Isona Passola –Lluïsa, Lluïsona, Passola– ens espera en una sala de l’Ateneu Barcelonès. Centaure del desert, la presidenta de l’entitat bifurca l’activitat entre la producció cinematogràfica i l’impuls d’una de les institucions centenàries més icòniques del país. Els socis de l’Ateneu han gaudit i patit la seua força primària –el seu entusiasme desbocat– i li l’han reconeguda amb una segona victòria electoral recent. L’edifici de l’Ateneu podria semblar d’una noblesa més sòrdida que sòlida, però, en tot cas, les velles sales i els olis enfosquits a les parets contrasten amb la vivor d’un personal de totes les edats i de quasi totes les condicions. Hi ha vells que semblen dormir eternament en algunes cadires i jóvens que escupen sobre la closca dels que creuen cretins. Frec a frec, de manera inusual. I enmig dels morts i dels vius hi ha l’ímpetu irrefrenable d’Isona Passola.
Filla del seu pare, roure del roure, Ermengol Passola estava pastat al mateix taller. Es guanyava la vida a Mobles Maldà, però vivia la vida a Edigsa, a Concèntric, a la llibreria Ona i a la Cova del Drac. Passola pare mai va dir que no a qualsevol proposta que tinguera el país al cor i la cultura a l’ànima. De pare músic, fill ballador, Lluïsona, Isona, quan tanca un meló n’enceta tres. Ha recorregut el món del cinema amb produccions d’èxit, contestades pel que ho contesten tot, i va substituir l’envestida de Joel Joan per la pròpia audàcia a la presidència de l’Acadèmia del Cinema Català. Entre col i col, encara ha tingut esma per encarrilar la lletuga dels cinemes Texas de Barcelona.
Promotora sempre combatent als passadissos oficials públics, Isona sap què es mou en un món de divos, dives, mones i micos. A les administracions se senten vençuts i desvalguts quan trauen el cap darrere la porta o Eliseu Climent o Isona Passola. Per tant, per sobreviure, n’ha fet bandera d’un cert pragmatisme rebel. No critica res, no malparla de ningú, somriu sempre i només treballa i marca solc. Criatura estranya en un país de despagats, criticaires i rondinaires, Passola fa. Com el seu pare. Lloada siga per sempre la família desperta i l’empresa productiva. Amén.
Aquesta, Vicent, és la catedral dels ateneus.
Autoproclamada?
Noooo. Ho diuen els altres ateneus. Ves tu. A mi les esglésies romàniques m’agraden molt i no són precisament catedrals…
Però la seu d’Urgell n’és la més bonica. I és seu…
Sí, també. Tot està bé, però la grandària no és important… [Somriu].
Molt bé. Vostè és canonge de les produccions. Gràcies a pel·lícules com Pa negre o Incerta glòria. Produir cinema a Catalunya és patir?
És un ofici que fa patir, sí, però té tantes compensacions… Del no-res generar –com jo he tingut la sort de generar– unes pel·lícules amb uns equips molt bons, que m’han permès anar a tot el món en català… Des de l’Àsia fins a l’Àfrica. He estat dos anys contant aquestes històries, aquestes pel·lícules, la llengua amb què s’expliquen, i això és una satisfacció enorme. Ja no és només quan l’has feta, quan l’has estrenada, quan tens una sensació absolutament creativa, com de parir, del no-res engendrar una peça que anirà que anirà per tot el món… És tot el procés de fer-la.
Ara, per exemple, estic preparant-ne una sobre el llibre de la Najat El Hachmi Mare de llet i mel, que dirigeix una noia marroquina. Fa un any que en preparem el guió. No saps què és entendre el punt de vista del Marroc i el punt de vista d’aquí i plasmar en un guió les dues mirades. Estem tan acostumats només a la nostra i ells estan tan acostumats només a la seva…
Aquesta pel·lícula s’ha fet de pregar. Fa anys que vostè en parla…
Jo no faig una pel·lícula que no estigui molt ben finançada. Cal que hi hagi un estàndard mínim. No només creativament parlant. Has de buscar els millors directors de fotografia, els millors equips. Això és una garantia de passar el primer sedàs. Prefereixo, doncs, trigar. A part, aquests anys he estat molt entregada a la causa de l’Ateneu. Tot s’ha ajornat una mica per causa meva. En tot cas, costa molt fer una pel·lícula amb uns pressupostos equivalents als europeus.
Aquí intervé la súplica a les institucions públiques perquè en paguen una part.
Em fas així la pregunta, però jo te la contestarà d’una altra manera. Tots els països europeus civilitzats, incloent-hi els Estats Units, perquè allà intervenen les fundacions, paguen el seu cinema. Per què? Perquè és la imatge exterior del país. És la diplomàcia del país.
No és el cas de les gras produccions de Hollywood.
En el cas de les grans produccions nord-americanes, no cal, perquè tenen un mercat mundial, però la cultura està pagada per no sé quantes institucions. A veure, Europa no és els Estats Units!
