Òmnium Cultural ha celebrat aquest dissabte la primera edició de l’Escola de Formació Guillem Agulló, un dels canals per començar a materialitzar la idea que vertebra el llibre Aprenentatges i una proposta: la necessitat que l’independentisme “s’empoderi” en la lluita no violenta. El president d’Òmnium i autor del llibre encapçala aquesta ofensiva, llançada des que va sortir de la presó i coincidint amb el 60è aniversari de l’entitat. Jordi Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975) rep El Món a la seu d’Òmnium i ressalta la participació de més de 300 persones en aquesta jornada Guillem Agulló, que és “tota una declaració d’intencions, començant pel nom”. Espera que els aprenentatges s’estenguin per les 40 seus territorials de l’entitat, els 190.000 socis i “l’univers Òmnium”, d’entre 1,5 milions i dos milions de persones sobre les quals la seva veu pot incidir. L’objectiu: “Tornar-ho a fer i fer-ho millor”.
L’independentisme català ja ha tingut exemples recents de lluita no violenta, com el bloqueig de l’aeroport el dia que es va fer pública la sentència del Procés.
Sí, pero en la lluita no violenta hi ha diferents estadis, i amb l’1-O vam passar de cop de les manifestacions a la desobediència civil massiva. Quan centenars de milers de catalans, més de dos milions, surten a votar l’1-O contra una decisió judicial, això és un acte de desobediència civil. El que passa és que tots els moviments d’alliberament nacional quan abracen la lluita no violenta ho fan amb un in crescendo. I ara diem que, sense renunciar a allò que va ser l’1-O, ens hem de formar per anar empoderant-nos, que implica també anar assumint les conseqüències d’aquesta lluita no violenta. Lluita no violenta que són vagues generals, boicots, actuar amb molta més responsabilitat com a consumidors… Fins a arribar a la desobediència civil massiva.
Sense actes de desobediència civil massius i persistents, serà molt difícil que tornem a posar l’Estat contra les cordes. I si no ens formem en aquest marc tampoc podrem pressionar els polítics catalans. I ho diem amb respecte i sense caure en el parany de l’antipolítica, perquè els partits polítics són imprescindibles. Però com a activistes hem de pressionar-los, i un dels millors instruments que tenim és la lluita no violenta.
Quan hi ha accions de lluita no violenta, com va ser el bloqueig de l’aeroport, s’ha de mantenir fins al final o arriba un moment que s’ha de desconvocar, com va passar en aquell cas?
Una de les característiques de la lluita no violenta és que cal estar disposat a assumir la frustració que pot comportar el fracàs d’una acció. La lluita no violenta es caracteritza per una renúncia explícita a la violència (que no vol dir inacció, sinó que s’actua utilitzant la pressió o el teu propi cos), el reconeixement de l’autoria dels fets (com vaig fer al Tribunal Suprem) i, sense estar-hi d’acord, assumir les conseqüències dels teus actes. Si et posen a la presó hi vas i segueixes lluitant. La societat catalana ha fet moltes demostracions de lluita no violenta al llarg de la seva història i és possiblement la força més gran que tenim. El tancament de caixes de fa més de cent anys va ser una lluita no violenta, protagonitzada per empresaris, davant d’una decisió injusta dels poders de l’Estat.
Un dels exemples va ser el Tsunami. Han entès per què va desaparèixer?
Jo era a la presó… El que tenim clar és que sempre ens han semblat molt legítimes les accions de Tsunami Democràtic, sempre les he defensat. Perquè és una de les vies a seguir i demana molta determinació i molta capacitat de sacrifici, perquè les accions poden no tenir el resultat esperat, i és molt important no trencar la disciplina no violenta. Si la trenques, fas el que persegueix l’Estat. Que l’1-O hi hagi més de mil ferits entre els ciutadans i els policies hagin de dir que veien cares d’odi és un gran mèrit d’una societat com la catalana, que no estava gaire formada en la lluita no violenta. Ho vam fer sense estar gaire preparats.
I això es pot mantenir en el temps de manera sostinguda?
