Josep Alfons López Tena és notari i fill de notari, encara que no n’exerceix de fa anys. Va obrir despatx com a tal a Tàrrega, Xàtiva i Barcelona, tot i que, com ell mateix s’encarrega sovint de reivindicar, qui n’és ja no deixa mai de ser-ne. Notari, doncs, passiu -i que dure-, des de ben jove es va dedicar, a més d’estudiar als Jesuïtes -la marca del bastó- i a la facultat de Dret de València, a l’activisme nacional i polític. Va ser a l’Ateneu Mercantil de València -una entitat anciana i poc benemèrita- on va rebre el bateig de foc en forma d’expulsió. En aquesta institució ell i un grup de nacionalistes benjamins i inquiets van crear la Subcomissió Jovenívola, que va dissoldre la junta directiva per considerar els seus integrants “indisciplinados, rojos, catalanistas y maricones”, segons ha passat a la història local i deu constar en alguna acta.
Tena va passar més tard per les baquetes de Convergència Democràtica i Solidaritat Catalana per la Independència. També per Òmnium Cultural. A proposta del grup de Convergència al Congrés, va ser nomenat membre del Consell General del Poder Judicial, una estada que el va marcar en coneixement, experiència i altres maldats. Va ser motor de les consultes populars derivades de la d’Arenys de Munt a Osona, Olot i Mataró. Tres anys després del fracàs de Solidaritat en les eleccions del 2012 va fer públic que abandonava una certa política activa. Però s’hi manté, a la política, a la seua manera. Les seues opinions sobre el procés no són crítiques, són corrosives.
Què fa ara? El 2015 va anunciar que deixava la política activa…
No, no, no. No vaig anunciar que la deixava. Vaig dir que abandonava la política activa catalana. Això, sí.
Ah! D’acord!
Cal precisar. Ni he deixat la vida pública, d’una banda, excepte a Catalunya. Ni he deixat la política, tret de la catalana, de l’altra.
I quina política concreta fa ara?
Internacional.
I això què vol dir?
Vol dir contactes, relacions, congressos, articles, generar opinió…
A favor de què o contra qui?
Per fer una anàlisi de la situació i, una vegada analitzada, combatre el populisme autoritari, que està de pujada al món. En aquest sentit i ja en aquells anys, recordo un element que també em va servir per a interpretar el procés, que van ser els primers passos i la presa de poder de Narendra Modi i del seu partit, el BJP, el 2014, a l’Índia.
I l’ascens de Modi i del BJP a l’Índia el van ajudar a entendre el procés a Catalunya?
Els elements d’anàlisi que feien servir els intel·lectuals -indis i no només indis- per entendre què passava a l’Índia donaven elements d’anàlisi, sí, que em van permetre després tenir alguns estris d’anàlisi vàlids per al procés català.
Catalunya és un país populista ara?
És que els països no són populistes o no populistes…
Hi ha una ideologia populista hegemònica ara a Catalunya?
Ssssssssí. Hi ha molts elements populistes, sí, en l’independentisme -el que passa és que ara no es nota tant perquè no governen-. En Convergència, en les seves metamorfosis i avatars posteriors, en Esquerra i en la CUP.
Al seu entendre, són partits populistes o fan servir el populisme?
Són partits que primer van jugar amb el populisme, però l’escalafó s’ha alterat molt ràpidament. Hi ha hagut una sèrie d’escapçaments per dalt -no només com a conseqüència dels processaments, sinó també la gent que se n’ha apartat-. Això ha tingut un doble efecte. En primer lloc, els que eren en segona, tercera o quarta línia han pujat. Si som clements i misericordiosos, en alguns casos direm que tenen una qualitat dubtosa. I ha constatat també un dèficit en el reclutament. Hi ha poca gent que vulgui fer carrera dins els àmbits polítics o administratius d’aquests partits. S’ha generat, doncs, una pèrdua de qualitat. En segon lloc i com a conseqüència, així com la generació anterior, abans del procés, jugaven al populisme però no s’hi deixaven absorbir, aquests, com que la seua socialització s’ha fet durant el procés, són indubtablement populistes.
