Joan Escudé Farriol (Capellades, 6 de gener de 1916) va ser combatent voluntari del Regiment Pirinenc número 1, que es va desplaçar al front de l’Aragó a finals del 36. Estava integrat majoritàriament per membres d’Estat Català, el CADCI, la FNEC i ERC, vinculats a l’excursionisme, que es van presentar voluntàriament els dies posteriors a l’esclat de la Guerra Civil. La Generalitat de Catalunya va crear aquest regiment per decret el novembre de 1936. Conegudes com a Milícies Alpines, van ser la primera unitat militar d’obediència estrictament catalana des de 1714, anterior a la creació de l’exèrcit popular de Catalunya.
En Joan tenia 20 anys quan es va presentar de voluntari. El 19 de juliol de 1936 sortia de casa, a la Gran Via de Barcelona, per marxar d’excursió. Eren les 6 del matí quan va sentir molts trets. “Vaig tornar a casa a deixar la bossa, i ja vaig saber que a partir d’aquell dia la meva vida canviaria”, explica a El Món. “Hvia entrat en política als 16 anys com a militant d’Estat Català, a la secció excursionista. També em vaig afiliar a Palestra -Organització Nacional de la Joventut Catalana-, i també al CADCI. Com veuen, sóc independentista des de l’any 1932″, avisa.
Com en Joan, altres voluntaris catalans van sortir de Barcelona cap a Barbastre en tren, el 3 de març de 1937. Combatrien al front d’Aragó, a la Bossa de Bielsa i a la Batalla de l’Ebre. Acabada la guerra, va tornar a Barcelona, on va haver de buscar una nova feina perquè la seva antiga empresa era feixista i el va rebutjar. Però va fer alguns diners netejant màquines d’escriure per a la Falange gràcies a un contacte, i a finals dels 50 va muntar la seva pròpia empresa. I fins avui, a punt de complir els 101 anys, amb una ment privilegiada i una memòria extremadament precisa. El dia abans de l’entrevista amb El Món havia anat a buscar bolets.
Vostè és independentista des de l’any 1932, quan es va afiliar a Estat Català amb 16 anys. Ara és a punt de complir-ne 101, ha combatut a la Guerra Civil, ha viscut quaranta anys de dictadura, la Transició, una Catalunya autonòmica… I què més ha viscut?
Una Catalunya empesa per la societat civil que, per primera vegada, m’ha fet pensar que sí que veuré la independència. No tinc massa temps, com es poden imaginar, però com a mínim estic molt feliç de veure que ja no som quatre gats. Ara hi ha una massa de gent a favor de la independència, hem avançat moltíssim des que em vaig afiliar a Estat Català l’any 1932.
També hi ha, per primera vegada, un Govern i un Parlament amb majoria independentista. Això vostè tampoc no ho havia vist mai.
És veritat, però he de confessar que tinc dubtes sobre els polítics. No hi confio gaire, encara que ara governen els que pensen com jo. Quan penso que ho tenim a tocar, no puc evitar pensar que, al final, els polítics sempre poden caure en interessos que els facin canviar de parer. Com per exemple, que l’Estat espanyol els tempti amb alguna cosa. Catalunya és un poble dissortat…
Encara que caiguessin en la temptació, vol dir que la societat civil els ho permetria?
Entenc que els independentistes de bona fe sortirien al carrer per parar-los els peus. El carrer i la gent són la garantia que això no passi, en realitat és a les nostres mans que Catalunya no reculi en aquest sentit. Però quan sento determinades coses i veig com els independentistes es barallen i són incapaços d’anar units, penso que no veuré la independència, sinó un altre fracàs. Al meu entendre, la gran pedra en el camí de la independència és que alguns no han entès que primer hem d’assolir la llibertat. I després ja farem la revolució.
Es refereix a la CUP, amb aquests “alguns”?
Sí. Ara no és el moment de lluites ideològiques de dreta i esquerra. És el moment de tirar pel dret, sembla mentida que el jovent no ho vegi. I quan siguem un Estat, els catalans ja decidiran a les urnes si volen fer una revolució social o no.
Cal desobeir ja l’Estat espanyol?
Sí, amb l’Estat espanyol ja no hi ha res a parlar.