És cert que quan veus una pel·lìcula francesa al començament i al final desfilen una quantitat enorme d’institucions que hi han intervingut…
A França paguen moltíssim per tenir cinema propi. Quan jo he anat amb pel·lícules catalanes pel món he tingut la sensació de fer diplomàcia. Diplomàcia catalana, perquè he explicat el país. Els francesos ho tenen claríssim. Els alemanys i els italians, també. I els anglesos, encara més, perquè tots els diners de la loteria –o una part molt important– se’n van a pagar cine.
No és que nosaltres supliquem. Nosaltres suplicàvem quan el nostre petit Estat –el nostre mig Estat– no entenia aquesta funció. Quan no l’entenia amb la potència amb què s’havia d’entendre, perquè, sobretot, no teníem l’altre Estat –el gran Estat– al darrere. Llavors, hem reclamat. Quan jo estava al davant de l’Acadèmia del Cinema Català –durant vuit anys– no parava de reclamar recursos, sobretot, per al cinema en català. Ara ja n’hi ha. La darrera conselleria de Cultura, quan hi havia al davant Natàlia Garriga, finalment, amb un pressupost decent, ha pogut donar el suport que el cinema català necessita. Des de Pa negre –i fixa’t de quan et parlo–, quan el govern va donar suport a cinc pel·lícules catalanes, no havíem pogut tenir aquest nivell. Ara hem aconseguit allò que durant molts anys hem reclamat. Esperem que això s’aguantarà, perquè les coses apareixen i desapareixen d’una manera…
D’entrada, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals compta amb cent milions d’euros anuals més i se n’hi han afegit ara cent més arran de la signatura del Pacte Nacional per la Llengua… Cent i cent en fan dos-cents més.
Quina pena que tu no manis ara! [Riu]. A tu te’n donaven molts menys.
A mi –a TV3 llavors– no em donaven ni la sal. Ja ho sap vostè.
Ho sé perfectament. I ho vaig patir molt.
Vostè –com a presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català– i jo –com a director de Televisió de Catalunya– anaven al departament d’Economia a suplicar. Debades.
Sí. Allò sí que era suplicar. Més que suplicar, arrossegar-se per terra. [Riu]. Prioritzar la cultura, la llengua i els mitjans de comunicació en un moment en què tenim la pressió demogràfica que tenim d’una immigració que no té accés a entendre el lloc on ha anat a raure és importantíssim. Aquí a l’Ateneu estem fent el Club de català i s’hi han apuntat cent cinquanta persones que volen aprendre català. Així, alegrement, fas la crida i cent cinquanta. Venen aquí i el dia de Sant Jordi es posen a llegir poemes en català una ucraïnesa, recitant versos de Joana Raspall d’un poema sobre la guerra… Una ucraïnesa que s’emociona perquè la seva guerra és una guerra com la que vam tenir nosaltres. En un català perfecte. Jo reivindico molt el paper dels ateneus, que sempre han estat alfabetitzadors. Han estat el lloc on crear vincles culturals. És veritat que el món ha canviat molt. És veritat que tota la gent que arriba continua connectada a les sèries dels seus països. Que hi ha la globalització. Però també és veritat que tothom quan arriba a un lloc vol que el convidin a formar-ne part.
Vostè parla de sèries… Sempre fem tard. Ara que sembla que tenim diners per a fer pel·lícules les grans productores es dediquen a fer sèries, que n’han pres el lloc.
Et diré una cosa. El prestigi que et dona una pel·lícula no te’l dona una sèrie. Jo, que tinc l’obsessió de crear una marca –perquè el cine català n’ha de tenir una, ha de ser una icona i s’ha de prestigiar–, entenc que tot això no t’ho dona una sèrie. Això t’ho dona anar a Canes, anar a Berlín, anar a Hollywood. I sobretot, t’ho dona el recorregut de festivals que fan que tingues un reconeixement que després es ven a totes les teles.
Llavors, el nostre director ideal és Albert Serra, que pega bacs de festival en festival.
No!
Per què?
Per res. A veure, amb tot el respecte per l’Albert. Ell cobreix una franja radical minoritària…
Que dona molt de prestigi…
No. Dona prestigi en uns sectors molt minoritaris. Jo no aspiro a fer el cine que fa Albert Serra, perquè jo no vaig de postmoderna ni d’experimental. Jo he fet tot el contrari. Jo he agafat directors molt bons, amb molt talent, que potser eren minoritaris, i els he dit: “Escolta, ets massa bo perquè et conegui tan poca gent. Anem a conquerir el món”. Aquesta és l’operació que vaig fer amb l’Agustí Villaronga. Albert Serra fa un cine que funciona a França. Perquè als francesos els encanta aquest tipus de cine, però si tu te’n mires la recaptació…
A França i una mica també a Alemanya, a Itàlia…
D’acord. Mira-te’n la recaptació.
La recaptació li ha donat per a sobreviure i ell ha anat tirant al dret i filmant de nou…
Quan Carla Simón fa L’estiu del 92i guanya fa taquilla. Quan Pa negre espera per anar a Hollywood fa gairebé la mateixa taquilla que ha fet Casa en flames o El 47. És a dir, jo tinc una vocació de fer un cine per a públics amplis perquè vull que el meu país vegi les pel·lícules que fem. No vull que una minoria selecta –[recalca la paraula selecta]– les vegi i digui que són estupendes. Al revés. Moltes vegades li dic al meu amic Vicenç Altaió: “Molt bé, ja està bé, ja està bé”. Jo he fet una altra opció. Jo vull tenir un cine normal, punyeta! [Riu].
