L’amenaça a la llengua catalana esperonada per PP i Vox a les Illes ha topat amb un mur de resposta cívica. L’ofensiva política i administrativa per part de l’espanyolisme s’ha trobat amb una resistència que no s’esperaven i que recorda la defensa del català amb què es va fer front al quadrienni negre, el nom amb què es coneixia l’època de govern durant la qual José Ramon Bauzá va intentar “desballestar” un marc normatiu del català. Així ho ha especificat el professor del departament de Dret Públic de la Universitat de les Balears, Antoni Llabrés, en el curs de Dret de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) que aquesta setmana s’ha celebrat a Prada (Conflent).
Llabrés, que també és president de l’Obra Cultural Balear, va presentar un llarg informe titulat Illes Balears: una política lingüística contra la llengua catalana i la reacció de la societat civil organitzada. Hi apunta el risc que l’actual legislatura del govern de PP, amb el suport de Vox, que sosté Margalida Prohens, esdevingui un “segon quadrienni negre”, d’aquí que emfatitzi la resistència de la societat civil contra la campanya per “l’aniquilació de la llengua catalana” i “la destrucció i anorreament com a poble”.
Tot plegat amb fronts judicials, polítics i normatius i unes dades que permeten veure de manera tangible que la resistència civil aguanta la pressió de l’activisme espanyolista. La sorpresa ha estat que l’atac a la llengua en l’escola i la sanitat, dos àmbits on a Catalunya, també hi ha polèmiques judicials i mediàtiques, ha fet llufa per l’escassíssima receptivitat de la comunitat educativa a l’ofensiva i el mur que han suposat entitats com Sanitaris per la Llengua. Les Illes poden ensenyar el camí del que podria passar a Catalunya, tant de l’ofensiva contra la llengua com de l’organització civil per defensar-la.
Doble acció
Segons el també president de la Federació Ramon Llull, l’atac prové de dos fronts. En primer terme, “l’acció política que suposa l’acord entre PP i Vox pel Govern i els acords pressupostaris”. Uns pactes que han suposat un “capgirament dels usos lingüístics institucionals i administratius”, l’eliminació de l’exigència de la capacitació lingüística per accedir a la funció pública” i l’intent de liquidació del model lingüístic i educatiu. Un escenari al qual cal sumar també “l’acció Judicial. És a dir, una doble acció que “posa la diana allà on la llengua catalana s’havia consolidat com a preeminent”.
Pel que fa al capgirament, Llabrés denuncia l’intent per tal que hi hagi un “ús progressiu del castellà com a llengua de treball en les actuacions internes” i “com a llengua de tramitació en els procediments administratius”. És a dir, una “bilingüització progressiva en les relacions generals amb els ciutadans a través de publicacions i xarxes“. Així mateix, entra en joc el dret d’opció lingüística passiva del ciutadà en castellà sense petició expressa. Això és que, només que es comuniqui en castellà, el consistori respondrà amb aquesta llengua. Inclou en el paquet la vulneració de la pauta d’utilització normal del català per a les autoritats en actes públics. Decisions que s’han pres a l’Ajuntament de Calvià o als acords de Mesa del Parlament de les Illes que, sortosament, encara no s’ha aplicat.
A per l’escola
Un dels altres fronts d’atac ha estat el model de conjunció lingüística que garanteix l’ensenyament del català a les escoles. Un sistema propi d’ús preponderant del català, que obliga que el 50% de l’ensenyament en horari lectiu sigui en català. S’hi afegeix un decret de mínims, on les direccions dels centres poden decidir que fan amb la resta del 50%. La realitat és contundent. El 100% dels centres públics i de les cooperatives educatives ha triat que tota la docència sigui en català. Només l’escola concertada i privada és del 50 i 50. “És un model no traumàtic, gens conflictiu, imposat de manera pacífica, impulsat pel PP i un model fortament arrelat, però que també té llums i ombres”, afegeix Llabrés.
