Una de les amenaces més plausibles en els propers dies, per la convivència entre PP i PSOE contra el procés sobiranista, és l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució espanyola. Un mecanisme que determina, de forma genèrica i sense cap protocol clar, la suspensió i la intervenció d’un govern autonòmic. La seva aplicació seria un fet inèdit en la democràcia espanyola sorgida del pacte del 78.
El primer precedent històric, i de fet, l’únic, d’una suspensió de l’autonomia espanyola en un sistema democràtic fou arrel dels Fets del Sis d’Octubre de 1934. Una decisió que, precisament, no fou avalada pel Tribunal de Garanties Constitucionals, el Tribunal Constitucional de la República.
Aquella suspensió s’esdevinguè quan el llavors president de la Generalitat, Lluís Companys, va declarar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, enmig d’una profunda crisi sociopolitica a Catalunya i a la resta d’Espanya. Una declaració que tot just va arribar a les deu horas i que va acabar amb la detenció del President i més de 3.000 càrrecs electes. El Govern va ser condemnat penalment a més de 30 anys de presó. I la Generalitat, intervinguda de dalt a baix.
Però així com les condemnes penals van ser avalades pel Tribunal Suprem, el Tribunal de Garanties Constitucionals va tombar el procés de suspensió de la Generalitat aplicat pel govern de la República. El sistema escollit per intervenir l’autonomia catalana fou la Llei de Suspensió del Parlament de Catalunya, aprovada per les Corts, i que atorgava les funcions de president de la Generalitat a un governador general. La Llei, de només tres articles, s’aprovà el dos de gener de 1935.
El president del Parlament d’aleshores, Antoni Martínez Domingo, va recórrer la Llei davant el Tribunal de Garanties Constitucionals. El recurs argumentava que el text legal establia un “règim provisional” que implicava la derogació de l’Estatut d’Autonomia.
Així, entenien que el mecanisme de la llei sobrepassava el procés establert en el mateix Estatut per reformar l’Estatut i el règim jurídic de la Generalitat. Per tant, el Parlament de Catalunya acusava a les Corts Espanyoles d’atribuir-se un poder que no li pertocava, i que en tot cas, s’hauria d’haver utilitzat per convocar noves eleccions, que escollissin nou Parlament, nou president i d’aquesta manera “respectar l’autonomia del poble català”.
Finalment, els 25 magistrats van donar la raó a la Generalitat, en una densa sentència de 5 de març de 1936. La resolució entenia que la Llei de Suspensió de l’Autonomia “violava” els preceptes constitucionals que garantien la Generalitat de Catalunya i que, alhora, no respectava els principis constitucionals per modificar un Estatut d’Autonomia.
Si bé aquesta va ser l’opinió majoritària dels magistrats, sis d’aquests van considerar la suspensió de la Generalitat de Companys com a constitucional perquè només va establir “un règim transitori de dret davant l’estat de fet creat per la rebelió armada dels principals òrgans de la Generalitat”.
El cas alemany
Ara bé, segons el professor de Dret Constitucional a la URV, Jordi Jaria, el cas català no és l’única suspensió que va acabar amb un fiasco. Segons Jaria, hi ha un altre exemple de la història contemporània que es podria assimilar a una decisió d’aquestes característiques.
Jaria sempre recorda la dissolució del govern de Prússia el vint de juliol de 1932, que va ser crucial per l’ascensió d’Adolf Hitler al poder. Una decisió del llavors canceller federal de la República de Weimar, Franz von Papen avalada pel Tribunal Constitucional presidit per Carl Schmitt. Intervenció que va acabar amb l’únic centre de poder que plantava cara als nazis i que no feia cas de les polítiques, marcades per les ordes de Hitler, contràries als principis socialdemòcrates que defensava l’anomenat tsar roig de Prússia, Otto Braun. Mesos després de la dissolució, Hitler s’erigia de facto en Führer. La resta de la història, ja és prou coneguda.
