Laure Vega (Laura Fernández Vega, Sant Boi de Llobregat,1991), l’actual portaveu del secretariat nacional de la CUP i que va ser la candidata revelació de la campanya de les eleccions estatals arran d’un discurs viral, s’ha presentat aquesta setmana com a nova diputada del Parlament, en substitució de Dolors Sabater, amb un discurs centrat en les seves arrels familiars i també contra l’oligarquia perquè, segons denuncia, “hi ha unes dinasties a Catalunya i a l’Estat espanyol que han estat dominant el país durant moltíssims anys”. Vega –que no utilitza el cognom Fernández perquè a classe eren quatre nenes amb el mateix nom i cognom i calia alguna manera d’evitar equívocs– acumula trajectòria dins el teixit social santboià, sobretot en els àmbits cultural i feminista, i deixa molt clar que a Catalunya “no és el mateix dir-te Pujol o Ferrusola que Fernández”. En aquesta entrevista, on també aborda altres qüestions d’actualitat, parla de la refundació de la formació anticapitalista i el futur de l’independentisme, que, segons ella, ha de deixar enrere el “ressentiment” i la “nostàlgia”.
Vostè va ser la candidata revelació de la campanya de les eleccions espanyoles arran d’un discurs contra l’establishment que es va viralitzar…
Em vaig espantar una mica perquè estava fent un acte a Sant Boi, que és casa, i estava anant molt bé i no pensava tampoc que tingués cap mena d’impacte. Però crec que políticament va ser interessant, com els debats que es despleguen sobre els barris, sobre les composicions dels barris, de poder parlar sobre que dins la mateixa ciutat de Barcelona hi ha diferències importants en la mitjana de vida entre Nou Barris i Pedralbes o altres barris. Crec que va ser xulo que es discutissin coses que en campanya no es van poder discutir perquè estava absolutament polaritzada.
No va entrar al Congrés, però l’hi hauria agradat?
Sí. Crec que quan estem militant a la CUP, on no entres amb un rol, assumeixes que la no professionalització de la política vol dir que en algun moment et pot tocar un altre lloc que no seria el teu lloc natural. Però crec que és potent que puguem anar a espais que han estat creats per ser-hi i no ens hi volen, en el cas del Congrés per raó de nació i l’eix esquerra-dreta, i que els puguem ocupar.
No entrar-hi va ser un revés per a la CUP?
Sí. Crec que seria poc sincer dir que no ens importen els resultats electorals. No és el més important perquè hi ha altres qüestions, com la de poder batallar certes coses o els àmbits sindicals, però quan la gent no confia en tu… Vull dir, un vot és una persona que ha fet un exercici de confiança en un projecte polític i, si no ho aconsegueixes, vol dir que algunes coses estan fallant i les has de canviar. Per tant, sí que va ser un revés.
I ara pren el relleu de Dolors Sabater al Parlament…
Crec que s’ha de desmitificar la idea del pobre càrrec públic, l’heroïcitat i tota aquesta cosa que se li posa al voltant perquè, bé, per a mi serà un any bastant més tranquil que si estigués havent de buscar feina o com tota la situació que té la gran majoria del país. El que passa és que això no vol dir que no t’impressioni un espai d’aquest tipus on tampoc has estat cridat essencialment per ser-hi.
Però vostè anava d’onze… Com s’ha gestionat que vostè fos l’escollida per substituir-la?
Jo anava d’onze per Barcelona, no hauria d’haver entrat i no ho tenia previst. De la mateixa manera que en els altres relleus… En els moments que fas les llistes moltes vegades hi ha una disponibilitat de la gent que s’hi posa, però després la vida segueix i ja fa tres anys. D’altres companys no ho podien entomar i en el meu cas sí perquè ja formava part de la nacional. No va tenir gaire més misteri.
Aquesta setmana s’ha estrenat al Parlament amb un discurs marcat per la família, recordant d’on ve, i contra l’oligarquia…
Per a mi és important que no es pensi que tothom està en un lloc de neutralitat. No és el mateix dir-te Pujol o Ferrusola que Fernández, que ni tan sols utilitzo perquè érem quatre a classe amb el mateix nom i cognom. Hi ha unes dinasties a Catalunya i a l’Estat espanyol que han estat dominant el país durant moltíssims anys i per a mi era important situar que no tots som exactament el mateix. I penso que el problema que tenim com a país són aquestes oligarquies, que no és tan fàcil a vegades que ho puguem veure. Però hem vist com hi havia empreses que sempre hi han estat, una empresa catalana com Codorniu, que en un moment determinat com l’1 d’octubre marxa del país, i crec que això és important situar-ho. Crec que havíem d’entrar al Parlament deixant clar que a vegades sembla que el Govern es vegi atrapat en segons quines qüestions i cregui que el seu enemic poden ser col·lectius com els sanitaris o els mestres, perquè estan reclamant una sèrie de coses. Però penso que un govern d’esquerres mai hauria de pensar que el seu enemic és la seva població que li reclama millores. El seu enemic hauria de ser aquesta oligarquia, i crec que això ho hauríem de poder compartir amb Esquerra Republicana.