Com Sánchez, Putin o Trump? Es poden constatar elements populistes arreu…
Si no li agrada el nom populisme autoritari… És el nom que es fa servir al planeta Terra… Si no li agrada aquest nom, en pot posar vostè un altre. M’és igual…
No dic això. Dic que el populisme ara ni és cap novetat ni només afecta uns específicament…
Ah! Llavors això és com dir que també als Evangelis hi ha coses comunistes. I no. Miri, no. El comunisme és una cosa concreta, específica, que naix en un període… Això, si ens posem seriosos. Si no, agafem bou per bèstia grossa. Això és molt català: “Ja ens ho trobarem”, “Oi que ens entenem?”, etcètera. No. Si som una mica precisos, no. El comunisme és un producte d’un determinat període històric, ideològic, de classes socials. I això no existia en l’època del rei Assurbanipal. Doncs, amb el populisme passa igual. Allò que a partir del tombant de segle ha anat cada vegada prenent cos rep un nom internacionalment que és populisme autoritari. En podien haver dit elefant gros, però li van posar populisme autoritari. No em digui ara que hi ha hagut -o n’hi ha- populisme o autoritarisme pertot arreu, perquè no parlem d’això.
Diu que vostè el combat…
Combat d’idees, sí. Vol dir articles, intervencions, conferències, etcètera.
Quin és el punt del món que més el preocupa en aquest sentit?
Els Estats Units, és clar. Als Estats Units en aquest populisme autoritari hi ha molts elements peculiars, però en destaca un que a mi em resulta curiós. Al llarg d’aquest mes el govern de Donald Trump està comportant-se com un exèrcit d’ocupació. Com si fos un exèrcit que ocupa un país i el destrueix. Acaba, per exemple, amb les subvencions per a la recerca i la investigació. Parle de dins. També ho fa fora, però això respon a una línia ideològica que és la d’ells. Fer fora desenes de milers de funcionaris de centres de la salut inclou un element d’acarnissament contra les institucions pròpies que és molt propi d’un exèrcit d’ocupació. I això és nou.
Què proposa per frenar-ho?
Vèncer-los. Han de perdre les pròximes eleccions. No hi ha una altra manera de fer-ho. En unes altres èpoques, quan no es tractava de populisme autoritari, allò va acabar amb una guerra. Però no crec que ara calgui. No cal una guerra per vèncer-los.
Considera Pedro Sánchez un populista autoritari?
No. A Espanya el populisme autoritari és VOX. Només. Ho precisaré més. El PP se situa en la línia de la dreta tradicional europea. Comptant que la dreta tradicional espanyola és una altra, que no ve de la resistència francesa, sinó de governar amb una dictadura autoritària -semifeixista, segons els moments- durant quaranta anys. Les trajectòries i les referències són diferents. El PP no és com la democràcia cristiana alemanya o els conservadors britànics. Però ara té el mateix dilema que els partits conservadors a Europa. Què fem amb l’extrema dreta que està creixent entre les capes que abans els havien votat. Ja sé que el transvasament de vot és més general. També ve de l’esquerra i de l’extrema esquerra. D’acord. I ara es pregunten què en fan? Seuen amb ells, els combaten, els fan l’abraçada de l’os, s’hi alien? El PP viu aquest dilema. VOX no pot arribar al govern espanyol de la mà del Partit Socialista, però hi pot arribar de la mà del PP.
Ja que parlàvem del procés… Vostè abans era independentista…
Sí. I ara, també.
De Catalunya.
Dels Països Catalans.
Per què Catalunya no és independent? Què ha passat?
