El dia 1 de desembre del 2007, ara fa més de divuit anys, centenars de milers de persones, 200.000 segons la policia, 700.00 segons els organitzadors, van sortir al carrer a Barcelona a queixar-se pel mal estat de les infraestructures del transport a Catalunya i molt particularment pel caos a Rodalies, agreujat per l’arribada de l’AVE. Convocava la manifestació la Plataforma pel dret a Decidir, no s’hi va afegir el PSC, però sí els partits nacionalistes, tot i que el protagonisme va quedar en mans de la societat civil. De fet, els qui aquell dia anàvem a la primera fila de la manifestació, portant la pancarta amb el lema Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures amb un mocador groc al coll, no representàvem cap partit ni organització concreta, tot i que cadascú tingués el seu ideari conegut i reconeixible. Quan ara es reprodueixen algunes d’aquelles situacions, empitjorades fins i tot, que llavors van dur a una manifestació tan massiva potser val la pena recordar-ne la convocatòria i les conseqüències, sobretot perquè la manifestació del 2007 és clau en la gènesi del Procés i ajuda a explicar tant les causes que hi van portar com algunes de les causes del seu fracàs.
Una asfíxia premeditada
La manifestació del 2007 va ajuntar dues coses, que es van sumar llavors i que es podrien tornar a sumar o no ara. Una, el malestar per un mal funcionament de les infraestructures de titularitat estatal, especialment les ferroviàries. Dues, la convicció política que aquest mal funcionament de les infraestructures és culpa d’una política de l’Estat contrària als interessos dels catalans i que es concreta en allò que Ramon Trias Fargas va anomenar una “asfíxia premeditada”: un dèficit fiscal insostenible a base de drenar molts recursos de Catalunya que no tornen en forma de les necessàries inversions i del bon finançament de l’autonomia. Aquesta asfíxia afecta el benestar i escanya el progrés econòmic de Catalunya, de manera que empeny cap a la seva decadència econòmica i la seva fractura social, per la precarietat d’alguns dels serveis essencials, gestionats per l’Estat. Els trens i l’aeroport, amb matisos importants, serien dues de les banderes d’aquest malestar.
Certament, una part de la protesta era estricament pràctica, demanant solucions immediates a problemes concrets, com el de Rodalies. Eren el temps del “català emprenyat”, l’expressió que havia popularitzat Enric Juliana en els seus articles. Una part d’aquests emprenyats probablement en tenien prou amb una promesa de reformes de gestió i inversió, que aparentment volien oferir governs socialistes. Però una part important dels manifestants creien que calien canvis polítics molt més profunds, i per això la manifestació la convoca la Plataforma pel dret a Decidir, una expressió que en aquells moments ja es considerava un maquillatge de la reivindicació d’independència. En qualsevol cas, el malestar pràctic i la reivindicació política van confluir en la manifestació. El malestar va trobar una manera d’expressar-se políticament i l’independentisme va detectar un argumentari i un estat d’ànim, a partir d’aquest malestar, que podia ajudar-lo a créixer i a esdevenir hegemònic en la societat catalana. Podrien haver estat coses separades, però en aquell moment van anar juntes. Si mes no aquell dia, als carrers de Barcelona. Prou juntes perquè no s’hi afegissin els qui s’oposaven a la solució política que es proposava, tot i que poguessin entendre el malestar.
Però hi havia molts elements per acceptar el component polític del conflicte. En el cas de les infraestructures ferroviàries, era espectacular el contrast entre el funcionament del les que eren i són competència de l’Estat i les que es gestionen des de Catalunya a través de la Generalitat. Rodalies no va ni amb rodes i en canvi els catalans, els Ferrocarrils de la Generalitat, són un model d’èxit. I en general el país viu amb orgull algunes de les àrees i iniciatives que es fan des de l’autogovern, en front de les que es fan des de l’Estat en els mateixos àmbits. Des de TV3 als Mossos, des de la sanitat a l’ensenyament, el ciutadà té en aquells moments la sensació que si les coses es fan des d’aquí i es decideixen des d’aquí surten millor. No tan sols que l’autonomia gestiona millor que l’Estat, sinó que de prop es gestiona millor que de lluny. I que només es poden atendre els interessos d’aquí quan es decideix des d’aquí. Això alimenta la desafecció per l’Estat, el desig d’autogovern i finalment la reivindicació d’independència.