M’ho ha posat fàcil. Ha parlat d’Alcarràs, El 47 i Casa em flames. Són les tres pel·lícules que han projectat el cinema català darrerament. No li sembla que presenten una imatge del país molt determinada? M’explique: pagesos nobles i lluitadors contra les energètiques…
És un discurs…
Sí. I ara veurem els altres dos: immigració valenta que alça el país i petita burgesia mesquina i horrible.
A veure. Una pel·lícula sempre es construeix a base d’un conflicte. Si tu ara em preguntes si vull comèdies romàntiques, et diré que no, que vull fer comèdies dramàtiques. Això vol dir que, si tu tens sentit de l’humor, que riguis, però que jo expliqui un conflicte. Les pel·lícules que han sortit ara són fetes per uns guionistes que parteixen d’un conflicte. També va tenir molt èxit Barcelona, nit d’estiu, que era una comedieta molt divertida de Dani de la Orden. Però a mi m’encantaria produir una bona comèdia dramàtica, que la gent s’ho passés molt bé, però amb conflicte al darrere. Tots els guions que m’arriben, com que la mecànica és d’enfrontament, de confrontació del protagonista amb l’antagonista, les grans dificultats… És l’esquema bàsic des d’Aristòtil. I no sortim d’aquí.
Sí, però ací ara els protagonistes són els pagesos i els immigrants, i els antagonistes, la funesta burgesia habitual.
A Casa en flames, no.
Ah, no? No és una família de la petita burgesia?
Noooo. Jo no em crec que sigui una família burgesa. Les famílies burgeses en aquest país parlaven totes en castellà.
Ostres! Parlem de la burgesia petita i mitjana, no de la gran burgesia.
Una mitjana burgesia que, en lloc de dir mamà, que és el que deia la burgesia, diu mama. A mi m’ha agradat molt el guió de l’Edu [Eduard Sola]. Un pel·lícula sempre busca la versemblança. Busca la credibilitat. Quan vam fer Pa negre teníem l’obsessió que aquells nens fossin de la plana de Vic i semblessin dels anys quaranta. Vam anar a cent escoles a buscar-ne. Nens que no parlessin el català de Barcelona, que parlessin el català de pagès. Per això quan es barallen diuen: “Truja, més que truja!”.
Sempre he pensat que un dels èxits de Pa negre va ser la credibilitat que tenien els personatges per entendre el que havien estat els anys quaranta. El 47 té molta credibilitat. Casa en flames és impecable de guió. Però ara no vull discutir, perquè això són opcions. A mi Dani de la Orden m’encanta quan fa comèdia. I Casa en flames és una pel·lícula que tant de bo que n’hi hagués cinquanta. M’entens? Jo ballaria sobre un peu. No saps com estàvem esperant l’èxit de Canes de l’última de la Carla [Simón]. Cada vegada que hi ha un èxit és una alegria. Hem lluitat tant temps per un cine normal, que, cada vegada que ens acostem a la normalitat… I aquest estiu ha sigut la bomba. M’entens?
O siga, que ja li està bé la concepció del món que projecten…
No. No és que m’estigui bé. Tant de bo m’arribés un guió fantàstic de comèdia. Tant de bo! Que es fotés de… M’és igual!
Creu que aquests guionistes que diem entenen la generació del seu pare, l’activisme d’Ermengol Passola, de Josep Espart Ticó i tants altres? O els deixarien malament?
Eren molt valents, eh!
I tant! Però jo no li dic això. Eren també petita burgesia…
D’entrada, els que jo vaig conèixer eren molt poc polítics, eren molt activistes. Sobretot, defensaven la llengua. I la defensaven posant-hi diners…
Petita burgesia catalanista i activista…
Bé, tant se val, perquè, en lloc de comprar-se grans cotxes, posaven diners a la cultura. i després, els que jo vaig conèixer amb el meu pare eren d’una naturalitat, d’una humilitat… El meu pare era íntim amic de [Paco] Candel. I quan dic íntim amic ho dic de veritat. Jo anava a casa del Candel quan era petita pel Nadal i cantàvem cançons amb els seus fills. Los peces en el río i el Fum, fum, fum. El meu pare i el Candel… Sempre ho explico. El meu pare tenia molt clar que la immigració havia d’entrar al país, fer-se’l seu. I viceversa. Havíem de fer una abraçada conjunta. Per això cantàvem les nadales dels uns i dels altres.
Però aquesta gent com el seu pare no apareix a El 47.
Home, la monja, la Clara [Segura], Deu n’hi do…
La monja no és exactament un exemplar de la petita burgesia…
Podria ser una petita burgesia d’aquestes que anaven a fer obra social. N’hi havia molta, perquè vivien el Concili Vaticà II i hi havia molta part d’aquesta burgesia que n’havia assumit el missatge. Eren uns moments en què els capellans cedien les esglésies per fer assemblees. Aquella era una església catalana, una part molt important, que estava al servei de la causa de la igualtat amb les classes més desfavorides.
Per això li dic que trobe a faltar un retrat –lluny dels estereotips en què ens movem en els darrers anys– d’aquesta burgesia catalanista, antifranquista i oberta al món.
