Gonçal Oliveros: “És sorprenent que se’ns etiqueti de sobiranistes i a ningú li preocupi si l’altra llista és espanyolista”

Gonçal Oliveros (l’Hospitalet del Llobregat, 1957) és advocat, però a més, s’ha doctorat el primatologia. Diu que és de poble tot i que va néixer a la segona ciutat de Catalunya. Lidera una candidatura per assolir el govern del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona a les eleccions del 3 de juny. Una candidatura “alternativa” davant la continuista i conservadora d’Eugènia Gay i Jordi Pintó.

Déu n’hi do, després de tant temps, intenta assaltar el Col·legi de l’Advocia?

És complicat perquè al davant hi tenim l’establishment i forces molt potents que no voldran que res es mogui i ni canviï. Ens ho posaran difícil, però és una votació. I les votacions tenen això: cada persona, un vot. Bé, en aquest cas si són col·legiats exercents dos vots i si no són exercents, un. En qualsevol cas, volem que ens votin més que els altres. 

Aquest és un dels problemes, la baixa participació, oi?

Quan hi ha la impressió que una cosa no serveix per a res –i no és el cas– la gent se’n desentén, com en les eleccions polítiques. Si no serveix per a res, la gent no va a votar. Aquesta tendència s’ha de trencar i s’ha de fer entendre que serveix i serveix de molt. 

Creuen que els intenten estigmatitzar, presentant-los com a llista dels “indepes”? Els incomoda? 

A mi el que m’incomoda és que ens ataquin no pel que fem, farem o volem fer, sinó pel que som. Com si per la nostra manera de ser estiguéssim incapacitats o fora de la competència per poder dirigir el Col·legi. No ens incomoda res. Però, a veure, hem de tenir clar que aquestes eleccions són al Col·legi de l’Advocacia, no són eleccions a un organisme polític. A més, qui em coneix ja sap la ideologia que tinc, però nosaltres no anem contra la companya degana perquè sigui espanyolista, sinó perquè pensem que no ho fa bé. I punt. Cadascú és el que és. Ara bé, és sorprenent que a nosaltres se’ns etiqueti de sobiranistes o independentistes i en canvi a ningú li preocupi si l’altra llista és espanyolista. Ningú els ho pregunta i fan bé de no preguntar-ho, perquè és irrellevant.  

Les etiquetes tenen la seva gràcia. Si vostès lluiten contra l’establishment, són la candidatura alternativa, o la candidatura republicana que vol trencar amb la dinastia de pare a filla, com el cas d’Eugènia Gay? 

És indubtable que l’actual degana és filla d’un company que també va ser degà del Col·legi. I sembla ser que a la seva llista hi incorpora el fill d’un altre degà. Però això no els desacredita, només faltaria. Ara bé, hi ha un sistema de funcionar de la institució que ha anat alimentant la sensació de desemparament que pateix l’advocacia, en una situació complicada a tots els nivells: sanitari, econòmic, social i política. Tenim advocats al llindar de la pobresa i no sabem quants són. Són problemes que hem de resoldre. Hem de saber quants mileuristes hi ha, quant cobren i quantes hores fan els empleats dels grans despatxos, tot això és necessari esbrinar-ho, i corregir-ho. No hem de deixar que el Col·legi s’entretingui en coses supèrflues. 

Vostè entén el Col·legi com un contrapoder? Perquè el Col·legi de l’Advocacia no ha dit res sobre el judici del Procés, possibles violacions de drets fonamentals, la primera sentència de la Manada…  