Perquè els catalans no volen. Ha passat el que ha passat sempre. Són cinc segles, eh! No en són tres. El mateix còmput de dir tres segles ja indica que els catalans estan en contra de la independència fins i tot quan fan definicions proindependentistes. No són tres segles. En són cinc.
Això no ho sabia vostè quan va començar a bregar ací i allà?
No. Hi havia elements que et podien fer dir això o allò altre, però no. D’una manera taxativa -de dir: “Això no va ni amb rodes”-, no. Tampoc no tenia els elements necessaris per a l’anàlisi. El cas de Modi a l’Índia em va donar els elements necessaris per analitzar els de Puigdemont, Junqueras i el procés mateix. Quan vaig veure de manera clara que “Això, no” va ser el 2012. Però, com que podia equivocar-me, vaig esperar a veure efectivament què passava el 2014.
Precisament el 2012 vostès -Solidaritat Catalana- no trauen cap diputat a les eleccions al Parlament.
Sí, però, cregui’m, és previ.
No és arran de la derrota, doncs.
No. En absolut. Va ser, concretament, arran del desenllaç de la campanya “No vull pagar”. En tinc algun testimoni, a més.
Pel desenllaç del rebuig a pagar els peatges de les autopistes? Això el va il·luminar i el va fer pensar que Catalunya no seria independent?
Sí, sí, sí. Exactament.
Caram! Expliqueu-ho una mica millor.
És una mica llarg d’explicar, però, al capdavall, allò va acabar en no res. Érem al Parlament i recordo que li vaig dir a Uriel Bertran: “Uriel, jo no us entenc. No us entenc, als catalans. I com que no us entenc, fem uns màsters de catalanogia a veure què”. Als vespres, doncs, fèiem unes simulacions consistents a saber què passaria, que feien els catalans, en uns casos o en uns altres. Jo no n’encertava ni una. A poc a poc vaig anar encertant-ne més i vaig dir a Uriel que ja estava, que em pensava que ja havia aprovat el màster. Que amb una mentalitat així no es podia aconseguir, no la independència, ni tan sols agafar monedes de vint duros. Impossible. Amb una mentalitat així és absolutament impossible. Per això ho he deixat.
Tornem a abans d’aquesta anècdota. Són cinc segles. Cinc. I en canvi, els catalans, com més independentistes són, més insisteixen en el fet que són tres segles de dominació. Des del 1714, quan allò no va ser una lluita per la independència. Allò era una disputa autonòmica de qui tenia més o menys poder en un estat autonòmic. I prou. Si són tres segles, com és que hi va haver una república catalana independent el 1600 i un Pau Claris? Allò no va existir? Doncs, no. Són tres segles.
Jo vaig canviar d’idea arran d’entrar al Parlament, de veure totes aquelles criatures, com es mouen, com interactuen, quina mentalitat tenen… Tot allò em va fer canviar la pregunta, per dir-ho així. Fins aquell moment la pregunta era: “Catalunya ha de ser independent?”, “La independència és l’objectiu?”. Era: “Independència sí o independència no?”. A partir d’aquell moment vaig canviar la pregunta per “Com és que no?”. Com és que Catalunya no ha estat independent en cinc segles? En cinc segles en què hi ha hagut de tot. De tot al món, al Mediterrani, a l’imperi espanyol… Es van independitzar els uns, els altres… I no. Per què? I a partir d’aquí vaig pensar: “Perquè no volen”.
Els catalans o els seus dirigents?
Els catalans! Els seus polítics no han estat abduïts pels marcians, que se’ls emporten al seu plateret volant i els diuen: “Mira, ara tu et diràs Jordi Pujol i Soley”. No. Els seus polítics són un producte de la terra.
M’estranya que a vostè li costara tant d’entendre això. Que haguera de veure com funciona el Parlament per arribar a la gran conclusió.
Doncs, miri, sí. Què vol que li digui? No soc especialment bovo en aquesta matèria, però, en fi…
Hi ha hagut una sèrie de noms, els grans protagonistes del procés. M’agradaria que em diguera com els ha vist i com els veu ara. Començarem per Artur Mas.