Anem a pitjor
En bona part, la mobilització del 2007, que engendra una de les principals dinàmiques del Procés, no neix tant de les ganes de fer un salt endavant sinó del temor d’haver començat ja un salt enrere, que de fet ja ha començat. O, si es vol, neix de la sensació que cal fer un salt polític en endavant per tal de no fer un salt econòmic, social i cultural enrere. És en aquest sentit una mobilització reactiva, com va ser reactiva la manifestació el 2007. En aquesta lectura més política de la manifestació del 2007, hi participa la sensació que aquesta asfíxia premeditada que ve de lluny s’ha accelerat per diversos factors. I que hi han pesat també dues decisions polítiques transcendentals, per part no tan sols d’un govern, sinó del conjunt dels aparells de l’Estat i de l’opinió pública espanyola. I en això la responsabilitat de José María Aznar és enorme, tot i que no absoluta: no en té el monopoli.
Una d’aquestes decisions transcendentals és l’aposta pel model francès on Madrid ha de ser capital de tot. I per prendre a Catalunya les capitalitats que tenia (econòmica, industrial, cultural) pot fer servir els recursos de l’Estat, acumulant-los a Madrid i rebaixant-los a Catalunya. Fins i tot durant el franquisme, Espanya havia funcionat més aviat amb un model semblant al d’un altre estat profundament jacobí, Itàlia, on Roma és capital d’algunes coses, mentre que d’altres ho és més aviat Nàpols i Torí. Barcelona tenia capitalitats conquerides per la seva societat civil i, de vegades, per les seves institucions. Els Jocs Olímpics del 1992 ho havien certificat i n’havien fet evident la importància. L’Estat, que desconfia de Barcelona molt més del que Itàlia desconfia de Milà, decideix que Madrid ha de ser capital de tot, financera, militar, política, però també industrial i cultural. Com París. Capital de les empreses i capital de l’òpera i de l’art contemporani. L’AVE que passa sempre per Madrid i que de fet relliga tot el territori espanyol amb Madrid n’és una expressió, particularment cara i particularment ideològica, no respon a una lògica de transport, sinó a un model polític. Els impostos dels espanyols i el dèficit fiscal dels catalans han de servir per adquirir les capitalitats que li falten encara a Madrid. Això passa per invertir a Madrid i desinvertir o no invertir prou en la competència. Trens i aeroports inclosos.
Una altra decisió de l’Estat va ser donar per acabat el temps del peix al cove, que ha engreixat l’autogovern gràcies a l‘estratègia catalanista de fer de frontissa entre la dreta i l’esquerra espanyola quan no tenen majoria absoluta. Encara que es posi el cove, ja no hi haurà més peix. L’Estat, Aznar i també el PSOE, tallen els ponts de manera que el catalanisme s’afebleixi i a més només pugui pactar o amb els uns o amb els altres, mai més fer de frontissa i passar-ne la factura. En un bloc o amb l‘altre, però ja no negociant a favor seu amb tots dos. Un model que havia permès, amb els límits ja coneguts, però amb conquestes rellevants, ampliar l’autogovern o defensar-lo quan se l’atacava deixa de tenir vigència. Madrid dona per acabat el peix al cove fins i tot abans que els catalans el considerin esgotat. Pèro si no hi ha peix, no n’hi ha prou amb posar el cove. L’asfíxia es fa doncs més gran, la necessitat de sortir-ne més urgent i la reacció més imprescindible. Això donarà ales al sentiment independentista.
