Josep Punga Tandu (Montcada i Reixac, 1997) és un jove economista que treballa de director de negoci internacional al Banc Sabadell. Català de naixement, catalanoparlant i d’ètnia bakongo. Fill de pare angolès exiliat i de mare congolesa, del Congo Kinshasa –l’antic Congo Belga, actual República Democràtica del Congo. Les fronteres africanes dissenyades en la Conferència de Berlín del 1884 són especialment arbitràries, i l’ètnia dels seus pares està repartida entre tres estats. Això, diu, l’ha fet conscient des de petit del que significa una nació sense estat propi i l’ha fet independentista. Exmilitant de CDC, del PDECat i de Junts, és afiliat de l’ANC des de principis del 2022 i, des d’aquest dissabte, un dels 72 membres del Secretariat Nacional, l’òrgan sobirà de l’Assemblea. Fins ahir desconegut per a la majoria de catalans, el seu nom és ara al centre de la informació política perquè ha disputat a Lluís Llach, un referent consolidat de l’independentisme, la presidència de l’entitat. Ell ha perdut, però Llach no ha guanyat i l’elecció dels nous càrrecs orgànics de l’ANC està, de moment, bloquejada. Dissabte que ve, amb tota probabilitat, es reunirà el Secretariat una altra vegada per intentar sortir de l’atzucac. En aquesta entrevista, Punga planteja que Llach cedeixi i pacti, una idea que va posar sobre la taula dissabte quan va oferir al músic ser el seu vicepresident. Si això no es produeix, creu que caldrà buscar un candidat alternatiu de consens ben vist pels dos sectors, un paper que el mateix Punga aspirava a fer, en un intent que ha fracassat.
Quan es va presentar a les eleccions de l’ANC per ser secretari nacional ja es plantejava postular-se després per a algun càrrec orgànic o la idea va sorgir després?
Va sorgir després. Quan em vaig presentar, només pensava a fer alguna cosa en relació amb la situació en què es troba l’independentisme, desubicat, desmobilitzat, desencisat, en una mena de depressió nacional. I penso que una de les maneres per incidir en la remobilització és a través de noves il·lusions i d’una regeneració que reactivi el moviment des del jovent. El que volia era aportar aquesta visió, per això em vaig presentar pel bloc jove.
I què l’ha fet decidir després a presentar-se com a aspirant a la presidència?
Que vaig veure que a l’Assemblea hi havia una situació enfangada, amb disputes antigues, amb dos blocs bastant enfrontats. Vaig pensar que potser podia ajudar a posar fi a disputes i dinàmiques que la gent no entén. Creia que el meu perfil podia representar la idea de la regeneració.
Quins aspectes del seu perfil l’hi feien pensar?
Que no estava marcat per les disputes que hi ha hagut fins ara. No estic posicionat en les discussions entre els anteriors secretaris nacionals, jo no era secretari fins ara, només soci. I a més a més, el moviment independentista està tan estancat que el que es necessiten són nous actors, noves cares. I l’única proposta que veia era una no proposta, perquè era de continuisme, no aportava res nou, només plantejava continuar fent el que s’ha fet al llarg del Procés. I si sempre fas el mateix, no pots esperar resultats diferents. Creia que jo podia fer coses diferents.
Però precisament el sector que aglutina Lluís Llach és contrari a la trajectòria dels darrers dos anys, centrada a impulsar la llista cívica. Ells es presenten com el canvi.
Ens ho hem de mirar de manera més global. L’Assemblea no deixa de ser un reflex de l’independentisme. I hem de pensar en quina situació es troba el moviment en general. És evident que ha perdut la iniciativa, la capacitat propositiva. Portem uns anys que la iniciativa la té l’Estat i hem entrat en estratègies de dialogar amb l’Estat per intentar estovar-lo. És a dir, en el fons, això és deixar que la iniciativa en mans dels altres. El projecte de Lluís Llach és continuista en aquest sentit. No proposa res que trenqui la dinàmica que es va instal·lar en l’independentisme després del 2017.
Quin és el seu pla per capgirar aquesta situació?
Es resumeix amb tres erres: regeneració, reflexió i represa. Regeneració perquè considero que tots els actors que han protagonitzat el Procés fins al 2017 han quedat desgastats i desautoritzats per continuar dirigint el moviment per la independència. S’ha vist amb les eleccions del 12-M que són incapaços de reactivar la gent, que és el que necessitem per continuar lluitant per l’alliberament nacional. Després de l’atzucac que han evidenciat aquestes últimes eleccions, des de la societat civil, des de l’Assemblea, hem de demanar als partits que es regenerin, que tinguin nous actors. I seria hipòcrita demanar això sense haver fet aquest exercici internament. Com pots demanar a algú que faci una cosa que tu no has fet? Pel que fa a la segona ‘R’, estem en un moment en què han canviat molts factors i hem de fer una reflexió i entendre com, des dels diferents fronts, podem caminar de manera més exitosa cap a l’objectiu, que és la independència. Això ho compartim tots els secretaris nacionals.
I un cop feta la regeneració amb nous actors i noves idees que ajudin el procés de reflexió, podrem fer la represa, recuperar la iniciativa i bastir una estratègia exitosa, que només pot ser unilateral i de confrontació. L’Assemblea sempre ha defensat la unilateralitat, la validesa de l’1-O i la confrontació amb l’Estat. I són qüestions que el projecte llachista deixa en l’ambigüitat. No són contundents amb aquestes qüestions.