Des del 2007 fins ara, el moviment sobiranista ha demostrat una capacitat de mobilització i de persistència inaudita. Però les accions de lluita no violenta han d’estar organitzades i ben canalitzades per aconseguir els objectius. En aquest cas, l’objectiu és tornar a pressionar els polítics per celebrar un referèndum com més aviat millor. La situació econòmica del país, amb més d’un 50% de la població en precarietat, amb un 25% de població en risc d’exclusió social, un 40% d’atur juvenil, més de 400.000 persones que avui passaran fred, ningú ens pot dir que el referèndum ara no toca. S’han de posar d’acord, ens han de tornar a preguntar si volem un estat propi, perquè l’Estat espanyol ha renunciat a defensar els interessos de les classes populars de Catalunya.
Però el cert és que la mobilització ha baixat. Es va rellançar per la Diada, però després s’ha aturat. A penes hi ha protestes fins i tot quan Felip VI visita Catalunya.
Nosaltres el que diem és que si aquest país vol tornar-ho a fer, s’ha de produir el trinomi de mobilització persistent, lluita no violenta i les urnes han de poder tornar a parlar. Depèn de nosaltres. La gent, sempre que se l’ha cridat, hi ha sigut, el 10-J, el 9-N, l’1-O. Malgrat la Covid, malgrat la crisi democràtica, econòmica i sanitària, necessitem empoderar-nos de nou. Ho hem de fer conscients que avui no hi ha les condicions per celebrar un referèndum perquè no hi ha cap tipus d’unitat d’acció en el conjunt de les forces polítiques independentistes, per això nosaltres els pressionem, per dir-los que han de fer una estratègia compartida.
És realista tenir l’objectiu que la ruptura es faci des de les institucions?
Com a activistes nosaltres només podem pressionar els polítics. I ells han d’ubicar el referèndum i assumir les conseqüències dels seus actes. Allò que prometin davant la ciutadania, ho han de portar a terme, amb un únic límit, que és l’ús de la violència cosa que malauradament no té l’Estat espanyol. Reconeixem tota la legitimitat al Parlament de Catalunya, que és on rau la sobirania del poble, i a la Generalitat. Són les institucions que obeirem. Res ens fa pensar que allò que va ser possible l’octubre del 2017 no hagi de tornar a ser possible quan es torni a traçar una estratègia compartida. Hi ha una reivindicació legítima d’una part molt majoritària de la societat catalana que és un referèndum d’autodeterminació i la fi de la repressió amb una llei d’amnistia. Han de ser capaços de donar resposta a aquesta reivindicació perquè la portaven als seus programes electorals. Volem fer això i fer-ho sense caure en el parany del que busca la repressió, que és dividir els que lluiten. No ens dividiran. El nostre rol és exigir als partits però alhora no caurem en el parany de fer un discurs populista, un discurs antipartits o antiinstitucions.
Vostè vincula en el seu llibre aquesta manca d’estratègia compartida a un excés de prioritat a la competició electoral. El cas és que els electors, votació rere votació, es neguen a desfer de manera clara l’empat que volen desfer ERC i Junts.
Nosaltres no tenim res en contra de la competència electoral, que és legítima i enriquidora, però els grans consensos de país sempre s’han traçat amb voluntat d’entesa. Hi va haver la resposta a la sentència de l’Estatut, que va ser el 10-J, un 9-N, un 27-S, un 1-O, un 3-O… Si tot això ha pogut passar en els últims anys, estem d’acord amb les dinàmiques electorals però han de recuperar la generositat, el sentit d’estat, l’empatia entre les forces polítiques capaces de fer un 1-O, un torcebraç majúscul a l’Estat que es converteix en un patrimoni col·lectiu de valor incalculable i que nosaltres estem convençuts que les forces independentistes en són conscients i que no el malbarataran.
Quan diu en el llibre “no es pots plantejar cap embat si no s’està preparat per guanyar la partida”, què considera que s’ha de fer diferent perquè hi hagi possibilitats de guanyar-la?
