“L’escriptura grava la memòria”. Aquest és el millor frontispici per al llibre El maqui que encara lluita (Ara Llibres), d’Enric Garcia Jardí, una curiosa biografia, tant en el fons com en la forma, de la vida de Joan Busquets Verges, el Senzill, el darrer maqui llibertari que encara dedica la seva vida a l’antifeixisme. Un llibre interessant, amb un ritme narratiu comodíssim, que té una virtut extraordinària entre els actuals assaigs breus i títols de no-ficció que es dirigeixen a un públic no especialitzat: en concret, que Garcia Jardí evita la pretensió moral, la romantització d’una història dura i, sobretot, tractar el lector de ximple i infantil.
El llibre fa un exercici de prosa periodística que captiva i entreté des del primer moment. Hi barreja amb ofici les converses que ha mantingut amb Busquets, la seva biografia i fins i tot juga amb certa gràcia a simular una tertúlia que serveix per recollir la història narrada en poc més de 160 pàgines. Joan Busquets (Barcelona, 1928) viu a Normandia. Un lloc emblemàtic de la guerra contra el feixisme que porta per nom la Segona Guerra Mundial. El Senzill cuina, recorda, explica i s’ha deixat veure en algun acte pel Berguedà i en trobades de reivindicació de la memòria a Barcelona i a Madrid. Busquets es va integrar l’any 1948 als maquis, a la partida de Marcel·lí Massana.
Aquest és el punt d’inici i, amb una matèria primera de luxe com és la vida d’un guerriller i la repressió viscuda, Garcia Jardí cus un relat dinàmic, sense amagar que els maquis anaven armats, disparaven i segrestaven. Però sense oblidar que on lluitaven era un estat feixista que reprimia i matava a l’empara de la legalitat establerta pel franquisme, la franquícia espanyola del feixisme. La guerra soterrada que el franquisme i el franquisme sociològic posterior ha intentat amagar amb cert èxit. De fet, no hi ha res més trist que ser del bàndol perdedor i deixar que siguin els altres els que escriguin la història.
Un llibre que destapa les orelles
El llibre agafa especial embranzida en un context en què sembla que la memòria històrica sigui un favor del poder a la societat. I, en el cas dels maquis encara és més colpidor. Només cal constatar com des de les administracions s’han tapat les orelles contra la recuperació de la seva memòria. N’és un petit exemple la poca importància concedida i l’escassa inversió destinada al museu del Maquis a Castellnou de Bages. No es tracta de mitificar cap figura, ni cap moviment, sinó d’explicar les seves causes i les seves conseqüències, amb treballs rigorosos i científics, però també amb obra més oberta, més popular i entenedora com la de Garcia Jardí.
La duresa del relat de la vida durant 20 anys en centres penitenciaris franquistes, amb intents de fuga de pel·lícula; la vida de guerriller amb l’única certesa que “els pins són els únics que no parlen”; el tràngol de la seva família i la descripció sana de com actuaven Ramon Vila Capdevila, Caracremada, Valentí Massana, o Josep Lluís Faceries, però també els germans Sabaté, el Taràntula, el Tragapanes, en Saturnino o en Gregorio configuren un llibre curós i respectuós amb la història, el temps i els seus protagonistes més proscrits.
Una cara amagada de la història
Llegir el llibre transporta a una cara amagada de la història de Catalunya, de la història d’Espanya i també d’Europa. Fins i tot, hi ha algun episodi de França on no queda gaire ben retratada la República nascuda suposadament de la famosa i edulcorada Resistència. Sense ànim de fer cap espòiler, Garcia Jardí obre la porta a recordar que en aquest país hi va haver gent que disparava contra el règim, que feia sabotatges i que se la va jugar, malgrat que la fama i la glòria se l’han endut els que suposadament corrien davant els grisos. Tot i que mai no es pot oblidar que el règim no només va morir al llit sinó que va acordar el pacte de la Transacció.
Sense cap intenció fer història, Garcia Jardí fa una tasca immensa, de mantenir viva i per a profans una història amagada en la clandestinitat dels interessos. El llibre és un antídot contra els que redueixen els maquis al nom d’una travessa de muntanya per als runners de cap de setmana. Paga la pena les poquíssimes hores que invertiran en el llibre, el benefici és enorme. Però parin compte, que potser s’adonen que són anarquistes. Com diu el llibre, “cal tenir memòria”. Bona feina.