Això diu la CUP.
Bé, però es pot fer endreçadament i amb unitat. I sobretot, amb intel·ligència. Al final, aquest debat de desobeir o no i en quina mesura no és res més que una batalla partits independentistes i d’alguns dels seus líders per portar ells el carro. Però no es posen d’acord. I mentrestant, els espanyols van fent.
L’Estat espanyol estarà disposat a tot per aturar el procés?
Segur que sí, però tinc la confiança que, com que Espanya no té remei, acabarà ensorrant-se. Té un deute descomunal i la UE té aquest país en el punt de mira. Per descomptat, no ens pot enviar els tancs. En qualsevol cas, per pressionar-nos què faran, ens trauran la pensió i l’altra paga extra? Ens col·lapsaran encara més els trens? Es pensen que la gent anirà a favor d’Espanya perquè tindrà por de les represàlies econòmiques o socials? Em temo que no serà així.
La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, podria acabar inhabilitada o a la presó.
Podria ser, però no se’n sortiran. Hem de tenir present la història d’Espanya, i als catalans, des de fa segles els espanyols sempre han volgut ofegar-nos i que ens assimiléssim a ells. La sort de Catalunya ha estat la incultura espanyola. De fet, ha sobreviscut com a nació per la incultura espanyola. Si els espanyols haguessin estat francesos, ja ens hauria passat com al Rosselló! En qualsevol cas, depèn molt de l’actitud que prenguem nosaltres, perquè si un estira per aquí i l’altre per allà, també malament. Si hi ha unió, a mig termini podem aconseguir-ho.
La Generalitat i el Parlament s’han compromès a fer un referèndum d’independència vinculant el setembre de 2017. Pensa que guanyarà el sí?
Crec que sí, perquè tenim l’ajuda d’Espanya. L’Estat cada dia fa coses per demostrar als no independentistes que no hi ha sortida amb aquest Estat, que la política d’Espanya no va enlloc. Per tant, confio que d’aquí al setembre el sí guanyarà suports.
El règim del 78 sembla més blindat amb el gran acord PP-PSOE. Si Catalunya marxa, Espanya encara es tancarà més?
A Espanya viuen enganyats. Aquell ‘Atado y bien atado’ encara és vigent. Els poders fàctics espanyols es van preocupar de no trencar amb el franquisme i blindar alhora els interessos dels partits i les elits del país. I aquí van ser clau personatges com Felipe González, una peça imprescindible perquè res no canviés del tot. I encara avui el patim, tant els espanyols com els catalans. Durant la Transició va ser bàsic apuntalar el PSOE, perquè era la clau per aguantar la gent, que ningú no es revoltés. Després, una vegada controlat aquest partit, van controlar la dreta.
Catalunya també va participar d’aquesta Transició.
Sí, la dreta, o semi-dreta, també ha contribuït a aquesta farsa. CiU va ser un fre als canvis, però també cal reconèixer que va fer que Catalunya visqués en un marc de major llibertat. Però al meu entendre, tots els partits que van participar en la Transició són còmplices del ‘Atado y bien atado”.
Què li va semblar que l’Ajuntament de Barcelona col·loqués dues estàtues franquistes a les portes del Born, en el marc d’una exposició sobre la impunitat del franquisme?
No em preocupa especialment. Durant la Transició hi havia xicots de certa cultura que em preguntaven què va passar l’any 1936. Molts es pensaven que era la República que s’havia aixecat contra el Franco, els havien explicat al revés què havia passat! Ara molta gent ni llegeix, saben d’en Franco perquè és difícil no saber-ho, però desconeixen la profunditat del mal que va fer. Aquesta exposició ha servit perquè la gent que ja no ho ha viscut hagi recordat alguna cosa i s’hagi generat debat. Hi ha coses més greus que una exposició temporal. Tenim el Valle de los Caídos que és permanent!
A Catalunya encara hi ha molts símbols franquistes al carrer. Alguns, com el monument a la Victòria de Tortosa, segueix dempeus, defensat per partits independentistes com ERC i el PDECAT, i fins i tot votat pels veïns de la ciutat.
Al monument de Tortosa s’hi hauria de fotre una bomba i fer-lo volar. No tinc res més a dir sobre aquesta aberració.
