“L’Estat sempre manté l’estratègia, és igual Garzón que García Castellón“. Aquesta advertència demolidora de Mònica Terribas, amb rodolí involuntari, ha planat durant tota la presentació del llibre En encesa espera (Tigre de paper) aquest dimecres al vespre, a la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès. L’autor, l’advocat Benet Salellas, ha reconstruït en 200 pàgines el que va ser i el que va significar l’operació dirigida pel jutge Baltasar Garzón el 1992, l’estiu en què es van detenir i torturar una quarantena d’independentistes catalans just abans dels Jocs Olímpics de Barcelona.
La periodista i vicepresidenta primera d’Òmnium Cultural era una de les ponents que han flanquejat l’autor en l’acte, juntament amb Ramon Piqué, un dels detinguts, i Carme Porta, una altra dels molts protagonistes del llibre, que va poder fer-se fonedissa en saber que també la buscaven i presentar-se davant del jutge mesos més tard, quan la febre olímpica ja havia baixat.
Que la vivència de Porta no fos tan salvatge com la d’altres implicats per Garzón no vol dir que no formi part de la generació d’independentistes marcats per aquella operació. I té claríssim que aquell fosc episodi –pel qual l’Estat va ser condemnat pel Tribunal Europeu de Drets Humans per no haver investigat les tortures denunciades– va ser “el laboratori de proves” de la maquinària repressora de l’Estat contra l’independentisme català. “Volien veure la capacitat de resistència del moviment”, ha assegurat. I ha recordat: “Aleshores hi va haver un centenar d’imputats i ara n’hi ha hagut 4.000”.
“Hi ha hagut moltes operacions Garzón”
També Ramon Piqué ha remarcat la connexió entre el comportament del sistema penal del 1992 i el d’ara. “Hi ha hagut moltes operacions Garzón. Aquella va tenir el nom però n’hi va haver més amb la llei antiterrorista”. Amb el record en primera persona, Piqué ha criticat el “blanqueig” de la figura de Garzón que ha fet “la progressia” estatal i ha recordat que quan es tracta de “salvaguardar Espanya” tota la judicatura actua igual. La diferència entre la Catalunya de fa 32 anys i la d’ara –”en algunes coses hem anat a millor”– és que “l’independentisme aleshores era molt més minoritari” i de la repressió se’n parlava molt menys.
Els arxius del pare, Sebastià Salellas
Per escriure el llibre, l’autor ha partit dels arxius trobats en un racó del despatx del seu pare, l’advocat Sebastià Salellas, mort el 2008, que va formar part de la defensa dels afectats de l’operació Garzón des del principi fins al final, fins que va guanyar la demanda a Estrasburg. Com a jove advocat acabat de llicenciar, el seu fill Benet va ajudar-lo en la fase final i va assistir amb ell a la vista oral solemne al tribunal d’Estrasburg. Piqué també recorda vivament aquell dia i l’entrada a la sala on, com ha confessat, hi van entrar convençuts que ho tenien molt difícil i que el fet d’arribar-hi ja era “una victòria moral i política”.
Tot i la voluntat que declara Benet Salellas de no centrar-se en la ràbia i de posar de manifest que les víctimes d’aquells fets han pogut “reconduir el que sentien cap a una cosa positiva, cuidar-se més que culpabilitzar”, En encesa espera té una arrencada brutal: un relat cru i sense estalviar-se cap detall de la detenció de Josep Musté, la matinada del 29 de juny del 1992. “Fa posar la pell de gallina”, ha confessat Carme Porta.
Lector voraç i amb un gran domini del llenguatge –havia fet d’editor de textos a El Punt de jove, mentre acabava la carrera de dret després d’haver estudiat filologia clàssica–, l’autor es proposa amb aquesta arrencada atrapar el lector. Vuit pàgines que provoquen taquicàrdia. Un truc cent per cent literari per acabar desgranant la seva conclusió sobre el cas. “La sentència d’Estrasburg [del 2004, dotze anys després dels fets], tot i que no va implicar després cap investigació interna, va condemnar el Regne d’Espanya per no haver investigat aquelles tortures i va obrir la porta a altres sentències que van venir després. Això ja va ser una fita. Però el que intento explicar al llibre són les dues continuïtats de la història“. Per a Benet Salellas, hi ha “una insistència del catalanisme o l’independentisme que apareix com un actor clau cada vegada que el Regne d’Espanya entra en crisi, i això va passar als anys 30, als 70, als 90 i ara”. Aquesta és la primera continuïtat. I la segona és “un Estat sòlid que sempre reprimeix aquest catalanisme per fer-lo retrocedir cada vegada que avança”.
I així es fa visible el fil roig que uneix dos jutges suposadament d’orientació ideològicament diferent però espanyols tots dos: Garzón i el magistrat del cas Tsunami, Manuel García Castellón, treballant amb el mateix objectiu, dels anys 90 al 2024.