[Esbufega] Hem de perdre el temps en això?
Sí, per què no?
Perquè no val la pena. Són una sèrie de gent que… No val la pena. Igual com el sonet aquell que Góngora va fer a Lope de Vega en què li deia: “Patos de la aguachirle castellana”. Si hem de fer una llista dels patos de la aguachirle catalana, no cal.
Tots són iguals? Tant se val Artur Mas que Oriol Junqueras o Carles Puigdemont?
No. No són el mateix. Cadascun és una bestiola diferent. Amb unes característiques diferents. El grau de cinisme de Junqueras és molt superior al de qualsevol altre. Fins i tot diria que és molt superior al cinisme que ell mateix té.
Se supera a ell mateix?
Sí. Perquè li reglota. [Riu]. Llavors entraríem en safareigs i coses d’aquestes que serien molt divertides, però no val la pena. Tant se val. Tots se n’han anat per l’aigüera. No li he parlat d’una diferència de qualitat? Va ser Pujol qui va muntar quan es va retirar tot això de l’oficina del president, dels assistents, del local… Així com Pujol o Maragall tenien vida pròpia, per dir-ho així, fora de l’àmbit diguem-ne administratiu autonòmic, després ja no. Així com Pujol i Maragall van muntar oficines reals -l’una estroncada per l’alzheimer i l’altra per la confessió pública de la corrupció…
Pujol no va confessar públicament cap corrupció pròpia.
Doncs, ja li ho dic jo. Corrupció, sí. Però precisem, ja que parlem de la deixa. Com en diria vostè del fet que aquell del qual depèn la hisenda pública el seu pare es mori i durant nou anys ell no liquidi els impostos de successió, al cap de deu anys prescrigui i ell mateix -perquè és ell qui controla la hisenda- es posi el segell de “prescrit”?
Ell no va declarar públicament res d’això.
No. Soc jo qui li diu que, a més, va fer això. A més va fer això. No parlo dels diners en negre. Parlo dels diners en blanc de l’interior, del pis d’allà, de la casa de Vilassar, de l’altre pis… No va pagar impostos de successió mentre ell era president de la Generalitat. Els va deixar prescriure. I això és corrupció.
Perdone ara per la meua escassa memòria. L’impost de successió no és posterior?
No. A Catalunya es va traspassar a la Generalitat el primer o el segon any del seu govern.
A mi em fa l’efecte que la cessió va ser posterior i que, segons qui ha governat i segons on, l’ha reduït o l’ha anul·lat…
No, no. Ha existit durant tots aquests anys. També és una coincidència estranya. El va suprimir l’Estat, però, com que estava cedit a les comunitats autònomes, sí, cada comunitat autònoma podia aplicar-lo o no. Artur Mas el va derogar i, en el moment en què es va morir el seu pare i ell va heretar, el va recuperar.
Això va ser així?
Sí. Són les dates. Des de llavors es va mantenir. L’impost de successió no va estar vigent a Catalunya durant el temps en què es va morir el pare d’Artur Mas. Coincidències. Tornem al tema que ens ocupa. Perquè quan jo he dit la paraula corrupció referida a Jordi Pujol vostè ha saltat com una fera…
No. Només li he precisat què va dir i què no va dir…
En tot cas, parlàvem d’una altra cosa. Ell va muntar oficines, centres d’estudi, revistes, conferències… Parlo de l’oficina del president d’ell i de Maragall. Els següents, ja no. Sí, tenen l’oficina, etcètera, però no fan res. I no fan res perquè parlem d’una gent que… Bé, tret que Quim Torra estigui fent alguna cosa a Girona que no ens arribi. [Riu] Com que vostès, els mitjans barcelonins, són tan centralistes, potser Quim Torra està fent la revolució cultural a Girona i no ens n’hem assabentat. Si no…
També depèn d’això. També depèn d’una pèrdua de qualitat que es manifesta en aquestes petites coses. Què fa, des de la seva oficina, de fa un any, el senyor Aragonès? Què fa Quim Torra? Què fa Mas, que fa bastant més? De Puigdemont, no en parlo. Perquè Puigdemont té unes altres característiques…
Quines?