Era una gent a qui importava més allò col·lectiu que allò personal. Tinc molt clara la imatge del meu pare. Li importava molt poc figurar. Volia fer feina. Vam fer un acte a l’Ateneu en record seu on va quedar més gent fora que dins.
Es mereix aquesta gent una interpretació cinematogràfica del que van fer? En tenim constància només a través de versions mesquines.
Tampoc crec que puguem parlar d’una visió mesquina, però és veritat que no se’ls ha reconegut prou. A mi m’encantaria, per exemple, que hi hagués un carrer dedicat al meu pare. Per favor, va muntar tota la Nova Cançó, va muntar La Cova del Drac, va muntar revistes a Sant Boi, se n’anava a la Feria de Abril amb el Candel a repartir pamflets explicant què era Catalunya. M’encantaria, clar, que se l’hagués reconegut més. També estaria molt bé, per exemple, una pel·lícula explicant la Nova Cançó, la censura… Tot això. S’han de triar temes forts. Què volen aquesta gent és una pel·lícula. Hi ha lluita, hi ha conflicte…
El cinema català ha de triar molt, perquè té poques oportunitats de producció…
Clar, aquí n’hi ha poques, d’oportunitats. I després passa una cosa que a mi sempre m’ha sabut molt greu. El cinema té una miqueta més de cent anys i durant aquests anys Catalunya ha viscut una dictadura, una guerra, una altra dictadura… Quan s’han construït els cinemes nacionals, a Catalunya rebíem pertot arreu. I això vol dir que no bevem de la tradició. Aquesta és una discussió que havia tingut moltes vegades amb Agustí Villaronga. Li deia: “No cal que inventem un cinema copiat del del Hollywood. Agafem els nostres clàssics. Fem Blai Bonet, fem Joan Sales i fem Emili Teixidor. Perquè no tenim els referents cinematogràfics que han tingut les cinematografies que van començar amb llibertat i van construir la pròpia tradició.
Quan ens hem posat a fer cine no podíem beure de la pròpia tradició. Teníem incorporada la tradició espanyola molt poc, perquè, tret de Carlos Saura i Luis Buñuel, només hi havia el cinema de barri que als catalans ens importava ben poc. Però sí que estàvem molt influïts pel cinema francès, que era molt experimental. Vam viure tots aquells corrents i vam crear l’Escola de Barcelona i tota aquesta tropa, que va tenir una continuïtat amb José Luis Guerín, el primer Villaronga… Ens van enlluernar més amb l’experimentació francesa, amb la Nouvelle Vague. I era això o Hollywood. Ens hem agafat també a una cosa que ha tingut molta tradició, a través de la influència del Festival de Sitges, que és el gènere fantàstic. N’hem tingut grans creadors. El gènere fantàstic circula molt pel món. I és un gènere!
Un altre gran gènere, l’èpic, ací és impracticable. Són produccions molt cares. On hi ha, per exemple, la gran pel·lícula de Jaume I o la dels almogàvers? Totes les grans cinematografies en tenen…
És que jo no m’hi posaria amb quatre rals! Per abordar una pel·lícula així… Mira, el Villaronga se’n va anar a fer una pel·lícula de Faisal II que li van pagar els Emirats Àrabs. Va tenir un pressupost d’onze milions d’euros. Va agafar uns especialistes i va muntar unes batalles pel desert…! Onze milions, onze! Rodant amb bons especialistes, amb cavalls, amb no sé què… estava absolutament encantat.
Es com es fan aquestes coses…
Sí. Així s’han de fer. A més, has de tenir un guió molt potent. Això no es pot fer de qualsevol manera. Si fas èpica, fas èpica. Jo vaig fer una pel·lícula de dibuixos animats sobre els almogàvers que es deia Despertaferro. Va ser la primera que vaig fer i va anar per tot el món, va tenir premis… Aquells dibuixants eren boníssims. Eren d’El Jueves, El Papus… Va ser una cosa divertidíssima. Jo els llegia les cròniques de Ramon Muntaner mentre ells dibuixaven fotent-se cubalibres. Dibuixaven tots els animalons, els almogàvers, Roger de Flor… Fantàstic.
Qui sap ara qui va ser Roger de Flor?
En tot cas, ells van fer uns personatges fantàstics. M’agradaria tornar-la a estrenar. Era… Em recordo que van agafar els fons del Gaudí, el drac del Gaudí, el nen que pujava damunt el drac i creuava tot el Mediterrani buscant els almogàvers… La vaig presentar a Neci i quan la vaig portar a Canes va aparèixer Arte i vaig poder fer tres pel·lícules amb ells. Quan vaig veure que no podíem abordar una pel·lícula èpica amb personatges reals vaig recórrer a uns dibuixants extraordinaris, que en això sí que érem capdavanters. És més, els dibuixos de la pel·lícula Yellow Submarine s’havien fet a Barcelona. Quan jo vaig veure això vaig pensar: “Ostres!”.
Barcelona sempre havia estat un gran centre de producció de dibuix animat, amb precursors com Artur Moreno, que va fer la primera pel·lícula europea en color… Ara és massa car fer aquestes pel·lícules d’animació. Demanen grans pressuposts i empreses potents…
Però se’n van fent. Ara les màquines ho fan tot, però en aquella època, quan van produir Despertaferro, tot es feia a mà. Era taaaan bonic! Aquella pel·lícula va tenir un èxit de públic esclatant.