El Col·legi ha de ser, per davant de tot, el garant dels drets fonamentals. Es diu que els jutges i magistrats haurien de ser els garants dels drets fonamentals. Ho haurien de ser, d’acord. Però hem de tenir present que el poder judicial és un poder. Els drets fonamentals no són res més que la garantia de la ciutadania davant els poderosos. Per tant, els jutges, per definició, no poden ser els garants dels drets fonamentals perquè són un poder. I el poder no es pot controlar a si mateix, perquè tendeix a l’expansió. En canvi, l’advocacia és independent i té la possibilitat i la garantia dels drets fonamentals, i l’òrgan que el representa, el Col·legi, i un de potent com el de Barcelona, té l’obligació mostrar-se públicament com a defensor dels drets fonamentals, dels drets civils. S’ha de manifestar sempre que s’han vulnerat o no s’han respectat. És evident que al nostre país han passat coses greus i importants, i a la societat i l’advocacia els hauria agradat sentir la veu dels seus representants. I no per fer una activitat pamfletària, ni des d’un punt de vista ideològic, sinó des del punt de vista dels drets.

Entenc que la seva candidatura és defensar advocats i drets fonamentals? 

Una cosa va amb l’altra. Defensar l’advocacia és defensar la seva feina i seva la dignitat. La nostra feina és defensar drets, si defensem la nostra feina i els que defensen els drets, defensem els ciutadans que gaudeixin aquests drets. La millor manera de defensar els drets de la ciutadania és defensar els advocats. 

Un dels punts de la seva candidatura és la defensa dels petits despatxos, dels mileuristes, dels empleats dels grans despatxos…

Sí, sí, però vagi per endavant que nosaltres no anem contra ningú. Al contrari, aplaudim els titulars dels grans despatxos a qui ningú els ha regalat res. És gràcies al seu esforç i el seu talent que poden donar feina a molts companys nostres. Però sí que és cert que, com més petit és un despatx, més necessita els serveis del Col·legi. Per exemple, crear una oficina d’atenció al col·legiat que pot ajudar a tramitar baixes o suspensions de judici arran de malaltia. També emfatitzem la formació i sobretot, el torn d’ofici. 

Aquest és un dels voravius de la campanya, el torn d’ofici, sembla que sempre estigui en crisi

Cal incidir en el benefici de la justícia gratuïta, un sistema d’empara social muntat per l’Estat a cost i càrrec dels professionals que l’exerceixen. L’Estat es permet el luxe de donar justícia gratuïta en un doble sentit, perquè no la paga, o no la paga com caldria. Un treball de subcontractació de l’Estat que no es permetria en un altre sector. Cal pressionar perquè els mòduls s’adaptin al que correspondria a una retribució digna. No hi ha defensa digna si qui exerceix la defensa no té una retribució digne. S’ha de garantir que la retribució sigui digna, i mai hauria d’estar per sota del salari mínim ni del conveni d’oficines i despatxos que ara ens regeix l’ofici. Mentre no tinguem el nostre propi conveni, que és un dels objectius de la candidatura. Si això no s’assoleix, el mínim que cal aconseguir és que estiguem absents d’IRPF. A sobre que t’exploten, que hagis de pagar impostos…

El català ha de ser requisit o un mèrit per ser jutge o fiscal? 

Requisit. Per una qüestió professional, perquè tindràs dificultats per entendre documents o testimonis, no s’entén que es pugui exercir una feina sense entendre la gent a qui t’adreces. 

Hi ha certa sensació que el Col·legi ha estat feble davant el poder judicial i de la fiscalia

Ni un ni l’altre són enemics de l’advocacia, són eines. La diferència entre jutges i fiscals amb els advocats és que nosaltres som lliures, no estem lligats a ningú –com la nostra candidatura, per cert– però la fiscalia i la judicatura són funcionaris, uns estan jerarquitzats i els altres són independents però tenen poder, i el que té poder té una tendència natural a abusar-ne. El Col·legi ha de ser una trinxera davant l’abús, no davant els jutges o la fiscalia. 

Com ho fa per incloure en una mateixa llista Lluís Mestres i Elpidio José Silva? 

Miri, me’n diu dos que són amics. El nostre món és així, hi ha independentistes i n’hi ha que no ho són. És absurd discutir això.  Jo soc un home, i el meu contrincant és una dona… això vol dir que la meva candidatura és masculina i la de la meva contrincant és femenina? O que la meva candidatura és alopècica?  Són ximpleries. Som advocats.