No les de tenir unes oficines muntades a Barcelona i uns escortes, amb unes retribucions…
El considera un exiliat?
No. Perquè l’exili és una cosa bastant més seriosa. Aquí parlem d’una altra cosa. Parlem d’una persona perseguida per haver comès presumiblement una sèrie de delictes i que fuig de la justícia. I això és resol amb una ordre de recerca i captura i entregat. I ja està.
El veig enfadat amb tot el món independentista, del qual vostè ha format part durant anys i anys…
No, enfadat, no. És que em resulten molt menyspreables. Vostè volia passar-me’n una llista i ara m’hi està volent portar indirectament. D’acabar parlant dels patos de la aguachirle catalana. Llavors la conversa es fa agra, es converteix en sarcasme, en fiblades… No, no cal.
Va eixir vostè molt tocat de la política catalana?
Home, sí.
Ressentit?
Ressentit, no. Tocat, però no de la política catalana. Hi insisteixo. Li ho he dit al principi i li ho torno a dir ara. Des del moment en què era una qüestió substancial, no era un tema de la via o de l’activitat polítiques… No, no. Era una cosa de la mateixa Catalunya i els mateixos catalans. No m’interessen. M’han deixat d’interessar. No faig cap activitat en la vida pública catalana. Per aquesta raó. Per arribar-hi necessitava una confirmació. Primer el 2014 necessitava veure si la gent -la gent que seguia l’independentisme- responia davant la mentida, davant la farsa. Al davant del que després tots heu anat dient. Que si era una mentida, que si era una farsa… En aquell moment, no. En aquell moment tots fent animació des de la grada. Si la gent, davant això, reaccionava dient que tot plegat era una mentida, una farsa, o en canvi feien el venir y vamos todos, con flores a María, con flores a porfía, que madre nuestra es, que és el que van fer. Rosa d’abril, Morena de la serra i tots a pujar a Montserrat a cantar El Virolai. És el que van fer. I això per a mi va ser la confirmació que les meves hipòtesis eren correctes. A partir d’aquell moment és quan vaig decidir fer-ho públic. Ho vaig dir públicament perquè ja no tenia sentit. No pots fer activitat pública -ja no dic política-, ni tan sols cívica, en un poble en el qual els seus valors, la seva mentalitat, la seva manera de fer, no t’interessen.
Per tant, la seua gran decepció polític ha estat el mateix poble?
Sí. Els catalans. Sí, clar.
I com és que encara viu per ací?
I això que hi té a veure?
Molt. Se’n podria anar a viure a l’Índia…
No. No hi té res a veure. Hi ha una diferència, que també és una diferència en la relació entre Catalunya i Espanya. No fa ni quaranta anys l’única sortida que tenien els catalans diguem-ne decebuts dels catalans era Espanya. No n’hi havia una altra. Alguns estranyament -estil Josep Pijoan o estil Joan Ferraté- ho van fer amb els Estats Units. Però, si no, la sortida era Madrid. Llavors s’espanyolitzaven, s’havien d’espanyolitzar. Ara fa molts anys que no passa això. Pots viure on sigui. Jo faig a Barcelona la vida que podríem dir d’expat. No participo de la vida local. En absolut. Sí que l’analitzo, perquè tinc molts estris d’anàlisi. Tinc un coneixement d’aquesta societat més profund, per dedicació, que no de l’Índia, per exemple. Però analitzar-la no vol dir participar-hi.
A part que els catalans no vulguen ser independents, hi ha una altra característica que li cride l’atenció d’aquest poble?