Com és que no va repetir?
Va passar una cosa. M’hi vaig passar tant temps… Em va semblar que la ficció amb actors reals era molt més fàcil. I quan Arte em va buscar per fer-ne vaig dir-los que sí. I sobretot, vaig passar la torxa a la productora de les Tres Bessones. Van venir a preguntar-me com es feia això i els vaig donar noms. Ells van fer les Tres Bessones i jo, encantada, perquè allò també va ser un èxit de país important. Amb els francesos, que en saben molt, vaig poder treballar amb pressupostos. Vaig rodar a Tahití, a Bulgària… Me’n vaig emportar el Villaronga, el Garay, vam aprendre molt… Quan vaig tornar vam fer les grans pel·lícules.
Vostè es mira amb una certa resignació la gran concentració de la indústria de l’audiovisual que hi ha hagut a Madrid en aquestes darreres dècades. És una concentració quasi absoluta, hegemònica. Plataformes, televisions, productores, publicitat… tot ha anat a parar allà. Les xifres de 2024 són fulminants: 1.450 produccions, entre curts, llargmetratges i anuncis. Estem condemnats a la residualització?
Jo no m’ho miro així. Jo vull saber què passa amb el hub audiovisual de les Tres Ximeneies…
El projecte que han batejat com Catalunya Media City…
És que, si tu mires tota la creativitat d’aquestes 1.450 produccions que es fan a Madrid, si mires qui les fa, els actors, els tècnics, els directors…, n’hi ha molts de catalans. Molts.
Aquest és el problema. On han de buscar-se la vida?
Aquí s’ha de fer una opció. Estem més ben comunicats que Madrid, tenim en molts pocs quilòmetres quadrats una diversitat brutal per fer sèries, tenim els actors, tenim els tècnics… Què ens falta?
Una indústria audiovisual forta, que s’ha concentrat a Madrid…
Ens falta que Netflix vingui a Catalunya. El dia que Netflix digui que ve a Catalunya…
Vam tenir una oportunitat amb Mediapro, que va lligar un acord amb Netflix i al remat va anunciar que faria els platós a Madrid… Totes les propietats successives d’Antena Tres TV han estat catalanes, i totes han emès i han produït des de Madrid…
Sí. Ja ho sé. Crec que arribarà un moment que aquí trobarem el nostre espai. Ara m’estimo més no fer valoracions negatives. No podem competir amb Madrid? No ho sé. Possiblement ara no podem fer-ho en això, però competim en altres àmbits. Crec que aquest país té una capacitat creativa, de formació, artística, molt potent. Només ens falta que algú es vulgui desplaçar i fer-ho aquí. Ara, tenim un problema d’espai, perquè això s’ha de fer prop de la capital. A Madrid és fàcil amb la Meseta a tocar… Hi ha més condicionants importants que s’han de valorar. On fas platós aquí en aquest moment? Estem tots bojos per no anar a rodar a més d’un hora lluny de Barcelona. Perquè, si anem a rodar a més d’una hora lluny, perdem massa temps en viatges. Tenim una ciutat comprimida entre el mar i la muntanya i dos rius. A Terrassa ara faran un superplató. Això ens va molt bé perquè hi arribem amb el tren de Sarrià, que no és la Renfe i no falla mai. Ja ho veurem. Jo hi tinc confiança. Crec que tot això acabarà caient pel propi pes.
El govern actual ho entén? Hi ajuda?
El govern en cultura és continuïtat del govern anterior, que és qui va impulsar el projecte de les Tres Xemeneies, i qui va fer una altra cosa interessant, que va ser ficar-se en l’àmbit del videojoc. Aquí sí que s’obria una oportunitat, perquè tenim gent molt bona que hi treballa. La iniciativa em va semblar molt intel·ligent. No es tracta tant de competir, sinó de buscar nínxols. Espero que l’actual conselleria de Cultura, que ha buscat la continuïtat amb l’anterior, mantingui aquestes prioritats. Crec que ho faran bé.
El cine ja no s’estrena en sales, el cine s’estrena en plataformes. Però, malgrat això, vostè s’ha quedat unes sales a Barcelona, les del Texas…
I van molt bé!
Ventura Pons hi va patir molt.
Ventura Pons no hi va patir tant. Tenia unes cues impressionants.
No és el que deia ell.
Al final, al final. Durant un temps li va anar molt, molt bé. Nosaltres van agafar aquestes sales, que, per cert, jo només inspiro. Se n’han fet càrrec el meu fill i un equip de gent molt jove i molt potent. Cal donar la iniciativa a aquesta gent jove, que s’hi aboquen com bojos.
El cine en sales encara té sentit?
