Trama russa del Procés, operació Volhov, operació Troia, deu mil soldats russos… Tot és possible entre Catalunya i Rússia, fins i tot, en l’època de l’oasi català amb el president Jordi Pujol com a inquilí de la Casa dels Canonges. Així ho detalla en una sucosa anècdota Jesús Conte, un gran reserva del periodisme de Catalunya que acaba de publicar un llibre a mig camí entre les memòries i la història contemporània, que té molt de manual de periodisme i que examina les arriscades relacions entre els periodistes i el poder polític o econòmic. És el llibre A les dues bandes de la trinxera (Trípode, 2025), que té de subtítol un suggerent avís: Mig segle entre la política i la comunicació.
En el llibre, de lectura ràpida i entretinguda, Conte (Barcelona, 1954) narra amb traça els fets més destacats de la seva activitat periodística, sense amagar-ne els fracassos i sense destacar vanitosament els seus èxits -que en té, i molts. Esbossa el seu pas pel periodisme com a redactor i també en el vessant de la comunicació corporativa com a cap de premsa del president Jordi Pujol, del 1998 al 2003, i de CDC, del 1983 al 1987, i com a consultor privat de comunicació amb el segell ConteBCNComunica. Anys i panys d’ofici que permeten relatar amb honestedat fets preeminents de la política, el periodisme i de la societat catalana.
De Rússia als EUA: moment d’inquietud per uns míssils… que estaven “rovellats”
Conte confessa algunes de les experiències viscudes en moments d’alta tensió política o en moments històrics de Catalunya dels darrers cinquanta anys. Detalls que ajuden a imaginar el gran concepte de la política, allunyada de l’actual fer, marcat pel missatge ràpid, els argumentaris, Instagram i el famós relat. Ara bé, tot plegat sense cap mena d’intenció de romantitzar el passat, fins al punt que alguna part del llibre sembla una denúncia de maneres de fer dubtoses, tant dels polítics com dels periodistes.
Més enllà de la vida periodística, l’autor nodreix el llibre d’anècdotes divertides, perspicaces i que, tot sovint, disparen amb bala. Sense ànim de fer cap espòiler, un dels records més interessants és sobre el suport inequívoc del Govern de Jordi Pujol a la intervenció de l’OTAN en el sagnant conflicte dels Balcans. El periodista rememora que l’aleshores vicecònsol de Rússia, Alexandre N. Sporykine, es va queixar perquè “el president Pujol era una persona molt influent que s’equivocava fent costat a l’OTAN”. “Un suport que a Catalunya podria trencar la pau social”, va advertir-lo el diplomàtic rus.
Davant l’avís, Conte va replicar-li al vicecònsol si li estava “insinuant que els míssils russos apuntaven a Catalunya”. Un comentari al qual el diplomàtic no va contestar. Conte, que no les tenia totes, va transmetre la informació al consolat dels EUA. Els nord-americans, sempre pragmàtics, van asserenar el llavors cap de premsa de la Generalitat, tot assegurant-li que “estigués tranquil, perquè els míssils els tenen rovellats”.
Pujol i l’intent d’explicar Catalunya a Espanya des de Catalunya
L’autor, que porta ja més de 20 llibres al sarró, aprofita per revelar secrets com ara una trobada secreta, on per participar-hi s’havia de tenir un mot de pas, per rehabilitar socialment el president Pujol després de la confessió de la deixa. Un acte, previst al Teatre Poliorama, que no es va arribar a celebrar a petició expressa de l’expresident. També regala detalls de com és viure en el war-room del Palau de la Generalitat i els seus codis o com es viu una campanya electoral per dins.
Així, confessa quina era l’expressió en clau quan el president s’entrevistava d’amagat amb algú a Madrid, o el consell que va donar Antonio Pedrol Rius, una mena de degà dels advocats de tot Espanya, a Pujol per tal que no entrés al govern espanyol, ja que considerava que no pagava la pena “tenir una parcel·la i pagar tota la comunitat”.
Pel que fa a la gestió de la informació, el llibre apunta com es couen les campanyes de promoció d’una notícia des de les empreses, o com han canviat els costums i les maneres d’arribar al públic, o els fracassos històrics d’intentar fer entendre a Madrid què és Catalunya. Vivències plenes i farcides de noms propis que no dissimulen ni misèries ni vicis de funcionament, però que alhora suposen un bàlsam per copsar la importància del moment, del context i, sobretot, de qui dona la informació més que la informació en si. El llibre té un punt d’audaç i, amb menys de dues hores de lectura, els pot fer un gran servei: veure la tramoia de com poden ser les coses i tenir eines per, en els temps que corren, que no els donin garsa per perdiu.