No. És que d’aquí surt tot. D’aquí surt un concepte lacanià, molt apropiat al cas, que és l’objet petit a. D’aquí surt la dependència de la superioritat moral. És a dir, la necessitat de donar-se xuts permanents de superioritat moral. D’aquí surt, com a conseqüència, la recerca activa de la pèrdua, de ser víctima -real-, perquè és la millor manera de tenir superioritat moral. No hi ha res millor que ser víctima, però la victimització necessita algun element real. Altrament, es converteix en una cosa massa abstracta. Tot això surt d’allà. Tot surt de la situació de ser un país subordinat, dominat i que ni ha desaparegut -que hauria estat una opció, com han fet mols altres- ni tampoc s’ha independitzat -com han fet també mols d’altres-, sinó que està en un estadi ueeep! I aquest estadi genera monstres. Mentals i de tota mena. Genera, entre altres coses, una mala hòstia reconcentrada que moltes vegades alguns atribueixen a un caràcter rural. I no. És una cosa consubstancial. És aquesta mala hòstia reconcentrada que tenen entre ells els presos, els soldats tancats quan fan la mili obligatòria. Com més perduts estan al Sàhara, més hi ha aquest odi reconcentrat entre ells. O la gent que està en un camp de concentració. En parlen molt els supervivents, d’això. Aquesta mala hòstia reconcentrada també ve d’aquí. Ve de la dependència i de la impotència.
Parlant de mala hòstia, quan vostè va abandonar la política activa i el procés, alguns li van retraure que es passara a l’enemic…
Això s’ha dit sempre. M’ho han dit des del primer dia.
Però ha treballat alguna vegada per a l’enemic?
No, però hi ha un element molt graciós en això. A Madrid, quan jo estava al Consell General del Poder Judicial, també es va entendre una brama. Però en aquell cas -que li podria explicar com es va crear i què es va fer perquè funcionés, però no val la pena, perquè tampoc es tracta aquí ara de contar segons quines coses a les criatures- deien que jo era de la CIA i del Mossad. No deien que era del CNI perquè, entre altres coses, del CNI eren ells. Sabien de sobra que no. [Riu] Madrid pensa en aquests termes. “Aquí hi ha un tio que no parla gaire i que fa coses que són efectives. Ens passen coses que no sabem d’on ens venen…”. Això vol dir que treballa per a SPECTRE. Quin és l’SPECTRE de Madrid? La CIA, el Mossad. I el de Barcelona? El CNI! Això és una baixada de categoria al·lucinant. És una de les primeres coses que vaig pensar: “Aquests catalans no van bé, no van bé!”. Perquè una cosa és tenir l’ambició -si mires en termes ambiciosos- que un dels teus enemics treballa per als enemics d’Espanya -la CIA i el Mossad- i una altra, a Barcelona, és la tanqueta d’enfront, el CNI. Home, per l’amor de Déu! Doncs, això. Aquesta és una de les coses que em va fer veure que no. Són moltes cosetes. Una i una altra, es van acumulant, com deia la Mare de Déu, que les guardava al cor i s’anaven acumulant. Aquesta va ser-ne una. Del Mossad al CNI… Però jo què he fet perquè m’insulten d’aquesta manera…
De tota manera, vostè ha parlat del procés -detalls del procés- amb gent important del món polític o judicial de Madrid?
Sí. Fins als nostres dies, sí.
Hi ha col·laborat o els ha ajudat d’alguna manera?
Jo mantinc els contactes a Madrid, tant en l’àmbit governamental com en el judicial. Sí, sí. I tant!
Llavors no s’estranye que li diguen que treballa per a l’enemic.
Que diguin el que vulguin. Ni m’estranya ni em deixa d’estranyar. És perfectament comprensible. De la mateixa manera que era perfectament comprensible quan ho deien a Madrid. Del que em queixo és que em rebaixin de categoria. I que m’atribueixin que sóc l’enemic i, per tant, això és el CNI. Perquè és la seva visió. Espanya. Perquè no veuen res més. Espanya, Espanya, Espanya… LA CIA, el Mossad… això no ho veuen. Només Espanya. Doncs, no.