Encara en té. Jo ho sé perquè hi veig les cues. I em fixo en el tipus de gent que valora el cinema en sales, que les omple. S’ho passen molt bé. Durant uns moments són captius de la projecció, no estan pendents de les xarxes ni del mòbil. Ho senten bé, ho veuen bé. Hi ha una transparència, una qualitat, en les pantalles, en el so… Els espectadors queden submergits en el que és la pel·lícula, la comparteixen… Als joves els agrada molt compartir. Riuen junts quan s’ha de riure, passen por quan se n’ha de passar. Surten, i, com que al Texas tenim un bar que funciona molt bé, es troben els que surten del teatre i els que surten del cine, i totdéu parla de cine i de teatre. S’hi troben, a més, els actors del teatre en viu, que acaben de veure…
Quan abans s’ha referit a Albert Serra parlava de minories. Això no són minories també?
La meva idea –i ja l’he començat a treballar– és fer una xarxa de cinemes Texas, amb pel·lícules en versió original catalana o subtitulades en català, per tot el país. De la mateixa manera que a l’Acadèmia del Cinema vam obrir el cicle Gaudí de cine en català en set pobles i ara es fa en cent trenta-set, la idea replicar el model Texas.
Però ara hi guanyen diners?
El primer any no se n’han perdut. Això és molt important! Tu obres uns cines després de la covid i que tothom ho veu tot en plataformes amb dues sales i això et funciona… És veritat que n’hi havia quatre, de sales, però jo vaig anar a buscar la meva amiga [Anna Rosa] Cisquella i li vaig dir: “Fem-hi un teatre també i busquem un model de centre cultural on vingui de gust anar-hi. Amb un bar que sigui important. Busquem que la gent es trobi, es vegi, es toqui, es respiri… Fem aquest model”. Sortíem d’un model en què la gent estava molt tancada a casa. Mirem com fer que en surtin. Això també passava aquí a l’Ateneu. A les tertúlies de cop veiem com els joves s’hi apunten. La gent ha de respirar, s’ha de poder tocar. Això, ho hem de recuperar. El Texas ho ha recuperat d’una manera molt bonica, intergeneracional.
La idea que tenim al cap i en què estem treballant, amb la participació, segons sembla, de la Generalitat, és escampar-la. Recordo al principi que les majors no em deixaven subtitular no sé quina pel·lícula amb l’excusa que només hi havia una sala a Catalunya que la volia. Vaig agafar la cartellera, vaig començar a trucar als cines i me’n van sortir cinquanta-cinc! Un a un. Els vaig trucar a tots i encara m’agafaven el telèfon, perquè, com que havia estat presidenta de l’Acadèmia del Cinema, em coneixien [riu]. Vaig trobar-ne cinquanta-cinc. Vaig anar a la Generalitat, al nou departament de Llengua, i els vaig dir que en tenia cinquanta-cinc. Em van dir que això era “un canvi de paradigma” i els vaig demanar què podíem fer-ne. Perquè aquesta no és una cosa que jo pugui fer. Ara sembla que prepararan una normativa que facilitarà aquesta xarxa de cinemes en català, que es pugui replicar el model del Texas. Això és el que té sentit!
Ventura Pons se la va jugar i va portar una de les seues sales a València…
Sí.
Crec que no li va eixir bé la jugada…
No, perquè València és una situació molt més complexa.
Però ell ho va intentar…
És molt diferent quan jo truco a Vic o a Vilafranca o a Granollers o a Girona.
Òbviament.
I sobretot, hi ha una cosa que és molt important, que és ser-hi. Crec que perquè una cosa funcione has de ser molt a sobre. Has de trobar un grup entusiasta, un equip molt bo. Trobar un bon equip n’és la clau.
D’acord, però ho intentarà de nou a València o no?
Ai, València! Estimadíssima València. Què vols que et digui? No et dic que no perquè hi havia en aquell moment el Toni [Antoni Llorens], que fa molt temps que no veig, que tenia l’Albatros i tenia l’altre, i que feia moltes coses d’aquí i ho barrejava. Havia trobat el terme mitjà. Quan ho va intentar Ventura i va fer-ho tot en versions originals subtitulades en català no se’n va sortir, però és que el Ventura ja estava molt sol. Tampoc se’n va sortir a Figueres. Ja era molt al final, era gran, havia caigut de la bici… Es van ajuntar una sèrie de coincidències que van fer que ell no fos ell. Però jo puc dir que no he tingut cap problema quan he trucat als cines de Catalunya. Si el model va bé, per lògica s’escamparà a les Illes i fins i tot a la Catalunya Nord, on ara estan fent Cicle Gaudí. A Ceret, a Arles, a tres o quatre pobles més, passen el Cicle Gaudí, i ho han demanat ells. Això encara ho vaig viure jo des de l’Acadèmia. I ho vaig seguint, perquè em fa molta il·lusió. Cada vegada que tenen un poble nou, m’avisen. S’ha de crear un equip amb il·lusió, que hi cregui i que hi batalli. Això ha passat al Texas. Quan veig l’equip que porta el teatre, que són joveníssims, i tot l’equip del cine i del bar. Veig allò i penso: “Ostres, que bé!”. Cada dilluns ens ho mirem i ho revisem…
És a dir, que, encara que ho porta el seu fill, vostè hi és.
No, no. Et puc dir que per primera vegada a la vida no ho faig. Estic molt darrere a l’Ateneu i a la productora. Per primera vegada a la vida m’he embolicat en un tema que uns altres porten molt bé. Els felicito constantment. I no és perquè sigui el meu fill. Té un equip de gent fantàstic. Des de les taquilleres fins al bar. Els del teatre fan una programació que no para d’omplir.