Què n’espera d’aquest any que té al davant, al Parlament?
Jo estaré sobretot fent Treball i més endavant Economia i Cultura, que són les dues qüestions que portava la Dolors. I el que esperaria és que Esquerra aprofiti aquest any per fer el gir que necessitem. Nosaltres vam pactar una sèrie de coses a la investidura, com ara la renda bàsica universal, la farmacèutica pública o l’energètica pública, que eren qüestions cabdals i que hem anat veient que no compleixen. Esquerra no tenia el Govern des dels anys trenta i que hagi tornat a passar per aquí i no hi hagi cap projecte que s’hagi desenvolupat em sap greu com a país. Per tant, esperaria un canvi en aquest sentit.
Vostès es van obrir a negociar els pressupostos d’Aragonès. Com van els contactes?
Ja hi ha hagut una segona trobada i estem pendents de la tercera. Nosaltres escoltàvem reiteradament als plens que ens allargaven la mà i això no s’acabava de concretar en res, aleshores hem agafat aquesta mà i hem posat una sèrie de qüestions sobre la taula, que no són el nostre programa. Amb la CUP sempre hi ha aquest joc entre allò que consideraríem que s’hauria de fer realment i el que demanem a qui governa, que és bastant de mínims i assumible. Si Esquerra tira per aquí, doncs voldrà dir que l’any s’encara diferent, podem fer uns pressupostos conjunts que són per a majories. Si aposta per pactar-ho amb el PSC i decantar-se per un Quart Cinturó, per Hard Rock i l’ampliació de l’aeroport, és obvi que no és el nostre programa i no és el que necessita el país.
Si es pacten aquestes mesures amb el PSC, no hi entraran?
No és una qüestió de mesures sinó de quin és el model. Si, en un moment de sequera, s’opta per fer coses com el Hard Rock és obvi que el model no és el que cal i que directament tot el que se’ns digui que passarà, no passarà. És molt difícil, des d’aquí, confiar en un partit polític.
Impulsar habitatge públic, fer front als desnonaments, acabar amb els talls de llum, canviar el model econòmic i mesures per fer front a la sequera que pateix Catalunya, entre d’altres, són mesures assumibles pel Govern?
Són perfectament assumibles per a un govern d’esquerres. No estem dient ‘acabar amb la propietat privada a l’habitatge’ i que tot l’habitatge sigui públic. I, a més, sembla que no sigui factible i després tenim exemples com el de Viena, on la major part del parc d’habitatges és públic. Impulsar l’habitatge públic és assumible i és d’urgència perquè hi ha un desnonament cada hora.
Aragonès va advertir que posar “moltes línies vermelles” pot impossibilitar un acord…
Per a mi és problemàtic que Esquerra Republicana, amb el nom que tenen, creguin que això són línies vermelles. Són una sèrie de propostes que, si totes anéssim bé, ja serien seves perquè és del que estarem parlant després en campanya. Estem a un any, més o menys, d’una campanya i la faran amb mesures que ara mateix diuen que són línies vermelles. No crec que la CUP estigui posant línies vermelles, està parlant d’unes propostes de mínims per al moment. Si això anés bé, podríem parlar de més coses.
D’altra banda, com a formació, és un any que la CUP ha d’aprofitar per refundar-se de cara a les eleccions?
No ens refundem de cara a les eleccions. En realitat ha estat una coincidència, perquè vivim en un país on tota l’estona hi ha eleccions. Sí que és l’any d’aquesta refundació i que la CUP pugui tornar a pensar com es converteix en l’espai de referència de les treballadores de Catalunya i en un partit independentista i d’esquerres, on la majoria de la gent aposti i se’l cregui.
Vostè va advertir al Congrés Nacional Obert, que va servir com a tret de sortida del Procés Garbí, de la necessitat de ser més. La CUP, com la resta de formacions independentistes, ha anat perdent suports. A què ho atribueix?
Crec que aquesta qüestió és multifactorial. Com que no només és la CUP i està passant al conjunt de l’independentisme, crec que caldria una reflexió profunda perquè la independència no només era una qüestió de sí o no, també portava aparellada un model de país. I per això creix de manera vertiginosa des dels 80 i 90 fins a arribar a més d’un suport del 50%. No és només una qüestió que es neix independentista, sinó que la gent ho construeix des d’un vessant social perquè quan pensaves en la República Catalana les possibilitats eren immenses i el país, d’alguna manera, estava tensat cap a l’esquerra. Junts inclosos, diguem, que va aprovar una llei de regulació dels lloguers. Ara és un altre moment, però en aquell moment es creixia així. Aleshores, què passa quan tu tens aquests partits en un govern, que no és el nostre cas però sí el d’ERC i de Junts, i no estàs veient que algunes d’aquestes coses estiguin passant? Te la pots jugar contra un Estat i pots posar el cos, com es va fer l’1 d’octubre i el 3, perquè et mou una emoció i una possibilitat, però si després aquesta gent és al Govern i té la possibilitat de fer-ho i no ho fa, hi ha aquesta sensació que t’han enganyat.