També hi ajudarà un fet que es produeix uns anys abans, menys visible però rellevant, sobretot per als sectors econòmics catalans que no depenen de les decisions del BOE sinó dels mercats. Amb l’entrada a Europa i la globalització, l’Estat ha perdut l‘excusa històrica per a l’espoli fiscal que era dir: vosaltres pagueu i nosaltres us mantindrem captiu el mercat espanyol (un mecanisme tan ben retratat a La escopeta nacional de Berlanga). Vosaltres manteniu l’Estat i li pagueu les caceres i nosaltres, a través del BOE i els aranzels, farem que tingueu el mercat espanyol per a vosaltres, tancat a les importacions i a la vostra disposició. Certament, no podreu exportar, però tampoc no us caldrà. El vostre dèficit fiscal es compensa amb el vostre superàvit comercial. Però en el moment que les mercaderies ja es poden moure per tota Europa i l’Estat no et pot protegir cap mercat diguem-ne interior, t’has de buscar la vida a l’exterior, competint amb preus i qualitat, de la mateixa manera que els productes de fora poden competir aquí en igualtat de condicions. Aquest servei que feia l’Estat ja no té sentit ni és possible. Te’l deixen de donar. Ara ja no hi ha mercats captius, però el dèficit fiscal continua.
La renúncia a la seducció
El dèficit fiscal català no és un accident provocat per les polítiques d’un o altre govern sinó que és un fonament bàsic de l’estructura i el funcionament de l’estat espanyol unitari. Per dir-ho així, és una necessitat política i econòmica de l’Estat. El manteniment de l‘estructura sobredimensionada d’un Estat que va ser dissenyat en el seu moment com a centre d’un imperi que ha perdut i les necessitats de les zones més subsidiades i menys desenvolupades no resulta imaginable sense l’aportació catalana, feta en nom de la solidaritat, però que té un volum insòlit. Fins al punt que arriba a trastocar l’ordre aparentment natural i raonable: comunitats que reben passen a situar-se per damunt de comunitats com Catalunya que aporten. Espanya pot ser viable amb un concert basc, però el pes demogràfic i econòmic de Catlaunya fa que el model del concert o qualsevol rebaixa substancial del dèficit fiscal aplicats a l’àmbit català resulti inassumible. Espanya no es pot imaginar sense Catalunya. Una denominació com la que distingeix entre Anglaterra i la Gran Bretanya no es pot aplicar a un Estat on tot és Espanya i només pot ser Espanya. Una ciutadà espanyol no pot dibuixar ni concebre el mapa del seu Estat sense Catalunya (i no diguem sense els Països Catalans, sabent que a mitjà o llarg termini les reivindicacions del catalanisme es podrien arribar a encomanar).
A més, o precisament per això, psicològicament, la relació d’Espanya amb Catalunya no ha estat mai la de seducció sinó la de domini. No hi ha hagut mai cap esforç per convèncer els catalans que dins d’Espanya viurien millor, progressarien més i tindrien la seva identitat més respectada que fora. Ni com a ficció utòpica. Ni amb paraules ni molt menys amb fets. Les queixes catalanes s’han considerat sempre insolidàries. Per a Espanya, Catalunya no és la parella que no volem que se’n vagi, sinó el propi braç que no ens deixarem amputar. Qualsevol gest de seducció a Catalunya serà presentat sempre com un privilegi inacceptable, que serà castigat electoralment a la resta de l’Estat. No surt a compte. La unitat d’Espanya no es fonamenta en la convicció sinó en la força. L’article segon de la Constitució. De la maeixa manera que Espanya és inconcebible sense Catalunya, Catalunya és inconcebible fora d’Espanya. I el que passa a Catalunya i el que pugui passar ho han de decidir tots els espanyols. “Cataluña es un trozo de España, aunque ingrata lo quiera negar, y por más que se empeñen algunos, no se irá, no se irá, no se irá”. Això es cantava l’any 1932 contra l‘Estatut. I és la base del “a por ellos” i del discurs del rei el 2017.
