El conflicte de Pedro Sánchez amb Donald Trump no és innovador. Ni de bon tros. De fet, al llarg de la història Espanya i els EUA ha tingut molts punts de divergència que han marcat la vida política i geoestratègica dels dos estats. La valoració del cop d’estat del 23-F que van fer els americans, que el van considerar un “afer intern”; la connexió espanyola de la CIA d’ajuda a canvi de contenció del comunisme; la negativa de José Luis Rodríguez Zapatero, quan era cap de l’oposició, a aixecar-se en passar la bandera dels EUA per davant de la tribuna d’autoritats de la desfilada del 12-O del 2003, en protesta per la guerra de l’Iraq, o el fet que Alfonso Guerra es negués a rebre Ronald Reagan durant la seva visita a Espanya, amb Felipe González a la Moncloa, són alguns dels exemples d’aquesta relació complicada.
Però si hi ha un fet que uneix la història d’Espanya a la dels EUA és la Guerra de Cuba. Una contesa que va suposar la pèrdua d’aquesta colònia d’ultramar espanyola i el naixement dels EUA com a potència mundial. Un conflicte militar desencadenat o impulsat per una relliscada diplomàtica espanyola de manual. En concret, una carta de l’ambaixador espanyol de l’època als EUA, Enrique Dupuy de Lôme, que deixava com un drap brut el president nord-americà del moment, William McKinley. La carta i una poderosa campanya de la premsa popular, liderada pels mitjans de l’emperador de la comunicació de masses del moment, Rudolph Random Hearst, van esperonar l’entrada en guerra dels EUA per foragitar Espanya de Cuba. Una conflagració que va suposar una humiliació històrica per a Espanya en tota regla.
Un “president feble, un politicastre”
La carta, que es guarda com un tresor als Arxius Nacionals dels EUA, s’ha de contextualitzar en una època de grans tensions entre Espanya i els nord-americans arran de la revolta dels independentistes cubans el 1895. Cuba era una de les darreres colònies espanyoles i Espanya va reprimir la revolta de manera molt violenta. La brutalitat de la repressió i la incipient força de la comunicació de masses i la formació de l’opinió pública moderna van fer que el gran públic nord-americà no només condemnes les atrocitats espanyoles, sinó que es va forjar un corrent d’opinió per tal que els EUA reclamés Cuba.
El govern de l’aleshores dels EUA, que encara es recuperaven d’una sagnant guerra civil, si bé pressionava Espanya perquè aturés la repressió a Cuba s’allunyava de qualsevol intervenció militar a l’illa del Carib. El desembre de 1897, però, les coses van canviar. En el seu discurs anual al Congrés, el president McKinley, va insistir que no tenia cap intenció d’annexionar-se Cuba, però va advertir que si Espanya no canviava la seva política a Cuba, els EUA podrien intervenir-hi per la “força”.
Aquest discurs va ser diplomàticament analitzat per Dupuy de Lôme, que va adreçar una missiva a José Canalejas, home d’enllaç sobre Cuba amb el cap del govern espanyol, aleshores Práxedes Mateo Sagasta. En aquesta carta, l’ambaixador assegurava que el discurs de Mckinley no era beneficiós per a Espanya. A més, criticava durament el president nord-americà, que titllava de “feble” i presoner de “l’admiració de les masses”. “És un aspirant a polític —un politicastre— que intenta deixar-se una porta oberta al darrere mentre es manté en bons termes amb els bel·licistes del seu partit”, deia.
Una carta interceptada
La missiva diplomàtica va ser interceptada pels independentistes cubans. El document va arribar a la cadena de mitjans de Hearst. El 9 de febrer de 1898, es publicava una traducció de la carta al diari New York Journal, un dels més influents del país. El titular era prou inspirador: “El pitjor insult de la seva història als Estats Units”. De fet, segons un dels millors coneixedors d’aquest episodi, l’historiador James M. Lindsay, els insults a McKinley no venien de nou. L’opinió pública nord-americana compartia l’opinió d’Enrique Dupuy de Lôme. Ara bé, els nord-americans no van admetre que uns espanyols, precedits per la seva fama de cruels en la batalla cubana, es permetessin insultar el seu president. L’animadversió contra Espanya va anar creixent, així com el suport a la idea d’entrar en guerra per annexionar-se Cuba.
Casualitat o no, sis dies després que la carta de Dupuy de Lôme es fes pública, el cuirassat USS Maine, que havia entrat al port de l’Havana per protegir els interessos nord-americans a Cuba, va esclatar. Van morir-hi 266 mariners. Els EUA van culpar una mina espanyola de la tragèdia i l’escalada de tensió es va disparar. Val a dir que sempre ha existit el dubte de si l’explosió va ser accidental. En tot cas, el Maine va suposar que el 25 d’abril del 1898 els EUA i Espanya entressin en guerra. Un conflicte que va acabar l’agost d’aquell mateix any amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam. L’episodi conegut com a Desastre del 98 per a Espanya, i l’empenta que va situar els EUA en la pole position en la cursa per convertir-se en potència mundial.
