Jesús Conte (Barcelona, 1954) és un periodista de dalt a baix que va aprofitar la pandèmia per estudiar un episodi històric poc conegut de la història de Catalunya i de la seva capital. En concret, va fer una immersió profunda i detalladíssima en els 2.297 dies en què Barcelona i altres punts de Catalunya van estar sotmesos al règim napoleònic. Uns fets registrats entre el 14 de febrer del 1808 i al 28 de maig de 1814, sis anys on la repressió va marcar la vida quotidiana.
Fruit de la investigació va publicar un llibre imprescindible de la historiografia catalana: Barcelona sota la bota de Napoleó (Edicions Tibidabo, 2021). El relat desgrana com la ciutat de Barcelona i, de retruc, altres places van viure tancades dins les muralles i en estat de setge perpetu. Conte descriu com era governada des de París al marge de la corona imposada de Josep I Bonaparte, conegut com a Pepe Botella, i els seus dos anys d’annexió de facto a l’imperi napoleònic (1812-1814). Fa uns dies, Conte va difondre un tuit reclamant que, aprofitant la cimera hispano-francesa del 19-G Emmanuel Macron, actual president de la República francesa, demani perdó per aquella etapa històrica. No creu que ho faci, ni creu que Macron conegui la duresa d’aquella submissió napoleònica. En aquesta entrevista, ens en fa cinc cèntims.
El seu llibre ja indica com va ser el domini napoleònic de Barcelona, la “bota de Napoleó”!
El record de la Revolució Francesa i de la guillotina generava terror. Altra cosa són els il·lustrats que miraven el moviment cultural de la Il·lustració, molt admirat per personatges com Gaspar Melchor Jovellanos o Leandro Fernández de Moratín, intel·lectuals espanyols més que no pas catalans. No van entrar amb gran alegria per part de la població.
Vostè en diu tropes napoleòniques, més que franceses…
Sí, perquè majoritàriament eren italianes i napolitanes que formaven part de l’imperi francès.
Unes tropes que van començar a quedar-se a Barcelona
A la gent benestant li ocupen les cases, el mateix corregidor –que seria el governador civil de l’època– i el mateix alcalde facilitaven habitacions als comandaments. Això es convertirà posteriorment en l’expulsió dels propietaris, que han d’exiliar-se. L’Església serà perseguida, no només per l’abolició de les ordes sinó pel control del culte. La població comença a veure una sèrie de normes repressives com no poder parlar de política a les tavernes, el veto a les reunions de més de quatre persones i la prohibició de fer fogueres als terrats i de portar bastons. La repressió és forta. Jo al llibre he documentat un centenar d’execucions, que mai es van fer amb guillotina.
Quanta gent vivia a Barcelona?
Quan entren les tropes hi vivien 130.000 persones, dins les muralles. Hem de recordar que la ciutat era la Ciutat Vella actual. L’any 1814, en només sis anys, queden entre 35.000 i 40.000 habitants…
Però com entren les tropes? No s’estava pas en guerra.
Napoleó i Carles IV pacten a Fontainebleau repartir-se Portugal. El desembre del 1807 ja es concentren les tropes a Perpinyà. Es comunica que es deixin entrar les tropes a Barcelona, com a exèrcit amic, i demanen instal·lar-s’hi per tres dies. Entren com a tropes aliades, el 14 de febrer del 1808 i l’estada s’eternitza. L’explicació és que els napoleònics busquen places amb fortificacions, per això es queden a Girona, Figueres, Hostalric, Barcelona i després Tarragona, Lleida i Tortosa. Barcelona la converteixen en una plaça forta per fer expedicions i enviar les tropes. Una base logística, no per fer la guerra, sinó per sortir a requisar material, queviures o diners. A Mataró hi van fer una gran ràtzia i l’Arboç el van cremar perquè no els feien fer cas de les peticions.
No era una ocupació?
A mi m’agrada comparar la situació amb el mapa actual d’Israel i Palestina. Els francesos no van ocupar la totalitat del territori. Per anar d’Hebron a Jericó entres en territori israelià i després palestí i a l’inrevés. De fet, Catalunya funciona com un règim autònom, on Josep I no hi té jurisdicció. I, l’any 1812, Catalunya es converteix en part de l’imperi en forma de quatre departaments francesos. Una absorció de facto i no de iure, perquè no es va publicar a la gaceta nacional ni va ser aprovat pel Senat.
I per què marxen?
No marxen de Barcelona perquè han perdut la guerra contra els espanyols, no. Abandonen la ciutat el 28 de maig del 1814, després de sis anys, perquè Napoleó ha perdut la guerra a Europa, ha abdicat, a França ja manen els Borbons i a Espanya, Ferran VII.
El desconeixement d’aquest episodi històric a Catalunya suposo que a França deu ser igual…
És evident, Macron no sap que els francesos van estar a Barcelona. Potser sap que van ser a Espanya o Girona, però dubto que tingui el coneixement que van ser a Barcelona.
No tindrà cap necessitat de demanar perdó…
No demanarà perdó! Jo vaig fer un tuit, comparant la situació amb Algèria, on tampoc va demanar pròpiament perdó sinó que va demanar perdó dels 200.000 algerians que va reclutar l’exèrcit francès per lluitar amb França.
La petjada, però, és important?
D’entrada la senyera estava al costat de la bandera francesa, i el català es va reconèixer, i va ser la llengua de les actes de l’Ajuntament de Barcelona, o el Diari de Barcelona, que serà bilingüe català-francès, però això durarà sis mesos. Sí que és veritat que es va millorar i racionalitzar l’administració de l’Ajuntament, i que Napoleó va venir a Barcelona com a la París del Sud, d’aquí mesures com les clavegueres. El contrapès de la repressió, però, guanya.
4
3