Catalunya, com diu aquella vella tonada, no és res en ella mateixa, és el tros d’una altra cosa més gran, que es diu Espanya. Dues persones es poden barallar, entendre o abraçar. Xavier Rubert de Ventós reclamava la independència amb la dea idea que per poder-se abraçar cal ser dos. La idea resultava absolutament absurda al nacionalisme espanyol. No n’ hi ha dos, n’hi a un de sol. El braç o el peu no tenen dret a separar-se del cos ni a actuar al marge del cos. Ni tenen dret ni tindria sentit. El braç i el peu es deuen a les necessitats globals del cos únic. Una part és igual que una alta, d’aquest cos? Sí, però no. La part s’ha de sacrificar pel tot. Però la part perifèrica té l’obligació afegida de sacrificar-se per la part central. Si ens tapem la cara amb els braços quan ens colpegen és perquè és menys greu que pateixi el braç, perifèric, que no pas la cara i el cap, central. I en aquest cos únic és molt evident qui és el braç i qui es el cap. La seducció de l’altre no es contempla, perquè no hi ha un altre. El que es contempla és l’obligació. I l’obligació s’imposa. Per la força.
Un miratge del catalanisme
A la manifestació del 2007 ja apareix una de les causes del futur fracàs del Procés. El catalanisme genera la il·lusió –en alguns casos per raons ideològiques i partidistes- que aconseguirà atreure al conjunt de la població catalans, fins i tot la castellanoparlant, a base d’un catalanisme o un independentisme dels interessos: com que Espanya ens perjudica a tots amb el dèficit fiscal i amb el maltractament amb les infraestructures, tots els que ho patim voldrem marxar de l’Estat. L’independentisme no nacionalista, les lluites compartides… Si Rodalies no va bé per culpa de l’Estat, tots els qui han d’agafar Rodalies voldran sortir de l’Estat. I la gent que més agafa Rodalies i a qui més perjudica que no funcionin seran per tant els més fervorosos independentistes, sigui quina sigui la llengua que parlen i la selecció de futbol amb la que vibrin. Aquests miratges van marcar el desenvolupament del Procés. Eren previs a la seva utilització en la competència partidista ferotge que el va corcar: eren el fruit d’una lectura de la realitat que, a base de no voler ser essencialista, a base de voler ser economicista i materialista, a base de creure que la lluita de classes és l’únic motor de la història, va arribar a creure’s la seva pròpia propaganda. Una unitat d’interessos seria el fonament d’un sol poble. Rodalies era el símbol dels interessos compartits.
Aquesta il·lusió –ingènua o interessada– ja era present en la manifestació del 2007. Més que present, era el seu punt d’inspiració. I va comportar un immens error de càlcul i una errada estratègica greu: menystenir els aspectes identitaris i emocionals, la llengua, el sentiment de pertinença, el territori. Independentisme de la butxaca. Era un miratge. Podia funcionar sobre el paper, però no va funcionar a la realitat. Tot al contrari, la identitat es va demostrar més operativa, políticament i electoralment, que els interessos. Les urnes van reflectir més les diferències de pertinences emocionals que no pas les diferències entre interessos materials. Les masses que havien d’inundar el projecte independentista, entrant-hi per la porta de Rodalies, no hi van entrar ni en el referèndum ni en eleccions, fins al punt que Ciutadans va arribar a ser el partit més votat a Catalunya i el partit més votat a les zones més castigades pel desastre de Rodalies. La identitat no era una dada negligible. Entre altres coses, perquè l’asfíxia premeditada –i accelerada– no tan sols afectava els interessos, no tan sols endarreria o paralitzava Rodalies, sinó afectava i afecta també la identitat. No tan sols frenava el progrés i aigualia el benestar. També volia difuminar la identitat. És un ensenyament interessant de la manifestació del 2007 ara que les circumstàncies que la van provocar són tan semblants i fins i tot s’han agreujat.