Ha parlat del Consell General del Poder Judicial, del qual vostè va formar part. Què li sembla la llarga guerra entre el PSOE i el PP per controlar aquests àmbits, el Consell i el Tribunal Constitucional?
Pel que fa a la seva composició, hi ha un defecte de partida. Un defecte de disseny. Sobretot, en el Consell General del Poder Judicial. Perquè el Constitucional, com que es renova en una part cada tres anys… Hi ha una diferència molt gran. El Constitucional s’oxigena molt més. El Consell, no. El Consell es renova sencer. Aquesta circumstància reforça -també al Constitucional, però sobretot, al Consell- la voluntat de tenir-hi una majoria. Això es va intentar evitar a la Constitució establint-ne unes majories reforçades. Volien que l’incentiu fos generar uns perfils -pactar-los- acceptables per a tots dos, per al PP -la UCD, en aquells moments- i per al PSOE. I no ha funcionat així. L’incentiu, en lloc d’haver estat el més acceptable per a tots dos, s’ha decantat per les quotes. “Jo, per la meva part, proposo els més senglars”.
Al principi es va respectar trobar la gent més adequada en el consens. Després, ja no. Això va lligat a un altre fet. Si tu tens reputació, no t’agrada perdre-la, però, si no en tens, t’és ben igual perdre-la. Això ha provocat el nomenament d’una gent a nivell reputacional que… No parlo de si són bons o dolents, que solen ser dolents. El problema és quan no han adquirit una reputació abans, del que sigui, en professions o en activitats jurídiques. Si no tenen reputació, no tenen cap problema per perdre-la. Aquest ha estat cada vegada més l’incentiu. L’incentiu no són els perfils, les trajectòries, els caràcters que convenen més a la institució, no. L’incentiu és: “En mi cupo pongo a quien me de la gana”.
Això, en el millor dels casos. En el pitjor, no es posen d’acord i bloquen la renovació…
Sí, però aquest és un clàssic del PP. Ja va passar amb el meu cas. Havien perdut el govern. Havia perdut Rajoy i havia guanyat Zapatero. Llavors van esperar-se dos anys fins a les següents eleccions. I ja li van agafar el gust. En canvi, el PSOE és el contrari. Quan una d’aquestes instàncies té majoria progressista i els socialistes perden el poder sí que són capaços d’arribar a un acord per renovar-lo. El PSOE no bloqueja. Per contra, el PP va bloquejar amb Rodríguez Zapatero i ara ho ha tornat a fer més anys. Pensen: “Com que ara en tinc el control amb la gent que hi ha dins… Com que amb nous membres, el perdria…”. S’ho plantegen en aquests termes directament. Control o no control.
És més sectari el PP que el PSOE? Vol dir?
Mmmmm… Com ho diria… És que això ha anat canviant molt. Ara no hi ha dos jugadors. N’hi ha quatre. Hi ha el PSOE i el PP, evidentment, però n’hi ha dos més, que són l’Asociación Profesional de la Magistratura, que jo diria que fins i tot és més forta que el PP, jugant en aquest terreny, i Juezas y Jueces por la Democracia, en l’àmbit de l’esquerra, no només en el del PSOE, sinó també darrerament en el de Sumar o Podemos. És un joc de geometria variable entre aquests quatre elements. No sabria dir-li… Depèn de cada moment.
També és cert que hi intervé un altre factor del qual parla poca gent. També hi ha els caràcters personals. És a dir, per molt que mani o per molta força, per molt de carisma, per molt d’atractiu, per molt de poder o per molt de tot el que tu vulguis, que tingui una persona, en una agrupació de tres-centes cinquanta, com és el Congrés, té menys capacitat d’independència que en una associació de vint-i-una. En una de vint-i-una és molt més fàcil que el caràcter individual, les maneres de fer individuals, predominin o tinguin més importància.