Però vostè, arribat al punt de bloqueig després de les dues primeres votacions, va proposar a Llach pactar, que ell fos president i vostè vicepresident…
Sí, i ell ho va rebutjar. Al final, s’ha de ser humil i entendre com funcionen els mecanismes de l’Assemblea. Era evident que el meu projecte no va poder aglutinar la confiança de dos terços dels secretaris nacionals. Però tampoc ho va aconseguir Lluís Llach. I calia buscar una manera de desencallar-ho. Hem de pensar en la fortalesa i la unitat de l’Assemblea, perquè un cop s’escullin els càrrecs orgànics haurem de treballar plegats. Per això, des d’una posició d’humilitat, vaig dir que, com que cap dels dos podia reunir els dos terços i ell estava més a prop que jo de tenir aquesta majoria, jo estava disposat a renunciar a la meva candidatura a la presidència i postular-me per a la vicepresidència. Si cap dels dos pot imposar el seu projecte, sí que podem arribar a una entesa i generar un consens ampli, i agafar el millor de cada projecte.
Jo podria centrar-me en la regeneració i el rejoveniment i Lluís Llach treballar les relacions amb la resta d’entitats, que és un dels seus principals objectius, per buscar la unitat. Això és el que vaig proposar. Lluís Llach, amb una posició poc humil i fins i tot arrogant i impositiva, ho va rebutjar. Perquè veu l’Assemblea com si fos el Parlament i vol treballar només amb el seu ‘grup parlamentari’, que totes les comissions i tots els càrrecs els ocupin persones del seu sector. Una pretensió que és fictícia. No aglutinarà la confiança per poder executar aquest pla. Les diferents sensibilitats de l’ANC estan condemnades a entendre’s, a arribar a algun pacte, pel consens, per la unitat i pel bé de la mateixa Assemblea i del país.
L’entorn de Llach reclama, atès que ell està molt a prop dels dos terços, que l’altre sector ho accepti i canviï el vot per no bloquejar el seu accés a la presidència.
Aquesta no és una bona solució. Qui té la responsabilitat de desbloquejar? Hi ha un candidat que no reuneix els dos terços, ni tan sols quan no n’hi ha un altre. Perquè al final jo vaig retirar la meva candidatura i una part considerable de secretaris van preferir votar en blanc, jo inclòs. La responsabilitat d’obtenir la confiança dels dos terços és de la persona que es postula. Si no n’és capaç, o bé cedeix i pacta per buscar aquesta majoria qualificada o tots plegats busquem un altre candidat que sí que pugui obtenir aquesta confiança. El que no es pot demanar a ningú és que doni suport a un projecte en el qual no creu. És una solució antidemocràtica i afebliria l’Assemblea i donaria un resultat artificial, un Comitè Permanent que no seria un reflex de les diferents sensibilitats de l’entitat.
Vostè va formar part de la llista de Junts per Catalunya a Montcada i Reixac en les municipals del 2019, tot i que no va arribar a ser regidor. Després va deixar la militància. Per què?
Jo sempre he estat molt polititzat, des de molt jove. I els partits són una eina imprescindible. Per això em vaig afiliar al partit que encaixava millor amb les meves idees. Vaig començar a CDC als 18 anys, després vaig passar al PDECat i després a Junts. Però a principis del 2022 em vaig donar de baixa perquè el partit no s’estava adaptant al canvi que estava fent l’independentisme. La societat demanava coses a les quals el partit no donava resposta.
Quines?
El moviment demanava que es posés la independència com a eix principal, o únic, i el partit estava distret amb altres qüestions amb les quals jo no em sentia còmode. I, com que jo soc independentista abans qualsevol altre eix ideològic, em va semblar coherent deixar el partit i fer-me soci de l’Assemblea. Em semblava l’única entitat des de la qual podia defensar els meus postulats i intentar que faci el paper de lideratge que ha tingut sempre, en el sentit d’arrossegar els partits i fer-los avançar en l’estratègia d’unilateralitat i confrontació. No tinc res contra els partits, la independència la farem tots els independentistes. Però ara mateix estan en un atzucac. Espero que algun dia tornin a ser una eina útil i potent per assolir la independència.
El seu nom, fora de Montcada, s’ha fet conegut de sobte arran d’una situació de conflicte enverinat. Això el crema?
Sigui com sigui, jo no deixaré de fer el que estic fent des dels 17 o 18 anys. Tinc conviccions fortes i sempre he treballat per defensar-les en els àmbits que he pogut. Ara m’ha tocat una posició més mediàtica, però no canvia res. Continuaré treballant des d’allà on cregui que puc ser més útil. Si és amb un càrrec orgànic de l’ANC perquè al final hi ha alguna mena de consens, serà en un càrrec. I, si no, sense càrrec.
Però es planteja fer carrera política?
Jo ara mateix tinc un mandat com a secretari nacional que és per al que he estat escollit, amb un compromís de dos anys. Passats aquests dos anys, poden haver passat moltes coses, poden haver-hi instruments nous, podem tenir els instruments de sempre però més ben encarats. Ja es veurà aleshores quina és la millor manera de posar-me a disposició del país.
La politització que diu que li ve de molt jove, com a fill d’exiliat angolès, li ve de casa?
Ser independentista és cosa meva, però a casa sempre he viscut el preocupar-se per les qüestions socials i polítiques. El meu pare, quan va arribar, estava impactat per la situació del seu país i va formar una associació d’exiliats angolesos a Europa. Per casa havien passat molts opositors. Allà hi havia un conflicte entre els comunistes i un altre sector més pro Occident. El cas és que tot plegat em va fer conscient des de petit que nació i estat no sempre és el mateix i que, quan ets d’una nació sense estat propi, hi ha una pulsió de l’estat per aniquilar aquesta nació, que veu com un cos estrany. Havent nascut en Catalunya i en una família d’ètnia bakongo, percebo que som catalans dins d’Espanya i que a Espanya la nació dominant és la castellana, que històricament ha tingut la pulsió d’aniquilament nacional de Catalunya. Per això he optat per la independència com a objectiu polític.
