan la Transició encara durava. Però s’hauria hagut de fer més pel mateix govern, que van tenir 10 milions de vots. Quan va guanyar Felipe González no es va aturar, però va deixar de tenir aquella empenta. També és veritat que s’havien canviat moltes coses i el més fonamental. Però hi havia coses…
Com quines?
Et posaré un exemple. El violador de l’Eixample, no aquest que hi ha hagut després, l’autèntic; que va violar més de 90 dones i jo en representava més de 30. Perquè et facis una idea, les violacions vaginals eren 20 anys i un dia per cadascuna, però per violació anal eren dos mesos. És que els joves no ho sabeu tot això. Per un forat tenies honor i per l’altre no. Tot era l’honor i si la família havia quedat afectada… El tribunal no podia fer una altra cosa perquè era el que deia la llei, però això és per fer-te una idea de com era tot, m’entens?
Durant la seva trajectòria ha estat vinculada a diferents espais polítics. En democràcia, va formar part de Nacionalistes d’Esquerres.
Jo vaig fundar Nacionalistes d’Esquerres, i és de les coses que he fet en política que n’estic més orgullosa. Anys després es va passar a dir Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra i es va fer un pacte amb els del PSUC i vaig ser elegida diputada al Parlament. Era el grup, naturalment, d’Iniciativa per Catalunya, perquè jo només era una i els altres eren sis. No creguis que eren tants. I allà vaig fer moltes amistats amb alguns, el que passa que vaig veure que no era el meu lloc.
Però després va ser regidora per Barcelona en la llista de CiU.
Un honor. Vaig estar amb en Xavier Trias, però com a regidora independent i vaig votar algunes vegades diferent. En canvi, al Parlament vaig haver de sortir en algunes votacions perquè no hi estava d’acord. Estar a l’Ajuntament amb en Xavier Trias, francament, a part d’un honor, va ser un plaer. Amb ell no hauria passat el que va passar un temps que ell no hi era amb una votació del matrimoni gai. I no sé per quines coses tècniques, el grup de Convergència va decidir que votarien en contra. Després van dir que ens abstindríem tots, però jo amb drets humans no m’abstinc.
Va passar de l’esquerra a la dreta.
Jo no ho veig així.
No?
Això d’esquerra i dreta jo no ho tinc. M’he passat de progressistes a conservadors, efectivament. Però jo sempre he considerat que Xavier Trias, per exemple, és una persona molt progressista. És molt més progressista que molta gent que es diu d’esquerres.
Però va haver de renunciar als seus ideals en algun moment?
No, ni un. No vaig renunciar ni amb uns ni amb els altres. Amb uns vaig tenir més problemes amb algunes coses, i amb els altres, absolutament cap. Perquè sobretot a l’Ajuntament pensa que la major part de les votacions són d’urbanisme i hi entens molt poc i demanava assessorament a experts. I vaig tenir relació amb el Pasqual Maragall, molt bona relació amb el Joan Clos i el Jordi Hereu. Hi havia molt bon ambient i ara hi ha molta tensió. No ho puc entendre.
Amb el Procés hi ha hagut un retrocés en la justícia?
Home, sí. No a tot a l’àmbit judicial, però en els judicis que s’han fet sobre el Procés, i no només al Suprem, hi ha hagut un retrocés en com jutjaven els drets. L’amnistia ho ha pogut pal·liar una mica, però com no s’aplica… El poder executiu fa una llei, el poder legislatiu l’aprova per majoria absoluta i el poder judicial, després de l’aval del Constitucional, no l’aplica. És insòlit. El que ha passat m’ha deixat fora de joc perquè no pensava que pogués passar això perquè estem en democràcia. I durant uns anys hem dubtat d’estar en democràcia.
És un símptoma de la debilitat de la democràcia?
Sí, jo crec que sí. I un símptoma que potser no es va poder fer la ruptura com calia i aclarir alguns punts que no pogués passar això perquè ja sabíem que quedava gent de l’anterior règim, per exemple, a la policia. No va ser una ruptura com es va fer en països com Alemanya o Itàlia. Aquí encara costa que la Prefectura de Via Laietana sigui un centre de Memòria Democràtica.
La memòria històrica és imprescindible perquè els joves coneguin el que ha passat?
Per a mi és fonamental la memòria històrica. No només que els joves ho sàpiguen, i que ho sàpiga tothom, sinó perquè els recordem, perquè va morir molta gent i molt jove. La gent va patir molt durant la dictadura, i els primers anys va ser duríssima, i la memòria històrica ajuda molta gent a tancar ferides.