Es mira les subtitulacions que paga la Generalitat i que passen les plataformes, com ara Movistar o Netflix?
Tinc molts disgustos. Hem passat del control hiperrígid de l’època de TV3 al no control. Però, a més, passa una cosa, i és que la gent parla molt malament. No només d’estructura sintàctica, sinó que ara s’ha posat de moda no tenir dicció, perquè així queda més natural. Quan faig una pel·lícula em fa molta gràcia –i, a més, estic mig sorda d’una orella–, perquè em diuen: “Vine, ho sents o no ho sents?”. No ho sento. Val, repetim dins l’estudi allò que no s’entén.
Com és que el cinema català –seguint el model espanyol– quan grava exteriors sonoritza tan malament? Els nord-americans ho passen després tot per estudi…
Quan jo vaig començar a fer cine es feia tot per estudi. Ara hi ha aquesta idea de la versemblança, de la credibilitat…
Però si no s’entén què diuen…
Els americans ho fan tot en estudi? Sí? Perquè tenen aquells superestudis. Jo he rodat a Bulgària en uns estudis de l’Est que… Buà! Hi havia cavalls, tota una sala de perruques, totes les sales de vestidors i després, on vam muntar una pel·lícula de Garay que es deia Els de davant plovia, nevava, de tot… És a dir, quan tu tens uns estudis de moltíssims metres… L’altre dia vaig veure en no sé quin programa els carrers de Nova York reproduïts exactament dins el Universal Studio. Quan tu tens un espai molt gran pots fer tot en estudis. I espera’t ara amb la intel·ligència artificial. Nosaltres retoquem algunes coses fetes en exteriors, però en principi a Catalunya hi ha equips de so boníssims.
Sovint sembla mentida… Vostè el 2014 va produir el documental L’endemà. Què se n’ha fet, d’aquell endemà d’una Catalunya independent?
En vaig fer dos. El primer, Catalunya-Espanya. Posar-hi la poteta. Què opinen els uns i els altres. Va tenir un èxit tan espatarrant… Jo no m’ho imaginava! La gent aplaudia al final de les sessions. Llavors, quan es començaven a preparar els ànims per anar a votar, vaig dir: “Molt bé, ara faré un crowdfunding per fer-ne un altre”. Va ser el crowdfunding que va recaptar més diners de tot Europa. Una cosa brutal. Hi va haver 8.000 persones que van posar diners per fer-lo. Tu hi eres! A tu et vam entrevistar també! Vaig agafar la gent que ha pensat el país perquè expliquin com podria ser. Vaig tancar una fàbrica i vaig entrevistar tothom. Quan el vam acabar, hi havia dies que tenia dos o tres bolos. El presentava en una banda, feia el debat en una altra… Vaig recórrer tot el territori. Hi havia un entusiasme…
I mire com ha acabat la cosa… Què ha passat?
No ha sortit bé. No es van calibrar bé les forces. Una cosa és l’entusiasme i la il·lusió de la població, d’una part molt important de la població, i una altra comptar-se. Ens hem pogut comptar gràcies a això, ara ja sabem quants som. Una cosa és anar dient “la gent, la gent, la gent” i una altra, comptar-se. Almenys tenim constància que hi ha dos milions que saben què volen. Després hi ha gent que no vol el mateix, gent que vol passos intermedis i gent que s’hi oposa frontalment. Aquesta és la realitat del país que tenim.
Els dirigents polítics, el govern, van estar a l’alçada de la gent?
Jo crec que són tants anys de rebre garrotades, que la il·lusió va matar el realisme. Els polítics es creien de veritat que era possible.
S’ho creien de debò? No pensa que van aguantar fins on van poder per no baixar-se del carro i deixar els altres portant-lo sols?
Totes les interpretacions són possibles, però que hi havia partits que s’ho creien de debò i que s’hi van deixar la pell, jo, això, ho crec. Després es van trobar que no havien calibrat bé la jugada, amb unes circumstàncies en què l’Estat era l’Estat, i és l’Estat que és i fa el joc brut que fa… Es van creure massa la idea del Zapatero [José Luis Rodríguez Zapatero]. Saps què et vull dir? De Zapatero, només n’hi ha hagut un i, a més, es van carregar l’Estatut…
A veure, jo no crec en la unilateralitat en aquests moments. Crec que hi ha una Espanya negra molt profunda que encara no s’ha esbandit. Hi ha unes forces que, a base de pactes, com que totes es necessiten les unes a les altres, poden arribar a tombar-la i a fer lleis que permetin arribar més enllà.