Tot i la consolidació del sistema, un recurs d’inconstitucionalitat de Vox pot complicar les coses. És més, també existeix un “intent de traslladar la judicialització del Principat sobre el 25% de castellà a través del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears”. Per altra banda, cal afegir “la manca de garantia de permanència dels models amb intents d’alteració”. Però més enllà de la justícia, l’OCB fa un crit d’alerta per l’acció política contra la llengua a l’escola amb un “pla pilot voluntari de segregació lingüística” aprovat el 19 d’abril de 2024 que s’havia d’imposar a primària en el curs de 2024-2025 i a secundària, el curs 2025- 2026.
Un fiasco
Un pla recorregut amb un recurs contenciós administratiu. Paral·lelament, el govern va reactivar l’ordre de 13 de setembre de 2004 de tria de llengua del primer ensenyament. Dos plans que tenien un pressupost de vint milions d’euros. El ganxo era oferir millores estructurals a les escoles a canvi de ser un centre pilot del nou sistema. Més diners a canvi d’aplicar aquest sistema. Però tot i l’oferta llaminera, la resposta contrària ha estat, atès Llabrés, “unànime”: l’intent no ha reeixit.
Les xifres són clares. Al pla pilot voluntari de segregació lingüística per a primària 2024-25 només s’hi varen acollir un 3,24 % de centres. És a dir, 11 d’un total de 339 centres, de Mallorca, bàsicament a Palma, no pas a l’interior. A Eivissa, només s’hi van acollir 4,36% dels centres: 19 d’un total de 435, cap de públic. I cap centre a Menorca.
A més, es va activar el dret de tria de llengua al primer ensenyament i també va ser un fracàs. Pel que fa al curs 2025 i 2026, el 80,52% de les famílies van triar el català i el 19,48%, el castellà. En concret, a Mallorca van ser el 82,78 % de les famílies les que van triar el català versus el 17,26 % que van optar pel castellà. A Menorca, les famílies que van escollir català van ser el 91,65%, versus el 8,35% que van optar pel castellà. I, a Eivissa i Formentera, el català va ser l’opció del 60,34% pel català i el 39,66% de castellà. “Ha estat una segregació frustrada”, conclou Llabrés.
La sanitat també respon
Un altre dels trets contra la normalització del català ha estat la decisió del Govern Balear “d’eliminar la capacitació de la sanitat pública de l’exigència de català per a metges i infermers”. La resposta de la societat civil va ser promoure un recurs d’inconstitucionalitat, a través de 50 diputats del Congrés, contra la reforma que exigia acabar amb l’eliminació universal del coneixement. Un canvi normatiu que es vinculava amb el dèficit de professionals. Un dèficit que, com defensa Llabrés, “no hi ha cap estudi que ho avali, al contrari”.
Així, recorda que la darrera vegada que es va exigir el català, en els macroprocessos d’estabilització de la funció pública d’un total de 2.200 places, en 2.000 es va exigir coneixement de català i cap plaça va quedar deserta. De fet, de la resta, dues terceres parts ja disposaven del coneixement del català i les altres es van comprometre a acreditar en una moratòria de dos anys el coneixement. “El veritable problema és l’alt cost de viure a les Illes, per tant, eliminar la llengua de la sanitat només té raons ideològiques”, sentencia Llabrés.
De fet, els recursos d’inconstitucionalitat interposats tenen bon peu perquè el Tribunal Constitucional pot aplicar el principi de no regressió. És a dir, que l’administració no pot manllevar drets -com és l’atenció en català en el servei de salut- si no és una mesura justificada i proporcionada fins que no es pugui garantir. És a dir, no es poden eliminar drets sense una justificació molt argumentada i amb l’expectativa de recuperar-los, com una qüestió excepcional. “Aquest principi pot incidir en la batalla judicial”, al·lega Llabré. A tot això, cal afegir la mobilització en l’entitat “Sanitaris per la Llengua, on 800 metges i infermers que han decidit defensar el català en la seva tasca diària”.