I crec que el que ha marcat els anys posteriors als 2017 fins ara és aquest ressentiment, perquè no se’ns va dir que és el que havia de passar després de l’1-O. No estan passant les coses que havien de passar, la vida cada cop és més difícil i, per tant, hi ha una separació molt gran entre la política institucional i la gent. I aquí la CUP ha de fer autocrítica perquè, malgrat que no hem estat al Govern, hem format part del que ha estat el que ha passat des del 2017 fins ara. Cal fer-se càrrec que hi ha aquest ressentiment i superar-lo. El ressentiment és un lloc des d’on no et pots moure. Cal superar-lo i poder reafirmar-te com un partit que té un programa i que té unes expectatives serioses de poder dirigir aquest país cap a algun lloc i, a partir d’aquí, veure si hi ha aquesta confiança.
A l’assemblea de Girona també va fer una crida a construir “una cosa enorme sense ressentiment ni nostàlgia”. Hi ha ressentiment a la CUP?
Crec que la CUP és també una expressió de la societat i això és maco. Que no tinguem un tipus de militància com altres partits d’esquerra que són ultramilitants, que han llegit Marx, Lenin… La CUP no és això, també és la peixatera, perquè el format assemblea i el municipalisme permet això i quan passa una cosa en la societat també passa dins la CUP. Pensar que pel fet que estiguis en un partit estàs tocat per una vareta màgica i ja no ets masclista, seria absurd. Igual que crec que la societat catalana està en un moment de ressentiment i que això ha de superar-se, crec que part de la CUP també ens hem vist així, amb aquesta cosa del sentiment que t’han enganyat i que no pots avançar.
I nostàlgia?
L’exercici de democràcia directa que va ser l’1-O és una cosa que crec que marca tothom. Crec que és necessari que això se superi, perquè d’alguna manera ja hem passat el dol, i cal tenir una línia de país perquè, si no, només viurem del que vam fer bé o malament en aquell moment i viurem del passat. Crec que la nostàlgia és una molt mala eina per al fet polític i per a la vida en general.
La CUP té assegurada la supervivència en el futur?
Cap partit hauria de donar per fet que sobreviurà en el futur. Soc gran, però també soc jove, i he vist coses que no esperava com un partit, Podem, fer-se enorme per l’impacte post 15-M i que ara no és el mateix. No crec que ningú estigui exempt d’això i m’agrada encarar-ho amb la sinceritat interna de dir ‘és que si la gent no confiés en tu que és capaç d’afirmar-se a si mateix d’alguna manera, doncs, no seràs res’. En última instància, un partit que es presenta a les eleccions i no té suport electoral desapareix i es converteix en una altra cosa, com una revista de pensament o un think tank, i jo no vull que la CUP sigui això. Sé que pot passar, però crec fermament que no és el que passarà. Del congrés de Girona, vaig sortir-ne amb molt bones sensacions en veure que hi havia un terç de persones que estaven allà i no eren militants de la CUP i que havien dedicat un cap de setmana sencer a anar a discutir com fer-ho. Vaig sortir amb la sensació que les coses poden tirar endavant.
Ara mateix, l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, és el càrrec institucional més important de la CUP. Pot ser un lideratge per fer un projecte a llarg termini?
Admiro moltíssim la feina que ha fet el Lluc a Guanyem perquè crec que va entendre perfectament la ciutat de Girona, les aliances que s’havien de fer, com obrir i plasmar la unitat popular, que és l’estratègia de la CUP, contra aquesta oligarquia. I s’ha notat. El Lluc ha tingut aquesta mà, amb un equip més gran, i ha sigut algú amb molta intel·ligència política en aquest sentit. Crec que no són models que puguis calcar, perquè Guanyem Figueres tindrà unes composicions i aliances diferents, però sí que crec que és la línia. La construcció de la unitat popular d’una manera àmplia fora de les sigles i fora de si tens carnet o no, i alhora s’ha de pensar com es fa això en un país que és molt divers. Sant Boi i l’Hospitalet són molt diferents a Girona, Salt és molt diferent de Girona, però després tens el Masnou o el Pirineu… Cadascun d’aquests llocs ha de tenir una fórmula que tingui aquesta estratègia, però que es plasmi de manera diferent. Espero que el Lluc, que també va estar amb mi tancant el congrés de Girona, sigui de la gent que estigui dissenyant aquesta nova etapa de la CUP.