Jo em recordo que quan estava a la vicepresidència de la Federació de Productors d’Espanya, quan votàvem els valencians, els gallecs, els andalusos, els bascos… Quan votàvem tots guanyàvem les eleccions. Gràcies a això vam aconseguir que amb menys diners de recaptació, si era en català, en basc o en gallec, una pel·lícula tingués les mateixes subvencions que una pel·lícula espanyola. Em sembla absolutament imprescindible que el que és la perifèria peninsular i els progressistes, que sols ja veuen que no es desfan de l’Espanya negra, com que es necessiten, acabin pactant, arribant a fórmules pactades. Ja sé que ara tothom em dirà “oh, oh, oh!”… Home! Vist el que ha passat!… Crec que estem en una etapa així. A més, estem en una etapa molt bèstia, de globalització, de xarxes… Els joves, per exemple… la desinflada dels joves és tremenda. Perquè no tenen habitatge, perquè no tenen recursos… Jo els veig, eh? El meu fill va fer polítiques i jo me’ls escolto, els sento, i tenen unes necessitats mínimes per anar endavant. Segons quins plantejaments facis, no els seguiran. Aquest país, en el fons, és un país molt acomodat, on es viu molt bé. Per això tot el món vol venir a viure aquí, punyeta! Per fer una revolució, un trencament, has d’estar disposat a tot, no has de tenir res a perdre.
Tothom té alguna cosa a perdre…
Aquí, afortunadament, per sort nostra, som a Europa… Aquesta és una ciutat on tothom vol venir a viure… Punyeta! Demanes que tota aquesta gent que té molt clar que un país independent seria encara molt millor estigui disposada a perdre alguna cosa… Siguem realistes!
Això, ho podien haver pensat abans.
Sí, és clar, però les coses… Però en aquell moment l’entusiasme era tan enorme… Es respirava pertot arreu i semblava que tot era possible. A part que el país no era només aquesta gent…
Haver-ho pensat abans…
Sí, haver-ho pensat abans. I després, quan es toquen els vincles emocionals de les persones… Ostres! Això tocava el cor a banda i banda. I quan toques cor a banda i banda… Això és molt important, eh! Això no són dades objectives…
Una de les bandes tenia cor, sí, i un Estat fort al darrere.
Un Estat fort i molt trampós. Anar amb el lliri a la mà surt molt car. Molt trampós… Ha sortit un Pegasus i més que en sortiran. Els vam agafar una mica per sorpresa, però no es mamem el dit, eh? Una segona vegada no els agafarà per sorpresa. Vinga fer conya amb els piolins, però…
El pacte amb l’esquerra espanyola, amb l’Espanya pretesament progressista, pot gaire arribar lluny?
En aquests moments em costa molt veure un altre camí, eh. Em costa molt. M’encantaria que hi hagués, com al cine, pla A, pla B, per si plou, trobar un aixopluc, pla C… M’encantaria tenir aquests plans i poder triar, però no en tenim tants…
Acabem amb l’Ateneu. Li ha agradat això de presidir-lo, eh? S’ha presentat per segona vegada a les eleccions…
M’ha agradat per fer coses. Jo no m’hi he presentat per presidir la docta casa que diuen, eh? Jo m’hi he presentat amb un equip extraordinari, perquè tinc gent de primer ordre a la junta, perquè tenim un projecte, també replicable en altres ateneus. Hem de fer una cosa que els ateneus poden fer molt bé, que és crear vincles amb els nous catalans i amb la gent vinguda de fora. Aquests dies he estat a casa amb uns marroquins que vivien a França i que n’han marxat perquè allà no es creen vincles. Tenen escoles, tenen habitatges, tenen no sé què, però no es barregen. Catalunya, de moment, té la societat civil més potent del sud d’Europa, sense cap mena de dubte. Dos milions de persones inscrites en entitats culturals, socials o esportives. És clar que d’aquests dos milions algunes treballen en dos o tres llocs alhora, però això és molta gent.
Jo crec –i ho he cregut i ho he predicat sempre– que la societat civil ha construït un Estat, basant-se en la cultura bàsicament, al marge de l’Estat, associant-se. Buscant lligams forts. Davant el gran repte que tenim ara, que és una migració massiva –que sí, que s’hauria de legislar més bé– i que en plena globalització està absolutament connectada amb els seus països d’origen i amb qui costa molt de lligar vincles, m’agradaria molt crear un model d’ateneus –en tenim 207 de federats a Catalunya– que pot aconseguir atraure’ls. En diem el Club de Català. Només obrir-lo s’hi han apuntat 150 persones, tots estrangers. Venen aquí, no a aprendre la gramàtica o els pronoms febles, que també, sinó, sobretot, a relacionar-se en català.
Tenim un projecte, que va començar per Sant Jordi, que crea unes mentories per vincular aquesta gent a les activitats de l’Ateneu. Aquestes mentories ara els aniran introduint en les 33 tertúlies, a les tretze seccions que tenim. A més de l’Escola d’Escriptura –on, poca broma, tenim 1.500 persones–, ens agradaria fer-ne una de cultura catalana que permetés establir vincles.
Els ateneus del segle XIX eren els grans alfabetitzadors del país. Els ateneus que ara són a llocs on hi ha esports o castellers o cultura popular integren amb molta més facilitat. Aquest és un ateneu més cultural i treballem en un altre front, però apliquem tots els nostres esforços en aquest barri per integrar. No deixarem l’ateneu de cultura que som, però estem creant una entitat que impliqui un nou model d’integració. I això s’ha d’escampar pel territori. Jo ja començo a veure cares que no són les àries de sempre. Anem bé. M’hi he presentat per veure si aquest model se’n surt. Hem de mirar com acollim la immigració perquè cada vegada no siguem menys els que parlem català, els que sentim la cultura catalana.