Li sembla que la cúpula judicial espanyola està desobeint la llei d’amnistia?
No la desobeeixen. Jo he fet un article sobre tot això…
Vull que ho explique i ho simplifique, si és possible.
Són els juristes els que interpreten les lleis. Els legisladors -bé sigui l’emperador, bé sigui Déu nostre Senyor, a través del rei o el papa, bé sigui un governant democràticament elegit… m’és igual- decideixen que una cosa determinada és llei, que s’imposa amb caràcter general per a tothom, però no són els que la interpreten o l’apliquen. Estructuralment. No poden. Són funcions diferents. Des dels textos de l’any 4000 o 5000 abans de Crist de l’Índia, tots els governants sempre s’han queixat d’això. “Ara venen els juristes i ens ho destrossen”.
Suposo que els qui m’adjudiquen un paper determinat ara pensaran: “Aquest ja ha perdut l’enteniment del tot, i per tant, cap problema”. Però els recordo que en la distribució trifuncional dels indoeuropeus els lletrats, jutges, juristes, surten del cap de Brama. En canvi, els governants, els reis, els militars, surten dels braços. Són subordinats. I així és des que existeix l’estructura del cervell humà. Com a conseqüència, la pretensió que els jutges apliquin la llei d’aquesta manera, perquè la voluntat popular… Escolte, sí, fa 5000 anys que sentim aquesta cantarella a tots els governants que se senten maltractats perquè els jutges no apliquen les lleis com ells volen.
Al seu parer, doncs, la llei d’amnistia està ben aplicada?
Sí. És que, a més, cal llegir-la. Primer cal llegir-la i després cal llegir la Constitució. També hi ha una altra qüestió. Les lleis no són més que actes de manifestació d’una cosa prèvia, molt més àmplia, molt més general, que és el dret. Com no són iguals la paraula i la llengua. La paraula és la manifestació de la llengua. La llei és la manifestació del dret. Aquesta llei d’amnistia no surt del no-res. S’encaixa dins l’ordenament. I dins aquest ordenament -a banda qüestions específiques com la malversació, que a mi no em sembla gaire rellevant, però que sí que és important per a qui hi està implicat-, hi ha un problema conceptual previ i fonamental. Tot allò que han anat dient els de la banda dreta -concretament, judicial i jurídica- respecte que l’amnistia suposa que l’executiu vulnera la separació de poders, que és una arbitrarietat més dels poders públics, tot això és cert. Com també és cert l’indult que es fa cada dimecres. Tot el sistema jurídic es basa en la independència del poder judicial, en el fet que els jutges tenen la potestat exclusiva de jutjar, i arriba el govern i, a través dels indults, diu: “Aquest senyor, no. Fora”.
L’indult atempta contra tots els principis constitucionals i de la Unió Europea. Com la mateixa amnistia. Algú que no és el poder judicial anul·la els efectes -o la sentència mateixa- d’un jutge. Ara, què passa. Doncs, que els indults estan contemplats en la mateixa Constitució. I l’amnistia, no. Aquest és l’obstacle fonamental. Quin és el títol habilitant perquè en el cas espanyol -en què l’amnistia no està contemplada constitucionalment- una cambra puga fer coses com aquestes? La resta… El “Oye patria mi aflicción” i “la pàtria ultratjada” per part dels mitjans jurídics, que, per cert, podrien fer servir un llenguatge una mica menys feridor… Tot això mai se’ls havia passat pel cap davant de cada indult. Mai. Que el govern pugui dir “Tu, sí, i tu, no”, cap problema. Que ho puguin dir les Corts, tots els problemes. Però sí. Tots els problemes. Perquè la Constitució permet l’indult, però no l’amnistia. Aquesta n’és la clau.