No sabem fins on està disposat a arribar l’Estat. Hem vist que està disposat a utilitzar des de la diplomàcia internacional fins als fons reservats, la violència, reial decrets per eliminar llocs de treball… El que nosaltres hem de tenir clar és que ni la repressió, ni la presó, ni l’exili poden sur un límit a les nostres aspiracions. Això vol dir que banalitzem la presó i que hi entrin milers de persones? No, tant de bo no hi hagi d’entrar ningú. Tant de bo poguéssim aconseguir el que han aconseguit el Quebec o Escòcia. Però a dia d’avui, després d’un aprenentatge de quatre anys, ja no és allò de les primeres setmanes de pres´ó, en què ens deien que diguéssim el que fos per sortir. Hem après que la repressió és també una palanca de transformació democràtica. L’exili, el Consell per la República i la presó són altaveus molt útils per denunciar la repressió de l’Estat i debilitar-lo mostrant al món com actua per eliminar la dissidència política.
L’independentisme, diu vostè, ha aconseguit el poder però no l’ha sabut convertir en força. En canvi, l’Estat encara té la força, perquè té policia, exèrcit, tribunals, però no té el poder. Quins serien els elements de força en què s’hauria de transformar aquest poder adquirit?
La força ha de ser la capacitat que, quan en un referèndum la major part dels votants voten sí a la independència, poder viure en una República catalana, dur a terme la voluntat de la ciutadania. El que està clar és que s’ha guanyat el poder en termes de Hannah Arendt, el poder de la ciutadania, el poder de mobilització, el poder de no reconèixer cap tipus de legitimitat a l’autoritat de l’Estat espanyol a Catalunya. Una part molt important dels ciutadans de Catalunya avui no reconeixen cap mena d’autoritat al cap de l’Estat. Haver arribat fins aquí és un poder brutal, mai vist. Però no ho hem sabut convertir en força. I això demana molta més determinació i capacitat de sacrifici a la ciutadania catalana i, als polítics, també.
Diu que el referèndum és urgent, que ha de ser tan aviat com sigui possible i “tant si a l’Estat li plau com si no li plau”. Se situa en la immediatesa i en la unilateralitat. Ho veu possible aquesta legislatura?
No ens correspon posar dates. El que sí que diem és que la situació de crisi no permet esperar-se indefinidament, perquè la situació és dramàtica i perquè la repressió no només no s’ha aturat sinó que va a més. A Josep Lluís Alay li demanen tres anys de presó per anar al referèndum de Nova Caledònia. Pau Juvillà serà jutjat dilluns per penjar uns llaços grocs a la façana de l’Ajuntament de Lleida. Per tant ens hem de tornar a empoderar per tornar-ho a fer i fer-ho millor, perquè com ho vam fer no va ser suficient. Hem de detectar el que no hem fet bé, i possiblement una de les coses que no hem fet bé és posar la presó i la repressió com a límit. L’únic límit és la violència. Nosaltres no exercirem la violència. Alguns, per profundes conviccions pacifistes i altres, per pragmatisme. Perquè davant un estat que en plena pandèmia es gasta 5.000 milions d’euros en armament ja veus la importància que ells sí que donen a la violència. El que s’ha d’utilitzar és la lluita no violenta. No serà fàcil ni possiblement ràpid. Potser això genera frustració, i hi ha dies que jo també em sento frustrat, però assumeixo que el que estem fent és voler crear un estat en l’Europa contemporània, tinguem clar el que volem fer.
Una de les vies que hi ha obertes ara, i que és objecte de debat, és la taula de diàleg o de negociació. Vostè mateix diu que només pot funcionar si hi ha una voluntat real de diàleg per part de l’Estat i també diu que no la veu. Però diu que s’hi ha d’anar. Què en pot sortir?
Nosaltres el que diem és que la taula de negociació, si no està emmarcada en una estratègia compartida, acabarà sent una arma llancívola entre partits independentistes. Però el que denunciem encara amb molt més èmfasi és que l’Estat espanyol avui no ha fet cap mena de senyal, més enllà d’algunes declaracions, ni d’entendre la plurinacionalitat de l’Estat, ni de voler respectar la llengua i cultura catalanes, ni de complir amb les inversions, ni tan sols d’aturar la repressió. No hi ha cap símptoma que ens faci pensar que l’Estat té una voluntat real de negociació. Però la societat catalana sempre ha sigut l’abanderada del diàleg i de la negociació, a veure si ara ens prendran aquesta bandera. Per això és important denunciar que és l’Estat espanyol el que no vol negociar.
